diumenge, 29 de gener de 2017

El final del neoliberalisme “progressista” (IV)

El 12 de gener, a la revista electrònica setmanal “Sinpermiso”, es va publicar l’article de Nancy  Frasser El final del neoliberalisme “progressista”, que em sembla força interessant per entendre l’actualitat política i social, si més no, d’occident. Vegeu sinó la falta de connexió dels partits tradicionals d’esquerra amb el patiment de les classes populars i l’absència de solucions als seus programes.

Com que alguns coneguts, als quals he suggerit la seua lectura, em diuen que és massa llarg, he pensat en publicar-lo ací en petites porcions. Però si vols accedir a tot l’article en castellà només has de clicar ACÍ


El final del neoliberalisme “progressista” (IV)
Nancy Fraser  12/01/2017

Pel que fa a mi, no vaig vessar cap llàgrima per la derrota del neoliberalisme progressista. És veritat: hi ha molt que témer d'una administració Trump racista, antiimmigrant i antiecològica. Però no hauríem de lamentar ni la implosió de l'hegemonia neoliberal ni la demolició del clintonisme i la seua tenalla de ferro sobre el Partit Demòcrata. La victòria de Trump significa una derrota de l'aliança entre emancipació i finançarització. Però aquesta presidència no ofereix solució cap a la present crisi, no comporta la promesa d'un nou règim ni d'una hegemonia segura. Al que ens enfrontem més aviat és a un interregne, a una situació oberta i inestable en la que els cors i les ments estan en joc. En aquesta situació, no sols hi ha perills, també oportunitats: la possibilitat de construir una nova Nova Esquerra.

Molt dependrà en part de que els progressistes que van recolzar la campanya de Hillary siguin capaços de fer un seriós examen de consciència. Necessitaran alliberar-se del mite, confortable però fals, de que van perdre contra una “panda deplorable” (racistes, misògins, islamòfobs i homòfobs) auxiliats per Vladimir Putin i el FBI. Necessitaran reconèixer la seua pròpia part de culpa en sacrificar la protecció social, el benestar material i la dignitat de la classe obrera a una falsa interpretació de l'emancipació entesa en termes de meritocràcia, diversitat i empoderament. Necessitaran pensar a fons en com podem transformar l'economia política del capitalisme finançaritzat revivint el lema de campanya de Sanders –“socialisme democràtic”— i imaginant què podria significar aqueix lema en el segle XXI. Necessitaran, sobretot, arribar a la massa de votants de Trump que no són racistes ni pròxims a la ultradreta, sinó víctimes d'un “sistema fraudulent” que poden i han de ser reclutades per al projecte antineoliberal d'una esquerra rejovenida.

Això no vol dir oblidar-se de preocupacions apressants sobre el racisme i el sexisme. Però significa molestar-se a mostrar de quina manera aqueixes inveterades opressions històriques troben noves expressions i nous fonaments en el capitalisme finançaritzat dels nostres dies. Rebutjant la idea falsa, de suma zero, que va dominar la campanya electoral, hauríem de vincular els danys patits per les dones i les gents de color amb els experimentats pels molts que van votar a Trump. Per aqueixa senda, una esquerra revitalitzada podria assentar els fonaments d'una nova i potent coalició compromesa a lluitar per tots.


divendres, 27 de gener de 2017

El final del neoliberalisme “progressista” (III)



El 12 de gener, a la revista electrònica setmanal “Sinpermiso” es va publicar l’article de Nancy  Frasser El final del neoliberalisme “progressista”, que em sembla força interessant per entendre l’actualitat política i social, si més no, d’occident. Vegeu sinó com l’aparell dels partits d’esquerres impedeixen les polítiques que demanen les seues bases, mentre la dreta recull els vots dels desencantats.

