Poesia dissident

Poesia dissident
Al poc d'iniciar-se el camí d'aquest blog van anar apareixent, com a comentaris, una sèrie de sonets que per la seua qualitat literària i el seu contingut social ens pareixia que calia posar-los en un lloc més accessible, a l'abast de qualsevol que desitjara llegir-los.  Passat el temps aquestes aparicions esporàdiques han esdevingut en una col·laboració regular amb el blog que l'enriqueix.
Ací pots trobar les aportacions del Poeta Dissident, la seua poesia, i podem veure el seu estat d'ànim a l'hora d'escriure. 


28-5-2014
T’estime de forma salvatge
El teu pas trenca l’aire i l’aparta cap a les vores.
Tu no eres conscient, però et mire les cames.
De repent un gran plaer em recorre totes les venes
i la meua ment es perd entre històries fantàstiques.
La carn crida a la carn, és inevitable.
Una vegada més comença un nou dia diferent als altres
i tu et passeges per la vida agafada a les estreles.

La realitat em devora les entranyes,
la injustícia recorre els carrers i les places,
Els joves deambulen, els majors no riuen
i els altres mortals vivim perduts entre la ràbia i les misèries.  
Sóc un dia més vell i les coses no canvien.
Els malcarats que ens governen
ens oprimeixen com a classe i com a poble.

Et torne a mirar i veig un altre món
aquesta vegada carregat d’esperances.
T’estime de forma salvatge
i m’agradaria que el nostre amor
fora etern com les muntanyes.
Se’t menge amb la mirada
i mai quede saciat, ni ganes.


2-04-2014
L’ hivern sempre torna
Els arbres s’agafen a la vida sense fulles
i els ametllers esclaten de ràbia amb milions de floretes.
L’ hivern ens diu adéu sense presa, sense nostàlgia,
perquè sap que tornarà el més aviat possible.
Les branques sense fulles ens dibuixem milers de filigranes,
jo em recree amb elles i la meva ment se’n va per camins inimaginables.
Prompte renaixeran les fulles
i els ocells faran els seus niuets per a les seues cries.
Mentre tant jo em perdré entre paraules
i escriure versos a la meua estimada.

La flaire dels ametllers em recorda que estic viu.
El color de les seues flors em desperta passions ancestrals.
La seua flor efímera em recorda la vida
que esclata amb alegria i es marceix amb rapidesa,
però la flor dona lloc a una ametlla
i la meva vida està destinada a viure-la amb la meua companya.
El sol se’n va i comença una altra nit rodejada de sorolls i de perfums.
Les estrelles són ara les protagonistes i la Via Làctia ens aborrona.
Encara fa fred i el cel brilla amb molta força.


13-02-2014
Solidaritat
Dos dones majors caminen agafades del bracet.
L’una es recolza amb l’altra, es coneixen i s’ajuden.
Parteixen d’un principi bàsic:
la vellesa la vius en solidaritat  o te’n vas d’ací a soles.
El mateix passa en la infància i en la joventut,
podem viure la vida com animals solitaris
o en el si d’una manada.
Jo personalment he escollit el grup, l’ajuda mútua,
perquè crec que a soles no sóc ningú.
Qui diu que no som solidaris?
Els mateixos que ens exploten.
Qui no és solidari?
El que es creu el que diuen els que ens exploten.
Una dona porta la seua filla en un cotxet;
les dues es necessiten, es volen.

 30-01-2014
Nosaltres ens voldrem sempre
Els cotxes pels carrers passen
i la llum desapareix.
Les persones s’extravien 
entre la foscor d’hivern.
Aviat els fanalets
esclataran plens de llum
i la màgia d’aquest
gran instant s’acabarà.
Nosaltres ens buscarem
entre la foscor d’hivern
i les nostres carantoines
en la clandestinitat
ens ompliran de plaer.
L’ amor ens porta a indrets
oblidats i clandestins
a través dels corriols
de la passió salvatge,
desbocada, de nosaltres.
Una vegada més riurem
la dita d’estar desperts,
vius en un món sense límits,
agafats a l’existència
d’una realitat dura.
Nosaltres ens voldrem sempre,
tant si plou com si fa sol,
perquè el temps no té la força
suficient d’apagar
aquesta colossal flama.
Aquest grandiós amor
inclús continuarà
després de la nostra mort,
quan no quede ni la pols
i el sol ja no faça llum.
Perquè practiquem la màgia
de l’amor que ens torna eterns,
perduts en l’espai infinit
sense temps, tan sols amor.
Tu i jo immortals, així siga,
però també el nostre amor. 

16-12-2013
El teu cos
El teu cos naixement d’impressions, 
rebenta cada instant el meu delit.
Fragància infinita d’amor plena
que creix en els racons per on tu passes.

Cos desitjat, volgut, que m’acompanya
pel gran viatge ràpid de la vida.
Suavitat extrema que bullirà
l’interior del cor meu quan bategue.

Corbes que em persegueixen tot el dia,
fins a l’obsessió abassegadora
que camina envoltada d’amargor.

Tempesta que refresca l’esperança
abrasida i agostada per la por.
Desig insaciable, és el teu cos.  


28-11-2013


Encés de llum de tardor 
La llum de la tardor cau
entre rames despullades
i repletes de colors.
Els arbres es tornen còmplices
del silenci i de l’amor.
Els enamorats caminen
entre les fulles resseques
dels jardins de la foscor. 
El plaer de viure corre
per totes les meues venes

perquè sé que et trobaré
per qualsevol racó fosc.
La llum de la tardor cau
entre les façanes blanques
agafant-se pels balcons
plens de  geranis vermells
i roba estesa, d’amor.
Tu  camines pel carrer
encés de llum de tardor
i jo t’agafe la mà

i ens abandonem pel món.
La foscor cobreix els passos
i elimina les mirades
traïdorenques i els rancors.
Note el rumor del teu cor
desbocat molt prop del meu.
Els nostres llavis es busquen
i es troben un altre món
borratxo de sentiments.
La ment es perd per l’espai

immens de la humanitat
i es dilueix entre somnis
que transcorren veloçment.
El cos es mor de plaer
i renaix entre la llum
dels teus llavis reverents.
Som mortals, ho sabem bé,
però a vegades fugim
de la mort insatisfeta
que ens sol·licita i ens reclama.

Tu i jo, no fa falta més,
la resta vindrà després.   
 


18-11-2013
Jo incrèdul i sense pàtria
Em diuen que som un poble
i jo no el veig. El meu poble
està mut, cec, mort en vida,
alienat, no existeix.
Som presoners dels malvats,
d’aquells que ens neguen i exploten,
de l’enveja i la ignorància,
de la bèstia que ens menja
amb molta ràbia l’ànima.
Així i tot som un poble
que lluita, entropessa i s’alça
entre ruïnes i història.
Jo incrèdul i sense pàtria
no el veig, perquè està mut,
alienat, no existeix.
Al meu país ens estreny
la cobdícia dels rics
i la seua mala bava
fins als límits de l’angúnia
i la ceguera infinita.
No opinem, tampoc vegem,
ni ens adonem del gemec
d’aquells que no tenen res.
Vivim entre teranyines
que ens estrangulen els somnis.
Doncs malvivim i fugim
lluny, cap a ninguna part.
En el viatge perdem
allò que ens fa homes i dones 
i també la identitat.
La cultura es dilueix
entre ketchup i hamburgueses
greixoses i irreverents.
Tot Sants es perd en novembre
acordonat de disfresses
i la fogassa no porta
ni nous, ni panses ni ametles.
Això si som europeus
i els mercats ens enfastigen
farts d’ hamburgueses greixoses.
La vida i la mort belluguen
els nostres somnis de poble.


15-10-2013


Tots dos caminem de pressa
Et veig de costat i et vull,
et mire de front i m’omplis
d’amor salvatge, feréstec.
T’observe de cul i torne
a veure’t majestuosa.
Sempre estàs ací molt prop
del meu cor tempestuós
i ple de malenconia.
Sempre estàs ací molt prop
del pensament meu indomable.

La sort m’ha cridat de prop
i ha permés que els destins nostres
caminen agafadets
de la mà a poqueta nit
al caliu d’una gran flama
que crema l’ansietat
dels que vivim i estimem.
M’obris a la immensitat
i m’arrossegues a un món
incert i sense cap límit. 

Tots dos caminem de pressa
perquè la vida no para
i ens empenta feroçment
cap al desenllaç sinistre.
El nostre amor ens permet
transformar aquesta angoixa
en passió veritable
per eixa vida que passa.
Sempre estàs ací molt prop
de totes les meues dèries.

Eres l’arbre on m’abraone
quan tot s’afona en el caos
salvatge de l’existència.
M’agafe a tu en les nits fredes,
llargues i despietades
de l’ hivern. Tinc molta sort.
He conegut a la dona
de la meua vida efímera,
l’ompliré amb els seus petons,
carícies i abraçades.

Som foc etern sense brasa
alimentat per la màgia.
 


29-09-2014
Nosaltres els miserables
Pànic em porta el silenci
del meu poble reprimit
i també sense memòria.
Tan sols el vent de llevant
em refresca tot el rostre
i em suavitza la còlera
que em socarra les entranyes.   
Sí, en són molts menys i ens dobleguen,
sota el fàstic del terror,
els emparats pels seus deus.

Nosaltres els miserables
els aguantem el seu món.
Ells ens neguen culturalment
perquè ens fan la minoria
que calla i consent la por.
A més a més no creguem
i ofeguem l’alternativa
que ens pot fer lliures
en distraccions subtils
i estèrils; com no les d’ells.

Ens neguen la llibertat,
ens volen robar la joia
de viure entre  iguals 
sota amenaces inútils
i promeses del món lliure.
Ens fan considerar súbdits,
però soc jo un home lliure
entre dones i homes lliures
entre bèsties i fades,
entre roures i carrasques.

Els esperits inquiets,
nosaltres, som indomables.
La nostra força imparable
i el vostre destí precari.
Acabareu com la flama
d’un ciri que no té cera,
primer titubejareu,
després s’aperduareu
a poc a poc, suaument 
i desapareixereu.

Benaventurats els mansos,
d’ells serà el regne del cel.


14-09-2013


Tot viu i mor amb rapidesa
M’agradaria sembrar
tempestes que repartiren
alegries als malalts
 i veure els ocells volar
per les finestres resseques
i corcades per abelles.
Seria capaç de viure
entre les bèsties tristes
alhora que famolenques
en cases ben xicotetes.

Però mai podria viure
entre homes i dones buides
   sense les ànimes blanques
i tampoc m’agradaria
sembrar versos sense vida
entre les persones mudes
abraonades a somnis
sense cap tipus de màgia
que es perllonguen i perllonguen.
Visc en un món amb por molta

engroguit  per la desídia
dels que manen i obeïxen,
on es persegueix tot tipus
de rialla no pactada.
Malvisc entre la misèria
dels benestants sense rostre
que demanen i demanen
 mentre la gran majoria
som els ningú, els  miserables,
la gran tempesta imparable.

La rialla m’acompanya
rodejada de tristesa
disfressada d’elegància
mentre espere un altre món
sense guerres ni botxins
de cant traïdor i amigable.
Necessite el teu amor
per superar la sequera
d’aquest dolorós camí
que s’allarga i m’assassina.

Tot viu i mor amb rapidesa
                                                                 en un món sense destí.


01-08-2013


Les papallones sense ales
Una processó sinistra
rodejada de desgràcia  
recorre  el nostre país.
Les flames em cremen l’ànima,
 la memòria i el destí.
La vida fuig de la flama
per corriols, entre els pins.
Després res de res un buit
molt negre, confús, nefast,
nodrit amb molt de verí.

La tragèdia renaix
amb gana tots els estius
i el meu cor amb molta pena
cau a plom en un altre món.
Tot un desconsol se’m menja
les entranyes sense vida
i m’arrastra pel desert
del patiment i de l’odi.
Maleïsc la meua espècie
i el terror que reparteix.

El silenci s’apodera
i ofega tota la vida
amb rapidesa infernal.
Les papallones sense ales
s’arrosseguen entre cendres
i les formigues amb gana
se les mengen a la nit.
La rabosa extraviada
escolta el plor d’un veí
que s’ha quedat sense llit.

Lluny, en un altre barranc,
les bèsties i les plantes
viuen la vida atzarosa
que els porta tots els estius
i respiren alegria
amb les primeres tempestes
que anuncien el final
de la calor pels matins.
Jo comence a estar tranquil.
fins que comence l’estiu.

Jo forme part de la Terra
i sóc una de les bèsties


15-07-2013


L’amor és una tempesta
L’amor és una tempesta
que m’arrastra per la vida
i m’ajuda a suportar-la.
És la força del meu cor
que batega melancòlic
davant de tanta bellesa.
L’amor és una tempesta
que esclata sense guió
dins dels cors de porcellana
distants de la nit eterna.

La vida es amor etern.
Per tots  els mortals l’amor
uneix i separa, mata,
cega les ments, obri  portes,
les tanca, destrossa cors,
 els engrandeix, els col·lapsa.
És un bes furtiu, un esguard,
una carícia límpida
que rellisca per la cama.
Un discussió morta.

No conec cap energia
més forta sota la Terra,
ni cap misteri més gran,
tampoc sé perquè renaixes
entre mirada i mirada,
ni perquè et desitge tant,
però sé que sense tu
no puc viure, no puc viure
com no poden viure els peixos
fora dels rius o dels mars.

L’amor no coneix fronteres,
ni sap de destins imposats,
ni de guerres, ni de fam.
L’amor renaix cada instant
entre silencis i plors,
expandint-se pel  meu cos ,
agafant-se per les cèl·lules,
viatjant per les neurones
i la sang roja del cor.
L’amor és més que un instant.

On vaig jo sense el teu amor?
on vas tu sense el meu amor?     
 


27-06-2013


També m’agrada la pluja
M’agrada sentir el vent
fresc de llevant en la cara
als mesos càlids d’estiu.
També m’agrada la pluja
fragant que banya la terra
polsosa dels llargs camins.
Però sobretot m’agrades
tu i la teua sensual
 flaire que naix del teu cos
banyat d’essències joves.

M’agrada la llibertat
sense límits capritxosos
nascuts del temor estèril.
M`agrades tu i el teu món
de llibertat que t’envolta.
Odie tota misèria
que m’esclafa pels camins
tortuosos i ressecs,
però t’estime molt més
cada jornada que passa.

Sense amor no hi ha resistència,
sense tu tan sols nit llargues,
fredes. Sense llibertat
misèria, foscor, no-res.
Sense l’aire que respire
encara queda el teu alé.
T’estime, tinc el cor pres.
Sense el teu amor el futur
desapareix entre boires
espesses i terra morta.

No hi ha estiu sense papallones,
ni amor sense llibertat,
ni música sense notes.
Però està el sense sentit
dels que ni viuen ni volen,
dels que maten i trafiquen
amb la voluntat d’un poble,
d’un poble que ja no és poble
perquè està tiranitzat
pels presoners dels diners.

La poesia mai mort
ni de badocs rodejada.     
 


14-06-2013


L’amor resisteix el setge
Camine, mire i disfrute
de la gent que m’envolta pel carrer.
El vent suau se me’n porta
com si fora un núvol de paper vell.
Un somriure torna al meu
rostre llaurat pels llargs camins del temps
quan et trobe de repent
entre la multitud d’un carrer net.

Els anys passen i s’agafen
en la pell, però no en el pensament,
almenys en el meu cervell
salvatge  i en  rebel·lia tot el dia.
L’amor resisteix el setge
de l’estupidesa que ens acompanya
al llarg de cada jornada
disfressada amb sedes blanques de fada.

Tu i jo vivim sota el temps
que ho consumeix tot, excepte l’amor
que ens devora a nosaltres.
Tu i jo vivim sota tirans de pedra
corpresos de la misèria
que ens acorrala i ens mata cada dia.
Tu i jo addictes de la vida
patim i renaixem amb alegria. 



29-05-2013

La llum apaga la nit   
El sofriment del meu poble
em du per altres camins.
He vist la realitat
de la irrealitat vostra
amagada entre parets
i miralls encegadors.
Vosaltres estàveu allí
exercint de nous botxins,
negant la vida dels vius
extraviats per la vida.

Exigida la derrota
sense cap condició,
la bèstia es llepa els llavis
després de la gran panxada,
dorm en el cau força farta.
Viu alimentada de sang
obrera, del patiment,
de la que sembra misèria.
El seu triomf és la nostra
docilitat que ens calla.

Pels carrers corren els dies
que s’escapen entre boires
espesses que revolegen.
Per les cruïlles udolen
els llops que mai podem veure.
Pel meu front cau la suor
envoltada per la ràbia
atrinxerada en la vida.
Així vull però no puc
 viure encara que he de viure.

La llum apaga la nit,
la bèstia està intranquil·la.


13-05-2013


Assetjat, per torres grises
Pel cap entren pensaments 
que pasturen entre els ànecs
de la plana consciència.
Estic despert entre gotes
que cauen a la cara blanca
i aferrussen la rosada.
El fred amarg em desperta
la curiositat estèril
sobre els que no són humans
i repten entre nosaltres.

Nosaltres, molts, estem buits,
abandonats com uns gossos
que no coneixen cap amo.
Assetjat, per torres grises
sense llum i sense ànima,
trobe la serenitat
entre sorolls d’aigua clara,
entre les postes de sol,
entre els silencis immensos
que ens acompanyen i dormen. 

Les ànimes d’acer fredes
ens desgovernen la vida.
Morts ells reclamen la mort
de tot allò que està viu
de tot allò que és humà.
Ens ofereixen cadenes
pintades de llibertat
en un món d’opressió,
explotació i neguit.
Tu i jo ho sabem, també els altres.

La desconfiança ens perd
entre pensaments estèrils.
La no existència guanya
entre l’àmbit dels humans.
Prompte deixarem de ser
envoltats per la misèria
dels que ho tenen tot i més.
Tots nosaltres, els ningú,
renaixerem entre el fem
d’aquesta societat.

La merda a tots ens assetja
reciclem el patiment.

25-04-2013


Al meu país mor la gent
Em busque en la immensitat
de la nit llarga i dolenta
i em trobe assetjat d’angoixa.
Els xiquets al meu país
passen fam i tenen gana
mentre els roben el futur
quatre homes de fixador
i dones de porcellana.
El meu país mor de pena
per l’enveja i la misèria.

Al meu país no es vol viure
i es renuncia a la vida
mentre els homes miserables
i les dones camallargues
es farceixen les butxaques
amb les nostres esperances.
El meu país ple de lladres
llangueix, es dessagna i mor
pels matins, a la vesprada,
entre muntanyes de palla.

El meu país és de festa,
futbol, trons i pandereta
i sense cap consciència.
Al meu país mor la gent
assetjada per la fam
com en els anys de postguerra.
Al meu país no hi ha futur
l’assassinen els de sempre
tots els homes miserables
i les dones camallarga.


04-04-2013


Loly
A la gran plaça espurneja
l’aigua que cau del cel fosc.
La gent s’amuntega i calla.
L’emoció m’estreny el cor
mentre entre la pau respire.
Al meu costat el meu fill
que veu a Loly blanca i calla.
S’escolten els primeres crits:
justícia i dignitat.
Després un trobador canta.

La plaça s’ompli de música,
rialles i aplaudiments,
també de molta esperança. 
No et conec,  però sóc tu
i crec en la teua lluita
que s’escapa per la vida
dels rebels de la justícia.    
La dignitat t’acompanya
entre coloms, sants i aigua.

Del teu cos trencadís brolla
la gran força de la lluita.
No és un dia qualsevol
avui acabes amb la vaga
molt debilitada, blanca.
Els meus ulls s’omplin de llàgrimes,
també els ulls de tots vosaltres.
Tornem a la nostra casa
i tu et quedes a la plaça.
No estàs sola, no estàs sola.    

19-03-2013


El crit agut em desperta  
El fum dens fa el seu camí
per xemeneies negres
entrebancant el vol lent
de les grans cigonyes blanques.
Més avall camine jo
trepitjat per sorolls inerts
i entre pensaments estèrils
que s’amunteguen quan vénen.
Lluny de mi un desert immens
ple de persones estela.
Més prop els desposseïts,
els desnonats, els que ploren.
Dins de mi tu, el nostre amor,
el goig de viure, un petó.

El silenci rotund m’ompli.
El crit agut em desperta  
el desassossec que duc
sobre les espatlles fredes. 
On estàs que no percep
la teua presència
quan el vent em colpeja
i m’espavila del somni?
Jo estic vora una finestra
rodejada de sorolls
i assetjada per grans murs
que busca la lluna plena
entre les frescors de març
de les nits suaus i llargues.


28-02-2013


Pels carrers estrets camines
Entra llum pel llagrimal
rebolcant-se entre l’escuma
que ompli les teues parpelles.
L’horitzó roig, negre i blau
acaricia el teu iris
des d’ on s’obri una finestra
immensa, plena d’ocells
de colors i pensaments.
La força de les teues llàgrimes
es dilueix per les galtes
enceses en flames dolces.
Les mirades t’acorralen
i t’ofenen pel que pesen.
Pels carrers estrets camines
entre papallones negres
i finestres indiscretes,
al ritme enamoradís
de les donzelles molt belles.
La bellesa t’acompanya
apegada entre les cames 
i les revoltes del riu
que se’n fugen per muntanyes.

17-02-2013
Som la força que naix de la Terra
Podria no estar passant, però és real molt real.
Podria ser pel mal temps, però no, no és l’ hivern.
Podria ser culpa d’ algú o de molta gent, potser.
Pot ser estiga cabrejat amb mi mateix, tal vegada.
Però la sensació de foc intern ja fa molt de temps
que no s’apaga i continua cremant-me per dins.

Fins a on arribarem? No sóc capaç d’imaginar-ho,
m’he perdut pel camí fosc i llarg del sofriment.
Sóc conscient que he d’eixir d’aquest infern,
però la realitat diària no m’acompanya.
Els companys i companyes es neguen a seguir vivint,
el sofriment els espenta cap a la mort.

Quina bogeria més gran, quina realitat més amarga.
Alhora els perdularis presumeixen amb glamour
de les seues victòries, dels seus triomfs, de la mort,
de la poca cultura, del sofriment del poble.
Lluny de tanta desídia intente no ofegar-me,
em costa respirar, em costa mantindre la mirada.

Però som la clau del canvi, som el futur, som poble.
Som el vent que arrastrarà aquesta bogeria.
Som la fúria de la tempesta en plena deriva.
Som els que som i el que som, som tots nosaltres,
sou totes vosaltres. Som les mans necessàries
per a construir un món nou, just i solidari.

Som la força que naix de la Terra.
 

 31-01-2013



El dia  és més llarg.

S'anuncia el despertar de la vida

en un món sota les botes dels franctiradors

que controlen el nostre destí.

La vida en aquestes mans no és res.

Molts de nosaltres ens sentim malalts, indefensos,

 fastiguejats, fotuts pel foc intern de la consciència.

La resta, conquerits pel gel, neden entre la merda,

es rebolquen entre fangs pestilents,

no senten, no ploren, no criden, no fan res.

Els companys i les companyes cauen

abatudes per un foc silenciós,

sec. Cada dia en són més i més.

Què fer? no ho sé.



 De vegades l'agror em puja per la gola

i tinc un mos a l'estómac.

Les nits es fan llarguíssimes

i els dies no s'acaben mai,

qualsevol acció em planta cara,
pràcticament estic derrotat.
Alhora veig l'espectacle dantesc
de la gent que s'arrastra
i es parteix les mans en aplaudiments
a no sabem què, mentre els nostres cauen
abatuts per un foc silenciós i sec.

Ve la nit llarguíssima entre agrors i mossos,
entre aplaudiments i espectacles dantescs.
M'aixeque i em mire la cara en un mirall
 no tinc cap remordiment.
La dignitat renaix  entre laments que esclaten
davant de l’espectacle esperpèntic
de la gran màquina del terror.
Plore perquè no estic sol, perquè la ràbia
m’ofega i em destrossa el cor. Pateix moltíssim,
pateix moltíssim, pateix moltíssim
i vosaltres sou els creadors d’eixe sofriment.
 

27-12-2012
La immensitat



Hi ha morts que viuen i donen la mà,

Vicent Andrés Estellés



L’última llum del dia

comença a desdibuixar les cares.

El roig encés em captiva l’esperit

i el morat pren la meua força.

El silenci es trenca davant del crit planyívol

del gamarús. El fred em colpeja la cara.

La immensitat del paisatge

penetra pel meu cos.

Els roures gegants redueixen

la meua presència a un no-res.

Estic al barranc dels Horts

d’Ares del Maestrat.

S’ha fet de nit, sóc l’amo del món,

ningú pot robar-me aquest moment.

La intensitat del fred m’obliga a caminar,
he d’abandonar el barranc.
Comencen a caure les primeres neus.
El vent acompanya al silenci de la mà.
No estic sol, no estan sols.
 Note la presència de la vida feréstec
i torne a ser Terra.
 

13-12-2012


Que complicada és la vida
Que complicada és la vida 
 L’ oncle tenia una mula
que desaparegué un dia
de la nostra economia.
Desaparegué amb ella
la trilla, l’era, la falç
i les cançons de batuda.
L’oncle tenia una mula
un carro i tota una vida
que es va detenir un dia
sense molta algaravia.

Al carrer ja no tenim
ni un ferrer, ni un carboner,
tot ha sigut agranat
pel progrés insatisfet.
El temps corre amb molta pressa
inclòs els dies de pluja,
neu o calor irreverent.
El sol ja no ve amb el dia
ni el grill canta per la nit
amb la seua melangia.    
 
La veu del drapaire ha mort
entre botzines de ferro,
i grunyits ensordidors
que ens persegueixen pels somnis
iracunds de la tardor.
Vivim en un món de plàstic
sense perfums ni colors,
empresonats entre núvols
de fum i realitats
d’ordinador de saló.

Vivim d’esquena a la vida
i morim agafant-nos
a la vida que hem tirat
entre enveges i misèries,
entre grans submissions
plenes d’ imbecil·litat
i molta pompa i cartró.
No vivim, almenys morim
o tampoc morim com cal?   
Que complicada és la vida.

El passat es difumina
i el futur se’n fuig pel dia.



16-11-2012
Perquè estic totalment viu


  

Perquè estic totalment viu

Quan acatxes la mirada

constantment, per a què viure?

Quan et xafen i no crides,

on estan els sentiments?

Quan es perd de la memòria

el teu company o companya

i tu no fas res, què esperes?

Quan es destrueix el món

i tan sols alces els muscles

tu eres la pròxima víctima.



Qui és aquell que ens pot jutjar

si els seus fidels són res?

Les preguntes em turmenten

perquè no escolte respostes,

perquè percep com perdem

la mirada,  el crit i el món.
Prompte perdrem la memòria,
després tot serà foscor.
Tot seguit perdrem la vida
entre boires de cotó.

Plore, ric, odie, mire
i cride amb molta memòria,
perquè estic totalment viu,
si bé la senyora mort
m’aguaita plena de seda,
llumenetes de colors
i molta terra en l’Havana.
Els que estem vius estimem  
amb tanta passió i força
que les roques es parteixen

al ritme del nostre pas
d’enamorats sense límits,
rodejats de passions
desbocades entre iguals.
En un punt ens hem trobat
plens de llibertat, eterns,
perquè el nostre amor mai mor,
perquè nosaltres mirem,
cridem i tinguem memòria
i tot açò ens fa forts, durs.

Som molt més que roques fredes,
també sabem perdonar.

  
30-10-2012


Rebel·lat, lluita, derrota’ls  



Necessite abraçar-te

Si deixara d’existir

ja res tindria importància.

Ja no sentiria el fred

ni la calor del teu rostre,

ni em menjaria els teus llavis,

ni podria acaronar-te.

Retornaria a la terra,

em podriria en la terra.

Si deixara d’existir

ja res tindria importància.



Però com encara visc

necessite abraçar-te,

besar-te, fondre’m amb tu,

respirar el mateix aire.

Però com encara visc

necessite caminar

entre rius, valls i muntanyes,
perdre’m entre grans tempestes,
mesclar-me entre homes i dones
que estimen i també moren.

Què seria de nosaltres
si no existira l’amor?
Com bategaria el cor
sense aquest tipus de màgia?
No seríem el que som.
Seríem roques marmòries
fredes, sense sentiments,
envoltades per les boires
perpètues del la pena. 

Si tu no estigués amb mi
i jo no fora part teua   
el meu cos s’apagaria
i la ment em deixaria.
Seria la fi del món.
Les roses sense perfum
farien muts als ocells,
perdrien els seus colors,
la vida seria grisa.

Si tu no estigués amb mi
ja res tindria importància.
 
 
14-10-2012


Després de l’estiu ve la tardor

Eres tot per mi, tot un món

Dues mirades es troben

entre una gran multitud,

l’amor les ha unit per sempre

i jo camine entre balcons

solitaris i finestres

rovellades i indiscretes.

Són joves sense temor

acompanyats per rialles

que naixen sense  cap  marge,

amb molta força, espontànies. 



Jo me n’adone i camine

 pels carrers de la tardor

atrapat pels personatges 

que es besen i palpotegen

farts d’amor, sense problemes.

L’amor no coneix fronteres,

s’esgola per les voreres,

penetra per les trinxeres
i no mor en les cunetes,
viu entre cors i llumenetes.

Camine a la teua vora
i percep la teua flaire
que penetra pel meu cos.
Tanque els ulls i torne a veure
el primer bes clandestí
que ens va unir per a sempre.
El cor bategava amb força
i els llavis atabalats
es buscaven sense pressa.
Nosaltres també ens miràvem.

No hi ha cap món  si tu no estàs
molt propet de mi, tocant-nos.
No hi ha res sense el teu somriure
del matí, de la vesprada
o de la nit, tan sols buit.
No pot haver-hi altre món
si tu amor no estàs en ell.
Bategues dins del meu cor
i viatges per les venes
i jo, amada, per les teues.

Eres tot per a mi, un món
que comença i no s’acaba. 
25-09-2012


Solitud





Entre penombres grotesques

La tardor se’n ve damunt

de tots nosaltres de sobte.

El dia cada vegada

és més curt, tranquil  i fresc.

Els insectes es desperten

de l’escalfor oblidada

i es preparen per al fred.

Jo vaig perdut pels carrers,

milers de cares s’encreuen

i tampoc em diuen res.



Camine, mire i rebusque,

sé que no  estic sols, ho sé,

però no veig als companys.

La nit ja està per ací

i els carrers desapareixen

entre penombres grotesques
que encara em confonen més.
Estic totalment perdut  
i no puc fer res de res.
La nit ja la tinc damunt

i vaig perdut pels carrers.
Els escaparates brillen,
cada vegada hi ha més gent.
Comence a tindre temor
i no sé encara que fer.
La solitud m’horroritza,
necessite el teu somriure
una altra  vegada més
per a rompre el malefici
que hi ha pels carrers plens de gent.

Com podem estar perduts
i sols entre tanta gent?
Plou al carrer i em banye el cos.
L’alegria es manifesta
per tot arreu, no estic sols
sent com moltíssima gent.
Molt a poquet a poquet
la solitud es dissol
al ploviscar pels carrers.
Estic davant de ma casa.  

Perdut o no perdut, sols
o amb molta gent? Ja ho vorem.
 
11-09-2012


Se’ns van
Se’n van
Els éssers volguts se’ns van
molt lluny, travessen la mar,
la terra i l’immens cel blau
i ens deixen un buit molt gran.
Amb ells se’n van  tots els somnis,
records, projectes, amors
i altres tantes grans coses
que ens fan sentir més humans.
Altres ens quedem ací
extraviats per la mar.

Suporte la teva absència
entre boires i laments.
Commemore la rialla
que t’esclata de la boca
alhora que ens contamina
d’alegria i de tendresa.
Els teus ulls ens mostraran
sense amagatalls perplexos
una nova identitat
entre altres identitats.

No cal que conegues l’odi
i si és així despatxa’l
lluny, tot el més lluny que pugues.
És territori d’orgull
que devora l’existència.
Tu eres el nostre futur
lliure de ximples cabòries.
Sou una  altra realitat
i construïu un altre món,
sou fills de la Mare Terra.  

Tanque els ulls i veig el rostre
d’una dona, de Maria,
que com altres joves busca
allò que ací li hem negat:
el futur,  la dignitat.
Tots nosaltres, els d’ací,
estarem amb tots vosaltres
mentre ens fot el mecanisme
pervers d’una societat
caduca que mor matant.   

Sou el futur d’un món nou
no oblideu allò que heu deixat. 



31-08-2012

La dictadura dels diners

Diners
Papers i trossos de metall sense ànima
que no calmen ni la set ni la fam en cap desert,
però compren i venen voluntats d’homes i dones dèbils
criats als pobles i  a les grans ciutats
i fan la vida impossible a la majoria de la gent.
Són tan importants que t’obliguen a llavar-te les mans
abans de qualsevol menjar.
Importants en vida perquè després res
ni els cucs se’ls menjaran.
Maleïsc els diners i les guerres, ambdós cosins germans,
i als seus guardians, fills de l’avarícia i del pecat. 

Tan sols construïu miratges que es desfan
davant de la dura i bella realitat.
Furteu vides, però mai comprareu
la immortalitat, l’amor, la dignitat.
Tots no tenim un preu
i ací és on vos hem derrotat.
Si no és així, per què vos fan falta tants canons
i exercits plens d’homes sense pietat?  
    Diners, barbaritats, impotència,
nul·la sensibilitat.
En l’últim instant tan sols homes i dones
lliures de la dictadura del vil metall.


30-07-2012

Al carrer que ja és hora
  
                                                                       ¡A la calle!, que ya es hora
                                                                                              de pasearnos a cuerpo
                                                                                              y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo.
Gabriel Celaya

Sense límits, ple de llums
Quan esguarde el meu fillet
sempre veig eixe infinit
sense límits, ple de llums,
en plena construcció.
Quan escodrinye  el seu rostre
veig el de la seua mare,
el meu immesurable amor.
Quan camine pel carrer
sempre vos veig a vosaltres
que també sou part del meu jo.

Hem erigit un present
ple de xiquets famolencs
que com glaçons es desfan
quan caminen pels carrers,
amb un futur que s’afona,
sense límits, ple de llums,
en constant construcció.
Per això no puc sinó
maleir tota la  gent
que no té indignació.

Qui és aquesta gent que ens roba
la necessitat de viure
i gaudir del nostre món?
Encara no han comprés que
la mirada d’una mare
al seu fill mai tindrà preu?
No se n’adonen que no
volem més i més objectes,
sinó viure la vida no més,
cada instant, cada tardor?

Som futur i rebel·lia
i necessitem l’amor,
l’aire, la pluja i la terra.
Després tot germina, creix,
i continua el gran cicle
de la vida, dia a dia.
Vosaltres res de res, diners,
repressió, fam i guerra,
en un món tot ple de vida,
quina merda d’ironia.

Després d’una gran tempesta
ve la flaire de la Terra.

13-07-2012

Encara no estem tocant el fons

                                                                              Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
                                                                              decir que somos quien somos, nuestros cantares no pueden
                                                                              ser sin pecado un adorno. Estamos tocando el fondo
Gabriel Celaya

Et porte dins de mi, fonda
De vegades jo sóc terra
perduda en un gran desert.
De vegades sóc no-res,
sols una mota de pols
volandera pels carrers.
De vegades jo sóc terra
desorientada en la mar
i menjada pels pardals
que se cabussen per març.
De vegades jo sóc terra.

Et porte dins de mi, fonda,
Immensa, sense fronteres
i m’agafe al teu destí
que s’esmuny entre les mans
dels que no som res, ningú.
M’agrada veure’t, tocar-te,
també alenar els teus aires,
furgar les teues entranyes
esculpides entre roques.

Em sorprens cada moment,
cada segon, cada instant,
cada pedra i cada flor.
Caic davant de tanta llum
fugissera de la nit,
sembradora de  colors
entre els milions d’ insectes
que zumzegen entre el blat,
la rosella o el panical
per la nit de Sant Joan.

Busque entre paraules simples
la complexitat que dus
i no puc ensopegar
la teva naturalesa.
Eres pedra i també vida
i la vida no pot ser
sinó s’agafa a la pedra.
Tots dos esteu condemnats
a ser  l’un i l’altre alhora
en un espai sense fi.

De vegades jo sóc terra
perduda en un gran desert.



29-06-2012
El poble té tot el poder

Entre llençols de cotó
Ve l’estiu i amb ell la sesta
imposada pels calors
 salvatges del nostre Sol.
El cos es dissol com el sucre
entre tasses de cafè.
Busquem l’ombra, la foscor
i el vent de llevant, però,
de vegades ni això és prou.
La calor es passeja sola
pels carrers, sense remei.

Els aires condicionats
governen les nostres vides
que bussegen en la mar.
       Correm tots nus per la sorra
i ens acusen d’immorals
els mateixos criminals.
Ja farts de calor i amb set
s’ aguaitarà  la tardor,
carregada de bolets,
acompanyada pel vent.

Les estrelles diminutes
governaran la nit llarga
de les òbiles i els ducs.
Nosaltres festejarem
entre els miols dels mussols,
agafadets de les mans,
atrapats pel nostre amor,
sota la llum de la lluna
i la mirada indiscreta
de l’apegalós dragó.

El fred ens durà l’hivern
i els udols profunds del llop.
Dormirem més estretets
entre llençols de cotó,
apegats, sense temor.
Tornarà la primavera
encimbellada pels arbres
nus de fulla, despertant-se
entre les tímides flors
que renaixen de les cendres.

La vida no es deté mai.
Nosaltres la malgastem.   


08-06-2012

La por i la fam

La fam se’ns menja la vida
Un somriure acaricia
el teu rostre somiat
mentre els núvols blancs travessen  
el blau fosc encapotat.
La llum encara penetra
entre muntanyes i valls,
després tot serà tempesta,
llamps, trons, amor, primavera,
vida, llum i algaravia.
Ací i a la resta del món.

La por pereix pels camins
embotits de fam sinistra
que cavalca enlairada
sobre un cavall blanc polit.
Sota les seues peüngles
misèria, odi, menyspreu,
una existència buida.
La fam se’ns menja  la vida
a ritme de pandereta
i dilapidació.

El teu rostre denuncia
el patiment esperpèntic.
Les escletxes del teu front
desapareixen cansades,
fartes d’inanició.
Perds les dents, la fam, la regla,
la llet sagrada dels nens,
en un punt la teua vida.
Ja no et queda res al món
ni la llum dels teus grans ulls.
   
Quanta energia perduda,
quantes vides malgastades,
quanta injustícia inútil,
quant d’assassí solt pel món,
quanta por i quanta fam.
Quanta vida que s’apaga
en mig de la gran tempesta,
llamps, trons, amor, primavera,
vida, llum i algaravia.
Ací i a la resta del món.

Viure, tan sols volem viure.
Per què vos pareix estrany?


17-05-2012
 Què ens poden fer més?

Com si fóreu sers suprems
Després d’una gran derrota,
quan ja tot està perdut,
quan hem perdut l’horitzó,
quan ja no sabem qui som,
quan ens arrastrem con serps,
quan hem deixat de ser poble,
pot vindre una gran victòria.
Però si estem sota terra
ja no valdrà per a res.

Quan siguem insolidaris,
quan despreciem als altres,
quan turment siga la vida,
quan el jo acabe ofegant-me,
quan el tu ja no responga,
quan tots pensem el mateix,
quan veure caure la gent
siga tot un gran plaer,
haureu guanyat finalment,
nosaltres serem desfeta.

Quan vosaltres decidiu
la vida de la gent nostra
com si fóreu sers suprems,
tot el sentit de la vida
s’esborra, desapareix.
Quan els jutjats heu de ser
vosaltres i no nosaltres
alguna cosa hem diu no,
alguna cosa em parteix
l’ànima blanca i també trista.
 
No és la primera vegada
que estic sols i molt perdut.
Ni la primera vegada
que note els laments profunds
de la nostra gent, l’ insult,
la desesperació,
la por, el perseguiment,
l’exclusió, la revenja.
No és la primera vegada
que elimineu a tot el món.

Davant de tanta misèria
una revolució.


6-05-2012

Els drets fonamentals

Les finestres, indiscretes
Un mirall, la mar tranquil·la.
Una muntanya empinada.
Una rosella a l’estiu.
La mare i la seua filla.
Nosaltres i tots els altres.
La llum plena d’alegria
quan a boqueta de nit
passa un tramvia i l’esguard
dels que anem a peu es desvia
pel so d’una melodia.

El vent, després la tempesta.
Un vaixell, una conquesta.
Un tro ensordidor, temor.
Una gran llum, passes tu.
Vosaltres i tots nosaltres.
La xiqueta corre i espenta
la infantesa per la pressa
que té tota  adolescència 
per buscar la vehemència
que perdrà en la senectut.

Res, tot un món ple de flors.
El Sol, tot un espai d’ ombres.
Els núvols, s’unflen i s’unflen.
Les finestres, indiscretes.
La multitud, el futur.
Un gerani creix al test
i té les arrels constretes,
però  la tija es rebel·la
contra allò que és el destí 
i les rames fan floretes.

La música, és alegria.
Tu caus, entre la mentida.
Fulles, la tardor divina.
Casa, eres una ruïna.
Jo, simplement sóc  no-res.
Córrec davant de la vida
pràcticament tot el dia
i l’esforç  em produeix
un plaer immens que em mima
pràcticament tot el dia.

La mel endolceix la vida
de l’abella i l’escurçó.   


20-04-2012
 Cada dia que passa

Instants
Una flor és tot un món,
una mà és molta esperança,
la pluja ens llava la cara
entre corriols de palla
que no coneixen ràbia.
Una mare, una paraula,
un fill per la balconada
mentre esclata l’abrilada
amb tota la seua gana
i camina una encantada.

La rosada pel fred brilla
entre l’herba que tremola
i la llum que porta el dia.
Després el borinot recorre
totes les flors color lila
del terrat de la veïna.
Els enamorats passegen
agafadets de la mà
entre rialles i besos  
a la caiguda del dia.

Els xiquets i les xiquetes
revolegen entre jocs
que els transporten al lluny
de l’aventura espacial.
Nosaltres fa molts dies
que no ens hem acaronat
i es desperta l’ansietat
que persegueix als amants.
Els iaios ens manifesten
que tot és molt temporal.

La màgica nit tremola
empentada envers l’abisme
on s’amaguen les llàgrimes
de la Lluna enamorada.
Moltes són les papallones
que busquen entre fanals
el voleteig dels companys
que no coneixen amada.
Els cuquets de llum ensenyen
el culet encés en flames.

I la vida cal mimar-la 
sense cap tipus de ràbia.

4-04-2012

Misèria
  Misèria amb misèria
El dia comença tebi
i la claredat s’imposa,
el grill encara xerrica
a la seua  enamorada,
el gall rep la matinada
amb força molt renovada.
Nosaltres els humans res
misèria amb misèria
disfressada de maragda
que no brilla com brillava. 

