Les lliçons del segle XX

El passat segle XX va ser enormement atzarós, conflictiu, però ple de lliçons que no hem d’oblidar. Es van donar transformacions econòmiques, polítiques i socials que van enfrontar a rics i pobres, en el marc de l’estructura social de classes amb el clar protagonisme de la burgesia i el proletariat.

Les condicions miserables de vida del proletariat venien donades per les condicions de treball: de sol a sol, salaris de fam, sense cap tipus de seguretat en el treball, sense assistència sanitària ni social en cas de desocupació.

Les accions col·lectives de les organitzacions proletàries van intentar, mitjançant mobilitzacions i vagues, millorar aquestes condicions, però van xocar sempre amb l’oposició de la burgesia que defenia la perpetuació dels seus privilegis.

El triomf de la Revolució Russa, durant la Primera Guerra Mundial va fer prendre consciència als poderosos del perill de perdre-ho tot si no cedien quelcom. Així van anar aconseguint-se millores salarials i certs elements de seguretat social. La nostra Guerra Civil va ser el conflicte més cruent de l’enfrontament obert entre classes, però no l’únic. La Segona Guerra Mundial va ser el funest colofó, que va introduir la idea, assumida per molts, de que, almenys a Europa, havíem de ser tots ciutadans iguals.

Per a això va ser necessari que es regularen les condicions de treball, que haguera un diàleg constant entre les parts en conflicte, és a dir, entre treballadors i ocupadors. Va ser necessari implantar un sistema de seguretat social que incloguera l’assistència sanitària i el subsidi en cas de pèrdua d’ocupació. Va ser necessari, en suma, implementar l’Estat de Benestar.

La caiguda del mur de Berlín i la fi de la Unió Soviètica està tenint l’efecte contrari al què va tindre la Revolució Russa. La burgesia ha perdut la por al proletariat, acomodat i desmobilitzat, i pretén imposar el seu liberalisme del segle XIX: acomiadament lliure (o barat, que és el mateix); baixada d’imposts; retall dels gastos socials, etc.

El risc que es corre és que tornem als conflictes violents del segle passat. Es diu que ja no hi ha classes, que tots som ciutadans, però la crisi ha deixat al descobert que qui creia classe mitjana no pot pagar la hipoteca; que qui creia que tenia un treball segur es veu en les cues de l'atur mesos i mesos. Mentrestant, en plena crisi, bancs i empreses continuen augmentant beneficis.

Insistir en retallar el que tantes vides i patiment ha costat als treballadors és no haver aprés res del segle XX. Entre altres coses cal ser conscients que el que va véncer a l’URSS no va ser el liberalisme, sinó el que el moviment obrer va ser capaç d’arrabassar a l’egoisme capitalista, es a dir, l’Estat de Benestar que ara es qüestiona.

Les grolleries dels poderosos

Les classes altes sempre han demostrat la seua educació d’escola de pagament. Bones maneres, bones paraules, encara que actuaren descaradament en defensa dels seus interessos sense tindre en compte el cost que això suposava en patiment per a les classes populars. Una cosa no exclou l’altra, i es podia enviar a la misèria a una família amb formes molt fines i educades.

La democràcia ha forçat els polítics a buscar complicitats amb tot tipus de ciutadans per a aconseguir els seus vots. Potser per això els polítics que defenen els interessos dels poderosos utilitzen, cada vegada més, les formes de les classes més baixes de la societat.  Portar trages fets a mesura de les teles més exclusives o utilitzar bosses de mà caríssimes de Louis Viutton ha deixat de ser sinònim de bona educació.

A la pinta de l’expresident Aznar, al “hijoputa” d’Aguirre, als exabruptes d’alguns dirigents destacats del PP, s’ha sumat aquest cap de setmana la mostra de mala educació de l’alcaldessa de València Rita Barberá en l’obertura del “V Trobada España-África Dones per un món millor”, davant de 53 ministres, una cap d’Estat i una vicepresidenta de 49 països africans; diverses ministres, la vicepresidenta i la reina d’Espanya; i la cap d’Estat de Finlàndia i la vicesecretària general de les Nacions Unides; directores executives i d’organismes internacionals, una Premi Nobel i diverses Premis Príncep d’Astúries.

El mig miler de dones que assistien representen a milions de dones de tot  el món que pateixen salaris baixos, més dificultat per a accedir a l’educació  i per tant menor índex d’alfabetització, més dificultat d’accés a la sanitat, matrimonis forçosos de menors, xiquetes-dones que moren en el part, i un llarg etc. Les dones africanes conviuen diàriament amb la major desigualtat del planeta i no volen sostindre, a més, el pes de la crisi, l’eixida del qual “passa per resoldre, per frenar la falta d’accés de les dones a la terra, la tecnologia i el capital, trencar un entorn econòmic i amb unes polítiques insensibles al gènere i cegues a la desigualtat, als llocs de decisió tal com ens correspon”, com deia la vicepresidenta del Govern, María Teresa Fernández de la Vega.

