El conflicte... i la seua necessitat
Arribats a la mort de Franco i a la Transició, després
d’anys de repressió, es produeix una veritable eclosió de nacionalismes arreu
de l’Estat espanyol. A Madrid veuen tot això amb pànic i preocupació. Els
preocupa i obsessiona especialment el nacionalisme català. Saben que Catalunya
era, i és, un dels principals motors econòmics de l’Estat. Però encara els
preocupa més que es produïsca un contagi del nacionalisme català pel País
Valencià, un altre dels motors econòmics de l’Estat espanyol. I si s’uniren
Catalunya i el País Valencià, junts representarien al voltant d’un terç de la
riquesa econòmica de l’Estat. La transició es plantejà, pels valencians amb un
mínim de consciència nacional, com una oportunitat per a resituar al País
Valencià en la nova Espanya de les autonomies. Però, la pròpia dinàmica de la Transició
acabà amb eixa expectativa, obrint un clatell, amb la guerra dels símbols, que
anul·laria qualsevol possibilitat d’acord conjunta entre la dreta i l’esquerra
en aquest sentit.
L’Estat espanyol llavors juga fortíssim. I juga on tenia
possibilitats d’èxit, donat que Catalunya, en certa manera, la donen per
perduda: al País Valencià. Es posaren en marxa tots els mitjans amb què podien
comptar (premsa, intel·lectuals, televisió, etc.). Per a prevenir la possible
unió del País Valencià amb Catalunya, s’inventen, doncs, l’anticatalanisme,
partint en dos a la societat valenciana. El enlluernament per Catalunya dels
elements mes actius de la intel·lectualitat valenciana democràtica i la
insistència per aplicar el paràmetre català al cas valencià, posà fàcil a la
ultradreta el reiterat recurs del fantasma del imperialisme català, cosa que va
possibilitar, a pesar del seu desprestigi polític, adaptar-se a la nova
situació política com a defensora de la personalitat valenciana. La instrumentalització
del conflicte per part de l’UCD per erosionar políticament als adversaris
socialistes va fer la resta. L’enfrontament pillà al mig als elements més actius
de la societat valenciana i ningú no va eixir indemne. Els assumptes
identitaris restaren enverinats per molt temps.
Aprofitant molt be com a espantall la bigarrada varietat de
radicalismes (marxismes-leninismes, maoismes o trotskismes) que van florir en
la transició, es va plantejar una batalla, anomenada “Batalla de València”, en
el terreny de l’opinió pública, que va tenir ramificacions immediates en un
activisme “ultra“ al carrer. Hi havia en el fons la clàssica alarma del segle
dinou contra la revolució i el vell objectiu d’ordre, de manteniment de l’estatu
quo i de control de la situació, tot i que convenientment readaptat en el
discurs. Era una ofensiva populista, desencadenada amb una virulència que
sorprendrà avui qualsevol curiós que faça una visita a les hemeroteques, amb la
qual es va minar eficaçment el camp que pretenia ocupar el nou projecte
democràtic. Dos mites van quedar dibuixats: el dels valencians dolents, que només
veien defectes i anomalies en la societat, moguts per una traïció alimentada
per les intencions anexionistes catalanes, i els dels valencians bons, que
sabien estimar les moltes coses positives, encarnades en la secular muntanya de
tòpics, i que contraposaven els interessos de la terra als de Catalunya. Els
estereotips del “blaver” i el “catalanista” estaven fabricats.
És en aquest moment històric quan les forces centralistes
emanades de la capital de l’Estat creen un conflicte entre Catalunya i el País
Valencià. Fan creure al poble valencià que existeix un imperialisme català que pretén
conquerir i annexionar el País Valencià. En aquesta teorització, es parteix de
quatre premisses “històriques i científiques”. En primer lloc, l’existència
d’una suposada llengua valenciana, diferent a la catalana, l’existència de la
qual el imperialisme català pretén anul·lar. En segon lloc, i derivat del tema
de la llengua, la veracitat i, diguem-ne importància, de l’existència de
denominacions locals per a la llengua a l’Edat Mitjana (cosa molt normal a
Europa). En tercer lloc, l’existència d’una bandera valenciana diferent a la
catalana, caracteritzada per una franja blava. Aquest ha estat el “dogma de fe”
blaver al qual potser s’han aferrat amb més insistència i pel que s’anomena
“blavers” als partidaris d’aquestes doctrines. En quart lloc, el fet que després
de la “Reconquesta” de Jaume I el gruix dels repobladors del País Valencià no
era català, sinó d’altres procedències.
Senyera, denominació, himne, tot en l’àmbit simbòlic era
objecte d’enfrontament, però va ser la llengua el motiu de brega més
transcendental. I en aquest punt, autèntic casus belli, es revelava molt
clarament el fons de la qüestió. El secessionisme de la llengua catalana, amb
la defensa de un idioma valencià independent, que mantenien i mantenen encara
avui amplis sectors de la dreta autòctona, era el correlat d’una postura
involucionista, de tancament del país sobre ell mateix, antimoderna en el pla
cultural, polític i social. Vicent Ventura ha destacat la incongruència
d’aquesta actitud de la dreta valenciana, objectivament interessada, en el
nivell econòmic, en tot el contrari. Però la contradicció pot ser no més
aparent, si s’observa el problema des de la perspectiva de mantenir uns
controls polítics i unes hegemonies ideològiques.