Mentre cauen els companys
i les companyes en trampes
pels paranyers oblidades.
La resta atemorits viuen
assetjats per la misèria
que els penetra tot el cos
i els deixa immòbils, buits.
La gran sort de viure es perd
rodejada de misèries
disfressades de maragdes.

Demà el sol tornarà a eixir,
continuarà la vida
i ens llevarem la misèria
que ens ofega, alenarem
i buscarem en el nostre
endins allò que ens fa grans.
Jo no estic contra vosaltres,
però odie els vostres actes
que ens porten a la misèria
disfressada de maragda.

Per a viure tan sol ganes
de viure amb llibertat plena
i riure’s amb molta gana.
Per a malviure misèria
disfressada de maragda.
Jo no estic contra vosaltres,
però odie els vostres actes
que neguen el viure a altres.
Jo necessite l’amor
que naix dins de tots els altres.

Misèria amb misèria
maragda sobre maragda.    


 24-03-2012

Tot pareix una venjança
Heus ací  el vostre inici
Brosta entre la joventut
la llibertat de la força
i dels crits que no són muts.
El futur torna a ser vostre
alhora que vos trobeu
rodejats per gaire gent.
Heus ací el vostre inici
rodejat per la sang roja
que s’obri pas entre porres
negroses i mercenàries.

La vostra utopia creix
entre realitats mortes
que cauen de la memòria
i no se’n van a cap lloc.
Sou la primavera nova
que la sang a tots altera
mentre la vostra s’esvara
a sobre el negre quitrà.
Ai! quanta femta n’hi ha
i que haurem de compostar.

L’arbre torçut de revolta
s’enlaira amb gaire embranzida
de la resignació,
cantada des de papers
estèrils i tramoistes,
que els rapinya la gaubança       
del viure, créixer, formar-se
en un altre món possible
que permetrà que les roses
esclaten entre el verd maig.

Alçada la joventut
els colors a brillar tornen
entre coloms i miols
de gates enamorades.
Nosaltres, enamorats,
ens emborratxem de vida
mentre alguna cosa interna
ens devora la nostra ànima.
Sereu vosaltres els joves
els que esborrareu aquesta ànsia.

Enyore que el cor bategue
           sense dolors ni quimeres.           
 
5-03-2012

Joventut enemiga
Et busque, et trobe, t’estime
La llum s’esgola per l’ull
i penetra cap a dins
amb un pas descobridor
de colors i moltes formes
que anuncien el teu cos.
Les sensacions exploten,
amb la proximitat teva,
dintre del meu cos dubtós 
de tot allò que no ets tu.
Et busque, et trobe, t’estime.

Caminem pel temps del món
junts, envoltats per l’espai
immens que ens fa xicotets,
arrelats a terra ferma
amb molta joia i rebel·lia.
Mirem als nostres companys
esfereïts per la vida
i el cor batega afligit,
perquè la vida és motiu
d’alegria compartida.

Tan sol el teu amor dolcíssim
em permet anar pel dia
quan el núvols impedeixen
l’espetec de les esmerles.
Fartes de ser escoltades
sense cap comprensió
emmudeixen sense llum,
moren sense ningun rostre
i totes desapareixen
 entre llums equivocades.

La música de l’amor
nostre s’anuncia entre ones
que viatgen sense límit,
pels mars blaus i espaiosos.
La lluna és el testimoni
mut i fidel del viatge,
de les nostres carantoines,
de la nostra gran estima
que creix entre les muntanyes 
agafada per les roques.

El nostre amor és molt gran,
tan gran com les serralades.


25-02.2012

Si amo


Plena de seny, dir-vos que us am no cal,
puix crec de cert que us ne teniu per certa,

Ausiàs March

Amo serà una paraula proscrita
Recórrec el món amb boires
que penetren per la pell
dels arbres i dels ocells.
Arrossegue per la pluja
la consciència morta
que vessa entre camins secs
dels humiliats la ràbia,
dels explotats l’amarg odi,
dels triomfadors la merda.
Si recórrec i arrossegue.

La llum traspassa el teu rostre
banyat per la fina llàgrima
que naix del dolor dels vius.
El goig de ser talment lliure
rebenta l’estupidesa
dels que es consideren
els nostres grans senyors i amos.
Ells són súbdits dels diners,
tots nosaltres, els ningú,
absolutament de res.

Cada vegada més lliure
em sent, llibertat que creix
contra tota la misèria
que sembreu en nom del bé nostre.
Sou un enemic sense entranyes
 i així serà la resposta
de tots nosaltres: cultura,
molta imaginació,
perquè el vostre pur verí
vos du pel camí del sòl.

Perseguiu de tots els somnis,
però ells no vos deixaran
dormir. La còlera meua
no és res, però la de tots
es convertirà en tempesta.
Vos arrossegarà l’aigua
com una petita brossa.
Després apareixerà
el sol i tots els ningú
tornarem a resplendir.

Amo serà una paraula
proscrita i súbdits no hi hauran. 

11-02-2012
Sonen tambors de guerra
De sobte apareixeràs
com una llum lluminosa
i m’agafaré a tu mentre
 tot el nostre món s’afona
irremediablement.
Caminarem per la vida
nus, sense cap equipatge,
com els avantpassats nòmades,
per camins desconeguts
i tornarem a ser  lliures.

Enfortirem els lligams
que ens uneixen a la Terra,
recuperarem el món
que havíem perdut abans,
després podrem descansar.
Tu et perdràs entre els somnis
de la música que naixen
entre núvols de tempesta.
El vent no et despertarà
i jo gaudiré del llamp.
      
És hivern, fa molt de fred,
em retorna la infantesa
carregada d’energia,
jocs, amor, laments, rialles
plena de felicitat.
Oblidada pel camí
continue entre la vida
ple de  somnis i esperança,
amb l’embranzida que brolla
de la futura victòria.

Camine sol pel carrer,
 el vent la cara em colpeja,
les estrelles m’acompanyen,
note la seva presència,
i la de vosaltres, nus, 
que parireu la gran gesta.
Cau el dia com cau la fulla
de la rama, no hi ha remei.
Però, naixerà un altre dia,
tots ho sabem, no hi ha remei.  

Admire al camaleó
que de color no canvia.


29-01-2012 

Cal fer alguna cosa més

Mentre el temps corre de pressa.
Quan la ment es queda buida
la por m’acorrala l’ànima
i el cos sense cap inèrcia
cau entre boirines de seda,
totes blanques si tu vols,
però entre boires de seda.
Quan la ment s’ompli i batega
al mateix ritme que el cor
naix l’altra sensació
on tot és pura existència.

El cap em bull, estic viu,
per això note el dolor
que provoca l’existència.
Sent com la teua presència
assetja i venç la tristesa
que tot cos humà genera.
Estem vius, i això és prou,
Tota la resta és superflu
i la vanitat s’ho menja
mentre el temps corre de pressa.

La pluja cau i tot s’altera
menys la nostra consciència
que creix entre la fermesa
de la gent que cau i s’aixeca.
El fred a tots paralitza
menys la nostra resistència
que bull entre la revolta,
la bellesa de la vida
i l’amor que ens acompanya
de la muller estimada.

El futur corre de pressa
mentre bloqueja la gent
entre passat i present.
Però la vida mai es para,
continua, esclata i creix,
mentre el fort vent ens arrastra
entre la desesperança
de la gent que cau i s’aixeca.
Futur, quant de futur jove
ens espenta, ens projecta.

No s’ha mort res, tan sol mor
la desgana i la mentida.


17-01-2012
Els nous empestats

Sé que pense i pensament sóc.
Em busque entre tots vosaltres
i em reconcilie amb l’altre
que també està de mi dintre.
És per això que llunyà em trobo
de mi mateix en un món
que em fa distint i no ho sóc.
Sé que pense i pensament
sóc, així com sóc la terra
que també és jo, tots i l’altre,
per això no conec límit.

Tan sol el cos ser podria
el meu penós captiveri,
però si jo sóc tu i l’altre,
ni això és cert en pensament,
ni en el pensament on sóc,
que observe tot conscient
i romp la falsa distància
que separa la mirada
d’allò que també és mirat.
Tot és tot, difícil límit.

Lliure de tots els meus límits
veig la mort talment incerta
davant de tota la vida,
que diluïda també
es perd entre l’angunia
de l’existència nua.
Si deixe ser el que sóc
el meu espai no es perdrà en temps,
ni el temps esborrarà l’altre
que dintre del cos està.

Traït pel temps sóc espai
infinit, sense cap límit,
dispers per tota la terra,
entre tot el pensament,
sóc tot i també sóc res.
Sóc part de la teva vida
que m’és negada per altres 
fills de dona que són res
i dels quals un gran abisme
ens separa, ens aparta.

Sigues tu i agafa’t al ser
que dintre del cor està.

13-12-2011


Sacrificis
I et vull en temps infinit
Cau el dia en temps infinit
mentre la ment s’arrossega
per una rosada incerta
que brilla a la matinada.
La realitat de sobte
et penetra el cos, sospires
i te n’adones d’allò
que està lluny de la mà teva,
una immensa rosa roja
que agullona quan l’agafes.

L’amor immens de l’oceà
envolta totes les illes
perdudes en l’univers
dels sentiments arrelats.
T’he trobat en eixe mar,
una illa entre milers d’illes
i et vull en temps infinit.
He toquejat l’horitzó
Impossible, l’amor vast
que em rodeja tot el cos.

La vida té un gran sentit
lluny de la solitud nua.
El món s’engrandeix, batega,
respira profundament
i jo arreplegue l’alé
que ets tu una vegada més.
Els acomiadaments
no m’agraden, els odie,
neguen la presència
d’allò que no volem ser,
vivència maleïda.

S’apaguen les passions
i amb elles tota la força
dels que estan enamorats.
Nosaltres, tots dos, lluitem
contra eixe gran malefici.
Substituïm el temps mort
i el transformem infinit,
ens diluïm en l’espai,
latents, lluminosos, nus,
sense cap pressa de res.

Et vull i em vols, quina sort
 més immensa ens acompanya. 
24-11-2011


Ja els tinguem altra vegada ací

Estrela
Quanta llum té un somriure a la teva cara,
mentre el meu esguard rebusca entre les parpelles
l’origen de la teva malenconia enamoradissa.
Quanta llum tenen les estreles amades.

Quines paraules poden nàixer dels llavis,
si no és per dir-te que jo t’estime amb força,
mentre les ones de la mar et desitgen
i acaronen tots els indrets del teu cos bell.

Quanta llum naix de la muller estimada
que s’endinsa i troba en  l’infinit horitzó
tota la bellesa i tot el goig de viure.

Necessite la presència del teu cos
com la lluna necessita la llum del sol,
per fer real la seva existència.
Nus, sense cap equipatge

14-11-2011  
Per què no calles Europa?
Visc sota la llum d’un fanal
Tan sol necessite viure
i viure no és complicat.
Visc sota la llum d’un fanal
I per això em diluïsc
com un núvol sense llum
després de la gran tempesta.
Caic, caic del tot, em desplome,
tot està fosc, tenebrós.
El temps m’apreta l’ esperit,
Perd l’horitzó, la llum, tot.

Em crec la vida, tèstime.
Tinc molta temor a perdre’t.
No sentir-te m’horroritza,
sé que un dia no estaràs,
ni jo seré etern.
Em desperte i estàs aci,
Amb la mirada perduda,
acariciant la vida.
Dues ampolles d’aigua
ens ha tocat la més buida.

La realitat m’ofega.
Els companys cauen en l’oblit
sinistre de la no feina.
El jo després em rodeja.
La realitat m’ofega.
Visc en un destí minat
per tota la cobdícia
dels pocs, dels que cor no tenen.
Quin món esteu construint?
Sentiu el sofriment del poble?

Recuperem el que som,
poble. Lluitem pel que som,
terra, aigua, vent, foc.
Ni déus, ni amos, ni capital,
terra i poble, llibertat.
Que no siguen sol paraules
que es tornen realitat.
Que la merda no ens cobrisca,
que la sensibilitat
ens rodege als humans.

Som poble, som terra, vent,
aigua, foc, som la Terra.      


En mig d'una gran tempesta
Un riu de gent ens arrastra
en mig d'una gran tempesta.
Els llamps la nit il·luminen,
els trons sinistres ressonen,
la tranquil·litat ens roben,
el temps entropessa i corre.
La joventut és un somni
que molta gent ha perdut
rodejada de misèria
descontrolada, imposada.

Un riu de gent ens desperta
de la submissió vella,
salvatgement heretada,
mentre la tempesta creix
al ritme d'una revolta. 
Nous camins s'obrin pel món,
entre el fang i l'esperança.
Revela’t, trenca cadenes,
imposa la teva llei,
justícia social.

La meva vida renaix,
en mig d'una gran tempesta,
entre la gent revolta.
La tempesta s'engrandeix
i m' arrastra entre la boira.
El caminar és feixuc,
desmanotat a l'inici,
després segur i dubtós,
sempre entre la gran tempesta.
Després tranquil·litat, calma.

L'arc de Sant Martí rebenta
entre una gran heretgia
que destrona l'altivesa
de l'arrogant financer.
El jo també és el nosaltres,  
els ningú ja no som res,
els en o na són  persones
i ja no hi han nobleses
que adorar, ni tampoc súbdits
que fastiguejar tot l'any.

Estic dintre la tempesta
que a tots arrossegarà.    

15-09-2011

De què estem parlant?
Ja no jugues al carrer
Quan jugues però no jugues
la Terra tremola d’ira
perquè no sent la cridòria
dels teus peuets talment nuets.
Tota la teva infantesa
s’afona a cops de martell
i encara no saps perquè.
Ja no jugues al carrer,
tampoc et rius a l’escola,
ni corres amb els xiquets.

L’escuma fràgil del cos
s’esvaeix sense remei,
com el cant del pardalet
que ha perdut la seva mare
i és menjat pel xoriguer.
Sol, el món és un infern
que comença cada dia
rodejat de no saps que.
Tu t’aferres a la vida,
l’única cosa que tens.

A poqueta nit somies,
entres en un paradís
on els xiquets són visibles,
juguen, mengen, també riuen,
aprenen, són estimats
i estimen. També imaginen
un altre món ple de màgia,
on compten contes cavalls
que volen entre els núvols
que també parlen i ballen.

Fuges de realitats
perverses que t’humilien,
que embruten tot el que fem.
Tu busques un altre món
que s’allunye de cobdícies,
de males raons i fets.
Encara creus que a la Terra
tos és possible, molt bell.
Fins i tot la teva infància
plena de grans sentiments.   

Ninguna rosa rebenta
si abans no ha sigut poncell.
24-07-2011

Agricultura ecològica, un altra manera d’entendre la vida.
Poesia de la  revolta
Em dilueix com el sucre
mentre respiro més vida
que mai, però lluny ben lluny
de la minoria buida.
Forme part de tots vosaltres,
com el raïm de la vinya
de cep vell i tortuós.
Estic ací com humà,
com terra, com animal,
obert de bat a bat, humà.

Veig el riu de la revolta,
cristal·lí, ple d’esperança,
lliure de dogmes  daurats.
Veig la bèstia pomposa,
farta de sang i malalta,
que busca molta més carn.
Em rodegen les mentides,
miratges sense deserts,
les tronades sense llamps,
l’amor, els amants, la màgia.

Vos trobo a vosaltres quinze,
empentats per la raó
perduts en realitat,
traïts per l’obscuritat
dels que mai seran llum, plor.
Morts són en la vida plana
que duen i desestimen.
Absorts en fer molts diners
destrueixen tota vida
que bull entre grans merders.

 El seu interés podreix
la collita de la terra
i apugona l’existència
de milers d’homes i dones,
que esclaus del deute són sol
espectres d’aquesta vida,
que es desgrana i s’esvaïx
sense cap recanvi segur,
perquè  no  en tenim cap altra,
perquè s’acaba com flama.

Jo, revolta i terra roja,
sóc part de la dissidència.

11-07-2011
Els preus dels aliments, l'especulació i la nova crisi alimentària

Què més em té?
Què més em dóna la pluja
si ja no sent res quan banya
la meva cara, els cabells.
Què més em dóna respirar
si he perdut l’alé dels meus.
Què més em dóna la vida
si ja no note la pluja
ni l’alé, que més em té.
Que davallada més forta
he notat sol pel meu carrer.

La ment cau per la foscor
perduda, sense alegria,
i els fantasmes l’acorralen
en un món espès, feixuc.
El cos se’n va molt de pressa
pel clavegueram sinistre,
mentre no trobe l’alé
que em proscriu la meva vida.
Quina humiliació
he notat mentre et mirava.

La que mai esperes galopa
sempre al teu costat, robusta,
sense cap temor, altiva.
I en quan en quan manifesta
la seva adversitat negra,
freda, plena de verí.
Tu desemparat la ignores
mentre emproves perdre-la,
però ella sempre està ahí
rodejant tot el que estime.

Mai no podré desfer-me’n,
emperò ella de mi si.


28-06-2011

El turisme de masses

La mar
Milers de miralls topen en la sorra
acompanyats d’escuma i fragors rítmics.
Un vaivé que s’apropa i es distancia
alhora que envaeix la immensitat.

Flaire penetrant, sorda i resalada
que s’evapora dintre d’entranyes.
Vastitud, bressol, ràbia i assossec,
virtuts que t’acompanyen des de sempre.

Desert,  amb l’existència encisada,
que acarona l’escuma del viatge
i deixa molt perplexes les balenes.

Nosaltres viatgers de terra endins
admirem l’horitzó roig i infinit
que rebusca la Lluna que és sa mare.


17-06-2011

Canvi climàtic
Bogeria col·lectiva
Bandejat per la força del meu cor
negue l’obediència impossada.
Busque un altre destí que no ens esclafe
a nosaltres vassalls  i miserables.

Milions d’ explotats i demés paries,
sofrim irreverents atacs dels nobles.
Hui són  capitalistes d’ estraperlo,
ans anorreadors de gent, feixistes.

Bogeries, insults, més bogeries,
alienació, mentides, morts,
destrucció de tot tipus de vida.

Culte als senyors diners i a tota posa,
paradigma grotesc pujat al púlpit
per aquesta societat egocèntrica. 

09-06-2011

Per què volem una democràcia real?
A cops durs de primavera
Com se me devora el temps
a cops durs de primavera
mentre es dilata l’espera.
Que dilapidació
més pobra si es perd un dia
o extraviem l’alegria
al mar sense bandera.
Les llàgrimes s’evaporen
al ritme que ho fa la vida
de manera molt tímida.

El moment cau i s’extravia
amb la mateixa alegria
que el Sol diu adéu al dia,
mentre la Lluna reviu
quan desapareix el caliu
que ens deixa a la nit l’estiu.
El dies passen fugint
i deixen la memòria
com si ella fóra la boira
que es desfà quan passa el dia.

Som temps i espai construït,
que queda tot destruït
com aquell masegat fruit
que acaba sempre podrit
mentre escolta el crit
que naix de la llarga nit.
Quin traspassar més dur, trist,
si no fóra per l’amor
que ens remolca tots els vius
pels llargs camins de la vida.

Temps, espai, la memòria
l’assetjament de la vida.

29-05-2011
Després del 22 de maig
Crit a la conformitat
La rutina dels vençuts és molt amarga,
tan agra, tan buida, que no se n’adonen
que el pas del temps se’ls menja l’esperit lliure,
eixe alè que ens permet caminar enlairats,

orgullosos de nosaltres, de la Terra,
de les papallones i les sargantanes.
La desfeta no ens deixa existir als ningú,
orfes de voluntat tan sol som màquines

que ens endollen o ens apaguen amb propòsits
incerts, perduts en una altra realitat
que no és la nostra, que és talment imposada

per eixos que s’anomenen civilitzats,
que parlen amb la boca plena de xifres
i noms estranys sense cap vincle amb la vida.


Per als indignats
M’agrada veure les joves indignades
que lluiten contra els rabiosos mercaders.
M’agrada veure com s’indignen els joves
assetjats per les quadrilles d’alabarders.

També m’indigne quan esclafen les dones
de les places tots els desdenyosos poders.
M’indignen els comentaris dels corruptes
que els tracten com si foren uns pobres corders,

perquè emmerden la dèbil democràcia
que cal refer lluny de la idiosincràsia
dels corromputs, fariseus i altres grans pardals.

Reaccione per la poca gràcia
que tenen els representants de Déu i cia
en la reevolució des dels ravals.


1-5-2011
La Primavera
 Así es mi vida,
piedra,
como tú. Como tú,
piedra pequeña
               
                         León Felipe

Torna la primavera i tu amb ella
Amb quina embranzida ve la primavera
i jo la llambregue des de l'albereda.
Els avions tornen a les balconades
mentre les violetes ens acompanyen.

La Terra se'm traga, el ningú retorna a ella,
quan esclaten rialles entre la pebrella.
Camine rodejat de multitud i sol
retrobe la flaire que no m'ofega

quan la gent gaudeix les giragonses que fa
l’oroneta mentre esclata la tempesta.
Torne a sentir-me molt xicotet, pedra,

davant de tot el formiguer que em rodeja.
Torne a ser tot i res mentre la vida
em colpeja amb tota la vehemència.



Les ciutats
Les ciutats estan tristes i gastades,
farcides de soroll, de brutícia.
Són enormes taüts plens de fantasmes
sense cel, ni capvespre, ni migdia.

MARC GRANELL

La ciutat
Entre parets fredes s’esgota la vida
plena de gratacels i antenes  molt lletges.
Homes i dones caminen per la buida
i fastigosa  plaça tots els diumenges.

Els veïns creuen la cruïlla pàl·lida
amb cotxes i petites tartanes roges,
però no es coneixen i van a la crida
que fan a la nit totes les llumenetes.