Com que alguns coneguts, als quals he suggerit la seua lectura, em diuen que és massa llarg, he pensat en publicar-lo ací en petites porcions. Però si vols accedir a tot l’article en castellà només has de clicar ACÍ


El final del neoliberalisme “progressista” (III)
Nancy Fraser  12/01/2017

El que va fer possible aqueixa combinació (neoliberalisme i progressisme) va ser l'absència de qualsevol esquerra genuïna. A pesar d'arravataments periòdics com Occupy Wall Street, que es va rebel·lar efímer, no hi ha hagut una presència sostinguda de l'esquerra en els EUA des de fa diverses dècades. Ni s'ha donat ací una narrativa abraçadora d'esquerra que poguera vincular els legítims greuges dels votants de Trump amb una crítica efectiva de la finançarització, d'una banda, i amb la visió antiracista, antisexista i antijeràrquica de l'emancipació, per l'altra. Igualment devastador va resultar que es deixaren llanguir els potencials vincles entre el món del treball i els nous moviments socials. Divorciats l'un de l'altre, aquests indispensables pols de qualsevol esquerra viable es van allunyar indefinidament fins a arribar a parèixer antitètics.

Almenys fins a la notable campanya de Bernie Sanders en les primàries, que va bregar per unir-los després de la relativa punxada de la consigna “Les Vides Negres Compten”. Fent esclatar el sentit comú neoliberal regnant, la revolta de Sanders va ser, en el costat Demòcrata, el paral·lel de Trump. Així com Trump va aconseguir donar la bolcada al establishment Republicà, Sanders va estar a un pèl de derrotar la successora ungida per Obama, l’apparatchiks del qual controlaven tots i cada un dels ressorts del poder en el Partit Demòcrata. Entre ambdós, Sanders i Trump, van galvanitzar una enorme majoria del vot nord-americà. Però només el populisme reaccionari de Trump va sobreviure. Mentre que ell va aconseguir desfer-se fàcilment dels seus rivals Republicans, inclosos els predilectes dels grans donants de campanya i dels caps del Partit, la insurrecció de Sanders  va ser frenada eficaçment per un Partit Demòcrata molt menys democràtic. En el moment de l'elecció general, l'alternativa d'esquerra ja havia sigut suprimida. L'opció que quedava era un pren-ho o deixa-ho entre el populisme reaccionari i el neoliberalisme progressista: trien el color que vulguin, mentre siga negre. Quan la suposada esquerra va tancar files amb Hillary, la sort estava tirada.

No obstant això, i ara encara més, aquest és un dilema que l'esquerra hauria de rebutjar. En compte d'acceptar els termes en què les classes polítiques ens presenten el dilema que oposa emancipació a protecció social, el que cal fer és treballar per a redefinir aqueixos termes partint del vast i creixent fons de revulsió social contra el present orde. En compte de posar-nos del costat de la finançarització-cum-emancipació contra la protecció social, el que hauríem de fer és construir una nova aliança d'emancipació i protecció social contra la finançarització. En aqueix projecte, que construiria sobre terreny preparat per Sanders, emancipació no significa diversificar la jerarquia empresarial, sinó abolir-la. I prosperitat no significa incrementar el valor de les accions o els beneficis empresarial, sinó la base de partida d'una bona vida per a tots. Aqueixa combinació continua sent l'única resposta de principis i guanyadora en la present conjuntura.

Continuarà...


dimecres, 25 de gener de 2017

El final del neoliberalisme “progressista” (II)

El 12 de gener, a la revista electrònica setmanal 
“Sinpermiso” es va publicar l’article de Nancy Frasser El final del neoliberalisme “progressista”, que em sembla força interessant per entendre l’actualitat política i social, si més no, d’occident. Vegeu sinó el paper de la socialdemocràcia europea i els resultats electorals.
Com que alguns coneguts, als quals he suggerit la seua lectura, em diuen que és massa llarg, he pensat en publicar-lo ací en petites porcions. Però si vols accedir a tot l’article en castellà només has de clicar ACÍ

