S’ha mort el camarada Nelson Mandela tot un mite del nostre temps.
Tots els mitjans de comunicació, almenys els que he pogut veure, escoltar o
llegir, han parlat fins a la sacietat d’aquest gran home. Per mi, és l’exemple
clar de què en aquesta vida tot és possible. Madiba va estar tancat a la presó
27 anys, en una cel·la de no més de 4 metres quadrats, era el presoner nº
46.664, i va ser considerat terrorista fins a l’any 2008. Tot i això va ser
president de la República Sud-africana, d’un país on l’odi, la repressió,
l’assassinat i moltes altres coses més, eren la norma general de vida. La seva
persona reflexa la lluita de milions de persones contra totes eixes malalties
que engendra la societat en la qual vivim: explotació de l’home per l’home, la
destrucció de la Terra, la fam, la guerra...
En un món on la realitat té un grau de complexitat cada vegada més
gran la solució individual als problemes que ens devoren no és prou, fa falta
l’esforç de tot el món i així també ho va veure Mandela. Per eixe motiu Madiba
des d’un primer moment va veure que el perdó, la tolerància, el diàleg... eren
els ingredients que farien possible el transit pacífic d’un regim abominable
com l’apartheid a una democràcia. I
per aquest motiu va centrar tot el seu esforç en la recerca de la pau, de la
reconciliació, de la justícia y la llibertat. Com a home tampoc va renunciar al
seu passat i no va ser cap sant per això en el seu llibre “Conversacions amb mi
mateix” va reconèixer que quan la repressió racista es va tornar totalment
insuportable no va dubtar en agafar les armes per derrotar l’ apartheid.
Per a la gent d’esquerres, comunistes, ecologistes... la figura de
Nelson Mandela deu ser una font d’inspiració en la recerca de la justícia, en
la lluita pels drets dels més dèbils, de coratge i de talent per acabar amb els
sistemes que exploten, reprimeixen, assassinen... als seus ciutadans i
ciutadanes.
Avui el capitalisme se sent victoriós i en cap moment busca la
concòrdia, ni el perdó, més bé al contrari, el seu comportament ens recorda les
imposicions repressives contra el vençuts de la dictadura feixista de Franco.
Tampoc veiem talent per cap lloc en les seues pràctiques i els seus resultats,
en cap moment vegem que vagen dirigits cap a la recerca de la igualtat o la
justícia social. Tal vegada és com demanar peres a un pomer. Els desnonats,
preferentistes, aturats, retallats... són les primeres víctimes d’aquest
sistema victoriós i sense escrúpols de cap classe.
La solució a tanta humiliació la tenim tots. Ara bé, fins que la
gent que no eix mai al carrer a defensar els seus drets no se n’adone que en el
sistema en el qual vivim ningú està segur, no farem res. Estem en un moment que
cal sumar esforços per derrotar la bèstia de mil caps i tots som necessaris per
poder fer eixe canvi. Podrem tindre mil i una discussions, dir-nos les veritats
a la cara..., però hem de tindre clar que l’enemic no està entre nosaltres i
que en aquesta part de la trinxera no caben els corruptes, els explotadors, els
maltractadors, els mercats, els opressors dels pobles ...
L’amor, en totes les seues formes és una arma revolucionaria.
Aquests versos van dedicats a tots els enamorats i enamorades, als lluitadors i
als que en un futur hauran de lluitar per la construcció d’un món més igual i
més just. També per als que ja no estan amb nosaltres. Salut i llibertat
companys i companyes.
No hi havia a València dos cames com les
teues
Vicent Andrés Estellés
El teu cos
El teu cos
naixement d’impressions,
rebenta cada
instant el meu delit.
Fragància
infinita d’amor plena
que creix en
els racons per on tu passes.
Cos desitjat, volgut, que m’acompanya
pel gran
viatge ràpid de la vida.
Suavitat
extrema que bullirà
l’interior
del cor meu quan bategue.
Corbes que
em persegueixen tot el dia,
fins a
l’obsessió abassegadora
que camina
envoltada d’amargor.
Tempesta que refresca l’esperança
abrasida i
agostada per la por.
Desig
insaciable, és el teu cos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada