dijous, 1 de juny de 2017

Reflexions d’un mortal

A partir de certa edat  comences a fer certes reflexions que t’afecten com a persona. Ja saps que la probabilitat de desaparéixer com a ésser humà cada vegada és més elevada i reflexiones com vols viure els últims 10 o 20 anys que et queden, amb molta sort. Aquesta llibertat d’elecció està limitada i tot depén de si tens salut, fills que encara no treballem, hipoteques, anys cotitzats a la seguretat social, companya, etc.

Una variable que explicarà gran part del nostre comportament i destí està representada per l’hidra capitalista. El sistema capitalista global dirigeix en gran part les nostres vides. Ací, al País Valencià, podem arribar a vells amb certa facilitat, en altres països vells pels carrers se’n veuen molt poquets. No obstant això, el sistema negoci en el qual vivim ens obliga a treballar pràcticament fins que el cos aguante, sempre que no hi formem part de l’exèrcit d’exclosos socials.

Però perquè treballar tant? Moltes vegades per a no eixir ni de pobre i altres per a consumir coses que no ens fan cap falta. I ací entrem en una contradicció molt forta, perquè consumir tant en coses banals si ara sabem que els recursos de la Mare Terra són limitats i que si continuem destrossant el nostre planeta a aquest ritme, no hi ha cap futur?

La resposta no la podem buscar dins de l’origen del problema, el capitalisme. Crec que fa falta una fonda revolució cultural si volem eixir d’aquesta. Jo possiblement, si no em mor abans, arribaré a vell, el meu fill ho tindrà més difícil i els meus néts quasi impossible. Fa falta un nou sistema econòmic que tinga justícia social i ecològica, en el qual la nostra vida no siga un negoci i tot allò que creix, es reprodueix i mor no siga una mercaderia.

La resposta, i no és meua, és saber si serem capaços de mantenir la vida en el planeta Terra més enllà del capitalisme. Jo crec personalment que amb la lluita de totes i tots eixa esperança es convertirà en realitat.

Continueu sent rebels, desobedients i anticapitalistes, perquè en eixe comportament està la llavor de la qual naixerà una societat més justa i respectuosa amb la Mare Terra. Salut companys i companys ací estan aquests versos, perquè no pot haver-hi revolució sense poesia i música.

La realitat és molt tossuda, però hi ha estreles roges.
De vegades m’agrada somiar que som lliures,
que cap cultura és superior a altra,
que cap ésser humà està per damunt d’altre,
que homes i dones tenen els mateixos drets,
que no hi ha ni riscs ni pobres,
que parlem amb la Mare Terra i la respectem i l’entenem,
però no, la realitat és molt tossuda.
La vida la reduïm a un trist negoci
i se’ns escapa rodejats de mercaderies inútils.
Anem a treballar per  a construir més mentides
que desdibuixen la nostra vida a tons grisos i negres.
No sé si riure o plorar, però les roselles són roges
i els colls-verds  es llisquen per superfícies platejades.
Negres són les nits i de mil colors les matinades.
Reivindiquem els colors de la Mare Terra
i els seus perfums dolços i agres.
Trenquem les cadenes que no ens deixen viure
com a homes i dones lliures.
Lliure et vull com la música que flueix de mans lliures
i et dispara la ment per llocs sembrats d’estreles roges.
Per Benimaclet viuen, lluiten i s’organitzen ells i elles
i altres. 


Pere Miquel Guillem Calatayud.  

diumenge, 30 d’abril de 2017

14 d’abril dia de la República


Als últims mesos he perdut a tres amics víctimes del càncer. Quan començava a escriure  aquestes reflexions,  la unitat externa del meu ordinador va rebentar, i en un intent de recuperar les dades em vaig carregar el sistema operatiu. A més a més, vaig agafar un refredat que em va obligar estar gitat aquestes pasqües, però ja estic actiu. En tot açò he perdut amics, milers d’imatges d’insectes i ocells i no sé quants versos. La part positiva, he deprés moltíssim.

L’altre dia vaig llegir un article del camarada Julio Anguita, que al voltant del centenari de la revolució russa, ens refrescava el pensament de Lenin. Aquest gran estratega i pensador  deia que el primer de tot era senyalar quin era l’enemic a batre, després es descrivia i s’analitzava perquè la gent el reconeguera i finalment es construïa l’alternativa.

Partint d’un mateix plantejament, també considere com a enemic a batre a la globalització. L’hidra capitalista ha mutat i s’ha estés com una malaltia al llarg de tot el món, és global.  És molt llesta, ha desenvolupat el seu propi idioma i està eliminant el nostre llenguatge i el pensament. Els actors principals, com és el cas de l’IBEX 35 i els bancs, són invisibles pareix que no diuen res, perquè  parlen els mercats. La gent que encara no hem sigut abduïts sabem que els mercats no parlen, com tampoc parlen ni els morts ni els fantasmes. No obstant això, a poc a poc aquests tipus de discurs acaba siguen l’hegemònic. En aquest sentit estan guanyant la partida.

El seu tarannà no és molt democràtic, perquè una vegada han parlat els mercats, les reformes laborals, l’austericidi, el saqueig de la Terra ... ja no es poden qüestionar, són veritats supremes, però on no hi ha democràcia és a Veneçuela. També sabem que al mur de Berlín van morir moltíssimes persones (64), però ningú ens diu que en el mur que va construir Clinton ja n’han mort 5.000. Que roïns som els comunistes.

Docs bé, comencem a pensar per nosaltres mateix i que no pensen els mercats per nosaltres, perquè ells no pensen, ens fan la vida impossible.

I quina pot ser l’alternativa, el mateix Julio Anguita diu «Cal enfrontar-se a la globalització des del terreny de la informació, del coneixement, de la didàctica, de l'organització i de tenir molt clar que aquest és l'enemic al que cal enfrontar-se; però a més en una guerra que no té ni treva ni caserna; en la guerra ideològica no hi ha pacte, mai pot haver-ho. Pot haver-hi pacte en la guerra política, en la negociació… en la guerra d'idees, mai». Fins ací totalment d’acord. A més a més crec que l’autodeterminació dels pobles pot frenar eixe govern econòmic global que té cada vegada més força.

El 14 d’abril va ser el dia de la segona república. La gent que pensem com ens dóna la gana vam anar als cementiris de Paterna i València i a la plaça de l’Ajuntament per reivindicar la república i demanar justícia per a les víctimes de la dictadura feixista.

Tingueu cura amb els refredats, sou dels pocs que llegiu aquests versos i espere que continueu llegint-los i que cada dia en sigueu més. Els següents versos  són per a Innocenci Sarrión, Eugeni Borreda i Jordi Ferrer tres companys i amics que ja no estan entre nosaltres.
Salut
 

Ja no ens trobarem pels carrers de Benimaclet
Córrec i córrec i mai arribe
i el dia que arribe potser torne.
Em mire en un mirall i no em reconec.
Sóc jo i no un altre, però qui sóc?
Em trobe perdut entre vosaltres
i al mateix temps sóc un de vosaltres.
Estime la terra i  al meu poble
que es troba perdut entre quimeres.
Tots volen ser rics,
però sols es multipliquen els pobres i els lladres.
Vivim per a morir quina cosa més salvatge.
El dolor em destrossa el cor
i les llàgrimes recorren les meues galtes.
Ja no hi eres entre nosaltres company.
Ja no ens trobarem pels carrers de Benimaclet
ni parlarem d’ossos ni de rates.



Pere Miquel Guillem Calatayud

dilluns, 27 de març de 2017

Hem sigut mal fets, però no estem acabats


Moltes vegades m’he perdut entre la multitud. Altres sempre he anat a contracorrent i prompte faré 54 anys i no fa res en tenia 34.  El concepte del temps i l’espai formen part de la nostra identitat, ens poden dur alegries i disgusts, en aquest sentit és una alegria veure com el sistema econòmic en el qual funcionem vora 40 anys manifesta signes de desgast importants. A partir d’aquest moment podem i estem obligats a construir un altre sistema que supere tot el mal-somni que estem vivint. Em referisc, clar està, al domini absolut del déu diners que ha relegat i relegat a milions de persones a la invisibilitat o eliminació física mitjançant guerres maleïdes. Tot açò acompanyat d’un saqueig exponencial del planeta Terra.

Hem hagut d’aguantar i tragar-nos l’orgull davant de paraules buides que han anat incrementant un exèrcit descomunal de paries. Se’ns ha tractat de poc treballadors, de malbaratadors, de poc preparats, de molt preparats, de viure massa anys. I tot això en un context ple de lladres i pocavergonyes, en un món governat per l’ètica dels diners.

Per tant m’agradaria moltíssim que l’alternativa a aquesta nova situació vinguera des de l’esquerra. 
Està clar que els meus desitjos, no tenen res a veure amb la realitat. Davant d’un sistema moribund, la bèstia del feixisme agafa força arreu de tot el món. No hem aprés res de la història. Els conceptes de l’odi, del racisme, la persecució de l’altre, tornen a estar abraçats per milions d’homes i dones. No saben o no volen saber que genèticament som cosins germans i que som una única espècie i una única raça Homo sapiens sapiens. Arribar al compte arrere de la teua vida i veure com la barbàrie s’acarnissa en amplis sectors de gent és prou trist.

No obstant això i agafem paraules del camarada Galeano «Tant de bo puguem ser tan obstinats per a seguir creient, contra tota evidència, que la condició humana val la pena, perquè hem sigut mal fets, però no estem acabats». I ací radica la part bonica de la nostra espècie, podem elegir, ens podem construir a nosaltres mateixos, perquè no estem programats.

Els següents versos són per a vosaltres, per aquelles i aquells que lluiteu per canviar el destí de la humanitat, que combatiu per frenar a la bèstia, que sou tolerants i defengueu la diversitat d’identitats i cultures arreu del món. Per a tots els desposseïts i per als que no sou mansos.

Salut companyes i companys, perquè de vosaltres és el planeta Terra i no dels miserables.


Em perd entre la multitud
Mire per la finestra,  passeja molta gent.
És diumenge al matí.
Les xiquetes i els xiquets juguen i xisclen.
Els balcons estan plens de roba penjada.
Quasi no  hi ha soroll de cotxes.
El miracle de la tranquil·litat s’ha fet patent.

Se m’esborren les imatges de la joventut,
però continue estimant-te
no com el primer dia,  sinó molt més.
Necessite molt poques coses per a poder viure,
tan sols em fa falta  el teu amor,
respirar la flaire del teu cos,
escoltar la teua veu harmoniosa.
Tindre’t molt prop, cor amb cor.

Em perd entre la multitud
i no et trobe quin mal-somni.
Mire unes fotos i molta gent ja no hi és,

quina realitat més amarga.

divendres, 24 de febrer de 2017

Els Horts Urbans de Benimaclet


Un diumenge qualsevol m’alce de matinada i me’n vaig a l’ horta de Benimaclet. Necessite estar en contacte amb la terra. L’horta està plena d’ocells i estan molt excitats. En un punt la primavera esclafirà i ja no la podrem parar. Els horts començaran a omplir-se de flors, tomaques, pebres, albergines....

Els Horts Urbans de Benimaclet són fruit d’un projecte col·lectiu, autogestionat, amb multitud d’opinions, idees, contradiccions, dones, homes, xiquetes i xiquets, on l’experiència de lluita de l’Associació de Veïns i Veïnes de Benimaclet va ser clau. En el mateix combat vam comptar amb l’ajuda de les companyes i companys del Terra, amb els dolçainers i tabaleters de l’Estrela Roja de Benimaclet, amb l’Assemblea de Veïns de Benimaclet, amb la Muixeranga de València, amb l’Ampa del Pare Català, Benimaclet Viu i un llarguíssim etc. d’organitzacions, col·lectius afins a la causa. Per mi va ser un somni fet realitat.

Per altra banda, jo almenys o visc així, som  el mirall d’aquella gent que lluita perquè l’horta de València no acabe sota l’impuls bàrbar del taulellet i el quitrà. Aquest acte salvatge és una mostra del paradigma que viu la nostra societat. Davant d’un món famolenc, nosaltres els occidentals, tutelats per un sistema capitalista, veiem com una terra propicia a produir menjar, és devorada per un monstre infernal que no pot deixar de tragar perquè si no es mor d’inanició.

Davant d’aquesta actitud ja fa temps que vaig decidir no ser un agent passiu, puc estar equivocat, però també reivindique el dret a equivocar-me. No obstant això, sóc conscient que la Terra, la nostra casa, està sofrint un ritme de destrucció que posa en perill inclòs la pervivència de la nostra espècie. També veig que una gran majoria de la població o no s’ha adonat compte o li la porta fluixa. La societat de consum ens està fent insensibles, callem davant de l’explotació de l’home per l’home, davant de la injustícia ecològica, ens du a un individualisme desmesurat, en fi ens porta a una situació caòtica de la qual encara podem eixir, però que no la podem dilatar més.

Aquest any és el centenari de la Revolució Russa des d’ací un xicotet homenatge a tota la gent que es va deixar la  pell lluitant per un món millor. També pense en la gent que va lluitar contra el feixisme a la II República i en especial en el meu avi Pere Guillem Doménech que va pagar la lleialtat a la República amb 7 anys de presó.

Aquests versos estan dedicats a totes i tots els desobedients, a la gent que resisteix, als patriotes, als camarades, a la gent de pensament lliure, és a dir a totes i tots vosaltres.

L’amor és resistència
He conegut un somriure
que renaix tots els matins
i en captiva amb la mirada

Veig assassinat  el somni
de tots els desposseïts
entre columnes de marbre.

El teu somriure camina,
penetra en la meua ment
i dóna ganes de  viure.

Nosaltres ens diluïm
entre boirines estèrils
i la bèstia es fa forta.

L’amor és resistència,
ens mengem amb la mirada,

el temps passa, passa i passa.

Pere Miquel Guillem Calatayud

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...