dilluns, 29 de juliol de 2013

Accident: Causa immediata vs causa bàsica



Un accident és un succés fortuït que provoca un dany, el que el fa, per definició, inevitable. Ara bé, poden prendre's mesures per prevenir situacions que se saben perilloses per experiències anteriors. És a dir, que en un accident hi ha una “causa immediata”, que en el cas de l'accident ferroviari de Santiago de Compostela pot ser un despiste del conductor, i una “causa bàsica” que és un sistema de seguretat inadequat o inexistent. En els dos casos hi ha responsables.

El responsable de la causa immediata, a falta de la investigació judicial, és el conductor que ha admès una imprudència al entrar amb una velocitat alta a una revolta perillosa. No sabem els motius que han provocat aquesta temeritat en un conductor professional amb experiència en aquesta mateixa ruta. El que si sabem és que els responsables de Renfe i d'Adif no han aplicat el principi de precaució exigible per la seguretat dels viatgers, i aquesta és la causa bàsica del terrible accident. 

Ara ens assabentem que dels 87,5 Km del trajecte els últims 7,5 Km, en els quals va ocórrer la catàstrofe, no hi havia el sistema de senyalització Ertms que han de tindre els trens d'alta velocitat i que haguera frenat el tren automàticament. Pareix ser que l'estalvi per no posar la balisa que podia haver evitat l'accident és de 14.000 €. Però a més, en els altres 80 Km on sí està instal·lat el sistema de seguretat Ertms que va costar 164 milions d'euros, no s'utilitza. Qui decideix jugar amb la vida de les persones d'aquesta manera?

Crec que hi ha indicis racionals suficients per imputar els responsables de Renfe i Adif per permetre que circulen trens a més de 200 km/h que depenen d'una sola persona, el conductor, exposat a despistes, infarts i mil coses que poden succeir a qualsevol persona, havent sistemes dissenyats per prevenir aquestes circumstàncies. En mans de qui estem? 

Fa set anys un altre accident a València en condicions similars, el descarrilament del metro en una revolta sense la balisa convenient, va deixar 43 persones mortes i 47 ferides. L'accident de metro més greu de la història d'Espanya no va merèixer ni el canvi de programació de la televisió autonòmica C9. Els mitjans de comunicació, embolicats en events més importants, com la visita del papa, a penes van fer ressò ni van investigar les causes més enllà de la causa immediata: l'excés de velocitat del conductor que, a més, era un dels morts. Tampoc la justícia ho va fer.

Potser un dels motius de repetir aquest tipus de catàstrofes és no exigir responsabilitats als responsables de la causa bàsica: la inexistència de sistemes de seguretat apropiats. Els mitjans de comunicació i la societat civil no podem permetre que els alts responsables, que gaudeixen de sucosos sous “per la gran responsabilitat de càrrec” es lleven l'espart de l'ala i descarreguen tota la culpa en el conductor, sotmès a l’atzar de la imperfecció humana. Esperem de la justícia i dels polítics que aquest cas de Santiago no es tanque com el del metro de València, amb els responsables de 43 morts celebrant, amb un sopar, les mentides que s'havia tragat la comissió d'investigació de les Corts Valencianes que eximia de responsabilitat a qui cobrava per ella.

dilluns, 15 de juliol de 2013

No som roques



En moments com els que ens ha tocat viure puguem deixar-nos arrossegar per la multitud i trencar-nos les mans en aplaudiments estèrils o reflexionar, actuar i prendre consciència. La decisió no és fàcil i si agafes molta consciència potser no pugues viure perquè t’esclafa la realitat. No obstant això, de vegades la realitat ens supera i encara que un tinga moltes ganes de viure se’ns nega eixa possibilitat, la de viure, és clar, almenys amb dignitat.

Si no ens afectara tot allò que està passant davant dels nostres nassos seríem pedres i de fet molts humans estan molt prop de ser simples fragments de roca. Altres tenim el do o el defecte de prendre totes les lluites com a pròpies, de reivindicar tot el sofriment, de patir totes les injustícies. Quin és el punt intermedi? No ho sé, però almenys sé que no sóc una roca, ni sóc un fidel servidor, ni un bon xicot, ni moltes altres coses que espera de mi el sistema. Com molts altres sóc un toca pilotes, un crític, un pensador, escric versos, estic enamorat de la meua companya, mire pels meus companys i companyes... un entre tants.

En una societat on gran part de la població viu en ciutats la desconnexió amb la natura és una de les nostres marques d’identitat, hem creat un paisatge social on allò que es pot considerar salvatge no existeix o resta poc perquè desaparega. Cada dia que passa el nostre planeta, la Terra, sofreix algun cop que agreuja encara més si és possible la seua salut y la de nosaltres que ens comportem com si fórem una plaga. 

També es pot argumentar que tots tenim la culpa, que  els exclosos socials tallen els boscos, que nosaltres, els ningú de Galeano, pixem, anem en cotxe... i moltes altres coses més. Però no és així, perquè fins ara el nostre poder de decisió és cada vegada més reduït i als fet ens remetem. Per tant, vista la situació de llibertat actual, el diagnòstic de culpabilitat és un altre, és el sistema “salvatge” en el qual vivim el que ens està portant a la destrucció. Afirmació que per altra banda no és gens nova. Però el més trist de tot és que aquesta situació de crisi ecològica no la poden gestionar els que estan gestionant l’estafa de la crisi econòmica en la que estem immersos, perquè si és així no hi ha solució. No ens valen frases com “Luis hacemos lo que podemos, animo” Aquesta gen que els dóna absolutament igual la sort de milions i milions d’éssers, es la porta fluixa el que els puga passar a la resta de la vida en la Terra. La seua vara de mesurar és absurda, la bogeria dels diners en la que viuen immersos els impedeix veure la realitat.

No hi ha alternativa o aconseguim que aquesta situació gire 1800 o l’espècie Homo sapiens sapiens està en perill. Aquests versos els dedique a totes i tots els enamorats, perquè l’amor, la rialla, les ganes de viure són revolucionaries i tan sols un canvi revolucionari ens pot alliberar de tant de fàstic. Salut i llibertat companyes i companys. 


Cada vez que me miras
nazco en tus ojos.
Jorge Riechmann
L’amor és una tempesta
L’amor és una tempesta
que m’arrastra per la vida
i m’ajuda a suportar-la.
És la força del meu cor
que batega melancòlic
davant de tanta bellesa.
L’amor és una tempesta
que esclata sense guió
dins dels cors de porcellana
distants de la nit eterna.

La vida es amor etern.
Per tots  els mortals l’amor
uneix i separa, mata,
cega les ments, obri  portes,
les tanca, destrossa cors,
 els engrandeix, els col·lapsa.
És un bes furtiu, un esguard,
una carícia límpida
que rellisca per la cama.
Un discussió morta.

No conec cap energia
més forta sota la Terra,
ni cap misteri més gran,
tampoc sé perquè renaixes
entre mirada i mirada,
ni perquè et desitge tant,
però sé que sense tu
no puc viure, no puc viure
com no poden viure els peixos
fora dels rius o dels mars.

L’amor no coneix fronteres,
ni sap de destins imposats,
ni de guerres, ni de fam.
L’amor renaix cada instant
entre silencis i plors,
expandint-se pel  meu cos ,
agafant-se per les cèl·lules,
viatjant per les neurones
i la sang roja del cor.
L’amor és més que un instant.

On vaig jo sense el teu amor?
on vas tu sense el meu amor?     

dijous, 11 de juliol de 2013

L'Omertà en el PP



La màfia siciliana va encunyar el terme “omertà” per definir la prohibició d'informar sobre els delictes que implicaven a persones de l'organització. Aquest pacte de silenci sembla que s'ha imposat a la cúpula del Partit Popular. Ningú dona explicacions de l'escàndol Bàrcenas, el tresorer del partit durant els darrers 20 anys, ni d'on poden haver eixit els quasi 50 milions d'euros de Suïssa. L'estratègia es limita a acusar Bàrcenas de ser un "mentiroso compulsivo" que va "engañar a todo el mundo, el primero al señor Rajoy" amb "una doble vida" que le ha permitido hacer dinero mediante "actividades ilícitas" fora del partit, com declarava Martinez-Pujalte, esforçant-se per allunyar la sospita del finançament il·legal del PP: "Si hay financiación ilícita, es la financiación ilícita del señor Bárcenas", afegia. 

Aquest il·lustre diputat que “ríe a carcajadas, vocifera en los plenos, le encanta provocar, es pendenciero, insulta, miente, enreda, (...) no sólo proyecta la imagen de patán, sino que en la práctica lo es” segons la descripció de “Los Genoveses” que compartisc, posa, sense voler, el dit a la nafra: el finançament il·lícit del PP.

L'extresorer, que ha portat els comptes del PP dels últims 20 anys, relatava en El Mundo amb pèls i senyals com es finançava el Partit Popular: “recibía donaciones en metálico de constructores y otros empresarios que a su vez obtenían adjudicaciones o contratos de las administraciones gobernadas por el partido". Entregaban el dinero "en bolsas, maletines o maletas", en el despacho del entonces tesorero Álvaro Lapuerta "y en presencia de Bárcenas, en calidad de gerente". Contaban los billetes, los metían en la caja fuerte del partido y cada cual  anotaba la entrega en su contabilidad personal, en tarjetas de visita de Lapuerta o en los ya famosos cuadernos cuadriculados de Bárcenas.” (Infolibre.es)

Aquestes declaracions, de ser certes i tot indica que ho són, confirmen la sospita de que els diners dipositats en Suïssa, a nom de Bàrcenas, són en realitat els diners il·lícits del Partit Popular. Desmunta totes les estratègies d'absurdes desmentits de la cúpula del PP i destapa els silencis còmplices, l'omertà, del partit i del govern. Rajoy calla i qui calla beneix. El nostre Estat no pot permetre’s un president de govern implicat directament en la corrupció que corca el partit que el sosté.  

Si la situació econòmica i social és inaguantable, la situació política, derivada de la impunitat de la corrupció i la no assumpció de responsabilitats dels governants directament implicats que permet la majoria absoluta, amenaça directament la democràcia. La ciutadania no pot permetre que els partits funcionen com les famílies mafioses sotmesos a “codis d'honor” que, com l'omertà, serveixen per eludir l'acció de la justícia i evitar la transparència imprescindible per al funcionament democràtic. Només hi ha una sortida decent i democràtica: la convocatòria d’eleccions generals ja.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...