diumenge, 28 de desembre de 2014

L’any 2015



S’acaba l’any 2014 i de seguida entrarà el 2015. És el moment de resums, d’allò que em fet, del que no em fet, de pel·lícules sensibleres, de passar les festes amb la família, nits d’harmonia i tot un aparell de missatges amb els quals el poder establert ens bombardeja sense parar. Ara bé em de ser conscients de la realitat, i sense que a ningú li amargue el rotllo, hi ha coses que no anem a celebrar, la fi dels desnonaments, de la reforma laboral salvatge, de les retallades miserables en les pensions, en la sanitat, en l’educació, en la cultura, en la ciència... 

A pesar de tot allò que ens diuen la derrota de la classe treballadora és un fet real. Amb totes les salvatjades que s’han dut a terme abans, ara i al llarg d’ aquesta crisi, sens ha humiliat, ens han destrossat els drets laborals, l’economia, la cultura, la sanitat, les pensions... Altres afirmacions són pura retòrica. El més greu de tot açò es que per poder eixir del pou en el qual estem enfonsats no hi haurà prou en guanyar les eleccions que prompte van a dur-se a terme a l’Estat Espanyol. Si es produeix la realitat desitjada, és a dir la derrota del poder econòmic y la derrota electoral de la dreta i els “palmeros” del capital, la pressió social haurà de ser enorme. Aquesta gent no va deixar el poder en mans del poble després de la dictadura feixista i crec que tampoc ho faran ara. I no serà per ganes. 

El paradigma neoliberal avui és dominant, tenen molt de terreny guanyat. Cal que anem construint un altre paradigma basat en la justícia social i el respecte de la Terra i dels pobles que viuen en ella. Crec personalment que és l’única manera que podrem continuar celebrant la vinguda de nous anys. El model que avui domina el món ens du a un carreró sense eixida. El consum salvatge devora el nostre planeta a un ritme insospitat fa tan sols uns anys enrere. La intolerància, la repressió i els fonamentalismes naixen davant de la descomposició d’un sistema sanguinari que tira endavant sense mirar les conseqüències. L’única finalitat és guanyar diners i tot és un negoci o acaba sent un negoci, la sanitat, la cultura, l’educació, la llum, l’aigua, la mort, la vida... Però la vida no és cap negoci.

Avui moltes famílies de l’Estat Espanyol celebraran aquestes festes com podran, el sou de molta gent ha anant minvant dia a dia, l’atur galopa desbocat i a afectat seriosament l’economia de moltes famílies. Per si fora poc molta gent a perdut la casa, les ajudes socials... Tot i això,  encara tenen la santa cara de demanar que la gent consumeixca, que ens comprem cotxes, que viatgem, que comprem caviar, cava... i el que devem fer en primer lloc és lluitar per la nostra dignitat com a classe i com a poble.

Vos desitge sincerament que al 2015 es complisquen els vostres somnis. Jo ho tinc un poc més complicat perquè m’agradaria que l’any que ve desaparegueren les diferències econòmiques entre els rics i els pobres, els explotadors, les guerres, el consum salvatge, el capitalisme... En fi companys i companyes tan sols vos demane coherència i consciència de classe. Termes que no són decimonònics com els poderosos diuen. Ells si que són el passat d’un futur sense explotació, repressió, un futur ple de llibertat i d’esperança, on l’harmonia entre els homes i la Terra desterre els negocis miserables que ens envolten. Ni déus, ni amos, ni salvadors, tot depén de nosaltres, el poble.

Ala a menjar torrons i beure  i a viure en alegria que l’alegria és revolucionaria.
Aquest poema és per totes i tots vosaltres. Fins la victòria sempre

El viatge podria ser perfecte
Ha vingut el fred de sobte, com sempre.
Hi ha gent que dorm als portals de les finques,
en els bancs dels jardins i en forats foscos i negres.
Altres tenim la sord de dormir rodejats dels nostres.
El capitalisme destroça molts somnis,
prostitueix l’amor, les persones i fereix les paraules.
Tot son negocis que duen a la gent a dormir entre periòdics.
La Terra viatja i també nosaltres.
El viatge podria ser perfecte si no fora per les turbulències.
El futur el farem les persones lliures,
les mateixes que ploren i riuen,
les persones de carn, les que tenen arrugues.
La gent que escriu la història i no les aristocràcies podrides.
Ha vingut el fred de sobte, com sempre.
Els ocells ja no canten, però si que festegen
en els mateixos jardins on dormen les persones
rodejades de somnis, frustracions i esperances.
És l’hora d’eixir al carrer sense complexes,
per a defendre les nostres idees.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...