En aquest entorn de reivindicació del paper de la dona al món l’alcaldessa de València va plantejar, el que pareix que era per a ella el problema fonamental: el menyspreu intolerable que suposava no haver invitat el president autonòmic Camps. L'esbronc, calmat per la vicepresidenta Mª Teresa Fernández de la Vega, va mostrar la indignació de les dones que coneixien “de que va Rita”. La resta no van entendre a que venia l’eixida de to de l’alcaldessa.

Potser per a mostrar les polítiques d'igualtat del seu partit i les importants aportacions que hauria fet Camps a la V Trobada España-África Dones per un món millor, el Vicesecretari de Comunicació del PP, González Pons, va dir, amb la seua desimboltura habitual, que espera que el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, s’ocupe d’Africa "amb el temps que li quede després de resoldre els problemes dels espanyols". Nosaltres també esperem que el PP s’ocupe del cas Gürtel amb el temps que li quede després de governar  la Comunitat Valenciana,que falta li fa.

MEMÒRIA HISTÒRICA: Memòria i oblit

Conta  Borges,en  “Funes el memorioso”,  que el protagonista, Ireneo Funes, pateix d’insomni, i com que mentre dormim depurem els records i sols ens quedem amb els mes importants, Funes, al no dormir, no tenia capacitat d’oblidar i no podia viure.  

Es necessari oblidar el passat per a que no soterre el present i puguem pensar i viure, però hi ha vegades que el record no pot desaparèixer perquè cal reparació, justícia, o està massa present en la consciència ciutadana. En el cas de la recent història d’Espanya no cal parlar d'excés de memòria sinó d’un excés d’oblit.

El règim franquista va confiscar i utilitzar per a la seua propaganda el record de la guerra civil, va ocultar els rastres de la seua violència i va cobrir d’ignomínia  la dels republicans. La transició pacífica fou pactada per la dreta i l'esquerra, a fi d’evitar una nova guerra civil, en el marc de les institucions monàrquiques imposades pel dictador.  Espanya optà per una transició amnèsica. No es va reconèixer la veritat, no es va poder elaborar el dol i, així, la repressió oficial de la memòria històrica s’ha prolongat més d’una generació.

Només al final del anys 90 en la societat civil s’esbossa un treball de dol de les víctimes de la dictadura que la amnistia i la política de la transició democràtica havien impedit. Centenars de militants republicans, comunistes o anarquistes afusellats sense procés, que romanien en fosses comuns fora dels cementiris, van poder ser, poc a poc, identificats, soterrats i honrats pels seus familiars. Per fi el dol clandestí  de les famílies va fent-se públic.

El silenci de la transició va danyar la veritat i la justícia. No es parlava, però en la memòria col·lectiva pesava l’oblit del franquisme i, això, tenia que tornar a eixir a la superfície necessàriament. Les noves generacions que no han viscut el franquisme ni la transició demanden justícia, la veritat i la reparació moral i física de les víctimes i els seus descendents. Cal, com diu Ismael Saz, “Rescatarlos, en suma, de un anonimato que es, en sí mismo, una ofensa a la memoria y a la dignidad.” El desagravi  de les víctimes de la repressió franquista constituïxen una tasca obligada si volem tindre el més elemental  grau de justícia.

Posar en primer pla la memòria històrica es la resposta a la consciència d'altres memòries imposades que segueixen vigents. La memòria fixada pel franquisme costarà d’eradicar. No sols continuen els seus noms als carrers, també continuen monòlits, plaques, escuts, noms de col·legis fins i tot públics i estàtues del dictador. Aquesta memòria simbòlica cal contrarestar-la amb una política de reconeixement del que van fer els espanyols da peu que lluitaren pels drets i llibertats dels que ara gaudim.

Tota la classe política espanyola, amb el rei al cap, ens deuen un acte solemne de ruptura oberta i definitiva amb el franquisme. Es tracta, ni més ni menys, que de qualitat democràtica. Si quan es va pactar la transició hi havia inestabilitat política i l’exèrcit ens amenaçava, ara no es així. Si abans hi havia que callar per aconseguir la democràcia, ara cal parlar i actuar per a reforçar la cultura democràtica. Es necessari per a la construcció d’un país democràtic reconciliat amb la història i la memòria.

Pot ser així podrem, al contrari que Funes, dormir, oblidar el que em superat i alçar-nos descansats. L’obligació de la memòria d’avui ens durà al dret d’oblidar en el futur, quan s'haja fet justícia.

La Lletera de Vermeer

M’agrada la pintura. He tingut la sort de veure, en museus i galeries, quadros dels autors més importants de la història de l’art. Gaudisc descobrint com es resol la composició, la distribució dels volums, el dibuix, el tractament del color, la pinzellada, les llums, la valoració de les ombres. Intente descobrir el seu significat, el missatge que l’autor ha volgut transmetre. Procure situar-me en l’època, l’ambient social del que sorgeix l’artista, per a tindre elements que em permeten entendre l’obra.

