dijous, 16 de gener del 2014

La Batalla de València (VII). La llengua com a senyera: Casp i Adlert



La llengua com a senyera: Casp i Adlert 

Molt s’ha escrit sobre la pintoresca i increïble “conversió” de Xavier Casp i Miquel Adlert al blaverisme provenint els dos del catalanisme més estricte essent els fundadors i sustentadors de l’Editorial Torre, primera que en els anys 40 publicà en valencià, i sent els principals pilars del valencianisme literari, i àdhuc polític, dels anys 40 i 50 del passat segle. Sembla ser però que tant Miquel Adlert com Xavier Casp no eren pas tan nacionalistes com deien. Els dos estaven ben integrats en la classe alta valenciana (no debades Adlert era jutge) i políticament es pot considerar que eren de dretes. Els dos, a més, eren escriptors de pregona inspiració cristiana, i sembla ser que la seua fe cristiana la vivien profundament. 

Aquests dos factors són importants per a entendre la seua posterior evolució. El fet que foren dretans i defensors, per dir-ho així, de l’ordre establert, explicaria el seu enfrontament amb Fuster, i altres, que propugnaven unes polítiques més aviat d’esquerres i plantejaven per primera volta en la política valenciana opcions polítiques explícitament sobiranistes. Sembla també que tots dos tenien una personalitat egocèntrica, què volien els dos ser els líders indiscutibles del valencianisme de postguerra i tenir-lo controlat al seu gust. 

A partir dels anys 50 però va sorgir una nova generació de valencianistes: Joan Fuster, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Santiago Bru i Vidal, etc. Sembla ser que Casp i Adlert no van mai pair l’aparició d’una nova generació d’escriptors i pensadors, intel·lectualment més preparada que ells i que necessàriament els va fer passar a un segon pla. 

A banda d’això des dels anys 50, i més encara els 60, es comencen a proposar per al valencianisme esquemes obertament rupturistes amb l’Estat espanyol i socialment d’esquerra i compromesos. El punt màxim de tot plegat és la publicació el 1962 de “Nosaltres els valencians”, de Joan Fuster. Era evident que a persones tan dretanes i conservadores com Adlert i Casp això els disgustà enormement i l’enfrontament amb Joan Fuster fou immediat. 

Tot això anà aïllant cada cop més Casp i Adlert de la resta de valencianistes. El que era sols un enfrontament i distanciament personal s’agreujà quan, als anys 70, Casp i Adlert començaren a elaborar unes desbaratades teories sobre l’existència d’una suposada “llengua valenciana”, diferent a la catalana. Començà Adlert amb el seu llibre “En defensa de la llengua valenciana” de 1977, i arrossegà el seu amic íntim Casp. A banda del disbarat científic que això suposà, amb la invenció d’aquesta "llengua valenciana", Casp i Adlert trencaren el consens que els valencians havien assolit en 1932 quant a la normativització lingüística amb les Normes del 32. Curiosament, en la difusió i propagació d’aquestes normes en la societat valenciana, tant Casp com Adlert, tingueren part destacada i hi dedicaren molts esforços durant molts anys abans de la seua deserció. El despropòsit continuà amb l’elaboració de les estrambòtiques "Normes del Puig" secessionistes, a principis dels 80, en les quals aquests dos personatges tingueren una destacada participació. Tot això, en el context d’una radicalització anticatalana creixent, va fer que els dos foren les figures, si més no intel·lectualment, punteres de l’anticatalanisme de la Transició, jugant a favor del interès de les forces estatalistes a fer nàixer l’anticatalanisme al País Valencià.

La Batalla de València (VII) La llengua com a senyera: Casp i Adlert 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...