De “Una, Grande y Libre” a l’Estat autonómic
 |
| Manifestació del 9 d'octubre de 1977 |
El 6 d’agost de 1977, els 41 diputats i senadors valencians
elegits després de la dictadura, s’autoconstituïren en Plenari de Parlamentaris
amb l’objectiu bàsic d’elaborar un estatut i, per a reivindicar-ho, convocaren
la major manifestació que mai s’havia fet a València el 9 d’octubre de 1977. El
real decret de 17 de març de 1978 aprovava el règim preautonòmic que constituïa
el primer govern valencià, de valencians i format per valencians, des de feia
271 anys, govern de unitat i concentració que conduiria al País Valencià cap a
l’autonomia. El president socialista Josep Lluís Albinyana impulsà el Compromís
Autonòmic, signat el 8 d’octubre de 1978, que acceptava el marc de la futura Constitució
per assumir “la màxima autonomia en el termini més breu”, i instava al Plenari
a iniciar l’elaboració d’un projecte d’estatut.
Conegut el text constitucional, els partits signants
(PSPV-PSOE, UCD, PCPV, AP, UDPV, P. Carlí, PTPV, ORT, PSUPV) acordaren unes
puntualitzacions fonamentals, per aclarir que la fórmula “màxim grau
d’autonomia en el mínim temps possible” volia dir únicament “la via
constitucional establida en l’article 151” i es comprometien a que després de
les eleccions “les noves corporacions –ajuntaments i diputacions— d’aquestes
forces polítiques recolzarien l’accés a l’autonomia pel 151. Sempre a
instancies de la Presidència del Consell, el Plenari de Parlamentaris va
nombrar la comissió redactora de l’Estatut el 11 de desembre de 1978 amb el
compromís de que “abans de l’11 de desembre de 1979 la comissió lliurarà un
avantprojecte d’Estatut al Plenari” d’acord amb la via 151.
Els parlamentaris sorgits de les eleccions del 1-M 1979
triaren una nova comissió redactora, com a prova de la vigència del compromís
autonòmic de seguir el camí del 151. Però el triomf de l’esquerra alarmà les
forces centralistes que no reeixiren en la tasca de redactar l’avantprojecte de
l’estatut, però sí destacaren a l’hora de despertar dimonis. Per contra, la
Presidència del Consell amb pocs consellers i directors generals, olorant-se
forts i pot ser insuperables problemes, s’esforçà en situar les aspiracions
valencianes en el marc de la construcció de l’Estat democràtic. El President
Albinyana va convocar una sessió emblemàtica a Morella, que va poder
celebrar-se el 9 de gener de 1979 i on s’acordà per unanimitat (PSOE, UCD, PCE,
PSP, y AP) el inici del procés autonòmic del País Valencià d’acord a l’article
151. Aquest fou l’últim acte de l’ample consens per l’autonomia valenciana.3
Des de aquest mateix any, l’UCD s’apropià de les paraules i
els fets dels grups incontrolats del blaverisme radical i es desfermarà la
violència extrema amb atemptats a autoritats, intel·lectuals i llibreries. En
l’expansió d’aquest anticatalanisme es serviren del diari “Las Provincias” i de
la seua directora, María Consuelo Reyna; d’un moviment socio-festiu com les
falles, i també d’un moviment de masses com el València C.F., que veurem més
endavant, així com dels principals responsables de l’elaboració doctrinal:
Fernando Abril Martorell, Emilio Attard i Manuel Broseta Pont, amb la destacada
participació, en el naixement oficial del blaverisme, de Juan Ferrando Badía,
María Consuelo Reyna i Gustavo Villapalos.
Des de juny de 1979, el conseller d’hisenda, Enrique
Monsonís, practica el bloqueig sistemàtic a l’activitat del Consell i,
especialment, de Presidència, arribant a no autoritzar ni les compres de paper
higiènic. Tot i això, el president i uns pocs col·laboradors (Josep Maria
Felip, secretari general de presidència i Alfons Llorens) recorregueren el País
Valencià poble a poble buscant el recolzament per a l’autonomia. Foren els
ajuntaments de Picanya, amb Ciprià Ciscar d’alcalde, i Bellreguard, els que
iniciaren el camí previst a la Constitució, amb la seua petició d’autonomia el
25 d’abril de 1979, i amb això començaren a comptar els sis mesos que marcava
el text constitucional. La Constitució exigia el 75 % dels ciutadans, però el
treball de presidència va fer que foren el 99 % dels municipis y el 99’9 % dels
ciutadans el que demanaren l’autonomia per la via 151. Els municipis ucedistes
de Castelló no especificaven la via, sinó que acordaren “l’autonomia amb el
menor temps possible”. Les peticions foren autentificades pel degà dels notaris
de València, Gregorio Pérez Sauquillo, i dos col·legues més, que, el 25
d’octubre de 1979, les presentaren al Congrés de Diputats. El president
Albinyana es va posar a preparar el referèndum per a celebrar-lo el 28 de
febrer de 1980. Havia encarregat dues enquestes a icsa-Gallup en les que
un 60 % havia declarat la intenció de votar abans inclús de conèixer el
contingut de l’Estatut. D’ells, el 54 % donaria el sí el text pactat.
Però, al mateix temps que açò ocorria, s’incrementava la
violència, sempre impune i avivada des del partit del govern. A més a més, en Madrid, UCD
i PSOE havien pactat gelar el procés, i ho feren a través de la “Ley
Orgánica Reguladora de las Distintas Modalidades de Referéndum (ley 2/1980)”
amb el que la mateixa Constitució era conculcada. Albinyana no més pogué votar
en contra de la llei (fou l’únic vot en contra) que exigia, de forma
retroactiva, que els ajuntaments hagueren especificat clarament la via 151.
Dels 535 municipis existents aleshores, 524 havia secundat la campanya, però
sols 230 explicitaren eixa via, la resta utilitzaren la fórmula “màxima
autonomia en el menor temps possible”. El 19 de desembre de 1979 l’executiva
del PSPV-PSOE, reunida simultàniament a la sessió del Consell, decidia l’abandó
del Consell. El President Albinyana va dimitir el 22 de desembre de 1979, i amb
la dimissió entregaria el carnet del PSPV i l’acta de diputat del número u del
PSOE per València.
3 Llorenç, A., “Els estatuts frustrats”, Levante,
València, suplement especial 9 octubre 2005
La Batalla de València (III) De “Una, Grande y Libre”
a l’Estat autonómic
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada