Escriure per no callar: La Segona República

Ja fa 83 anys a l’Estat Espanyol va succeir un fet que la gent progressista mai hauríem d’oblidar. Els resultats de les eleccions del 12 d’abril de 1931 van posar de manifest que la monarquia no gaudia de suport, Alfons XIII així ho va veure i va deixar el tron. La Segona República es va proclamar el 14 d’abril i es va constituir un govern provisional presidit per Niceto Alcalá-Zamora.

Les primeres mesures que es van prendre van ser: Convocar eleccions a Corts Constituents el 28 de juny. Amnistia general dels presos polítics i prendre mesures d’urgència per evitar el caos.

Mentrestant Francesc Macià, líder de la recentment creada Esquerra Republicana, va proclamar el mateix dia 14 d’abril la República Catalana dins d’una suposada Federació Ibèrica, si bé el 21 d’abril es va constituir una Generalitat provisional.

Les eleccions de juny les van guanyar els partits d’esquerra i la nova Constitució va ser promulgada el 9 de desembre, una constitució que arreplegava clarament el pensament d’esquerres victoriós. Alcalá-Zamora fou el primer president de la República i Manuel Azaña el president del govern.

La nova constitució parlava d’una república democràtica de treballadors, d’un estat integral amb el qual es pretenia aproximar als republicans unitaris i federalistes, alhora que es van admetre les autonomies. S’arreplegava la sobirania popular, el sufragi universal masculí (el femení va ser aprovat en una llei de 1932). Es parlava d’un estat aconfessional, d’un parlament unicameral. Es reconeixia el dret de divorci, la inviolabilitat de domicili, llibertats d’expressió, d’unió, d’associació, la possibilitat de socialitzar la propietat...

Entre 1931 i 1933 en l’ anomenat bienni d’esquerres es van fer una sèrie de reformes entre les quals podem destacar la reforma religiosa. El govern seguint la constitució va proclamar un règim laic i la separació Església-Estat. Per tant es va reconèixer l ’extinció del pressupost del clergat i del culte. La prohibició de la pràctica docent als ordes religiosos i la seva submissió a una Llei de Congregacions. la secularització dels cementiris, la legalització del matrimoni civil i del divorci. Reformes que com era d’esperar van provocar fortes tensions entre l’Església i la República.

També es va modernitzar l’exèrcit, si bé els canvis van tenir resultats limitats i van exacerbar els sectors més conservadors, principalment els anomenats africanistes. Es va crear la guàrdia d’assalt com a força d’ordre públic fidel a la República.

Es va dur a terme la reforma agrària que permetia entre altres coses l’expropiació de grans finques, amb indemnització en gairebé tots els casos, per ser lliurades a les comunitats de llauradors. També es va reformar l’Estat centralista i es van posar en marxa processos autonomistes a Catalunya, País Basc i Galícia. Pel que fa a l’educació i la cultura es va adoptar un model d’escola mixta, laica, obligatòria i gratuïta que assegurava el dret a l’educació a tothom. Les reformes laborals, malgrat el rebuig de la patronal, van permetre el desenvolupament de lleis que milloraven les condicions de treball ...

Tot aquest esforç renovador acabaria tràgicament en allò que coneguem com a Guerra Civil Espanyola (17 de juliol de 1936 fins a l’1 d’abril de 1939), un conflicte bèl·lic que va enfrontar el govern legítim de la Segona República Espanyola, contra una part d’un exercit que va pegar un cop d’estat i que a més a més tenia el suport de les organitzacions de dretes.

Avui, en allò que ens diuen Democràcia, el poder reaccionari i hereu dels feixistes que van tindre aquest país aïllat, humiliat i reprimit, continua en la quimera de destrossar l’ educació pública, la sanitat, els drets de la classe treballadora, de fer la vida impossible a la gent honrada, de retallar la democràcia, de prostituir la política, de portar-nos al límit de la paciència

Aquests versos estan dedicats a la gent que creu en els principis republicans i perquè no dir-ho a tots els que esperen la proclamació de la Tercera República. Salut companys i companyes.

El Poeta Dissident

I com la primavera vindrà la tercera

Camine pel carrer rodejat d’imatges apagades

entre gent sense esperit i la rialla continguda,

vosaltres els heu furtar l’alegria de viure, canalles.

Alhora esclata la vida en la terra i no hi ha ningú que l’ ature,

però una vegada més vosaltres insistiu a detindre-la, salvatges.

Ningú nascut d’una mare és més que un altre,

ni cap déu ens durà la vida eterna perquè ja és de nosaltres

dels que visquem i morim entre sargantanes, roses i tempestes.

Tot el poder per al poble que sofreix.

Tota la llibertat per al poble oprimit.