El final del neoliberalisme “progressista” (II)
Nancy Fraser  12/01/2017

El neoliberalisme progressista es va desenvolupar en els EUA durant aquestes tres últimes dècades i va ser ratificat pel triomf electoral de Bill Clinton en 1992. Clinton va ser el principal enginyer i portaestendard dels “Nous Demòcrates”, l'equivalent nord-americans del “Nou Laborisme” de Tony Blair. En compte de la coalició del New Deal entre obrers industrials sindicalitzads, afroamericans i classes mitjanes urbanes, Clinton va forjar una nova aliança d'empresaris, suburbanites, nous moviments socials i joventut: tots proclamant orgullosos el seu bona fides modern i progressista, amant de la diversitat, el multiculturalisme i els drets de les dones. Encara que l'administració Clinton va fer seues aqueixes idees progressistes, va cortejar a Wall Street. Passant el comandament de l'economia a Goldman Sachs, va desregular el sistema bancari i va negociar tractats de lliure comerç que van accelerar la desindustrialització. El que es va perdre pel camí va ser el Cinturó de l'Òxid, en altre temps bastió de la democràcia social del New Deal i ara la regió que ha entregat el Col·legi Electoral a Donald Trump. Aqueixa regió, junt amb nous centres industrials en el Sud, va rebre un dur revés quan la finançarització més desfermada va campar a plaer en el curs de les passades dues dècades. Continuades pels seus successors, inclòs Barak Obama, les polítiques de Clinton van degradar les condicions de vida de tot el poble treballador, però especialment dels empleats en la producció industrial. Per a dir-ho sumàriament: Clinton té una pesada responsabilitat en el debilitament de les unions sindicals, en el declivi dels salaris reals, en l'augment de la precarietat laboral i en l'auge de les famílies amb dos ingressos que va vindre a substituir al difunt salari familiar.

Com suggereix açò últim, a l'assalt a la seguretat social li va donar llustre, un vernís de carisma emancipatori, prestat pels nous moviments socials. Durant tots els anys en els què s'obria un cràter després d'un altre en la seua indústria manufacturera, el país estava animat i entretingut per una faramalla de “diversitat”, “empoderament” i “no-discriminació”. Identificant “progrés” amb meritocràcia en compte d'igualtat, amb aqueixos termes s'equiparava  “l'emancipació” amb l'ascens d'una xicoteta elit de dones “talentoses”, minories i gais en la jerarquia empresarial del qui-guanya-es-queda-amb-tot, en compte de amb l'abolició d'aquesta última. Aqueixa comprensió liberal-individualista del “progrés” va vindre gradualment a reemplaçar a la comprensió anticapitalista –més abraçadora, antijeràrquica, igualitària i sensible a la classe social— de l'emancipació que havia florit en els anys 60 i 70. Quan la Nova Esquerra va minvar, la seua crítica estructural de la societat capitalista es va marcir, i l'esquema mental liberal-individualista tradicional del país es va reafirmar a si mateix alhora que es contreien les aspiracions dels “progressistes” i dels suposats esquerrans. Però el que va segellar l'acord va ser la coincidència d'aquesta evolució amb l'auge del neoliberalisme. Un partit inclinat a liberalitzar l'economia capitalista va trobar el seu company perfecte en un feminisme empresarial centrat en la “voluntat de dirigir” del leaning in o a “trencar el sostre de vidre”. 

El resultat va ser un “neoliberalisme progressista”, amalgama de truncats ideals d'emancipació i formes letals de finançarització. Va ser aqueixa amalgama la que van rebutjar in toto els votants de Trump. Prominents entre els deixats arrere en aquest brau món cosmopolita eren els obrers industrials, per descomptat, però també executius, xicotets empresaris i tots els que depenien de la indústria en el Cinturó Oxidat i en el Sud, així com les poblacions rurals devastades per la desocupació i la droga. Per a aqueixes poblacions, al dany de la desindustrialització es va afegir l'insult del moralisme progressista, que es va acostumar a considerar-los culturalment retardats. Rebutjant la globalització, els votants de Trump repudiaven també el liberalisme cosmopolita identificat amb ella. Alguns –no, per descomptat, tots, ni de bon tros— van quedar a un pas molt curt de culpar de l'empitjorament de les seues condicions de vida a la correcció política, a les gents de color, als immigrants i els musulmans. Als seus ulls, les feministes i Wall Street eren aus d'un mateix plomatge, perfectament unides en la persona de Hillary Clinton.

Continuarà...


diumenge, 22 de gener de 2017

Ubuntu


Companyes, companys, el Poeta Dissident ja no hi és entre nosaltres, no tornarà mai més. Després d’uns mesos de parèntesi i de reflexió abandone el pseudònim, renaix amb força i donant la cara. Crec, i és una opinió, que és una altra manera de dir les coses. No obstant això, assumeix tot el que he dit abans en Escriure per no callar.

 A més a més, per a treballar ja no hi sóc sota el domini de Windows, he abandonat aquest sistema i ja forme part d’Ubuntu.

El terme Ubuntu està relacionat amb una regla ètica sud-africana  que prové de les llengües zulu i xhosa i que diu entre altres coses «Jo sóc el que sóc en funció del que tots som».  Des d’aquesta ètica es contempla a la humanitat com un tot i està en l’extrem oposat de la filosofia de l’individualisme.

Des del punt de vista informàtic açò s’ha traduït en l’aparició d’un sistema operatiu ideal per a ordinadors que conté totes les aplicacions que podeu necessitar, lliures perquè les podeu modificar i de franc.

Personalment crec que és el futur, entre altres coses perquè naix de l’esforç individual de milions de persones i es tradueix en un sistema operatiu global on no es dilueix ni la identitat ni la cultura de cada poble. Ans al contrari renaix en un ens col·lectiu vibrant de moltíssima força.

A pesar d’aquestes expressions tan solidàries que flueixen en la humanitat, malauradament  el món està pràcticament on mel vaig deixar i si fem nostre el plantejament del filòsof i escriptor català Jordi Pigem «El Titànic s’està afonant, i la gent es posa a cassar Pokemon en coberta»  haurem d’admetre que ha entrat una poqueta més d’aigua.

Bé, ironies a banda, ens podem preguntar com hem aplegat a aquesta situació que comença a  escapar-se de les mans. Jo personalment el problema principal el veig lligat directament amb el sistema econòmic en el qual vivim (el capitalista) que és capaç de donar-li vida a un producte inert  (els diners) que destrossa la vida de la Mare Terra. Per si fóra poc, al voltant d’eixe Déu destructor apareixen bèsties que menyspreen a l’altre, El feixisme comença a manifestar-se en les polítiques d’emigració, de cultura... I a més a més, es manté un model econòmic nascut a partir de la segona meitat del segle XX basat en el creixement macroeconòmic, la cultura del consum i les energies fòssils. Des d’aquesta perspectiva  l’escalfament climàtic no s’aturarà i amb ell aniran incrementant-se els efectes devastadors que ja hi són visibles.  Si no hi ha justícia ecològica i social, poc es pot esperar en un futur pròxim.

Arribat aquest punt, crec que l’eixida a aquest caos és col·lectiva, totes i tots haurem de buscar el sistema lliure capaç de desenvolupar-se en harmonia entre nosaltres com a espècie i com animals amb la Mare Terra.

  Salut companyes i companys, bon any i combatiu 2017
       Que bonics són els matins
que bonics són
La POP


Gràcies a la vida
Òbric els ulls al matí i et veig al meu costat
i pense gràcies a la vida.
M’alce i t’alces i comencem a caminar.
El cel roig cobreix la terra verda
i els obrers van al seu treball.
Jo et bese i tu em beses
i pense gràcies a la vida.
Malgrat tot, sóc conscient
que hi ha gen que dorm a terra o dins d’un banc
i pense injustícia,  insolidaritat.
Torne a casa i ens tornem a besar.
Estaria tot el dia al teu costat.
La vida és preciosa i finita
hem de gaudir cada instant.


Pere Miquel Guillem Calatayud

divendres, 20 de gener de 2017

El final del neoliberalisme “progressista” (I)


    El 12 de gener, a la revista electrònica setmanal “Sinpermiso” es va publicar l’article de Nancy Fraser El final del neoliberalisme “progressista”, que em sembla força interessant per entendre l’actualitat política i social, si més no, d’occident. Com que alguns coneguts, als quals he suggerit la seua lectura, em diuen que és massa llarg, he pensat en publicar-lo ací en petites porcions. Però si vols accedir a tot l’article només has de clicar ACÍ



El final del neoliberalisme “progressista” (I)

Nancy Fraser  12/01/2017

L'elecció de Donald Trump és una més d'una sèrie d'insubordinacions polítiques espectaculars que, en conjunt, apunten a un col·lapse de l'hegemonia neoliberal. Entre aqueixes insubordinacions, podem mencionar, entre altres, el vot del Brexit al Regne Unit, el rebuig de les reformes de Renzi a Itàlia, la campanya de Bernie Sanders per a la nominació Demòcrata en els EUA i el suport creixent aconseguit pel Front Nacional a França. Encara que difereixen en ideologia i objectius, aqueixos motins electorals comparteixen un blanc comú: rebutgen la globalització gran-empresarial, el neoliberalisme i el establishment polític que els ha promogut. En tots els casos, els votants diuen “No!” a la letal combinació d'austeritat, lliure comerç, deute predatori i treball precari i mal pagat que resulta característica de l'actual capitalisme financeritzat. Els seus vots són una resposta a la crisi estructural d'esta forma de capitalisme, crisi que va saltar per primera vegada a la vista de tots amb la quasi fusió de l'orde financer global en 2008.

No obstant això, fins fa poc, la resposta més comú a aquesta crisi era la protesta social: espectacular i vívida, per descomptat, però de caràcter molt efímer. Els sistemes polítics, en canvi, pareixien relativament immunes, encara controlats per funcionaris de partit i elits del establishment, almenys en els estats capitalistes poderosos com els EUA, el Regne Unit i Alemanya. Però ara les ones electorals de xoc reverberen per tot el planeta, incloses les ciutadelles de les finances globals. Els que van votar per Trump, com els que van votar pel Brexit o contra les reformes italianes, s'han alçat contra els seus amos polítics. Burlant-se de les direccions dels partit, han repudiat el sistema que ha erosionat les seues condicions de vida en els últims trenta anys. Els sorprenent no és que ho hagen fet, sinó que hagen tardat tant.

Tot i això, la victòria de Trump no és només una revolta contra les finances globals. El que els seus votants van rebutjar no va ser el neoliberalisme sense més, sinó el neoliberalisme progressista. Açò pot sonar com un oxímoron, però es tracta d'un alineament, encara que pervers, molt real: és la clau per a entendre els resultats electorals en els EUA i potser també per a comprendre l'evolució dels esdeveniments en altres parts. En la forma que ha cobrat en els EUA, el neoliberalisme progressista és una aliança dels corrents principals dels nous moviments socials (feminisme, antiracisme, multiculturalisme i drets dels LGBTQ), d'una banda, i, per l'altra, sectors de negocis de gamma alta “simbòlica” i sectors de serveis (Wall Street, Silicon Valley i Hollywood). En aquesta aliança, les forces progressistes s'han unit efectivament amb les forces del capitalisme cognitiu, especialment la financerització. Encara que maleïda siga la gràcia, la veritat és que les primeres presten el seu carisma a aquest últim. Ideals com la diversitat i  “l'empoderament”, que, en principi podrien servir a diferents propòsits, ara donen llustre a polítiques que han resultat devastadores per a la indústria manufacturera i per a les vides del que en altre temps era la classe mitjana.

Continuarà...

dilluns, 9 de gener de 2017

Modernitat líquida

Aquest dilluns 9 de gener de 2017 ha mort, als 91 anys, Zygmunt Bauman, el creador del concepte “modernitat líquida” per definir l’època de canvi i atomització en la que estem immersos. Temps inestables,  sense referències sòlides per buscar solucions als greus problemes que amenacen la forma de vida europea que es va construir després de la Segona Guerra Mundial.

Recupere ací un article publicat en Vallada City fa cinc anys, el 17 de gener de 2012, en el qual Iron Maiden parla de la teoria de la modernitat líquida.



Iron Maiden, Vallada City, 17-1-2012

Modernitat líquida

És molt difícil abstraure's del que està passant en la nostra societat doncs a tots ens afecta de manera greu. L'allau de la crisi està enduent-se per davant tot allò pel que moltes generacions s'han deixat la pell i la vida sense que hi haja, de moment, una resposta contundent. Sembla que estem conformats, resignats, que no hi ha altra eixida.

Per aconseguir aquest conformisme submís s'ha seguit un trajecte (evolució natural o manipulació?) de canvi ideològic i cultural. La postmodernitat, que va arrelar després de la Segona Guerra Mundial, proposava trencar amb les ideologies unívoques que pretenien tindre la solució als problemes socials, especialment amb el marxisme i el feixisme. Allò important era buscar consens i evitar la confrontació. Però, tanmateix, els postmoderns defensen l'enriquiment màxim a través del lliure mercat, el que accentua la desigualtat i, per tant, afegeix llenya al foc de la desigualtat social i confrontació.

La manera d'evitar la confrontació havia sigut, fins aleshores, que la burgesia empresarial i financera anara cedint espais de poder polític i, mitjançant una política fiscal progressiva que permetera desenvolupar l'estat de benestar, la redistribució de la riquesa. Però als anys seixanta va començar a introduir-se el concepte “deconstrucció” que ha tingut tant d'èxit que fins el cuiner Ferran Adrià ha deconstruït la truita de creïlla. Deconstruir no és destruir sinó desfer, desmuntar allò que s'ha construït per veure com s'articulen les peces, però aplicat a la societat postmoderna va ser la manera de desfer o diluir conceptes com classe social, partit polític o sindicat. Si Ferran Adrià va deconstruir la truita de creïlla en ous i creïlles, la societat va quedar en ciutadans per un lloc i polítics, partits i sindicats per altre. Una classe treballadora atomitzada no té capacitat de confrontació.

Ara arriba un altre concepte sociològic, la “modernitat líquida”, que defineix les societats actuals canviants, mestisses, insegures, al·lèrgiques a les estructures. El 15-M, i les organitzacions que l'alimenten, treballen amb aquesta mentalitat de “societat líquida”, presentant-se com alternativa a les organitzacions amb militància i ideologia definida, és a dir, com alternativa a partits i sindicats. Un dels promotors del 15-M ho va definir com “una plataforma líquida, que fluye en todas direcciones, sin líder ni representante, en torno a unos puntos de consenso”.


Açò té avantatges, doncs el líquid pot penetrar a qualsevol punt del teixit social, però també té desavantatges, com l'atomització. El postmodernisme i la deconstrucció han aconseguit deconstruir les grans ones que van construir l’estat de benestar i van reduir les desigualtats socials, han fet que la força dels assalariats es convertisca en una fina pluja de la qual la burgesia es protegeix amb facilitat, evitant així que els milions de gotes, que som els ciutadans, siguen canalitzades pels partits i els sindicats de classe per fer funcionar el molí del progrés, la llibertat, la igualtat i el benestar. Si no és així podem veure discórrer el riu del 15-M, molt cabalós, però sense aprofitar la seua força innovadora.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...