dimecres, 30 de novembre de 2011

Pensar el futur (en honor al recent guardonat José Luís Sampedro)


                                    
Entrevista a José Luís Sampedro per Iñaki Gabilondo en “Encuentros POR”

José Luís Sampedro és el flamant “Premio Nacional de las Letras Españolas”. Un guardó merescut per un home que és “uno de los más importantes escritores vivos en lengua castellana, así como una referencia intelectual y moral de primer orden en la España de la segunda mitad del siglo XX”, com ha assenyalat el Ministeri en fer públic el premi. 

Sampedro va nàixer a Barcelona en 1917, de pare cubà i mare algeriana, però va passar els primers 13 anys en Tànger. Durant la Guerra Civil va ser cridat a files per l'exèrcit republicà. Educat i format en una família de dretes, va aprofitar l'ocasió per passar-se'n a les files franquistes. A la postguerra finalitza els estudis d'Econòmiques i exerceix com a Catedràtic d'Èstructura Econòmica i més tard treballa al Banc Exterior d'Espanya, mentre escriu novel·la i teatre sense massa èxit. A finals dels 60 accepta un treball com a professor visitant en les universitats de Salford i Liverpool. Quan torna treballa al Ministeri d'Hisenda, fins la mort de Franco, i escriu obres sobre economia. 

Des de 1977 a 1979 és senador per designació reial i, en els anys vuitanta, es centra en la producció literària amb “Octubre, octubre”, “La sonrisa etrusca” i ja en 1990, l'any que el van fer membre de la Real Academia de la Lengua, “La vieja sirena”, novel·les que van tindre un gran èxit editorial i entre el gran públic. Precisament aquesta popularitat aconseguida per l'escriptor ens ha permès gaudir del pensador lúcid, crític, íntegre i coherent, contrari a les injustícies i abusos del neoliberalisme. 

En aquests anys el seu activisme i vitalitat és exemplar. No dubta en recolzar tots el moviments populars dirigits a reduir diferències socials i abusos que considera justs, des de Salvem el Cabanyal, fins el No a la guerra d'Iraq, doncs diu que “Entre los economistas hay dos tipos, los que se dedican a hacer más ricos a los ricos y los que pretendemos hacer menos pobres a los pobres. Con los intelectuales literarios pasa lo mismo: los hay que dan la razón al ataque de Irak y los que estamos en contra. Aquello fue un crimen de lesa humanidad que no ha prescrito

Aquest mateix esperit és el que l'ha fet recolzar el moviment 15-M perquè pensa que “Estamos en un momento de cambio social profundo, que llegará quieran o no quieran”. La activitat econòmica ha d'estar dirigida al desenvolupament de la dignitat humana i dels pobles, per la qual cosa en el manifest d'adhesió a Democràcia Real Ja! feia “un llamamiento a no aceptar sin más la tiranía del poder financiero y el abandono de los valores que encarnaba nuestra civilización” i animava als joves a “avanzar en la lucha hacia una vida más humana” ara que la crisi ens posa en la frontera del canvi, doncs, com afirma en “Reacciona”, “es una falacia hablar de crisis financiera únicamente. La crisis es política. La crisis es del sistema de vida occidental”.

La claredat del seu pensament lliure i la facilitat per transmetre'l converteixen les seues paraules en eines a l'abast de tots aquells capaços d'elaborar pensament propi, lluny dels eslògans aliens. “Se confunde a la gente ofreciéndole libertad de expresión al tiempo que se le escamotea la libertad de pensamiento”. ”En la infancia, llega un cura y mete en la cabeza dogmas. Eso empieza a condicionar el pensamiento y el pensamiento debe ser libre, más que la libertad de expresión. Si con la libertad de expresión lo que expresa es lo que le dicen que diga, no interesa. Lo que importa es lo que pensamos”.

Cal felicitar al guardonat que, a dos mesos de complir els 95 anys, és un referent per als joves dels quals dependrà el rumb que prenga la societat en aquest punt d'inflexió en el que ens trobem. José Luís Sampedro és un far necessari per navegar entre aquesta boira densa que ho embolica tot.

                                    
Entrevista a José Luís Sampedro per Iñaki Gabilondo en “Encuentros POR” (segona part)

dimarts, 29 de novembre de 2011

On s’ha ficat el 15-M?

Article publicat al diari Público per Isaac Rosa – Comité de Suport d’ATTAC Espanya

Ha sigut una de les preguntes més repetides en els dies previs i posteriors a les eleccions: on està el 15-M? En alguns casos es formulava amb un somriure amb regust, com assaborint una derrota que alguns porten mesos vaticinant, i que es confirmaria amb la seua inacció en el 20-N. Per a altres, la pregunta portava un deix de decepció, com qui espera l’arribada d’un superheroi que en l’últim segon frustre els plans del vilà.

Que els uns i els altres es pregunten per on para el 15-M ja dóna la mesura del que ha aconseguit: s’ha convertit en un subjecte polític a tindre en compte, que uns veuen com amenaça i altres com a esperança. Entre els primers, va haver-hi qui portava setmanes advertint de que es preparava “un altre ‘passa-ho’ contra el PP, com en 2004”.

Els uns i els altres no han entés el canvi d’estratègia de les assemblees del 15-M. Enfront dels que els volen en el carrer i en les portades permanentment (garantia perquè acabara per desunflar-se i se socarrara davall els focus), el nucli del 15-M, que per descomptat és més reduït que els milions que en un moment puntual se sumen, ha decidit un replegament i una reorientació: ambdós moviments busquen la construcció d’una base social que en els primers moments era àmplia però volàtil, i que ara és més reduïda però més sòlida, i sobretot més activa.

En les últimes setmanes el 15-M no ha parat. No ha rebut tanta atenció mediàtica (tampoc l’ha buscat), però no ha cessat la lluita contra desnonaments (amb cada vegada més contundència policial), l’ocupació d’edificis i les accions locals, de barri inclús. A més, des del moment que les assemblees han repolititzat a molts ciutadans, el 15-M ha donat força i agilitat a mobilitzacions en curs (com l’educativa a Madrid). I al mateix temps segueixen actius grups que ja existien abans del 15-M i van confluir en aquest: avui (pel dia 27) hi ha una marxa des dels barris i pobles de Madrid fins a les Corts, Per a recordar al nou Govern que, com es va dir en deixar Sol, vam tornar als nostres barris, però sabem el camí de volta.

Font: ATTAC

dilluns, 28 de novembre de 2011

Preocupats en pagar l'hipoteca quan la casa està cremant-se

Això és el que estem fent. La preocupació per l'economia i la crisi financera no ens deixa adonar-nos-en de que el planeta està a punt de l'esclafit. El canvi climàtic, en el qual no creia el cosí de Rajoy, avança a grans camallades. La temperatura del planeta augmenta més apressa del que s'havia calculat en principi i ni en plena crisi industrial i de consum som capaços de reduir l'emissió de gasos d'efecte hivernacle.

És l'efecte lògic de posar l'enriquiment com a meta de les persones. Els mateixos valors que han soterrat la solidaritat i la raó sota allaus d'egoisme i avarícia, la mateixa ideologia que possibilita que una minoria privilegiada continue abusant de la immensa majoria dels ciutadans, eixa minoria que ha provocat la pitjor crisi del sistema capitalista, està donant prioritat a l'augment dels seus guanys a costa de l'empobriment de les classes populars i l'escalfament del planeta.

Des de que va entrar en vigor el Tractat de Kioto contra l'escalfament global, els estats no han deixat de jugar per veure com escamotejaven les obligacions a les quals s'havien compromés, i mentre la quantitat de CO2 a l'atmosfera no ha deixat de créixer. L'Agència Internacional de l'Enegia ha marcat un plaç de només cinc anys per evitar un calfament irreversible que produirà sequeres, inundacions, ciclons...

És alarmant la falta de voluntat política del governs per prendre mesures. Interessos mesquins fan a alguns estats defensar l'ús de productes que, com el carbó, són altament contaminants. Els països emergents no volen renunciar al creixement sense trellat, imitant un creixement que s'ha demostrat inasumible per al medi ambient i per a la vida, com ara la coneguem, al planeta Terra.

Les cimeres del clima han sigut un rosari de fracassos. Cadascú estava pensant en com traure profit de la situació en lloc de pensar en com afrontar el problema que a tots els humans ens afecta. En els darrers anys la crisi ha fet que cadascú estiga mirant com pagar l'hipoteca de sa casa sense pensar que sa casa està a punt de cremar-se i, aleshores, de res servirà tindre diners.

dissabte, 26 de novembre de 2011

Ase magre, ple de mosques


No era un error, per absurd i inversemblant que parega, la notícia sobre l’anulació de la targeta sanitària als parats de més d’un any de Galícia. És una mesura d’estalvi que ha copiat la Comunitat de Múrcia (de moment, esperem que no s’estenga l’exemple). Ahir apareixia en els diaris que el president del PP, Valcàrcel, elegit per majoria absoluta, a través del “Servicio Murciano de Salut” (SMS), està enviant cartes als estrangers sense recursos comunicant-los “el cese del derecho a la asistencia sanitaria”. Els aturats murcians tenen menys sort, doncs se’n adonen quan sol·liciten assistència sanitària al centre de salut i els diuen que no consten com beneficiaris.

És un assumpte que sembla fora de tota lògica, raó i, fins i tot, la llei, doncs la salut és un dret universal pel qual no cotitzen els treballadors directament.  El que en la nòmina apareix com Seguretat Social és la cotització per a la jubilació, no per a l’assistència sanitària. Esta es finança a través dels pressuposts generals de l’Estat, que assigna a cada comunitat autònoma la quantitat que li pertoca en base a criteris negociats prèviament amb totes les comunitats. El fet d’estar treballant o aturat no pot condicionar un dret inalienable de tots els ciutadans, per molta crisi que hi haja. 

Però ja se sap: ase magre, ple de mosques. No hi ha prou amb que la dolenta gestió i el malbaratament dels diners públics acabe en la destrossa de l’ocupació, ni que es deixen d’ingressar imposts dels rics per quantitats que evitarien les retallades en drets bàsics com sanitat, educació o pensions. No és suficient. Cal fotre encara més als que no troben feina, als que a penes sobreviuen amb el subsidi de l’atur o als que ja no els queda ni això. 

En Galícia, en Múrcia, i també en València, hem tingut en poc temps dos oportunitats de canviar democràticament als polítics que implementen aquest tipus de polítiques agressives, de classe, dels poderosos sobre les classes populars. En les dos ocasions el resultat ha sigut favorable als interessos dels poderosos amb molta diferència. Hom diria que la majoria de la ciutadania d’aquestes comunitats és rica, que la majoria no necessita l’escola, ni la sanitat públiques perquè pot pagar-se eixos serveis privats.

Si no és així, si no som rics i damunt tinguem la desgràcia d’estar en l’atur més d’un any, no podem posar-nos mals. En qualsevol moment podem rebre una carta comunicant-nos “el cese del derecho a la asistencia sanitaria”. És el que hem votat majoritàriament. Cal pagar el deute de la festa dels rics, i qui ha de fer-ho? Doncs ja se sap: ase magre, ple de mosques.

divendres, 25 de novembre de 2011

Dia contra la violència de gènere

En el dia contra la violència de gènere deixe aquest vídeo d’una conferència d’Amelia Valcárcel  realitzada en els “Cursos de Verano” organitzats per les universitats navarreses. 

 

dijous, 24 de novembre de 2011

Ja els tinguem altra vegada ací


El nostre destí no està escrit serem nosaltres, Homo sapiens sapiens, els que el construirem. Però el dia 20 de novembre del 2011 ja vam pegar una xicoteta carrera cap a l’abisme. El poble una vegada més ha parlat. Els demòcrates assumim la derrota, si bé som conscients que les regles del joc no són clares, no hi ha una democràcia real. Esperem que quan ells perden el poder, perquè el perdran, siguen igual de demòcrates.

En un sistema viciat, on el poder econòmic ha segrestat ja fa molt de temps la democràcia, els resultats d’unes eleccions pràcticament estan decidits, sempre guanyen els mateixos, si bé unes vegades es pinten de blau i altres de roig. La realitat és tan forta que ens costa admetre-la, però encara pot ser més dramàtica, temps al temps i si no veieu que està passant a Catalunya. 

