dimecres, 25 d’abril de 2012

Estupidesa o maldat?


Publicat per Iron Maiden en Valladacity

No sé si a vosaltres us passa el mateix que a mi. És de tal magnitud el terratrèmol que està sacsejant tot allò que creia consolidat i valuós, com la democràcia, el dret a la sanitat, a l'educació, a treballar amb drets laborals que garantiren un mínim de dignitat, a poder manifestar el meu descontent i malestar al carrer, etc., que entenc el terror que poden sentir les persones quan tremola la terra, quan allò que creus que és el suport inamovible sobre el qual es pot edificar amb fiabilitat es clavilla i es mou baix del peus. La commoció, com quan rebem un fort colp al cap, fa que estem desorientats i restem paralitzats una estona. Així em sent veient les “reformes” del govern. Cal doncs, pense, meditar què és el que està passant, veure on estic, reaccionar i actuar. 

En aquest procés veig el vídeo d'Aleix Saló, “Simiocracia”, que fa un repàs del com i del per què de la crisi a Espanya i acaba citant el Principi de Hanlon: “Mai atribuïsques a la maldat el que pot ser explicat per l’estupidesa“. Donem per suposat que no hi ha malícia en les accions governamentals, doncs aleshores, si s'actua de bona voluntat i cada vegada estem pitjor, serà veritat que és l'estupidesa el que està provocant la desesperació de tantes famílies? Són uns necis els nostres governants? Llavors veig per la tele al rei, amb cara d’ós panda, dir: "Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir". No resulta convincent. Una frase dita de carrereta com els xiquets quan els marmoles que saben que a la primera ocasió repetiran la malifeta. No era la primera vegada que ho feia i si no torna a fer-ho serà perquè els anys també passen per a ell, no per penediment. 

Però buscant interpretacions del perdó del rei trobe un article de Rosa Maria Artal que, si més no per a mi,  dona arguments convincents i evidents. L'article, titulat “La maldad”, aclareix conceptes i defineix el que ens confon i aclapara. Diu que cal esbrinar, mitjançant la raó, d’on ve el mal i evitar caure en la ximplesa  del maniqueisme dels bons i els dolents, dels meus i els teus, dels d’ací i els de fora, que ens indueix a la insolidaritat entre els perjudicats, que som la immensa majoria. Artal acaba l’article dient que “El peligro reside en no identificar a los culpables, en desviar la atención, a veces, hacia otros tan desgraciados o más que nosotros.”

Fer les coses “como Dios manda” i “hacer lo que hay que hacer por el bien de España i de los españoles” es tradueix en imposar el que “ells” entenen per bé, el seu bé i com mana el seu déu, en un exercici maniqueu del bé i el mal com a conceptes morals irracionals. Llegint l’article veig clar que no és estupidesa el que provoca l'angoixa i la desesperança de milions de persones, és maldat. Però, pot ser que hi haja persones capaces de fer tant de mal a tanta gent innocent per egoisme?  

La veritat és que maldat és mentir, dir el que no és veritat amb intenció d'enganyar, o negar evidències, o utilitzar eufemismes per a confondre i manipular. Maldat és acabar amb els drets dels treballadors i deixar-los a l'abast de l'avarícia dels empresaris; és desmuntar una sanitat que funcionava com la millor d'Europa amb costs inferiors; és massificar i descapitalitzar l'educació pública i deixar la Universitat només per als privilegiats que puguen pagar-se-la; utilitzar la força desproporcionada i la por per evitar que al carrer s'evidencie el descontent social, i tot sabent que estan sacrificant la vida i l'esperança de milions de compatriotes per mantenir els privilegis i prebendes d'una classe social minoritària, egoista i avara que compra la tranquil·litat de la seua consciència i el perdó del seu déu amb ofrenes i falsos penediments. 

Cal ser canalla i pervers per enganyar i perjudicar als més dèbils com estan fent, però també cal ser insensat per no tindre en compte els problemes que, de segur, portaran aquests abusos i els danys que estan provocant. Diu Rosa Maria Artal: “Contra la maldad no cabe el perdón, ni rezar tres avemarías; para el daño existe la Justicia.” Desgraciadament l’experiència ens diu que, igual que déu és “el seu déu” i el bé és el “seu bé”, la justícia també és “la seua justícia”. 

Pense que Artal té raó, doncs actuen amb maldat però, a més a més, són estúpids doncs ens porten al desastre que també els arrossegarà a ells. 

dimarts, 24 d’abril de 2012

Tota crisi és una oportunitat


On lâche rien
La crisi és del sistema capitalista i dels defensors de deixar-ho tot en mans dels mercats, no de l'esquerra que utilitza la política per a frenar abusos i mitigar les injustícies que impedeixen la cohesió social i la convivència en pau i dignitat. 

La dreta europea que copa el poder institucional està enfrontant-se a la ciutadania, estirant la corda fins al punt de trencament. L'esquerra política, després d'haver sucumbit als cants de sirena neoliberals canalitzats a través de la “tercera via” socialdemòcrata, no troba el discurs per a recuperar el crèdit electoral perdut per anys de polítiques d'esquena al seu electorat. L'esquerra més radical proposa el canvi del sistema capitalista per no se sap què, doncs el socialisme “real”dels països de l'est, que havien sigut el referent, no gaudeixen de la simpatia dels ciutadans. 

Les eleccions del 20N a Espanya i les del diumenge a França mostren un electorat desorientat que només té clar que no accepta les polítiques neoliberals de privilegis per als rics i retallades, pèrdues de drets i patiment per a les classes populars, i fuig de votar a qui governa i aplica les mesures però sense dirigir el vot a una opció atraient que no troba. Aquest vot desnortat i “contra” compon el graner de l'extrema dreta, doncs el populisme s'alimenta de la confusió, regalant els oïts de la gent i buscant la fibra emocional i sensible, evitant raonar un discurs irracional. Paradoxalment un nombre elevat del vot de l'extrema dreta surt de zones de classe mitjana baixa i treballadora, les classes que més estan patint les conseqüències de la crisi. La història ens mostra l’origen del feixisme. No hauríem de repetir el mateix error.

Com s'ha dit moltes vegades “tota crisi és una oportunitat”. Per a l'esquerra també ha de ser-ho. El sistema capitalista ha implosionat ara, per les contradiccions del mateix sistema, com el socialisme soviètic va implosionar als anys vuitanta. Aleshores semblava que el capitalisme havia triomfat sobre el socialisme però aquesta crisi demostra que el capitalisme és tant o més dolent que el socialisme soviètic. Cal doncs una alternativa als dos sistemes que tinga el benestar dels ciutadans com a meta, sobre la base de la democràcia i la justícia, els drets humans i la redistribució de la riquesa, que faça compatible l'activitat econòmica amb el manteniment d'un planeta habitable en totes les latituds. 

La dreta neoliberal ha demostrat la seua incapacitat per a fer-ho, doncs basa la seua activitat política l’activitat depredadora de materials i persones, en l'egoisme i l'avarícia. L'esquerra té ara l'oportunitat d'elaborar una alternativa possible, creïble, que arribe a l'electorat, però no sols per a guanyar les eleccions, sinó per a fer les polítiques transformadores necessàries, tenint com a referència a la ciutadania, i evitar que la corda es trenque. I, una vegada més, pot començar per França.

dissabte, 21 d’abril de 2012

On estem? (III)


Julio Anguita, excoordinador general d’Esquerra Unida.  
Article publicat al diari Público
Tercera entrega d’una sèrie de vuit articles en què se sintetitza la intervenció de Julio Anguita en l’Ateneu de Madrid el passat dia 9 de Març.

Els que hagen llegit els meus dos articles anteriors podrien ser induïts a que, després de la derrota del pensament alliberador clàssic i conjuntament amb ell la de les organitzacions que l’han sustentat i vertebrat, seria el neoliberalisme l’única opció viable com a proposta de model de societat, tenint en compte l’hegemonia que els seus valors i conceptes de política econòmica han aconseguit en el planeta. Molt al contrari, aqueixa situació, lluny de constituir una opció mitjanament vàlida no és una altra cosa que la barbàrie disfressada de rigor econòmic. Dos exemples, un basat en una experiència personal i un altre tret d’un text il·lustren el nivell de deformació dels grans principis i les conquistes socials aconseguides després de diversos segles de lluita.

