La màgia de la música, la màgia de la vida

Ara fa dos anys que tinc l’honor de formar part de  la colla de dolçainers i tabaleters de l’Estrela Roja de Benimaclet. Una entitat que ara té 25 anys d’existència, amb ells em trobe molt bé com a casa meua.

No obstant això avui no vaig a parlar de l’Estrela Roja de Benimaclet, sinó de la seua màgia, la música.

El meu contacte amb la música fins aquest moment sempre hi ha sigut esporàdic i no massa enriquidor, però aquesta vegada és diferent. Tot va començar ara fa dos anys a Aielo on en plena festa dels dimonis Ferran i Andone en van suggerir que podria aprendre a tocar el tabal i els vaig fer cas. Després del camí que he començat necessite estudiar música i així ho faré aquest any al CIM de Benimaclet.

Amb el tabal he aconseguit tindre una relació que jo sincerament no esperava. Diuen que el tambor és utilitzat pels xamans  en diversos pobles de Sibèria i que el seu redoble permet al xaman  aconseguir un estat alterat de la consciència o fer un viatge. No sóc cap xaman, però sí que puc dir-vos que moltes vegades quan assage o fem alguna cercavila la meua consciència s’altera i entre en un  una situació en la qual mai hi havia estat. Jo la definisc com la màgia de la música.

Espere que aquesta màgia que m’he trobat continue fluint i siga capaç d’obrir els ulls a una societat que ja no creu amb la màgia.

Avui dos de juliol es pot alenar, no fa gaire ens ofegaven en una ona de calor extrema. Les conseqüències  més directes han sigut el desenvolupament d’uns incendis que han tornat a cremar la Terra. No ens enganyem, açò no és una cosa puntual, ni una trama maçònica, ni som els ecologistes que hem tirat la calor des de les avionetes. Açò és producte d’un model de societat que ha viscut d’esquena a una realitat, tots som i formem part de la Terra. I eixe tots ens inclou a nosaltres, uns animals que gràcies a la tecnologia hem aconseguit posar-nos dalt de la piràmide tròfica. Expliquem el món amb fórmules complexes i creiem que dominem a la natura, però actuem com una plaga i estem provocant canvis de dimensions imprevisibles. Davant d’aquesta situació torne a reclamar a la meua espècie dominant que desallotge del poder als mercaders insaciables i que construïm una nova societat basada en la justícia social i ecològica.

He tornat a creure en la màgia que vaig oblidar quan em vaig fer adult, crec sincerament que Homo sapiens sapiens no serà tant imbècil com per a provocar la seua pròpia extinció. En tot cas la màgia de la vida continuarà en la Mare Terra amb nosaltres o sense nosaltres, amb música o sense música.

La màgia de la música

M’agafe a la vida de forma salvatge

i m’agafe a tu, perquè sense tu sóc un vaixell sense ones.

La note en els troncs dels arbres, en les branques, en les fulles,

en la teua mirada, en les teues cames.

Gràcies a la vida puc besar-te, puc tocar-te,

puc volar en la meua ment per valls i muntanyes.

Gràcies a la vida note l’estima de la Mare Terra

cap a les seues bestioles.

Tu m’has fet sentir coses inimaginables.

Et vull, et vull, tanque els ulls i continue estimant-te.

Quantes ganes tinc de viure per continuar abraçant-te.

La música m’entra  en el cos nota a nota.

Les ones del tabal en duen on elles volen.

Els diversos ritmes flueixen entre dolçaines,

alhora el cor i la ment es troben en un indret inexpugnable.

No estic i estic  i sé que estic perquè les ones del tabal

em recorden que puc parlar amb les fades.

La màgia de la múcica m’uneix a la vida de forma salvatge

·         Pere Miquel Guillem Calatayud

Reflexions d’un mortal

A partir de certa edat  comences a fer certes reflexions que t’afecten com a persona. Ja saps que la probabilitat de desaparéixer com a ésser humà cada vegada és més elevada i reflexiones com vols viure els últims 10 o 20 anys que et queden, amb molta sort. Aquesta llibertat d’elecció està limitada i tot depén de si tens salut, fills que encara no treballem, hipoteques, anys cotitzats a la seguretat social, companya, etc.

Una variable que explicarà gran part del nostre comportament i destí està representada per l’hidra capitalista. El sistema capitalista global dirigeix en gran part les nostres vides. Ací, al País Valencià, podem arribar a vells amb certa facilitat, en altres països vells pels carrers se’n veuen molt poquets. No obstant això, el sistema negoci en el qual vivim ens obliga a treballar pràcticament fins que el cos aguante, sempre que no hi formem part de l’exèrcit d’exclosos socials.

Però perquè treballar tant? Moltes vegades per a no eixir ni de pobre i altres per a consumir coses que no ens fan cap falta. I ací entrem en una contradicció molt forta, perquè consumir tant en coses banals si ara sabem que els recursos de la Mare Terra són limitats i que si continuem destrossant el nostre planeta a aquest ritme, no hi ha cap futur?

La resposta no la podem buscar dins de l’origen del problema, el capitalisme. Crec que fa falta una fonda revolució cultural si volem eixir d’aquesta. Jo possiblement, si no em mor abans, arribaré a vell, el meu fill ho tindrà més difícil i els meus néts quasi impossible. Fa falta un nou sistema econòmic que tinga justícia social i ecològica, en el qual la nostra vida no siga un negoci i tot allò que creix, es reprodueix i mor no siga una mercaderia.