Trons metàl·lics confinen la tranquil·litat
en torres de cristall i de marbre negre
on els veïns juguen sovint al despistat.

Les illes verdes donen la tonalitat
i converteix el dia en més alegre
mentre els nens juguen i trenquen l’anonimat.


21-04-2011

El Dia de la Terra

Comença la vida
La llum se'n va i torna a la desesperada,
cap al trenc del dia, acariciant la terra.
Les primeres llums calen foc a la vida
i els colors envaeixen l'ànima blanca.

Núvols ennegrits amenacen tronada,
plena de llamps i de trons, de matinada.
La flaire renaix del paisatge feréstec
i les papallones eixuguen les ales.

Nosaltres ens movem agafats a l'aire,
mentre somiem entre les clarianes.
Els ocells canten i saluden el dia.

La nit, d'aquelles musaranyes i mussols,
acompanya la discreta mare guineu
que busca la fura que l'obri el dia.

Posta de sol
L’última llum queda arraconada als barrancs,
mentre la nit es menja les clarianes
vives i prenyades de colors diversos.
El dia es dissol entre penombres fredes.

La ment es perd en l’horitzó meravellós,
busca les últimes figures límpides.
Els rostres humans de sobte són dracs
que empaiten a les postremes donzelles.

L’últim raig esborra l’univers clamorós.
El silenci penetra per tots els indrets,
tan sols el vent ens torna la realitat.

La llum mor i naix la nit, plena d’estreles.
Milers d’ocells dormen al caliu dels arbres,
acaronant-se amb el bec els uns als altres.


12-04-2011
Poesia
La poesia és una illa on estic a gust.
És la veu del meu endins, de l’esperit lliure,
embranzida de passions desbocades.
És amor, essència, virulència.

Força justa que em llança cap a l’infinit
i provoca un viatge sense cap límit,
des d’on cante i desitge la Mare Terra
i admire als que són ningú, als oblidats, a tu.

La poesia és un vaixell d’heretgia
que navega en llibertat per la utopia
i s’enfronta amb rebel·lia al sistema.

És una finestra alegre, immesurable,
que juga, corre i s’amaga com els xiquets,
també busca la innocència perduda.


14 d’abril
La llibertat de milers d’homes i dones
va nàixer amb força ja fa molt de temps,
com la llavor que germina i busca la llum,
com l’aigua que brolla de les entranyes.

Democràcia i revolució juntes,
agafades de la mà de la cultura,
obriren l’esperança de tot un poble
al clamor d’igualtat i fraternitat.

La República nasqué  a la primavera,
quan comença la vida en la Mare Terra
i els amants busquen les noves carantoines.

Avui recordem a dones i homes lliures,
als que foren oblidats, criminalitzats,
a tots els que van conèixer la dignitat.


04-04-2011

Identitat
Vaivé de totes les nostres sensacions.
Deliri que ens apropa o ens allunya als humans.
Temor a esser atropellat per la mentida.
No sóc jo, ni tu ni els altres, essència.

Artèria que recorre les passions
que naixen de l’abstracció dels rius de sang.
Comunió de idees que ens transporten
al humanisme mort dels únics en Terra.

Nascut d’aquest cos de terra violentat,
reivindiqueu les sensacions, l’aire,
les eines que vos engrandeixen l’ànima.

Enrenou que es projecta en les nostres vides
acariciades pel mar, la terra i el cel.
Arrel que a tots penetra, modela i capa.

No tot és mentida
Tan sol admeteu al poble com a rabera
de borregos submisos i consumistes.
Tan sol aprecieu als que s’agenollen,
s’arrosseguen, renuncien a si mateix.

Sou covards, tan sol s’enfronteu contra els dèbils
i els imposeu mentides molt miserables.
El vostre interés esborra allò que és públic
i sembra fam, misèria i destrucció.

La vida és molt més que vosaltres, grans homes.
I molt més que aquesta estona xicoteta
en la que intenteu robar-nos la llibertat.

No estem sols ni som els únics a la Terra.
Qualsevol bacil té una vida més plena
que tots vosaltres, grans homes grassos i rics.



28-03-2011

Genocidi
Genocidi cultural que no s’atura
i ens du cap a la humiliació de l’altre,
cap al remaleït extermini físic
que arrossega la immensitat del viure.

Comportament que provoca la soledat
del que no pot renàixer d’aquestes bogeries.
Aïllament del que no mor, oblit del mort,
fi de tot allò que no serà mai més.

Extirpació de tota la identitat,
de l’ànima ferida per l’angúnia
que s’evapora i desapareix en l’aire, allí.

Silenci i més silenci on hi havien rialles.
Guaret infèrtil sense somni, sense temps,
sense l’energia del que cau fins a l’oblit.

Mercenaris
Fugim i fugim perduts en la tempestat.
La ferida s’obri i sagnem damunt del fang.
La mort s’apropa vestida amb seda blanca
i engalanada amb molts robins i maragdes.

L’aigua arrossega la sang i el fang dels ferits.
La guerra i l’odi entre els homes continua.
La Terra nua i afligida plora pels seus fills
immersos en aquesta gran bogeria.

I en això que apareixen els mercenaris,
personatges envaïts per l’or i l’oblit,
que canvien de bàndol segons qui paga.

Personatges que heu jugat amb la història.
La societat és ostatge de vosaltres,
del missatge transmès al llarg de les guerres.

20-03-2011

Sort atzarosa
Projecta la teua ment cap a l’infinit
i  busca la llum i el silenci dels estels.
Gaudeix del buit immens de l’existència.
Després res de res, tan sol l’infinit, el buit.

Prompte acaronem una turbulència.
La vida, aquell mirall que brilla en plena foscor.
L’impossible llançat a la realitat.
Sentiment escorat a un tros de pedra.

Els colors i el silenci ens envaeixen,
també els esperits dels arbres i les plantes.
Les altres criatures criden i canten.

Per pur atzar hem topetat amb la vida,
murmuri llibertari que venç silenci.
Els insectes i els guineus ens observen.


El roure
Sou metàfora perfecta de la vida.
El vostre començament és tan minúscul,
tan inofensiu com la rosada blanca
que deixa de ser visible per l’albada.

Després del molts anys adquireixes la grandesa
coberta per milers de fulletes verdes
que cauen davall la força de la tardor
groga, roja, ventosa, enamoradissa.

El foc arruïna la teva vastitud,
però no les ganes de viure eternament,
per això rebrotes, tornes a rebrotar

i lluites contra tota indiferència
per la vida, mentre les arrels penetren,
s’emboliquen entre pedres i terra.   


03-03-2011


Riu Túria
A València tenim un riu ple de gent,
sense cabal d'aigua i moltíssims colors,
on l'afeblit rossinyol trenca amb el seu cant
l'enrenou de les màquines que ens ofeguen.

València ja no té artèries roges,
la ciutat es dessagna, han sigut tallades,
i la mar Mediterrània ja plora
la pèrdua d'un dels seus grans camarades.

A València el riu ja no té granotes,
les han substituïdes monstres de ferro
que també hi amenacen les garroferes.

A València al riu sols corren persones
mentre les tórtores fan niu als arbres
i els esquirols s'empassen els pinyons tendres.

Molins assassins
Molins assassins que no podeu enganyar-nos
i us moveu enlairats damunt de serralades.
Vosaltres feriu l'esguard de l'espai i del temps
que busca l'infinit de la serenitat.

Bellesa trencada del paisatge, fàstic.
Cop a l'ànima del majestuós Caroig.
Massís esplendorós mimat pels musulmans
i traït per la vanitat dels cristians.

Aspes que segueu el silenci de la vida
i ens robeu la claredat del sol quan s'amaga,
maleïdes sereu pels amants dels somnis.

Arbres metàl·lics que menegeu les branques
sense l'harmonia donada pel xaloc,
potser es creieu els senyors del nostre destí?

25-02-2011


La ment
No tan lluny del que, pense per tant existeix,
em trobe en un espai immens, sense cap límit,
que em permet viatjar mes enllà del passat
i del present, que m’obri i em projecta on no sé.

Construeixes, provoques, arrisques i vius
les meves sensacions, també les plores.
Vius amb mi i jo no puc deixar de ser tu, tu,
i per això t’ha trobat i tu m’has trobat.

No podem deixar de viure tots dos molt junts.
El nostre destí és el mateix, la meva mort
és la teva, el meu delit és el teu, vius, visc.

Si et perd em quedaré sol, cap realitat
sentiré més enllà del no-res, de la nit,
del buit. Espere que estigues sempre ahí.

Les mans
Aspres com la terra, suaus com una flor
sempre esteu lligades a la creació,
sempre esteu dispostes a modelar la por,
 la mort, la vida, les penes, l’emoció.

De vosaltres naixen carícies del cor,
canons, poemes, estima, destrucció.
Sou resposta a l’evolució de l’amor,
enemigues de la descomposició.

Agafades al braç sou la porta del món
al meu interior, sou l’ultima expressió
que germina i creix en la ment diàfana.

Agafareu la corbella l’últim segon,
perquè no torne la desesperació
que penetra per l’existència ufana.

18-02-2011


Dilluns
La realitat em colpeja fort al cap
i tot se me’n va cap avall, molt avall.
No te res cap sentit, tan sol que jo ací estic
i la gran tempesta s’apropa ràpida cap a mi.

Camine molt poc convençut de bon matí,
el quitrà se m’apega, els semàfors criden,
fum, soroll, cotxes, persones anònimes.
Qué faig aquí? Molt poca cosa, resistir.

Quan passe el llindar veig les mateixes cares.
La força del costum travessa tot el cos,
però he de reaccionar, jo sóc molt fort.

De sobte l’ànim penetra per la porta,
ja tot és diferent, ja tots són diferents.
La jornada passa i també la desgana.

El límit
Fins ací hem arribat, jo no sé vosaltres,
però jo ja estic bastant fart de tot açò.
Qué fer? Tinc moltes raons acumulades
i moltes ombres que fugen de la raó.

Veig límits que ens projecten cap als abismes
de l’abús, del no-res, de la conversió,
i fuig de totes les llàgrimes perdudes
que justifiquen la total submissió.

Per què permetem la realitat buida
dels que no tenen ni cor, ni nom, ni grandor?
Perquè ens esclafen, sempre ens han fet el mateix.

Encontrem la dignitat encadenada
entre les llums i les ombres de la tardor.
Trenquem el límit submís que tant ens fereix.


10-02-2011


Tres siglos estuvo luchando
 la raza guerrera del roble
 trescientos años la centella
 de Arauco pobló de cenizas
las cavidades imperiales
            Pablo Neruda
Hipocresia
El sistema fanfarroneja riquesa,
tot és grandiós i de quitrà i formigó.
Però en aquest mateix clamorós horitzó
es veu una dansa sinistra per tot el món.

Les persones són cigars d'usar i tirar.
La Terra un contenidor no retornable.
El sentiment més estés és la solitud
i el nosaltres pràcticament està oblidat.