En un debat hagut en la Fundació Canal vaig tindre com a contradictor a Percival Manglano, Conseller d’Economia i Hisenda de la Comunitat de Madrid. En un moment donat el senyor Manglano va mantindre que la Democràcia portada fins a les seues últimes conseqüències degenera en demagògia i populisme; en conseqüència el sistema democràtic haguera de tindre uns elements correctors que impediren tal risc. En preguntar-li jo si es referia a les constitucions o al demos, em va contestar que l’element corrector per antonomàsia era el mercat.

Gregorio Peces Barba manté en un dels seus escrits que el dret al treball només pot ser complit si  coincideixen en el mateix subjecte el defensor d’aqueix dret subjectiu i l’ocupador. Però com a tal enunciat podria portar a conclusions no volgudes acaba dient, en referència a l’article 35 de l’actual Constitució, que hem de desembarassar-nos d’una promesa incomplida i d’impossible compliment, d’una rèmora, justificada en el passat, però que avui  pot ser una gegantina hipocresia.

El corol·lari d’ambdós opinions és prou clar: l’actual sistema econòmic, considerat com únic, immutable i científic, s’imposa a les tradicions democràtiques, a les grans conquistes polítiques, econòmiques i socials. Expeditivament són agranades la Declaració de DDHH i els texts vinculants derivats d’ella, els drets socials i el propi Estat de Dret. Cobren el seu exacte sentit les paraules de Hans Tietmeyer en 1994; el llavors president del Bundbesbank va afirmar que els polítics han d’aprendre a obeir els dictats dels mercats. I en aqueix mateix sentit Alain MInc, dirigent empresarial i assessor de Sarkozy, ha afirmat que el mercat és l’estat natural de la societat, la democràcia no.

Diàriament assistim a l’efecte de l’aplicació d’aquesta filosofia econòmica que s’ha erigit en cosmovisió. Els resultats comptables mesurats a través d’índexs que en absolut quantifiquen o analitzen la incidència social de les mesures preses, es presenten com a senyals indiscutibles de la correcció d’aquesta política. Però a més ho fan amb la pretensió que aquesta línia d’actuació és apolítica, asèptica, objectiva, científica.

La llarga marxa de la humanitat des dels grans moments estel·lars de la Història: Declaració d’Independència d’EUA, Revolució francesa, Internacionals obreres, Constitució de Weimar, Constitució soviètica de 1936 o l’anteriorment esmentada Declaració de Drets de 1948 queda  oblidada i suposadament superada per aquest estat de coses.

El neoliberalisme rampant i les seues polítiques de tota índole, no poden ser en absolut els eixos sobre els quals construir una societat moderna, democràtica i justa. El que en aquests moments, i a pesar de la crisi que és inherent a ell mateix, aparega com a única opció viable no significa de cap mode que haja de ser acceptat o tolerat. El seu rebuig, a més de ser una qüestió d’ètica, racionalitat, llibertat i justícia, ho és  també de supervivència de l’espècie.

divendres, 20 d’abril de 2012

Cada dia que passa


Cada dia que passa la situació econòmica i social a tot Europa a poc a poc  va empitjorant, les mesures de sofriment i humiliació que ens imposa el capitalisme salvatge a la gran majoria de la població fins ara no han valgut per tal d'eixir del forat on estem, a més a més ens està enfonsant encara més. D’entrada no sols anem empobrint-se més i més, sinó que per frenar la resposta social han començat per retallar el nostre dret a expressar el malestar que ens està provocant tota aquesta ressaca capitalista. Si no fem res per impedir-ho prompte ja no podrem ni manifestar-nos o, si així o fem, acabarem entre reixes.  

Molta gent ja comencem a veure que totes aquestes mesures no van a ser temporals. En el cas que superem aquesta crisi, una vegada destrossada la sanitat pública, l'educació, el sistema de pensions..., no tornarem a la situació d'abans del 2008, l'escenari serà un altre totalment diferent.  El capitalisme i els seus palmeros han decidit que la majoria de gent sobrem, perquè els seus interessos no són uns altres que guanyar més i més diners i, per tal que açò siga possible el futur que ells veuen per als que quedem dempeus és un futur ple d'esclaus. Si no és així per què s’ha fet la darrera reforma laboral?