La resposta, i no és meua, és saber si serem capaços de mantenir la vida en el planeta Terra més enllà del capitalisme. Jo crec personalment que amb la lluita de totes i tots eixa esperança es convertirà en realitat.

Continueu sent rebels, desobedients i anticapitalistes, perquè en eixe comportament està la llavor de la qual naixerà una societat més justa i respectuosa amb la Mare Terra. Salut companys i companys ací estan aquests versos, perquè no pot haver-hi revolució sense poesia i música.

La realitat és molt tossuda, però hi ha estreles roges.

De vegades m’agrada somiar que som lliures,

que cap cultura és superior a altra,

que cap ésser humà està per damunt d’altre,

que homes i dones tenen els mateixos drets,

que no hi ha ni riscs ni pobres,

que parlem amb la Mare Terra i la respectem i l’entenem,

però no, la realitat és molt tossuda.

La vida la reduïm a un trist negoci

i se’ns escapa rodejats de mercaderies inútils.

Anem a treballar per  a construir més mentides

que desdibuixen la nostra vida a tons grisos i negres.

No sé si riure o plorar, però les roselles són roges

i els colls-verds  es llisquen per superfícies platejades.

Negres són les nits i de mil colors les matinades.

Reivindiquem els colors de la Mare Terra

i els seus perfums dolços i agres.

Trenquem les cadenes que no ens deixen viure

com a homes i dones lliures.

Lliure et vull com la música que flueix de mans lliures

i et dispara la ment per llocs sembrats d’estreles roges.

Per Benimaclet viuen, lluiten i s’organitzen ells i elles

i altres. 

Pere Miquel Guillem Calatayud.  

14 d’abril dia de la República

Als últims mesos he perdut a tres amics víctimes del càncer. Quan començava a escriure  aquestes reflexions,  la unitat externa del meu ordinador va rebentar, i en un intent de recuperar les dades em vaig carregar el sistema operatiu. A més a més, vaig agafar un refredat que em va obligar estar gitat aquestes pasqües, però ja estic actiu. En tot açò he perdut amics, milers d’imatges d’insectes i ocells i no sé quants versos. La part positiva, he deprés moltíssim.

L’altre dia vaig llegir un article del camarada Julio Anguita, que al voltant del centenari de la revolució russa, ens refrescava el pensament de Lenin. Aquest gran estratega i pensador  deia que el primer de tot era senyalar quin era l’enemic a batre, després es descrivia i s’analitzava perquè la gent el reconeguera i finalment es construïa l’alternativa.

Partint d’un mateix plantejament, també considere com a enemic a batre a la globalització. L’hidra capitalista ha mutat i s’ha estés com una malaltia al llarg de tot el món, és global.  És molt llesta, ha desenvolupat el seu propi idioma i està eliminant el nostre llenguatge i el pensament. Els actors principals, com és el cas de l’IBEX 35 i els bancs, són invisibles pareix que no diuen res, perquè  parlen els mercats. La gent que encara no hem sigut abduïts sabem que els mercats no parlen, com tampoc parlen ni els morts ni els fantasmes. No obstant això, a poc a poc aquests tipus de discurs acaba siguen l’hegemònic. En aquest sentit estan guanyant la partida.

El seu tarannà no és molt democràtic, perquè una vegada han parlat els mercats, les reformes laborals, l’austericidi, el saqueig de la Terra ... ja no es poden qüestionar, són veritats supremes, però on no hi ha democràcia és a Veneçuela. També sabem que al mur de Berlín van morir moltíssimes persones (64), però ningú ens diu que en el mur que va construir Clinton ja n’han mort 5.000. Que roïns som els comunistes.

Docs bé, comencem a pensar per nosaltres mateix i que no pensen els mercats per nosaltres, perquè ells no pensen, ens fan la vida impossible.

I quina pot ser l’alternativa, el mateix Julio Anguita diu «Cal enfrontar-se a la globalització des del terreny de la informació, del coneixement, de la didàctica, de l'organització i de tenir molt clar que aquest és l'enemic al que cal enfrontar-se; però a més en una guerra que no té ni treva ni caserna; en la guerra ideològica no hi ha pacte, mai pot haver-ho. Pot haver-hi pacte en la guerra política, en la negociació… en la guerra d'idees, mai». Fins ací totalment d’acord. A més a més crec que l’autodeterminació dels pobles pot frenar eixe govern econòmic global que té cada vegada més força.

El 14 d’abril va ser el dia de la segona república. La gent que pensem com ens dóna la gana vam anar als cementiris de Paterna i València i a la plaça de l’Ajuntament per reivindicar la república i demanar justícia per a les víctimes de la dictadura feixista.

Tingueu cura amb els refredats, sou dels pocs que llegiu aquests versos i espere que continueu llegint-los i que cada dia en sigueu més. Els següents versos  són per a Innocenci Sarrión, Eugeni Borreda i Jordi Ferrer tres companys i amics que ja no estan entre nosaltres.

Salut

 

Ja no ens trobarem pels carrers de Benimaclet

Córrec i córrec i mai arribe

i el dia que arribe potser torne.

Em mire en un mirall i no em reconec.

Sóc jo i no un altre, però qui sóc?

Em trobe perdut entre vosaltres

i al mateix temps sóc un de vosaltres.

Estime la terra i  al meu poble

que es troba perdut entre quimeres.

Tots volen ser rics,

però sols es multipliquen els pobres i els lladres.

Vivim per a morir quina cosa més salvatge.

El dolor em destrossa el cor

i les llàgrimes recorren les meues galtes.

Ja no hi eres entre nosaltres company.

Ja no ens trobarem pels carrers de Benimaclet

ni parlarem d’ossos ni de rates.

Pere Miquel Guillem Calatayud

Hem sigut mal fets, però no estem acabats

Moltes vegades m’he perdut entre la multitud. Altres sempre he anat a contracorrent i prompte faré 54 anys i no fa res en tenia 34.  El concepte del temps i l’espai formen part de la nostra identitat, ens poden dur alegries i disgusts, en aquest sentit és una alegria veure com el sistema econòmic en el qual funcionem vora 40 anys manifesta signes de desgast importants. A partir d’aquest moment podem i estem obligats a construir un altre sistema que supere tot el mal-somni que estem vivint. Em referisc, clar està, al domini absolut del déu diners que ha relegat i relegat a milions de persones a la invisibilitat o eliminació física mitjançant guerres maleïdes. Tot açò acompanyat d’un saqueig exponencial del planeta Terra.

Hem hagut d’aguantar i tragar-nos l’orgull davant de paraules buides que han anat incrementant un exèrcit descomunal de paries. Se’ns ha tractat de poc treballadors, de malbaratadors, de poc preparats, de molt preparats, de viure massa anys. I tot això en un context ple de lladres i pocavergonyes, en un món governat per l’ètica dels diners.

Per tant m’agradaria moltíssim que l’alternativa a aquesta nova situació vinguera des de l’esquerra. 

Està clar que els meus desitjos, no tenen res a veure amb la realitat. Davant d’un sistema moribund, la bèstia del feixisme agafa força arreu de tot el món. No hem aprés res de la història. Els conceptes de l’odi, del racisme, la persecució de l’altre, tornen a estar abraçats per milions d’homes i dones. No saben o no volen saber que genèticament som cosins germans i que som una única espècie i una única raça Homo sapiens sapiens. Arribar al compte arrere de la teua vida i veure com la barbàrie s’acarnissa en amplis sectors de gent és prou trist.

No obstant això i agafem paraules del camarada Galeano «Tant de bo puguem ser tan obstinats per a seguir creient, contra tota evidència, que la condició humana val la pena, perquè hem sigut mal fets, però no estem acabats». I ací radica la part bonica de la nostra espècie, podem elegir, ens podem construir a nosaltres mateixos, perquè no estem programats.

Els següents versos són per a vosaltres, per aquelles i aquells que lluiteu per canviar el destí de la humanitat, que combatiu per frenar a la bèstia, que sou tolerants i defengueu la diversitat d’identitats i cultures arreu del món. Per a tots els desposseïts i per als que no sou mansos.

Salut companyes i companys, perquè de vosaltres és el planeta Terra i no dels miserables.

Em perd entre la multitud

Mire per la finestra,  passeja molta gent.

És diumenge al matí.

Les xiquetes i els xiquets juguen i xisclen.

Els balcons estan plens de roba penjada.

Quasi no  hi ha soroll de cotxes.

El miracle de la tranquil·litat s’ha fet patent.

Se m’esborren les imatges de la joventut,

però continue estimant-te

no com el primer dia,  sinó molt més.

Necessite molt poques coses per a poder viure,

tan sols em fa falta  el teu amor,

respirar la flaire del teu cos,
escoltar la teua veu harmoniosa.

Tindre’t molt prop, cor amb cor.

Em perd entre la multitud

i no et trobe quin mal-somni.

Mire unes fotos i molta gent ja no hi és,

quina realitat més amarga.

Els Horts Urbans de Benimaclet

Un diumenge qualsevol m’alce de matinada i me’n vaig a l’ horta de Benimaclet. Necessite estar en contacte amb la terra. L’horta està plena d’ocells i estan molt excitats. En un punt la primavera esclafirà i ja no la podrem parar. Els horts començaran a omplir-se de flors, tomaques, pebres, albergines....

Els Horts Urbans de Benimaclet són fruit d’un projecte col·lectiu, autogestionat, amb multitud d’opinions, idees, contradiccions, dones, homes, xiquetes i xiquets, on l’experiència de lluita de l’Associació de Veïns i Veïnes de Benimaclet va ser clau. En el mateix combat vam comptar amb l’ajuda de les companyes i companys del Terra, amb els dolçainers i tabaleters de l’Estrela Roja de Benimaclet, amb l’Assemblea de Veïns de Benimaclet, amb la Muixeranga de València, amb l’Ampa del Pare Català, Benimaclet Viu i un llarguíssim etc. d’organitzacions, col·lectius afins a la causa. Per mi va ser un somni fet realitat.

Per altra banda, jo almenys o visc així, som  el mirall d’aquella gent que lluita perquè l’horta de València no acabe sota l’impuls bàrbar del taulellet i el quitrà. Aquest acte salvatge és una mostra del paradigma que viu la nostra societat. Davant d’un món famolenc, nosaltres els occidentals, tutelats per un sistema capitalista, veiem com una terra propicia a produir menjar, és devorada per un monstre infernal que no pot deixar de tragar perquè si no es mor d’inanició.

Davant d’aquesta actitud ja fa temps que vaig decidir no ser un agent passiu, puc estar equivocat, però també reivindique el dret a equivocar-me. No obstant això, sóc conscient que la Terra, la nostra casa, està sofrint un ritme de destrucció que posa en perill inclòs la pervivència de la nostra espècie. També veig que una gran majoria de la població o no s’ha adonat compte o li la porta fluixa. La societat de consum ens està fent insensibles, callem davant de l’explotació de l’home per l’home, davant de la injustícia ecològica, ens du a un individualisme desmesurat, en fi ens porta a una situació caòtica de la qual encara podem eixir, però que no la podem dilatar més.

Aquest any és el centenari de la Revolució Russa des d’ací un xicotet homenatge a tota la gent que es va deixar la  pell lluitant per un món millor. També pense en la gent que va lluitar contra el feixisme a la II República i en especial en el meu avi Pere Guillem Doménech que va pagar la lleialtat a la República amb 7 anys de presó.

Aquests versos estan dedicats a totes i tots els desobedients, a la gent que resisteix, als patriotes, als camarades, a la gent de pensament lliure, és a dir a totes i tots vosaltres.

L’amor és resistència

He conegut un somriure

que renaix tots els matins

i en captiva amb la mirada

Veig assassinat  el somni

de tots els desposseïts

entre columnes de marbre.

El teu somriure camina,

penetra en la meua ment

i dóna ganes de  viure.

Nosaltres ens diluïm

entre boirines estèrils

i la bèstia es fa forta.

L’amor és resistència,

ens mengem amb la mirada,

el temps passa, passa i passa.

Pere Miquel Guillem Calatayud

Els perills de les tradicions

Últimament s’apel·la contínuament a la tradició per justificar pràctiques bàrbares denunciades, especialment, pels animalistes. Ànecs, oques, cabres, bous... un ample ventall d’animals són maltractats en les festes populars perquè sempre s’ha fet, és tradició, i si es qüestiona, la gent del lloc ho sent com un atac a allò que sustenta la pròpia comunitat.

Les tradicions són el que dona personalitat a un poble, la base sobre la qual es forma i es modela el individu. I d’ací deriva el seu perill. Si una societat no és capaç de qüestionar i canviar les tradicions obsoletes o contràries a la dignitat o a la justícia social, difícilment podrà avançar cap a un món millor.

La tradició és la que llasta la igualtat de gènere, mantenint rols de capacitat i incapacitat, d’autoritat i de submissió segons el sexe, la que transmet l’homofòbia, la xenofòbia, el racisme o les idees conservadores de que les coses sempre han sigut així i sempre ho seran, per a que els poderosos mantinguin el control social.

En un Estat com el nostre, resultat d’una dictadura nacional-catòlica, només perduren les tradicions que s’han imposat a la majoria de la població a sang i foc. Mai no se’n parla de la tradició popular antimonàrquica i republicana, laica, anticlerical, igualitària, socialista o anarquista, o de lluita per les llibertats dels pobles d’aquest territori que anomenem Espanya.

Les “nostres” tradicions sempre van lligades a manifestacions de la religió catòlica o a la pitjor manifestació de la desigualtat social: la monarquia. La reina de les festes, les misses obligades, les ofrenes a la verge, al crist o als sants no falten en cap ciutat o poble. La filla és la princesa i el fill és el rei de la casa. El bateig, la comunió, el casament i, fins i tot el soterrar, està regit per les normes de la tradició catòlica, imposada històricament per la força de les armes al poble en lluita per desfer-se’n d’aquesta pesada càrrega, que ens impedeix avançar com una societat racional i moderna.

Ànecs, oques, cabres i bous paguen la festa d’aquestes tradicions bàrbares però són només la part innòcua que els mitjans airegen, mentre s’amaga el que són els perills de les tradicions com elements de control social. 

El final del neoliberalisme “progressista” (IV)

El 12 de gener, a la revista electrònica setmanal “Sinpermiso”, es va publicar l’article de Nancy  Frasser El final del neoliberalisme “progressista”, que em sembla força interessant per entendre l’actualitat política i social, si més no, d’occident. Vegeu sinó la falta de connexió dels partits tradicionals d’esquerra amb el patiment de les classes populars i l’absència de solucions als seus programes.

Com que alguns coneguts, als quals he suggerit la seua lectura, em diuen que és massa llarg, he pensat en publicar-lo ací en petites porcions. Però si vols accedir a tot l’article en castellà només has de clicar ACÍ

El final del neoliberalisme “progressista” (IV)

Nancy Fraser  12/01/2017

Pel que fa a mi, no vaig vessar cap llàgrima per la derrota del neoliberalisme progressista. És veritat: hi ha molt que témer d'una administració Trump racista, antiimmigrant i antiecològica. Però no hauríem de lamentar ni la implosió de l'hegemonia neoliberal ni la demolició del clintonisme i la seua tenalla de ferro sobre el Partit Demòcrata. La victòria de Trump significa una derrota de l'aliança entre emancipació i finançarització. Però aquesta presidència no ofereix solució cap a la present crisi, no comporta la promesa d'un nou règim ni d'una hegemonia segura. Al que ens enfrontem més aviat és a un interregne, a una situació oberta i inestable en la que els cors i les ments estan en joc. En aquesta situació, no sols hi ha perills, també oportunitats: la possibilitat de construir una nova Nova Esquerra.

Molt dependrà en part de que els progressistes que van recolzar la campanya de Hillary siguin capaços de fer un seriós examen de consciència. Necessitaran alliberar-se del mite, confortable però fals, de que van perdre contra una “panda deplorable” (racistes, misògins, islamòfobs i homòfobs) auxiliats per Vladimir Putin i el FBI. Necessitaran reconèixer la seua pròpia part de culpa en sacrificar la protecció social, el benestar material i la dignitat de la classe obrera a una falsa interpretació de l'emancipació entesa en termes de meritocràcia, diversitat i empoderament. Necessitaran pensar a fons en com podem transformar l'economia política del capitalisme finançaritzat revivint el lema de campanya de Sanders –“socialisme democràtic”— i imaginant què podria significar aqueix lema en el segle XXI. Necessitaran, sobretot, arribar a la massa de votants de Trump que no són racistes ni pròxims a la ultradreta, sinó víctimes d'un “sistema fraudulent” que poden i han de ser reclutades per al projecte antineoliberal d'una esquerra rejovenida.

Això no vol dir oblidar-se de preocupacions apressants sobre el racisme i el sexisme. Però significa molestar-se a mostrar de quina manera aqueixes inveterades opressions històriques troben noves expressions i nous fonaments en el capitalisme finançaritzat dels nostres dies. Rebutjant la idea falsa, de suma zero, que va dominar la campanya electoral, hauríem de vincular els danys patits per les dones i les gents de color amb els experimentats pels molts que van votar a Trump. Per aqueixa senda, una esquerra revitalitzada podria assentar els fonaments d'una nova i potent coalició compromesa a lluitar per tots.

El final del neoliberalisme “progressista” (I)
El final del neoliberalisme “progressista” (II)

El final del neoliberalisme “progressista” (III)

El final del neoliberalisme “progressista” (III)

El 12 de gener, a la revista electrònica setmanal “Sinpermiso” es va publicar l’article de Nancy  Frasser El final del neoliberalisme “progressista”, que em sembla força interessant per entendre l’actualitat política i social, si més no, d’occident. Vegeu sinó com l’aparell dels partits d’esquerres impedeixen les polítiques que demanen les seues bases, mentre la dreta recull els vots dels desencantats.

Com que alguns coneguts, als quals he suggerit la seua lectura, em diuen que és massa llarg, he pensat en publicar-lo ací en petites porcions. Però si vols accedir a tot l’article en castellà només has de clicar ACÍ

El final del neoliberalisme “progressista” (III)

Nancy Fraser  12/01/2017

El que va fer possible aqueixa combinació (neoliberalisme i progressisme) va ser l'absència de qualsevol esquerra genuïna. A pesar d'arravataments periòdics com Occupy Wall Street, que es va rebel·lar efímer, no hi ha hagut una presència sostinguda de l'esquerra en els EUA des de fa diverses dècades. Ni s'ha donat ací una narrativa abraçadora d'esquerra que poguera vincular els legítims greuges dels votants de Trump amb una crítica efectiva de la finançarització, d'una banda, i amb la visió antiracista, antisexista i antijeràrquica de l'emancipació, per l'altra. Igualment devastador va resultar que es deixaren llanguir els potencials vincles entre el món del treball i els nous moviments socials. Divorciats l'un de l'altre, aquests indispensables pols de qualsevol esquerra viable es van allunyar indefinidament fins a arribar a parèixer antitètics.

Almenys fins a la notable campanya de Bernie Sanders en les primàries, que va bregar per unir-los després de la relativa punxada de la consigna “Les Vides Negres Compten”. Fent esclatar el sentit comú neoliberal regnant, la revolta de Sanders va ser, en el costat Demòcrata, el paral·lel de Trump. Així com Trump va aconseguir donar la bolcada al establishment Republicà, Sanders va estar a un pèl de derrotar la successora ungida per Obama, l’apparatchiks del qual controlaven tots i cada un dels ressorts del poder en el Partit Demòcrata. Entre ambdós, Sanders i Trump, van galvanitzar una enorme majoria del vot nord-americà. Però només el populisme reaccionari de Trump va sobreviure. Mentre que ell va aconseguir desfer-se fàcilment dels seus rivals Republicans, inclosos els predilectes dels grans donants de campanya i dels caps del Partit, la insurrecció de Sanders  va ser frenada eficaçment per un Partit Demòcrata molt menys democràtic. En el moment de l'elecció general, l'alternativa d'esquerra ja havia sigut suprimida. L'opció que quedava era un pren-ho o deixa-ho entre el populisme reaccionari i el neoliberalisme progressista: trien el color que vulguin, mentre siga negre. Quan la suposada esquerra va tancar files amb Hillary, la sort estava tirada.

No obstant això, i ara encara més, aquest és un dilema que l'esquerra hauria de rebutjar. En compte d'acceptar els termes en què les classes polítiques ens presenten el dilema que oposa emancipació a protecció social, el que cal fer és treballar per a redefinir aqueixos termes partint del vast i creixent fons de revulsió social contra el present orde. En compte de posar-nos del costat de la finançarització-cum-emancipació contra la protecció social, el que hauríem de fer és construir una nova aliança d'emancipació i protecció social contra la finançarització. En aqueix projecte, que construiria sobre terreny preparat per Sanders, emancipació no significa diversificar la jerarquia empresarial, sinó abolir-la. I prosperitat no significa incrementar el valor de les accions o els beneficis empresarial, sinó la base de partida d'una bona vida per a tots. Aqueixa combinació continua sent l'única resposta de principis i guanyadora en la present conjuntura.

Continuarà...

El final del neoliberalisme “progressista” (I)
El final del neoliberalisme “progressista” (II)

El final del neoliberalisme “progressista” (IV)

El final del neoliberalisme “progressista” (II)

El 12 de gener, a la revista electrònica setmanal 

“Sinpermiso” es va publicar l’article de Nancy Frasser El final del neoliberalisme “progressista”, que em sembla força interessant per entendre l’actualitat política i social, si més no, d’occident. Vegeu sinó el paper de la socialdemocràcia europea i els resultats electorals.

Com que alguns coneguts, als quals he suggerit la seua lectura, em diuen que és massa llarg, he pensat en publicar-lo ací en petites porcions. Però si vols accedir a tot l’article en castellà només has de clicar ACÍ

El final del neoliberalisme “progressista” (II)

Nancy Fraser  12/01/2017

El neoliberalisme progressista es va desenvolupar en els EUA durant aquestes tres últimes dècades i va ser ratificat pel triomf electoral de Bill Clinton en 1992. Clinton va ser el principal enginyer i portaestendard dels “Nous Demòcrates”, l'equivalent nord-americans del “Nou Laborisme” de Tony Blair. En compte de la coalició del New Deal entre obrers industrials sindicalitzads, afroamericans i classes mitjanes urbanes, Clinton va forjar una nova aliança d'empresaris, suburbanites, nous moviments socials i joventut: tots proclamant orgullosos el seu bona fides modern i progressista, amant de la diversitat, el multiculturalisme i els drets de les dones. Encara que l'administració Clinton va fer seues aqueixes idees progressistes, va cortejar a Wall Street. Passant el comandament de l'economia a Goldman Sachs, va desregular el sistema bancari i va negociar tractats de lliure comerç que van accelerar la desindustrialització. El que es va perdre pel camí va ser el Cinturó de l'Òxid, en altre temps bastió de la democràcia social del New Deal i ara la regió que ha entregat el Col·legi Electoral a Donald Trump. Aqueixa regió, junt amb nous centres industrials en el Sud, va rebre un dur revés quan la finançarització més desfermada va campar a plaer en el curs de les passades dues dècades. Continuades pels seus successors, inclòs Barak Obama, les polítiques de Clinton van degradar les condicions de vida de tot el poble treballador, però especialment dels empleats en la producció industrial. Per a dir-ho sumàriament: Clinton té una pesada responsabilitat en el debilitament de les unions sindicals, en el declivi dels salaris reals, en l'augment de la precarietat laboral i en l'auge de les famílies amb dos ingressos que va vindre a substituir al difunt salari familiar.

Com suggereix açò últim, a l'assalt a la seguretat social li va donar llustre, un vernís de carisma emancipatori, prestat pels nous moviments socials. Durant tots els anys en els què s'obria un cràter després d'un altre en la seua indústria manufacturera, el país estava animat i entretingut per una faramalla de “diversitat”, “empoderament” i “no-discriminació”. Identificant “progrés” amb meritocràcia en compte d'igualtat, amb aqueixos termes s'equiparava  “l'emancipació” amb l'ascens d'una xicoteta elit de dones “talentoses”, minories i gais en la jerarquia empresarial del qui-guanya-es-queda-amb-tot, en compte de amb l'abolició d'aquesta última. Aqueixa comprensió liberal-individualista del “progrés” va vindre gradualment a reemplaçar a la comprensió anticapitalista –més abraçadora, antijeràrquica, igualitària i sensible a la classe social— de l'emancipació que havia florit en els anys 60 i 70. Quan la Nova Esquerra va minvar, la seua crítica estructural de la societat capitalista es va marcir, i l'esquema mental liberal-individualista tradicional del país es va reafirmar a si mateix alhora que es contreien les aspiracions dels “progressistes” i dels suposats esquerrans. Però el que va segellar l'acord va ser la coincidència d'aquesta evolució amb l'auge del neoliberalisme. Un partit inclinat a liberalitzar l'economia capitalista va trobar el seu company perfecte en un feminisme empresarial centrat en la “voluntat de dirigir” del leaning in o a “trencar el sostre de vidre”. 

El resultat va ser un “neoliberalisme progressista”, amalgama de truncats ideals d'emancipació i formes letals de finançarització. Va ser aqueixa amalgama la que van rebutjar in toto els votants de Trump. Prominents entre els deixats arrere en aquest brau món cosmopolita eren els obrers industrials, per descomptat, però també executius, xicotets empresaris i tots els que depenien de la indústria en el Cinturó Oxidat i en el Sud, així com les poblacions rurals devastades per la desocupació i la droga. Per a aqueixes poblacions, al dany de la desindustrialització es va afegir l'insult del moralisme progressista, que es va acostumar a considerar-los culturalment retardats. Rebutjant la globalització, els votants de Trump repudiaven també el liberalisme cosmopolita identificat amb ella. Alguns –no, per descomptat, tots, ni de bon tros— van quedar a un pas molt curt de culpar de l'empitjorament de les seues condicions de vida a la correcció política, a les gents de color, als immigrants i els musulmans. Als seus ulls, les feministes i Wall Street eren aus d'un mateix plomatge, perfectament unides en la persona de Hillary Clinton.

Continuarà...

El final del neoliberalisme “progressista” (I)

El final del neoliberalisme “progressista” (III)

El final del neoliberalisme “progressista” (IV)

Ubuntu

Companyes, companys, el Poeta Dissident ja no hi és entre nosaltres, no tornarà mai més. Després d’uns mesos de parèntesi i de reflexió abandone el pseudònim, renaix amb força i donant la cara. Crec, i és una opinió, que és una altra manera de dir les coses. No obstant això, assumeix tot el que he dit abans en Escriure per no callar.