Però en el cas de La Lletera de Vermeer va ocórrer quelcom que no m’havia ocorregut mai. Em va absorbir completament. És un llenç xicotet, de 41x45 cm, però immens en detalls que captiven. La subtilesa de les ombres, la suau llum que il•lumina l’estada i la figura de la criada, submergeixen a l’observador en l’atmosfera íntima de la cuina. El magnífic bodegó, la textura dels materials, del pa, de la tosca tela d’hivern de la serventa, modelat tot per la delicada llum de la finestra que dóna vida, també, a la paret, a la cistella penjada, l’atuell de coure i, en el sòl, una caixa que pareix contindre brases. Inclús un insignificant clau en la paret nua o la taca d’humitat de la part inferior es converteixen quelcom admirable.

En el segle XVII Holanda s’independitza i es converteix en una república calvinista amb un ampli sector burgés. Al caràcter burgés deu l’art holandés la desaparició de les traves eclesiàstiques. Mentres als països catòlics predominen els quadros d’història bíblica, a Holanda es desenvolupen temes de la vida quotidiana. Un tema és més apreciat com més pròxim, accessible i quotidià. El naturalisme burgés no pretén fer visible allò anímic sinó animar allò visible i interioritzar-ho.

Vermeer és el millor representant d’aquest barroc intimista. En La Lletera aconsegueix que un gest simple i transitori es convertisca en una figura monumental i fascinant. Aconsegueix animar l’escena amb una gamma de color freda, blau, groc i el blanc que, en forma de diminuts punts fa titil•lar les zones il•luminades. Si Déu va dotar Adam d’esperit i vida amb un bufit, amb aquest efecte puntillista Vermeer fa vibrar les superfícies i dota d’ànima i vida la figura de la lletera.

Si teniu la possibilitat de visitar Amsterdam no deixeu de veure aquesta xicoteta meravella d'obra en el Rijksmuseum. Estic segur de què quedareu subjugats per la delicadesa de la seua atmosfera, la humanitat que desprén, la sensació de vida que transmet l'obra original, que no s'aconsegueix en cap reproducció.

Sarkozy a l'Olimp

Una frase de Montesquieu diu que “la descomposició de tot govern comença per la decadència dels principis sobre els quals fou fundat”. Pot ser açò siga el que està passant amb les eleccions regionals a França.

L’arribada al poder de Sarkozy va ser aclamada pels que buscaven un salvador que tornara a França el seu paper entre els grans del món. Aquest clamor va ser amplificat pels partits conservadors de mig món que van posar al nou president francés com a model. El dinamisme, la forma estar en totes parts, de solucionar problemes institucionals o conflictes internacionals personalment, era presentat com prototip del polític capaç que podia resoldre qualsevol problema. Tot, absolutament tot el govern francès era ell, i la televisió ho mostrava a diari.

Però no sols en el camp institucional. La seua vida personal va passar a les pantalles i les primeres pàgines de periòdics i revistes del cor de la mà del seu divorci, seguit del seu casament amb la model i cantant italiana Carla Bruni. Li diu imbècil a una periodista, insulta un ciutadà davant de les càmeres de televisió, contracta treballadors il·legals i alça una forta polèmica impulsant el seu fill de 23 anys, estudiant de tercer de dret, a la presidència de l’organisme que regula el barri de negocis de La Défense.

Però què aporta Sarkozy de nou? Ataca la revolució de 1968 i els seus valors, personificats en l’esquerra, i proposa la volta a la moral anterior al 68. Per a recolzar les seues propostes i atacar l'esquerra diu: “La crisi de la cultura del treball és una crisi moral. Cal rehabilitar la cultura del treball”; “Van deixar sense poder a les forces de l’orde (...) els vàndals són bons i la policia és roïna. Com si la societat fora sempre culpable i el delinqüent innocent”; “Són aqueixos que han renunciat al mèrit i a l’esforç, i que atien l’odi a la família, a la societat i a la República”; “Hui hem de tornar als antics valors del respecte, de l’educació, de la cultura, i de les obligacions abans que els drets”. El seu discurs és repetit per altres líders conservadors que proposen mà dura amb el dèbil, treball barat, educació doctrinària i cultura submisa.

La seua política com a president és continuació de la aplicada durant la seua època de ministre d’economia, però accentuant el liberalisme. Va plantejar als empresaris un esquema de política econòmica que, segons ell mateix, enfortiria tecnològicament a les pymes, alleujaria a les empreses de tantes càrregues socials, fomentaria la realització d’hores extraordinàries, garantiria els serveis mínims en les vagues i promouria un model únic de contracte laboral, tot això per a recuperar la competitivitat perduda i per aprimar l’Administració pública i, amb això, reduir el gasto públic i els imposts.

El programa econòmic del president no va convèncer els francesos i la crisi mundial va demostrar que les mesures econòmiques del liberalisme no servien per a mantindre la cohesió i la pau social. Els sindicats van deixar clar el seu rebuig d’una política que ha destruït més ocupació industrial que mai en la història i ha aniquilat part important dels serveis públics. Les vagues convocades pels sindicats van ser massivament seguides per a contestar la política de Sarkozy enfront de la crisi, per a defendre el poder adquisitiu, l’ocupació i els serveis públics.

