divendres, 24 de febrer de 2017

Els Horts Urbans de Benimaclet


Un diumenge qualsevol m’alce de matinada i me’n vaig a l’ horta de Benimaclet. Necessite estar en contacte amb la terra. L’horta està plena d’ocells i estan molt excitats. En un punt la primavera esclafirà i ja no la podrem parar. Els horts començaran a omplir-se de flors, tomaques, pebres, albergines....

Els Horts Urbans de Benimaclet són fruit d’un projecte col·lectiu, autogestionat, amb multitud d’opinions, idees, contradiccions, dones, homes, xiquetes i xiquets, on l’experiència de lluita de l’Associació de Veïns i Veïnes de Benimaclet va ser clau. En el mateix combat vam comptar amb l’ajuda de les companyes i companys del Terra, amb els dolçainers i tabaleters de l’Estrela Roja de Benimaclet, amb l’Assemblea de Veïns de Benimaclet, amb la Muixeranga de València, amb l’Ampa del Pare Català, Benimaclet Viu i un llarguíssim etc. d’organitzacions, col·lectius afins a la causa. Per mi va ser un somni fet realitat.

Per altra banda, jo almenys o visc així, som  el mirall d’aquella gent que lluita perquè l’horta de València no acabe sota l’impuls bàrbar del taulellet i el quitrà. Aquest acte salvatge és una mostra del paradigma que viu la nostra societat. Davant d’un món famolenc, nosaltres els occidentals, tutelats per un sistema capitalista, veiem com una terra propicia a produir menjar, és devorada per un monstre infernal que no pot deixar de tragar perquè si no es mor d’inanició.

Davant d’aquesta actitud ja fa temps que vaig decidir no ser un agent passiu, puc estar equivocat, però també reivindique el dret a equivocar-me. No obstant això, sóc conscient que la Terra, la nostra casa, està sofrint un ritme de destrucció que posa en perill inclòs la pervivència de la nostra espècie. També veig que una gran majoria de la població o no s’ha adonat compte o li la porta fluixa. La societat de consum ens està fent insensibles, callem davant de l’explotació de l’home per l’home, davant de la injustícia ecològica, ens du a un individualisme desmesurat, en fi ens porta a una situació caòtica de la qual encara podem eixir, però que no la podem dilatar més.

Aquest any és el centenari de la Revolució Russa des d’ací un xicotet homenatge a tota la gent que es va deixar la  pell lluitant per un món millor. També pense en la gent que va lluitar contra el feixisme a la II República i en especial en el meu avi Pere Guillem Doménech que va pagar la lleialtat a la República amb 7 anys de presó.

Aquests versos estan dedicats a totes i tots els desobedients, a la gent que resisteix, als patriotes, als camarades, a la gent de pensament lliure, és a dir a totes i tots vosaltres.

L’amor és resistència
He conegut un somriure
que renaix tots els matins
i en captiva amb la mirada

Veig assassinat  el somni
de tots els desposseïts
entre columnes de marbre.

El teu somriure camina,
penetra en la meua ment
i dóna ganes de  viure.

Nosaltres ens diluïm
entre boirines estèrils
i la bèstia es fa forta.

L’amor és resistència,
ens mengem amb la mirada,

el temps passa, passa i passa.

Pere Miquel Guillem Calatayud

dimarts, 7 de febrer de 2017

Els perills de les tradicions

Últimament s’apel·la contínuament a la tradició per justificar pràctiques bàrbares denunciades, especialment, pels animalistes. Ànecs, oques, cabres, bous... un ample ventall d’animals són maltractats en les festes populars perquè sempre s’ha fet, és tradició, i si es qüestiona, la gent del lloc ho sent com un atac a allò que sustenta la pròpia comunitat.

Les tradicions són el que dona personalitat a un poble, la base sobre la qual es forma i es modela el individu. I d’ací deriva el seu perill. Si una societat no és capaç de qüestionar i canviar les tradicions obsoletes o contràries a la dignitat o a la justícia social, difícilment podrà avançar cap a un món millor.

La tradició és la que llasta la igualtat de gènere, mantenint rols de capacitat i incapacitat, d’autoritat i de submissió segons el sexe, la que transmet l’homofòbia, la xenofòbia, el racisme o les idees conservadores de que les coses sempre han sigut així i sempre ho seran, per a que els poderosos mantinguin el control social.

En un Estat com el nostre, resultat d’una dictadura nacional-catòlica, només perduren les tradicions que s’han imposat a la majoria de la població a sang i foc. Mai no se’n parla de la tradició popular antimonàrquica i republicana, laica, anticlerical, igualitària, socialista o anarquista, o de lluita per les llibertats dels pobles d’aquest territori que anomenem Espanya.

Les “nostres” tradicions sempre van lligades a manifestacions de la religió catòlica o a la pitjor manifestació de la desigualtat social: la monarquia. La reina de les festes, les misses obligades, les ofrenes a la verge, al crist o als sants no falten en cap ciutat o poble. La filla és la princesa i el fill és el rei de la casa. El bateig, la comunió, el casament i, fins i tot el soterrar, està regit per les normes de la tradició catòlica, imposada històricament per la força de les armes al poble en lluita per desfer-se’n d’aquesta pesada càrrega, que ens impedeix avançar com una societat racional i moderna.

Ànecs, oques, cabres i bous paguen la festa d’aquestes tradicions bàrbares però són només la part innòcua que els mitjans airegen, mentre s’amaga el que són els perills de les tradicions com elements de control social. 

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...