 A més a més, per a treballar ja no hi sóc sota el domini de Windows, he abandonat aquest sistema i ja forme part d’Ubuntu.

El terme Ubuntu està relacionat amb una regla ètica sud-africana  que prové de les llengües zulu i xhosa i que diu entre altres coses «Jo sóc el que sóc en funció del que tots som».  Des d’aquesta ètica es contempla a la humanitat com un tot i està en l’extrem oposat de la filosofia de l’individualisme.

Des del punt de vista informàtic açò s’ha traduït en l’aparició d’un sistema operatiu ideal per a ordinadors que conté totes les aplicacions que podeu necessitar, lliures perquè les podeu modificar i de franc.

Personalment crec que és el futur, entre altres coses perquè naix de l’esforç individual de milions de persones i es tradueix en un sistema operatiu global on no es dilueix ni la identitat ni la cultura de cada poble. Ans al contrari renaix en un ens col·lectiu vibrant de moltíssima força.

A pesar d’aquestes expressions tan solidàries que flueixen en la humanitat, malauradament  el món està pràcticament on mel vaig deixar i si fem nostre el plantejament del filòsof i escriptor català Jordi Pigem «El Titànic s’està afonant, i la gent es posa a cassar Pokemon en coberta»  haurem d’admetre que ha entrat una poqueta més d’aigua.

Bé, ironies a banda, ens podem preguntar com hem aplegat a aquesta situació que comença a  escapar-se de les mans. Jo personalment el problema principal el veig lligat directament amb el sistema econòmic en el qual vivim (el capitalista) que és capaç de donar-li vida a un producte inert  (els diners) que destrossa la vida de la Mare Terra. Per si fóra poc, al voltant d’eixe Déu destructor apareixen bèsties que menyspreen a l’altre, El feixisme comença a manifestar-se en les polítiques d’emigració, de cultura... I a més a més, es manté un model econòmic nascut a partir de la segona meitat del segle XX basat en el creixement macroeconòmic, la cultura del consum i les energies fòssils. Des d’aquesta perspectiva  l’escalfament climàtic no s’aturarà i amb ell aniran incrementant-se els efectes devastadors que ja hi són visibles.  Si no hi ha justícia ecològica i social, poc es pot esperar en un futur pròxim.

Arribat aquest punt, crec que l’eixida a aquest caos és col·lectiva, totes i tots haurem de buscar el sistema lliure capaç de desenvolupar-se en harmonia entre nosaltres com a espècie i com animals amb la Mare Terra.

  Salut companyes i companys, bon any i combatiu 2017

       Que bonics són els matins

que bonics són

La POP

Gràcies a la vida

Òbric els ulls al matí i et veig al meu costat

i pense gràcies a la vida.

M’alce i t’alces i comencem a caminar.

El cel roig cobreix la terra verda

i els obrers van al seu treball.

Jo et bese i tu em beses

i pense gràcies a la vida.

Malgrat tot, sóc conscient

que hi ha gen que dorm a terra o dins d’un banc

i pense injustícia,  insolidaritat.

Torne a casa i ens tornem a besar.

Estaria tot el dia al teu costat.

La vida és preciosa i finita

hem de gaudir cada instant.

Pere Miquel Guillem Calatayud

El final del neoliberalisme “progressista” (I)

    El 12 de gener, a la revista electrònica setmanal “Sinpermiso” es va publicar l’article de Nancy Fraser El final del neoliberalisme “progressista”, que em sembla força interessant per entendre l’actualitat política i social, si més no, d’occident. Com que alguns coneguts, als quals he suggerit la seua lectura, em diuen que és massa llarg, he pensat en publicar-lo ací en petites porcions. Però si vols accedir a tot l’article només has de clicar ACÍ

El final del neoliberalisme “progressista” (I)

Nancy Fraser  12/01/2017

L'elecció de Donald Trump és una més d'una sèrie d'insubordinacions polítiques espectaculars que, en conjunt, apunten a un col·lapse de l'hegemonia neoliberal. Entre aqueixes insubordinacions, podem mencionar, entre altres, el vot del Brexit al Regne Unit, el rebuig de les reformes de Renzi a Itàlia, la campanya de Bernie Sanders per a la nominació Demòcrata en els EUA i el suport creixent aconseguit pel Front Nacional a França. Encara que difereixen en ideologia i objectius, aqueixos motins electorals comparteixen un blanc comú: rebutgen la globalització gran-empresarial, el neoliberalisme i el establishment polític que els ha promogut. En tots els casos, els votants diuen “No!” a la letal combinació d'austeritat, lliure comerç, deute predatori i treball precari i mal pagat que resulta característica de l'actual capitalisme financeritzat. Els seus vots són una resposta a la crisi estructural d'esta forma de capitalisme, crisi que va saltar per primera vegada a la vista de tots amb la quasi fusió de l'orde financer global en 2008.

No obstant això, fins fa poc, la resposta més comú a aquesta crisi era la protesta social: espectacular i vívida, per descomptat, però de caràcter molt efímer. Els sistemes polítics, en canvi, pareixien relativament immunes, encara controlats per funcionaris de partit i elits del establishment, almenys en els estats capitalistes poderosos com els EUA, el Regne Unit i Alemanya. Però ara les ones electorals de xoc reverberen per tot el planeta, incloses les ciutadelles de les finances globals. Els que van votar per Trump, com els que van votar pel Brexit o contra les reformes italianes, s'han alçat contra els seus amos polítics. Burlant-se de les direccions dels partit, han repudiat el sistema que ha erosionat les seues condicions de vida en els últims trenta anys. Els sorprenent no és que ho hagen fet, sinó que hagen tardat tant.

Tot i això, la victòria de Trump no és només una revolta contra les finances globals. El que els seus votants van rebutjar no va ser el neoliberalisme sense més, sinó el neoliberalisme progressista. Açò pot sonar com un oxímoron, però es tracta d'un alineament, encara que pervers, molt real: és la clau per a entendre els resultats electorals en els EUA i potser també per a comprendre l'evolució dels esdeveniments en altres parts. En la forma que ha cobrat en els EUA, el neoliberalisme progressista és una aliança dels corrents principals dels nous moviments socials (feminisme, antiracisme, multiculturalisme i drets dels LGBTQ), d'una banda, i, per l'altra, sectors de negocis de gamma alta “simbòlica” i sectors de serveis (Wall Street, Silicon Valley i Hollywood). En aquesta aliança, les forces progressistes s'han unit efectivament amb les forces del capitalisme cognitiu, especialment la financerització. Encara que maleïda siga la gràcia, la veritat és que les primeres presten el seu carisma a aquest últim. Ideals com la diversitat i  “l'empoderament”, que, en principi podrien servir a diferents propòsits, ara donen llustre a polítiques que han resultat devastadores per a la indústria manufacturera i per a les vides del que en altre temps era la classe mitjana.

Continuarà...

El final del neoliberalisme “progressista” (II)

El final del neoliberalisme “progressista” (III)
El final del neoliberalisme “progressista” (IV)

Modernitat líquida

Aquest dilluns 9 de gener de 2017 ha mort, als 91 anys, Zygmunt Bauman, el creador del concepte “modernitat líquida” per definir l’època de canvi i atomització en la que estem immersos. Temps inestables,  sense referències sòlides per buscar solucions als greus problemes que amenacen la forma de vida europea que es va construir després de la Segona Guerra Mundial.

Recupere ací un article publicat en Vallada City fa cinc anys, el 17 de gener de 2012, en el qual Iron Maiden parla de la teoria de la modernitat líquida.

Iron Maiden, Vallada City, 17-1-2012

Modernitat líquida

És molt difícil abstraure's del que està passant en la nostra societat doncs a tots ens afecta de manera greu. L'allau de la crisi està enduent-se per davant tot allò pel que moltes generacions s'han deixat la pell i la vida sense que hi haja, de moment, una resposta contundent. Sembla que estem conformats, resignats, que no hi ha altra eixida.

Per aconseguir aquest conformisme submís s'ha seguit un trajecte (evolució natural o manipulació?) de canvi ideològic i cultural. La postmodernitat, que va arrelar després de la Segona Guerra Mundial, proposava trencar amb les ideologies unívoques que pretenien tindre la solució als problemes socials, especialment amb el marxisme i el feixisme. Allò important era buscar consens i evitar la confrontació. Però, tanmateix, els postmoderns defensen l'enriquiment màxim a través del lliure mercat, el que accentua la desigualtat i, per tant, afegeix llenya al foc de la desigualtat social i confrontació.

La manera d'evitar la confrontació havia sigut, fins aleshores, que la burgesia empresarial i financera anara cedint espais de poder polític i, mitjançant una política fiscal progressiva que permetera desenvolupar l'estat de benestar, la redistribució de la riquesa. Però als anys seixanta va començar a introduir-se el concepte “deconstrucció” que ha tingut tant d'èxit que fins el cuiner Ferran Adrià ha deconstruït la truita de creïlla. Deconstruir no és destruir sinó desfer, desmuntar allò que s'ha construït per veure com s'articulen les peces, però aplicat a la societat postmoderna va ser la manera de desfer o diluir conceptes com classe social, partit polític o sindicat. Si Ferran Adrià va deconstruir la truita de creïlla en ous i creïlles, la societat va quedar en ciutadans per un lloc i polítics, partits i sindicats per altre. Una classe treballadora atomitzada no té capacitat de confrontació.

Ara arriba un altre concepte sociològic, la “modernitat líquida”, que defineix les societats actuals canviants, mestisses, insegures, al·lèrgiques a les estructures. El 15-M, i les organitzacions que l'alimenten, treballen amb aquesta mentalitat de “societat líquida”, presentant-se com alternativa a les organitzacions amb militància i ideologia definida, és a dir, com alternativa a partits i sindicats. Un dels promotors del 15-M ho va definir com “una plataforma líquida, que fluye en todas direcciones, sin líder ni representante, en torno a unos puntos de consenso”.

Açò té avantatges, doncs el líquid pot penetrar a qualsevol punt del teixit social, però també té desavantatges, com l'atomització. El postmodernisme i la deconstrucció han aconseguit deconstruir les grans ones que van construir l’estat de benestar i van reduir les desigualtats socials, han fet que la força dels assalariats es convertisca en una fina pluja de la qual la burgesia es protegeix amb facilitat, evitant així que els milions de gotes, que som els ciutadans, siguen canalitzades pels partits i els sindicats de classe per fer funcionar el molí del progrés, la llibertat, la igualtat i el benestar. Si no és així podem veure discórrer el riu del 15-M, molt cabalós, però sense aprofitar la seua força innovadora.