El sistema capitalista agònic està immers en una borratxera de poder, diners i sexe, en una gran orgia. Les persones es maten, es venen i passa molt poc, quasi res. Mentre tant, la gent els mira i diu: que rics que som. La resposta no podia ser un altra, les immenses quantitats de diners que es gasten en propaganda barata fan el seu efecte. Mentre, l’atur galopa, acompanyat de misèria, fam i destrucció. Els drets laborals agonitzen poc a poc, ens destrueixen l’educació i també la sanitat. I una vegada més ens diuen que hem sigut nosaltres, per balafiadors. Mentida, tan sol hem fet cas del vostre manament: consumiu, consumiu, maleïts.

Parleu en nom de la llibertat. Quina llibertat? La de morir de fam. La de menjar fins a rebentar. La de poder xafar merda pels carrers. La de votar cada quatre anys. Jo vull un món més just en el que no es viole a la Mare Terra amb tota impunitat, que es respecte la diversitat de cultures. Està clar que aquesta opció ha sigut derrotada en les eleccions del 20 de novembre de 2011. Això si, podem tornar al PAI, a omplir els espais que encara no han sigut construïts, a negar el canvi climàtic, a dir que som els millors, a continuar la mentida que estem construint ja fa molt de temps. Com a demòcrata, anticapitalista, humanista, ecologista i moltes altres coses més, no estic content, estic de dilluns. Tan sol em manté l’esperança i el que veig més enllà. Perquè d’aquesta merda tan sol eixim amb LLIBERTAT, IGUALTAT i FRATERNITAT tres paraules velles que cal rescatar. Estem en lluita, la de classes, i no deguem perdre el combat. Estem obligats a construir un món millor per a nosaltres, els nostres i els que vindran.

A pesar que estic trist hi han persones que sempre m’engrandeixen l’esperit, la meva estimada. Aquesta poesia és per a ella i per a totes les dones enamorades.  

Estrela
Quanta llum té un somriure a la teva cara,
mentre el meu esguard rebusca entre les parpelles
l’origen de la teva malenconia enamoradissa.
Quanta llum tenen les estreles amades.

Quines paraules poden nàixer dels llavis,
si no és per dir-te que jo t’estime amb força,
mentre les ones de la mar et desitgen
i acaronen tots els indrets del teu cos bell.

Quanta llum naix de la muller estimada
que s’endinsa i troba en  l’infinit horitzó
tota la bellesa i tot el goig de viure.

Necessite la presència del teu cos
com la lluna necessita la llum del sol,
per fer real la seva existència.

dimecres, 23 de novembre de 2011

No wellness, no business.

Màlaga, novembre de 2011 

És inviable abandonar a la seua sort a centenars de milers de ciutadans en situació de dependència.
És insensat posar en perill 200.000 llocs de treball.
És insostenible abandonar la protecció social.

Resulta molt preocupant l’afirmació que realitza el Candidat a la presidència del Govern, Sr. Rajoy, de que la Llei de la Dependència no és viable. Seria molt interessant conèixer en què basa eixa afirmació. La protecció a les persones en situació de dependència té un cost. Com tota política social i, en conseqüència, tots els que tenim alguna responsabilitat en aquestes polítiques, com a governants o com a gestors, estem obligats a procurar tant la qualitat en l’atenció, com l’eficiència per a que es duga a terme amb el menor cost possible. 

Considerar inviable la protecció a les persones en situació de dependència que la Llei els reconeix com a dret, representa un pas arrere de dimensions històriques en el concepte constitucional d’Estat Social, traslladant la cobertura d’algunes de les necessitats més bàsiques dels ciutadans i ciutadanes a les iniciatives caritatives i solidàries de la pròpia ciutadania, en compte d’assumir la responsabilitat pública mitjançant la garantia de drets ciutadans. Seria retornar a les pràctiques benèfiques i assistencials predemocràtiques ja superades i que fins fa unes dècades marcaven el retard d’Espanya respecte a la resta de països europeus en protecció social. 

Podíem esperar una certa insensibilitat però, dita siga sense ànim d’ofendre, no arribem a entendre la insensatesa. 

Si es qüestiona la viabilitat de la Llei de la Dependència, es qüestiona el futur de quasi 200.000 llocs de treball actuals i un potencial de creació neta d’altres tants. Som plenament conscients de que hi ha moltes coses millorables en aquesta política i una d’elles d’enorme calat econòmic és que s’articule correctament, a base de serveis que descarreguen efectivament a l’esforçat sistema de salut del llast que suposa la despesa en atenció a persones amb malalties cròniques. 