Resulta irònic escoltar la paraula llibertat en els llavis de la senyora Cospedal o la presidenta de la Comunitat de Madrid Esperança Aguirre. El mateix fàstic em provoca quan l'utilitza el president del govern Mariano Rajoy o qualsevol dels seus subalterns, ara estic pensant en el nostre president. Idèntica sensació recorre tot el meu cos quan utilitzen la construcció “per Espanya”, entre altres coses perquè ens porta mals records d'un temps on Espanya era una, gran i lliure. De vegades crec que no hem avançat res, que els mateixos que ens posaven els collons per corbata continuen acovardint a la gent i que utilitzen la por com instrument per imposar allò que no es pot defendre. Però torne a repetir que molta gent ja comencem a veure que totes aquestes mesures no va a ser temporals, que comencem a estar farts de les paraules que ens provoquen fàstic o ens duen mals records. Que estem farts de  que la Casa Real estiga plena de gent que viu a costa de tots nosaltres, que no volem ser súbdits  de ningú, que volem que se’n vagen del País. Estem farts..... de moltes altres coses més. 

Mai no creia que podríem arribar a la situació actual, però també us dic que no tinc cap sentiment de derrota i sé que el futur és nostre, de tots els ningú de la Terra. Tan de bo m' equivoque, però comence a estar convençut de què tornarem a conquerir els nostres drets i, que coneixent la història dels que ens han dominat i ens dominen, possiblement no hi haurà prou amb els nostres vots i els nostres raonaments. Però els deurem exigir que respecten la veu del poble i que assumisquen la derrota que més prompte que tard van a rebre. Perquè també ho han de saber, són una minoria i els seus interessos de tendència genocida no poden acabar sent realitat. Des d'ací vos incite a viure la vida a cada instant, perquè el futur és nostre, vostre. Salut i república.

Instants
Una flor és tot un món,
una mà és molta esperança,
la pluja ens llava la cara
entre corriols de palla
que no coneixen ràbia.
Una mare, una paraula,
un fill per la balconada
mentre esclata l’abrilada
amb tota la seua gana
i camina una encantada.

La rosada pel fred brilla
entre l’herba que tremola
i la llum que porta el dia.
Després el borinot recorre
totes les flors color lila
del terrat de la veïna.
Els enamorats passegen
agafadets de la mà
entre rialles i besos  
a la caiguda del dia.

Els xiquets i les xiquetes
revolegen entre jocs
que els transporten al lluny
de l’aventura espacial.
Nosaltres fa molts dies
que no ens hem acaronat
i es desperta l’ansietat
que persegueix als amants.
Els iaios ens manifesten
que tot és molt temporal.

La màgica nit tremola
empentada envers l’abisme
on s’amaguen les llàgrimes
de la Lluna enamorada.
Moltes són les papallones
que busquen entre fanals
el voleteig dels companys
que no coneixen amada.
Els cuquets de llum ensenyen
el culet encés en flames.

I la vida cal mimar-la 
sense cap tipus de ràbia.

dijous, 19 d’abril de 2012

Maleïda hemeroteca!!



En tan sols un mes, l’executiu passa de negar el “repago” farmacèutic a anunciar una apujada del 10% en el pagament de medicaments.
Ací la ràpida evolució del govern Rajoy en una mostra més del “donde dije digo digo Diego”, és a dir, de les mentides del PP, pres del diari Público

-16/03/2012. Soraya Sáenz de Santamaría al Consell de Ministres: "No está sobre la mesa".
- 17/03/2012. Mariano Rajoy des de Moncloa: "No soy partidario del copago".
- 27/03/2012.  Manuel Cervera, portaveu del PP al Congres: "El copago no se va a plantear, pero la situación es la que es".
- 07/04/2012. Ana Mato, ministra de Sanitat: "La reforma sanitaria puede tocarlo todo".
- 08/04/2012. José Ignacio Echániz, responsable de Sanitat i Assumptes Socials del PP: "El sistema actual es insostenible".
- 09/04/2012. Luis de Guindos, ministre de Economia, planteja la progressivitat en la despesa farmacèutica.
- 09/04/2012. El PP desmenteix al ministre. Carlos Floriano: "Es una reflexión personal".
- 11/04/2012. Mato veu factible el copagament por renda en las receptes.
- 12/04/2012. María Dolores de Cospedal, partidària del copagament farmacèutic.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...