Ja cap líder conservador pren a Sarkozy com a referència. La seua estrela ja no llueix. I la Grandeur de França es continua mostrant, no per la brillantor fugaç d’un personatge, sinó mitjançant els seus ciutadans que saben, exercint la seua llibertat, triar als que poden treballar amb ells des de la igualtat i no des de l’Olimp. Buscant solucions noves als nous problemes i no aplicant receptes vuitcentistes en el segle XXI. Per que “per a ser realment gran, hi ha que estar amb la gent, no per sobre” (Montesquieu)

Qué le dice un ‘broker’ a un cardenal

Un acudit d’Isaac Rosa per a riure-se’n si el tema no fóra per a plorar
Clica sobre el títol per a anar al blog d’Isaac Rosa

Las consecuencias de la transición inmodélica: el Tribunal Supremo

Clica al títol per accedir a l’article del blog de Vicenç Navarro Publicat al diari digital EL PLURAL, 15 de març de 2010. Em sembla molt interessant i clarificador.

Aquest article assenyala que la transició de la dictadura a la democràcia es va realitzar en termes molt favorables a les dretes, que continuen tenint un gran domini en els aparells de l’estat, incloent el Tribunal Suprem i gran part de la judicatura. El cas Garzón, impensable avui en dia a una Europa democràtica, és un indicador d’això.

Rebel·lió de dretes

La RAE defineix rebel·lió com “Delicte contra l’orde públic, penat per la llei ordinària i per la militar, consistent en l’alçament públic i en una certa hostilitat contra els poders de l’Estat, a fi de derrocar-los.” I açò és el que estan fent des del PP alguns dels seus majors dirigents: cridar a la rebel·lió.

El nostre sistema democràtic es basa en la divisió de poders. El legislatiu resideix en el Congrés de Diputats i el Senat, triats per sufragi universal, que s’encarrega d’elaborar i aprovar les lleis. L’executiu pertoca al Govern de la nació, el president del qual és anomenat pel Congrés, s’encarrega de dirigir la política i aplicar les lleis aprovades per les cambres.  El judicial vetla per la correcta aplicació de les lleis i protegeix l’ordenament jurídic de l’Estat.

Una particularitat del nostre sistema de govern és l'anomenat Estat de les Autonomies mitjançant el qual se cedeixen competències dels tres poders a les regions. El tercer nivell de l'Estat són els ajuntaments de pobles i ciutats. L’Estat està format per aquestes tres administracions: la central, l’autonòmica i els ajuntaments. Cada una d’elles té definides les seues competències, son responsables i han de treballar per al bon funcionament de l’Estat i el benestar dels ciutadans.

Les lleis elaborades pel Congrés i el Senat han de ser aplicades per cada administració de l’Estat en l’àmbit on tinga competències. El govern de la nació aplica les lleis mitjançant els governs autonòmics, que ho apliquen en la seua autonomia i els ajuntaments, que les apliquen en pobles i ciutats. El Poder judicial s’encarrega de verificar la constitucionalitat de les lleis i la legalitat de la seua aplicació. Hi ha canals legals perquè la ciutadania recórrega les lleis si les creu injustes o lesives, i les eleccions periòdiques, brinden l’oportunitat de reemplaçar  als polítics que no hagen complit amb les expectatives dels votants.

Aconseguir aquest sistema polític ha costat molt patiment i sang als espanyols. No obstant això, en molt poc de temps, estem veient com es viola sistemàticament la seua finalitat, és a dir,  proporcionar seguretat, justícia i benestar, mitjançant la participació política, als seus ciutadans.  

No fa molt assistirem a una vaga de jutges, un dels pilars de l’Estat. Podem imaginar una vaga de govern o de diputats? Elements imputats en greus delictes de corrupció, d’apropiació de cabals públics, utilització de l’administració pública per a aconseguir beneficis privats, és a dir, delinqüents, són protegits i defesos pels que haurien de propugnar política neta. Lleis aprovades en el Parlament són sistemàticament boicotejades per governs autonòmics, com la Llei de Dependència o la Llei Antitabac, i es desobeeix la normativa d’aplicació de l’assignatura d’Educació per a la ciutadania.

Es vulnera la llei que obliga als poders públics a complir amb la seua funció dins de l’Estat i, per a això, s’apel·la al populisme. Si els jutges no els donen la raó  fomenten la rebel·lió popular, arreplegant signatures no se sap per a què, o directament incitant a incomplir la llei. Així ho estan fent el  cas del Cabanyal de València o contra la pujada de l’IVA que proposa el govern. Amb això transgredeixen la llei però, des que van perdre el poder en les eleccions de 2004, tot val per a tornar a la Moncloa, encara que siga a costa de les institucions o dels ciutadans.

Des de sempre els poderosos han abominat de les rebel·lions perquè han controlat els governs i eren les classes populars les que es veien abocades a la rebel·lió quan no hi havia canals democràtics per a defendre els seus interessos. Ara, en una ostentació populista sense precedents, són les classes altes i el clero els que es manifesten en el carrer i criden a la rebel·lió contra el govern. Rebel·lió de dretes. El món del revés.

¡¡No siguem idiotés!!

M’ha arribat per email un PowerPoint  d’un article de Pérez- Reverte, titulat “Esa gentuza”, en el que es posa a caldo als polítics. Utilitza un llenguatge propi del populatxo de les viles castellanes del segle XVII, però totalment inapropiat per a  “un ciutadà de 57 anys i en ús correcte de les seues facultats mentals, amb la vida resolta, cultura adequada, intel·ligència mitjana i coneixement ampli i raonable del món”, com Reverte es defineix a ell mateix.