Però el fons de l’assumpte és més preocupant. Espanya gaudeix d’un tresor que heretarà el pròxim govern (encara): uns nivells de cohesió i pau social sorprenents. Però aquesta cohesió lliga molt malament amb les escatològiques dades de l’economia real: un milió i mig de llars amb tots els seus membres actius en desocupació; més de dues-centes mil famílies en situació de desnonament de la seua vivenda; un de cada cinc espanyols vivint per dessota del llindar de la pobresa; un índex de desigualtat entre rics i pobres que ens col·loca en el lloc 24 de l’Europa dels 27; vuit milions de persones que van acudir als serveis socials en 2009 (dos milions més que l’any anterior)… 

Professionals del sector dels serveis socials i totes les entitats solvents en matèria d’anàlisi de la pobresa i de l’exclusió social portem temps alertant sobre les conseqüències òbvies d’aquestes dades si no es potencien polítiques de serveis socials intel·ligents. Les bosses de pobresa i marginació emergent no esperaran a la quimera que es genere ocupació ràpida per la sola confiança del mercat en els nous governants. Si s’inicia el deteriorament, es tornarà imparable i els que caiguen al pou de l’exclusió forçada (parlem de milions de persones) tardaran dècades a eixir i a un cost humà inimaginable. Aquest és el moment per a racionalitzar i reforçar sens dubte els serveis socials que eviten aquestes pèrdues que el nostre país no es pot permetre.

Si el Partit Popular gana les eleccions i es retallen –com ja han desvelat- els serveis socials, tard o d’hora s’haurà de gastar molt més en seguretat ciutadana per a vigilar l’extensa frontera entre rics i pobres. 

Haurien de recordar, per coherència, una vella màxima liberal quelcom menys insensata: no wellness, no business (sense benestar no hi ha negoci). 

Per a més informació: José Manuel Ramírez, President Associació de Directors: tel. 650 38 37 64

dimarts, 22 de novembre de 2011

El clímax del capitalisme


Teníem dues maneres de plantar cara a la solució neoliberal de la crisi:  a través de les urnes o al carrer. La primera ja està tancada fins d’ací quatre anys. Quasi deu milions d’abstencionistes i una llei electoral feta per la dreta franquista per afavorir els seus interessos han donat el resultat previst: la victòria absoluta de la dreta i l’enfonsament del partit d’esquerres que feia política de dretes. 

Ja sols ens queda la segona opció. Si no hem sabut portar al Parlament les forces capaces de fer una política que beneficie a les classes populars. Si fugint de les mesures neoliberals implementades pel PSOE hem entregat el poder total als neoliberals, només ens queda el carrer per combatre les conseqüències. 

Les mobilitzacions davant de cada agressió a l’estat de benestar i als drets socials i civils no seran suficients però. Cal recuperar la identitat de classe, la ideologia que ha permès dotar a la classe treballadora de la força suficient per a fer-se respectar. “La història del món és la història de la lluita de classes”, deia Marx, i la pèrdua de consciència de classe dels treballadors de tota mena ha dissolt la força popular com el sucre en l’aigua, duent-nos a la situació actual en la qual estem a punt de perdre el que els ciutadans més desfavorits havien aconseguit al llarg de la lluita de dos-cents anys. 

El capitalisme és global i el front per combatre’l ha trencat les barreres nacionals. La lluita ha de ser, si més no, al sí d’Europa, on hi ha suficients elements comuns culturals, socials i econòmics que permeten accions coordinades en resposta a les agressions que afecten igual a tots els ciutadans europeus. 

 El capitalisme ja ha fet el seu recorregut en la història. Ha arribat al clímax. Des d’ací comença el seu declivi. El sistema no té més recorregut econòmic, social ni ecològic. El planeta no suporta la bestial depredació que espleta la terra, l’aigua i l’atmosfera. L’economia basada en l’anarquia avara del mercat, en lloc de servir a la convivència dels ciutadans, els ha convertit en esclaus. La societat sotmesa a la llibertat del mercat és cada vegada més desigual, injusta i opressora. Cal prendre’s en serio superar el capitalisme.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...