Els altres, els diferents, són els enemics.
La nostra ideologia, per descomptat,
és la millor per als nostres privilegis.

Ara com ara, molts homes de la terra
són empresonats, assassinats, oblidats
tan sol per defensar la seva identitat.


El que retinc, ho perdo amb avidesa:
Ni de morir com penso sento horror,
Ni de pensar com moro em ve tristesa.
                                       Joan Brossa

Sàhara
Terra infinita poblada per gent clement,
castigada i maltractada pels arrogants
que no respecten la llar del supervivent,
que actuen com hienes famolenques, distants.

Poble orgullós i esgotat, també resistent
i fart de fer cas a raons inversemblants
que l'humilien intencionadament,
que desitgen escombrar tots els seus instants.

Desitge que el vostre somni meravellós ,
com a home oprimit, siga ja realitat,
que al desert torne la llibertat d'un poble

que pateix fa ja moltíssim temps l'horrorós
destí de tota pèrdua d' identitat,
que siga vençut l'enemic miserable.

04-02-2011



Impotència
Amb la mateixa força que jo desitge
continuar vivint, necessite sentir
una altra realitat possible i clara.
Amb la necessitat amb la que respire

necessite sentir altra vegada el sol,
el seu caliu en la meva ànima fotuda
i farta de solitud acompanyada.
Amb el fàstic que em provoca la derrota

necessite sentir una victòria.
Amb la certesa de que tindrem un futur
intente erigir-lo des de la resposta.

Amb la ira que em provoca la impotència
necessite esborrar-la de la paraula,
necessite deslligar-la de la Terra.


Traïció
Voldria treure de l’interior del cos
allò que està cremant-me  l’anima morta,
allò que m’oprimeix la meva ment fera.
El cor, fortament tocat, tremola fàstic

pel dol que suporta la meva gran pena.
Derrotat per la traïció dels nostres
respire amb la dificultat que m’imposa
la ira. Abatut, les llàgrimes busquen

camí per les galtes cansades, molt aspres.
Domats i doblegats els vastos estrategs,
tornen les aclamacions escalfades

per la falsedat dels que les pronuncien.
Assoles? No, rodejat per milers d’homes
 i dones que comencen a retrobar-se.

29-01-2011

    

L’home i la Terra
On acaba el cos i comença la Terra
si pels pulmons passa l’aire de les plantes. 
On comença l’home i acaba la Terra
si pel cos corre aigua de les platjoles.

On acabarem si no davall de terra
per tornar a disfrutar de les muntanyes.
On anirem els humans a moure xerra
si no pels camins plens d’ocells i grans arbres.

Que casa tan gran i diversa, quants éssers.
Som el que som, ni més ni menys que aigua,
terra i vent. Quanta vida i  quant de vers.

Quin paisatge més cruel, la terra nua.
Som éssers que naveguem com els mariners
i busquem allò que som, molta aigua.


La terra i l’home
Som paisatge ancestral que es trenca i també es mor
 quan no pot ja i deixa d’emetre missatges,
quan ja no pot ni despertar emocions.
Així naix un territori sense discurs.

El caos i el desconcert urbà cavalca
per paisatges sense cap imaginari,
destrossa la personalitat dels homes
i tota continuïtat històrica.

Hem obert un abismes entre el paisatge
i allò que tots tenim interioritzat.
Estem destruint la nostra identitat.

El sentit de lloc col·lectiu desapareix
al mateix temps que destrossem  el paisatge
amb temples colossos consagrats al consum.

22.01.2011



Aturat
Perds tot el que tenies, que també era poc,
de repent creus que la nostra societat
és una gran merda, però ja ho sabies,
ara tan sols falta que odies i odies.

Prompte aniran a per tu, t’ho llevaran tot,
si no reacciones fins l’amor dels teus.
Has perdut, però segueixes sent el mateix,
tan sols vols gaudir la vida com els altres.

Milers i milers com nosaltres recorren
els camins estrets que ens brinda no sabem qui,
però que tots intuïm en la nostra pell.

Ai! Sistema miserable que menysprea
l’energia dels vius, la naturalitat
i tot el que s’expressa i no es doblega


Entre mercats

Deute públic, tipus d'interés, inversors,
paraules que ens disfressen la realitat
amarga de milions d’aturats amb cors
plens de llàgrimes seques per la impunitat
dels mercats financers, dels deutes dels senyors,
de la prima de risc, la rendibilitat
i l’especulació tan plena d’horrors.
El malson continua amb bons sens pietat

que dissolen tota la nostra humanitat
entre les rialles de la borsa boja
que puja, baixa i furta la tranquil•litat

de molts homes i dones amb brutalitat.
Nosaltres i ells suportem aquesta pluja
àcida que crema tota oportunitat.


Endins
La meva ment és sempre contradicció
entre el jo i el tots, entre el plaer i el patiment,
entre fidelitat i la traïció,
entre la meva afirmació i el negament,

entre la vida i la vostra destrucció,
però mai busco cap creença o pensament
que es nodrisca en l’enveja d’explotació,
que porte a qualsevol esser al cansament

de viure quedant encara tant per viure,
que transforme als homes lliures en màquines
sense cap sentiment, sense cap somriure.

Jo busco en el meu endins el meu esperit lliure
i intento defugir de totes les penes
que m’enfonsen en el meu conviure.

Nosaltres, ells, tu i jo
Tu i jo no deixem de ser eixe nosaltres
i el nosaltres arreplega tot el que som.
Solitaris som poca cosa, quasi res,
solidaris som forts com el poderós om

que creix en les entranyes de les muntanyes.
Tots junts podem crear grans coses sense nom
que bandegen la misèria entre els homes
i les dones,  d’eixe tots que som vosaltres,

nosaltres, ells, tu i jo. Tots junts som més humans,
més iguals, en una immensitat de mans
que s’empenyen en construir una nova

realitat, en la que cresquen  tots els grans
somnis, no per caritat dels guardians
sinó per l’anhel  del conjunt que es renova.


Aquests sonets naixen de la ràbia, de la misèria, de la injustícia que estem patint en aquest moment històric. Malauradament la realitat que estem vivint es la que em permet escriure aquests poemes. Com a lliure pensador crec en una societat lliure i igualitària, en una societat que respecte la Mare Terra i que acabe desterrant la filosofia dels golfos que ens estan fotent el nostre present i el futur dels nostres fills. L'autor es anònim, el que té idees no te por que li les furten, aquesta poesia es per al que vullga llegir-la, per a mi es una manera de traure el que tinc dins, que no es poc, i l'oportunitat de traure-la en aquest Blog m'ompli d'alegria. Ja es hora que fem front a tota aquesta gentola que ens roba, perquè foten els diners públics i per tant son de tots, i que encara eixen ben parats. En som més i per desgràcia cada vegada més els que tenim raons per canviar aquesta realitat.
Cridar
No poder cridar fort el que soc m’ofega
i també m’ofega la resignació.
Necessito cridar la meva angúnia,
necessito expulsar-la de dins del meu cos.

Odio la gent que menysprea la vida
i queda presa per sabates de tacó.
Odio la mort que atropella la vida
dels innocents i dels menudets rossinyols.

Necessito aïllar-me dels miserables
que dobleguen la voluntat dels més dèbils,
perquè m’ofega la seva covardia.

Necessito lluitar per la vida dels vius,
per la dignitat de tots els miserables,
respirar i caminar per les muntanyes.
30-12-2010

Violència
 La punyada és substituïda pel no-res
i aquest porta l'aparició dels ningú,
ambdós ingredients naixen en la farga
de la violència i de l'exclusió.

L'arrogància i també la superba
dels que ens governen provoquen la ruptura
del contracte social entre els humans,
la resta son paraules buides i plenes.

La desesperació de tot un poble
es manifesta també en violència
que esclafa la legitimitat social.

Els aturats, pobres i desapareguts
són l'expressió del malestar col•lectiu,
són la violència extrema que patim.


El món al reves 
Potser siga tot mentida i tots els lladres
siguen veïnat honrat, també els corruptes,
homicides, malfeiners i pederastes.
Potser també que tots els rius amb meandres

no siguen femers i que tots els baladres
siguen rosers per fer amb ells essències.
Potser que les baralles i les desfetes
siguen resultat de relacions tendres,

que la gent honrada siga l'empestada
d'aquest segle i que tots els sense vergonya
no són corsaris ni banquers d'ambaixada.

Potser que tota multitud captivada
per la llibertat i dignitat emprenya
als lladres i semblants que són gent honrada


Visc
 He viscut i visc en la dissidència,
tan sol intente viure amb tota plenitud.
Però aquest desig entropessa constantment
en un món tot ple d'escaparates buits.

Un estrany estat m'arrossega l'ànima
quan rumie que l'avarícia d'uns pocs
destrossa la vida als nascuts en la Terra.
He viscut i visc en la dissidència.

Tinc un buit cada vegada més gran al cos
que naix de la submissió a les bèsties,
aquelles que es mengen l'empenta dels homes.

Continue cap endavant perquè als meus vull,
perquè futur hi ha i la història no ha mort,
perquè la victòria es la vida, no més.


Persones Buides 
Com un riu que es precipita cap a la mar
l’arrogància conquereix les ànimes
al mateix ritme infernal que mor el passar,
que la vida se’ns escapa de les grans metes.

Amb la mateixa força que un llamp cal tancar
les escletxes que s’obrin en els cors dels homes
que neguen tot goig a l’ora d’apreciar
la flaire que naix, pels matins, de les roses.

Tanta buidor els ha transformat en petits
fragments brillants de porcellana fàtua
que els allunya dels grans i xicotets sentits.

Buits i sols traspassen qualssevol dels límits
al ritme que envaneixen la seva cua.
El temps els ofegarà tots els seus grans crits



Els pares
Mon pare va nàixer en un altre país
on la sang bullia buscant esperança.
Mon pare va créixer en un altre país
on la corbella sagnava de tristesa.

Jo vaig nàixer entre vençuts i opressors,
i aquells que ens malparlaven del nostres pares.
Jo vaig créixer entre muntanyes i rambles,
envoltat de persones que m'estimaven.

Ma mare va nàixer en un altre país
on les dones començaven a esser dones,
i va créixer assetjada, amb misèries.

Els meus pares van patir moltíssima fam,
rodejats de ciris, molts sants i fantasmes,
en un país on els capellans menjaven.


Lliure
El cor em batega quan es lliure de mals
i m’ajuda a estimar tot el que vindrà.
El pensament m’aporta l’estament d’humà,
però no per això conec la llibertat.

Que ment i cor cavalquen sempre desbocats
i arrosseguen les ensenyances viscoses.
Dubta, pregunta, plora, riu, camina i cau,
però sobretot aixecat i batalla.

Lliure m’enfronto al món i estimo la Terra.
Pago aquesta decisió amb l’omissió
i la persecució dels intolerants.

Lliure soc i vull continuar sent lliure
i que aquest desig tant sols desaparega
al terme de la meva existència.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...