Escriu des de les pàgines de XLSemanal, una secció de Finanzas.com, des de la qual es fa política amb els diners que els banquers espremen dels treballadors, on s’informa dels negocis tenint en compte com a objectiu, només, l’obtenció de beneficis caiga qui caiga; des d’on es publicita la forma de fer diners especulant, passant olímpicament de la gent a la qual el sistema financer ha portat a la desesperació de la desocupació, de la pèrdua de sa casa i de l’absència d’un futur vital.

“Al pájaro se le conoce por la cagada” , diu el senyor  Reverte en l’article. Aquesta crisi sí que és una cagada que ha deixat el descobert el “pájaro” financer. I “sin escrúpulos y sin vergüenza” els bancs i grans empresaris continuen exigint abaratir l’acomiadament, prolongar la vida laboral, rebaixar imposts, rebaixar cotitzacions, etc. Mentrestant els rics, “encorbatados ellos y peripuestas ellas”, segueixen amb l’exhibició obscena de la seua riquesa indecent i amoral.

Quan veig, llig  o sent a algun d’ells dient, amb aires de suficiència, quina cosa s’ha de fer perquè l’economia remunte, m’invadeix “un malestar íntimo, hecho de indignación y desprecio” que, en el meu cas, brolla tant de les vísceres com de la raó, i del convenciment que en eixa Sodoma no hi ha justs, ni innocents. No obstant això no em donen “ganas de acercarme a cualquiera de ellos y ciscarme en su puta madre”, com li passa al senyor  Reverte. Jo pense en el dia en què els ciutadans siguen capaços d’entendre que la política és l’única forma d’acabar amb la injustícia social, la pobresa, la fam, la falta de futur, amb totes aquestes coses que ens reboliquen l’estómac.

La política ha sigut des de sempre un privilegi dels poderosos. Només amb les revolucions burgeses i la posterior lluita obrera per la participació política, com a mitjà per a aconseguir justícia social, es va aconseguir obrir parcel·les de democràcia i participació a les classes populars. Fins a aquest moment la política era un privilegi, i els polítics respectats personatges de la societat. Només quan accedeixen a ella treballadors, amb major o menor formació, només aleshores, comença a desprestigiar-se la política.

És cert que hi ha en política elements indesitjables, gent que la utilitza per a prosperar, per a enriquir-se, però també és veritat que la democràcia no ens la donen feta, es construeix aprenent dels fracassos.  Els polítics de sempre no necessitaven cobrar. Amb els negocis que articulaven a través de l’administració els sobrava per a apropiar-se dels diners públics. Però l’única forma que te una persona que depén d’un salari per accedir a la política és percebre un sou per la seu dedicació a la cosa pública. I no crec que ningú haja de renunciar a la política perquè, o la fem entre tots ara que podem, o ens la fan. Per a fer política no cal massa formació acadèmica, només és necessari tindre sentit comú, sentit de la justícia i escrúpols, cosa que escasseja en alguns cercles amb molta formació i molt poca vergonya.

 Articles com el del senyor Reverte contribueixen a la despolitització, al passotisme polític, al descrèdit dels polítics. I aquesta és la millor forma de deixar la política en mans dels de sempre, dels que no diferencien entre la cosa pública i els seus interessos privats, dels que dirigeixen publicacions com XLSemanal. Desprestigien la política per a poder fer-la sense donar explicacions a ningú. Aquestes opinions que desmobilitzen a l'hora de participar amb el vot (la dreta vota tota y sempre) troben ressò als demagogs que projecten les seues frustracions contra els personatges públics, es a dir, els polítics.

La prova del que acabe de dir està en que un article de 2007 continua funcionant per internet, en 2010,  a ritme de pasdoble. El senyor Reverte diu que “tenía ganas de echar la pota” i la va tirar davant del ventilador que és Internet, i ens la fa arribar  mitjançant els que critiquen tot i no presenten cap alternativa, els que es creuen per damunt del bé i del mal perquè no s’envisquen en res. Diu Fernando Savater que "idiota” ve del grec idiotés, utilitzat per a referir-se a qui no es ficava en política, preocupat tan sols pel seu, incapaç d’oferir res als altres.  ¡No siguem idiotés!

No, vostés no son “tots els valencians”

Veig en els periòdics que el vicepresident del Govern valencià, Vicente Rambla, ha exigit avui a Miguel Bosé que rectifique les seues manifestacions sobre la retirada de fotografies de l’exposició "Fragments d'un any", ja que, al seu parer, constitueixen un "despropòsit i un menyspreu cap a tots els valencians".

Respecte profundament el que puga pensar o dir qualsevol persona, tant més si és el vicepresident del meu govern autonòmic, el que no suporte és que m’involucren en les seues pràctiques, al meu entendre, caciquils i antidemocràtiques. En tot cas Miguel Bosé haurà mostrat el seu menyspreu als que han censurat l’exposició. Jo també vull fer-ho. Estic completament d’acord amb Bosé en aquest tema. I mire per on, jo sóc valencià.

És insuportable l’abús demagògic de la utilització de “tots els valencians” quan interessa fer-se la víctima. Aquest govern ha guanyat unes eleccions, té majoria i governa, però no representa a “tots els valencians”. La seua pràctica política és excloent. O estàs al cent per cent amb ells o estàs en contra d'ells. O eres amic incondicional o eres el seu enemic. Exigeixen als seus adeptes mostres contínues de fidelitat mentres que demostren menyspreu als que consideren, no ja els seus contrincants polítics, sinó els seus enemics. És molt difícil, en aquest territori, ser un ciutadà lliure, viure sense por de represàlies. També en açò estic d’acord amb Bosé.

Els governants d'ací tenen una forma de parlar mitjançant imperatius contundents. No comuniquen, donen ordes. No saben distingir entre allò privat y allò públic.
Desqualifiquen a la persona quan no tenen arguments, que es quasi sempre . Eludeixen qualsevol tipus de responsabilitat. Els mèrits son seus, la culpa sempre és dels altres. No estan acostumats a donar explicacions perquè el que fan és tot meravellós i, quan no ho és, quan els resultats són roïns i no poden culpar a un altre, se silencia el fracàs i deixa d’existir. Per a això es controla la televisió valenciana, es financen emissores de ràdio pirates i es concedeixen televisions i ràdios a adeptes mentres que es neguen una i altra vegada a projectes professionals.

Si algú gosa denunciar la pèssima gestió pública valenciana és automàticament desqualificat. Açò suposa un atemptat “tots els valencians”. Els socialistes, els catalanistes, el govern d’Espanya, la Unió Europea, tot el món està en contra de “els valencians”. Només els que estan acusats de corrupció en el cas Gürtel; els que dediquen milions d’euros dels diners dels nostres imposts a esdeveniments amb beneficis privats i dèficits públics; els que mantenen a la Comunitat Valenciana entre els índex de major fracàs escolar de l’Estat; els que han fet que la sanitat valenciana estiga entre les pitjor considerades de l’Estat; i els que han elevat el deute de la Comunitat a nivells alarmants, només aquests, deia, són els valencians de pro per aquesta gent.

Com jo no estic en cap dels grups al·ludits és pel que m’excloc de la seua llista de  “tots els valencians”. Preferisc figurar entre els valencians que, encara que no són tots, són molts i estan molt farts de les seues formes. Preferisc estar entre els valencians que no poden exposar les seues fotos perquè les censuren, els que són represaliats per mostrar el seu desacord amb directrius educatives capritxoses, els que han de patir abusos obscens en el seu lloc de treball per por de perdre'l, els que passen anys sense percebre l’ajuda a la dependència per la seua política d’oposició frontal al govern de la nació, els que menys tenen i més necessiten i als que vostés menyspreen.  

Estosololoarreglamosentretodos?

Al escoltar el manifest d’Estosololoarreglamosentretodos.org he sentit un desassossec que m'ha fet pensar en si, de veres, açò sols o puguem resoldre nosaltres. I de sobte he vist el paregut entre el que el manifest proposa i la bravura i força d'ànim dels esportistes espanyols d'abans de la democràcia.

L’esforç personal va ser, durant massa anys, l’únic motiu perquè sorgiren noms espanyols importants en l’esport mundial. Federico Martín Bahamontes, L’àguila de Toledo, vencedor del Tour de França de 1959, deia: “jo em vaig fer ciclista gràcies a la fam”. Joaquín Blume, campió d’Europa de gimnàstica, va popularitzar la posició del Crist en les anelles; Manolo Santana, el popular tennista guanyador de multitud de títols durant els anys 60; o Àngel Nieto, el pilot de motos que entre 1969 i 1984 va guanyar 12 títols mundials de 50 i 125 cc.

Grans noms que van sorgir de l’enorme erm que era l’esport espanyol del període de la dictadura. Sense inversió, sense infraestructures, sense educació esportiva,( l’esport es limitava al futbol en el carrer i a taules de gimnàstica, tipus militar, en l’escola) el resultat no podia ser un altre.  Estrelles de l’esport que sorgien del no-res i, quan deixaven de brillar, es tornava al no-res. Amb l’arribada de la democràcia es van aconseguir  els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 i es va invertir en infraestructures esportives, el programa ADO, es va ampliar el pressupost dedicat a l’esport de base i açò va propiciar una enorme eclosió de figures i equips espanyols en totes les disciplines. L’esforç personal en un ambient social i material adequat va elevar el nivell de l’esport d’aquest país per damunt del que mai haguérem pensat.

El manifest d’Estosololoarreglamosentretodos.org apel·la a la “il·lusió, entrega i compromís”, és a dir, a l’esforç personal i a l’optimisme, per a aconseguir eixir de la crisi en què estem immersos. És, per descomptat, necessària aquesta actitud, i més necessària encara que el principal partit de l’oposició utilitza la crisi i el pessimisme social com a arma per a aconseguir guanyar les pròximes eleccions, però només amb iniciatives, sense inversió ni infraestructures adequades no eixirem del forat, perquè no és això el que ens ha afonat.

La falta de control institucional dels negocis financers, que només busquen el benefici  privat il·limitat encara que siga a costa de l’interés general; la immoralitat de l’especulació que només serveix a l’enriquiment d’alguns individus sense escrúpols;  i la injustícia que suposa els privilegis d’una minoria de ciutadans que trenca l’equilibri social, estan en l’origen d’aquesta greu crisi econòmica i social.

Diu el manifest al·ludit: “Volem arreglar açò, i no esperarem que ningú ho faça per  nosaltres. Perquè si no ho arreglem nosaltres, qui ho va a fer?”. Però, sincerament,  dubte que es faça si els recursos públics no es dirigeixen a millorar l’educació, la investigació i innovació, a fomentar millors infraestructures col·lectives i a incrementar l’estat de benestar. Ni l’esforç per si sol ni la solidaritat, sense deixar de ser necessaris, seran suficients si no hi ha l’increment dels recursos públics que oferisquen l’ambient social adequat que el mercat és incapaç de crear  per la seua mateixa naturalesa depredadora.

Si entre tots volem evitar que sorgisquen només grans noms, aïllats i insuficients, i pretenem una societat competitiva, preparada i equilibrada, hem d’exigir més sector públic i menys mercat sense control. Només llavors tindrem bons equips i bones individualitats sense haver de dir, com Bahamontes “jo em vaig fer ciclista gràcies a la fam”.

Ja estem en falles...

Les falles, com tantes altres coses, naixeren de la necessitat popular d’explicitar les crítiques al poder i a les injustícies de manera sarcàstica i festiva. Es cert que, al Mediterrani, es freqüent la celebració del solstici d’estiu amb fogueres. També deu ser cert que foren els fusters, per desfer-se de les fustes de sobra, qui començaren a fer fogueres al final de l’hivern i l’església ho col•locà el dia del seu patró. També serà veritat que els primers ninots al•ludien a successos , personatges o conductes relatius al matrimoni, la moral sexual, el veïnat, etc. Es feien públiques les vergonyes per a sotmetre-les a la purificació simbòlica del foc. Però també es veritat que la característica que basa l’èxit de les falles es que acabaren fent crítica del poder polític i dels amos de la ciutat.

La sàtira mordaç de la festa en mans de la gent dels barris, feu que la gent benestant demanara la intervenció de les autoritats per a reprimir les manifestacions desvergonyides que podien veure’s als cadafals . Es gravaren amb impostos i s’exercí la censura prèvia, però no pogueren acabar amb la festa popular que ja era la alternativa laica del poble a la festa religiosa del Corpus. Les solemnes processons de les autoritats civils, clero, autoritats militars i gremis, fent exercici de vanitat i ostentació del poder necessiten un contrapés festiu en les classes populars quan aquestes comencen a conquerir espais de poder polític.

Com no poden acabar amb elles, les classes acomodades fan seues les falles. Els ninots i cadafals senzills passen a ser monuments cars que necessiten els diners que la gent no té. Naixen les comissions, la burocràcia, els reglaments. Les coses es compliquen, perden frescor i espontaneïtat, i també mordacitat i capacitat de crítica al poder. Les falles burocratitzades i controlades per la burgesia no poden ser el mateix.

Es converteixen així en una festa complexa, sotmesa a la promoció de grans empreses i a la manipulació de l’església i la dreta política. El nacional-catolicisme franquista acabà amb la sàtira procaç i la crítica al poder que havia renascut durant la República . En esta època fosca comencen actes que esdevenen “tradicionals” com l’ofrena a la Mare de Déu, que data de 1941, o la mes recent tradició de cobrir de flors l’efígie de la Verge, que es fa des de 1987.

A la mort de Franco, les institucions i reglaments fallers impedien la contestació de les bases falleres que havien interioritzat un valencianisme regionalista i conservador. La dreta utilitzà l’estructura fallera al seu servei quan començà el conflicte civil sobre la identitat, els símbols i la cultura valenciana. El mon faller va recolzar el “blaverisme” en la decisiva “batalla de València”; va tindre una contribució important en crear el conflicte identitari i en infondre confusió en l’enfrontament entre els regionalistes de dreta postfranquista i l’esquerra democràtica.

Així arribem al segle XXI amb unes falles que han perdut la seua essència, entregades a una ideologia conservadora quan no reaccionaria, que fa olor d’encens i que, per tant, no conten amb l’adhesió de molts valencians, unes falles que, entre altres coses, mostren la fractura social dels valencians i del valencianisme.

Cuba i l'ètica periodística

Al actor Willy Toledo ha rebut una pluja de crítiques als mitjans de comunicació i desmarques dels seus companys que, segur, no s’esperava. El seu delicte ha sigut dir la veritat en un assumpte en el que la instrumentalització política es habitual: Cuba. Toledo va lamentar la mort de Zapata i va recriminar al govern cubà per no haver salvat una vida que era baix la seua responsabilitat. Però Toledo també es va atrevir a dir que la majoria de presumptes dissidents empresonats a Cuba son terroristes, i que Orlando Zapata, mort després de quasi tres mesos de vaga de fam, no era més que un delinqüent comú.

Però que sabem de Zapata? Segons Amnistia Internacional Zapata tenia greus antecedents penals. Des de juny de 1990 fou arrestat i condemnat varies vegades per alteració de l’ordre, danys, resistència , dos càrrecs d’estafa, exhibicionisme públic, lesions i possessió d’armes blanques. A l’ any 2000 li va pegar una matxetada al cap a un ciutadà. Però cap dels seus delictes son polítics. Zapata no va fer mai activitats antigovernamentals abans del seu empresonament. Fou després, que sa mare buscà el consell dels grups opositors, quan començà la vaga de fam per a denunciar les condicions de la seua detenció i exigir una televisió, una cuina personal i un telèfon mòbil, coses impossibles d’aconseguir per a un reclús.

Per un altra banda, la mateixa Amnistia Internacional reconeix que els opositors condemnats en 2003 foren empresonats per haver rebut fons i materials del govern d’EE.UU per a realitzar activitats subversives i perjudicials per a Cuba. Aquests fets eren considerats un greu delicte en qualsevol país del mon, i naturalment, també en Cuba, però en la actualitat es considerat terrorisme en tot el mon.

La mort de Zapata es, com totes les morts, una tragèdia, especialment per a sa mare, i es deu respectar el seu dolor, però també cal denunciar la utilització política de la noticia sense aportar totes les dades necessaries, la qual cosa viola la deontologia periodística i atenta al dret dels ciutadans a rebre una informació veraç i contrastada.

El que ha dit Willy Toledo no li corresponia a ell dir-ho, es cert, ho devien haver dit els mitjans de comunicació que criden algunes coses i son muts per a altres. Encara estic esperant que aparega a les noticies el més d’un centenar d’assassinats, altres tants desapareguts i torturats des de que es va instaurar la dictadura militar en Hondures en juny de 2009. O sobre la aparició en desembre de 2009 d’una fosa comú amb més de 2000 cadàvers de sindicalistes i líders camperols en Colòmbia. Si açò haguera passat a Cuba, Veneçuela o Bolívia s’haguera armat la de déu.

L’envestida neoliberal

La democràcia, el millor règim polític que la humanitat ha segut capaç d’inventar, te la capacitat d’oferir llocs de diàleg i confrontació no violenta a les dues grans maneres de concebre la societat i l’estat. Tant la socialdemocràcia com el liberalisme conservador respecten l’estat constitucional i el govern representatiu, però discrepen en el paper que ha de jugar l’estat.

El liberalisme pretén reduir l’estat a la mínima expressió, amb l’única funció de protegir els individus i les propietats, es a dir, un estat purament policial. Per a tot el demés aplica el laissez-faire, ja que confien en que els mèrits personals i el mercat (la mà invisible de Smith) portaran a una societat més justa. Per contra, per a la socialdemocràcia, la justícia no es possible sense llibertat igual per a tots, sense igualtat d’oportunitats i sense tindre en compte el principi de la diferència, que consisteix en repartir els bens bàsics donant més a qui menys té.

La caiguda del mur de Berlín i l’enfonsament dels ”socialismes reals” de l’Europa de l’est foren possibles gràcies a les polítiques socialdemòcrates que instauraren l’estat de benestar a Europa. La justícia social i el nivell de vida de la classe treballadora d’occident acabà amb els arguments del socialisme de l’est. Però en contra del que seria lògic, reconèixer els mèrits de la socialdemocràcia, açò donà ales als principis liberals i s’inicià un cicle de neoliberalisme agressiu, de privatitzacions, de externalització de serveis públics, activitats financeres globals sense cap control dels estats, etc. Que han desembocat en la crisi que patim en l'actualitat.

L’avarícia de la banca i la inexistència de control sobre les activitats financeres han segut els motius, reconeguts per tots, que han provocat la major crisi en 80 anys. Si traduïm açò podem afirmar que el mercat (l’avarícia del mercat) i l’absència del control de l’estat son a l’origen de la crisi. Es a dir, portar a la pràctica les principals idees liberals ha enfonsat l’economia i ha arrossegat als treballadors a l’indigència.

Raonablement s’alçaren veus demanant un canvi dràstic del sistema, control efectiu de les operacions financeres i de la banca privada, ja que l’Estat havia posat milers de milions a la seua disposició per evitar que els bancs feren fallida; protecció als mes afectats per la crisi; revisió dels models de producció; canvi de fonts energètiques per evitar l’escalfament de la terra, etc. Fins i tot el president de la CEOE demanà la suspensió temporal de l’economia de mercat.

Però res de tot açò prosperà. Passats els primers moments de desconcert els neoliberals han tornat a per totes. Aprofitant el malestar de la gent i la necessitat de treball s’han llançat a proposar contractes temporals sense cotització a la Seguretat Social, sense indemnització per acomiadament i amb salaris que no sobrepassen el salari mínim interprofessional; també es proposa prolongar la vida laboral fins els 67 anys i, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, la CE aprova cinc nous transgènics, a pesar que els riscs sanitaris a llarg termini son desconeguts. Per a que no falte de res, tornen a cantar-se les excel•lències de la energia nuclear, encara que ningú vol tindre el fem nuclear a sa casa. I es que cal aprofitar que el virus de la por prolifera.