Joan Fuster defineix a catalanistes i anticatalanistes en un
article d’agost de 1977: “Aquellos que, para entendernos, designo como “anticatalanistas”
ya puede imaginar el lector que especie de fauna es. Es la trinchera de los
residuos de la dictadura, que, disponiendo aún de los privilegios del “pre
reformismo”, se valen de su prepotencia oficial, apoyada por Madrid, para
mantener a la ciudadanía ofuscada en sus rutinas ancestrales y para excitarla a
base de cualquier sentimentalismo localista. Los otros, no todos ni siempre son
“catalanistas”, ni mucho menos. Ocurre que son acusados de catalanistas porque
no juegan el juego de la genuflexión sucursaloide (…) al fin y al cabo, el
grave pecado de esa gente es que, al articularse en partidos políticos,
autóctonos o dependientes, procuran acercarse a la realidad social viva, y se
presentan como parte del “País Valenciano”. La mayoría pasan del “regionalismo
bien entendido” a otro tipo de reivindicación más limpio y resuelto. (…) la
propuesta política de “países catalanes” no figura en sus programas (…) Les
acusa el “búnker-barraqueta y la fascistofilia remanente.”. I remata: “El
búnker-barraqueta y sus aliados, con otras predisposiciones mentales –y nativos
ellos- piensan que los que “siempre hablamos valenciano” somos “catalanes” (…)
con la sartén por el mango, la clase acomodada arrodillada pretende recusar
como “catalanistas” a muchos que solo son “valencianistas” (…) con la
colaboración de media docena de obsesos por la “catalanofobia”, han conseguido
grandes ventajas: que los falleros , por ejemplo, se sientan predispuestos a
votar por la candidatura más reaccionaria”.1
J.F. Mira aporta un punt de vista complementari quan diu que
el conflicte, però, ve de més lluny, i no te com a culpables únics les
maniobres malignes d’un Madrid amenaçat davant l’avanç imparable del
nacionalisme català al sud del Sénia. Si hi hagué “Batalla de Valencia “ va
ser, entre altres coses, perquè els instigadors d’aqueixa batalla sabien que hi
havia un conflicte previ i ja diversament manifestat, uns antagonismes
visibles, un terreny favorable i uns aliats nombrosos i probables per a la seua
estratègia. Hi havia un conflicte antic, subjacent o manifest segons com i
segons en quins moments: un conflicte d’adscripció nacional. En aquesta obra
Mira afirma que “El problema, que és a la base del conflicte, es que els
valencians possiblement no participem, col·lectivament com a tals, d’una
societat nacional –no tenim nació— “
A partir dels anys 1978-79 la força política més important
del País Valencià, el PSOE, havia integrat els nacionalistes pro-catalans del
PSPV, i formalment havia recollit alguns elements com ara llengua, símbols i
noms, de les posicions d’aquest darrer partit. Però començà a cedir davant de
l’ofensiva de la dreta. Per què? Es pregunta Mira, i contesta: justament perquè
observa els primers èxits populars d’aquesta ofensiva, perquè te por que aquest
èxit continue creixent i afecte el seu propi electorat i, en definitiva, perquè
es troba insistentment atacat en una guerra que no es la seua. En efecte, la
major part dels votants, dels militants i dels dirigents del PSOE, com a força
majoritària, comparteixen bàsicament la consciència d’identitat dominant en la
societat valenciana, burgesa o popular, de dretes o d’esquerres:
substancialment espanyola, i vagament regional (més vagament com més lluny de
la capital). Així el PSOE, amb un sector nacionalista integrat i ràpidament
marginat, no tindrà gens d’interès a córrer cap risc, ni a invertir el seu
capital polític, en la defensa d’unes posicions nacionals que no eren les seues
i que no responien tampoc a una reivindicació explícita i majoritària de la societat.
La posició del PSOE, especialment des de les institucions
que ha governat durant els anys vuitanta, ha tingut com a resultats: no afectar
en res la consciencia general espanyola, neutralitzar l’avanç de la consciencia
nacional catalana i promoure la consciència autonòmica –regional-comunitaria --
valenciana. L’autonomisme polític dins del marc espanyol és ja, un factor
important en la consciència col·lectiva dels valencians. Per a una societat que
majoritàriament no tenia cap altre marc de referència o identitat més que
l’espanyol i el provincial, això es pot considerar ja un avanç: tot es relatiu.2
1 Fuster, J., “El caso Valenciano”, Dos i Dos,
Valencia, 1977, nº 41-42, pp. 28-29 5
2 Mira, J. F., Hèrcules i l’antropòleg,
València, E. Climent, 1994, pp.144-157
La Batalla de València (II) El conflicte... i la seua
necessitat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada