dimecres, 29 de maig de 2013

Negociació o imposició



Tot allò que està passant al nostre país recorre tot Europa  en major o menor intensitat. El poder neoliberal està destruint l’estat del benestar i està construint una altra Europa. En aquesta construcció no hi ha cap negociació, el camí a seguir ja està traçat, nosaltres deuríem ser obedients i contribuir en la construcció d’una societat sota la tutela dels amos. Benaventurats els mansos perquè d’ells serà el regne dels cels.

Fins ací el guió no m’agrada gens, simplement estem davant d’una guerra dels rics contra els pobres i si no fem res per evitar-ho la guanyaran amb totes les conseqüències. És a dir, estem davant d’una lluita de classes on de moment la classe obrera i mitja tan sols està rebent cops. I, a més amés, esperen de nosaltres que posem l’altra galta.

La poca vergonya arriba a nivells insuperables, ens consideren que som molt poca cosa i estan totalment convençuts que continuaran fent-nos passar pel forat, com està passant fins ara. Tan sols cal mirar el que estan fent a Portugal o Grècia per a veure que açò encara no s’ha acabat. Ells, la classe dominat, vol continuar menjant-se les gambes i a nosaltres com a molt ens toquen els caps. Això sí, la factura la paguem nosaltres.

Des de la seua conducta s’estan carregant la pau social, nosaltres –la classe treballadora i mitjana- hem de resistir i defendre’ns. Encara crec en la força de les paraules, però hem de tindre clar que aquesta gent no raona sinó que imposa els seus interessos de classe que no són els nostres. Com diria Sánchez Gordillo “per a guanyar aquesta batalla no és suficient una manifestació o dos, sinó lluitar sense descans. La constància és revolucionària”.

Per altra banda, l’arrogància i superba que reflecteixen sobre els seus semblants es tradueix en un atac constant al planeta Terra. A Europa amb el nom de la propietat privada continuen fent-se salvatjades al mar, a la muntanya i al cel. Els boscos es gestionen com bancals de fusta, les platges i la costa en general com un negoci turístic i el cel rep tota classe de elements contaminants. On està eixa Europa verda i respectuosa amb el medi ambient? De moment sota la bota neoliberal.

Esperem aguantar fins a les properes eleccions i que els resultats siguen propicis per a la ciutadania. Si per una d’eixes aconseguiren guanyar altra vegada la situació seria catastròfica, costaria molts anys llevar-nos les cadenes.  

Aquests versos són per la gent que no es resigna, continua lluitant i els planta cara. Salut i llibertat companys i companyes.    


Estoy perdido.
La falta de imaginación me condenó.
Ya todo el tiempo restante se lo descuento a la muerte.
Jorge Riechmann

La llum apaga la nit   
El sofriment del meu poble
em du per altres camins.
He vist la realitat
de la irrealitat vostra
amagada entre parets
i miralls encegadors.
Vosaltres estàveu allí
exercint de nous botxins,
negant la vida dels vius
extraviats per la vida.

Exigida la derrota
sense cap condició,
la bèstia es llepa els llavis
després de la gran panxada,
dorm en el cau força farta.
Viu alimentada de sang
obrera, del patiment,
de la que sembra misèria.
El seu triomf és la nostra
docilitat que ens calla.

Pels carrers corren els dies
que s’escapen entre boires
espesses que revolegen.
Per les cruïlles udolen
els llops que mai podem veure.
Pel meu front cau la suor
envoltada per la ràbia
atrinxerada en la vida.
Així vull però no puc
 viure encara que he de viure.

La llum apaga la nit,
la bèstia està intranquil·la.

dimarts, 28 de maig de 2013

El fracàs de “la no política”



El M5S (MoVimento 5 Stelle) no és un partit a l'ús, és un moviment ciutadà, sorgit de la decepció amb la política i els polítics, al voltant de la persona i del blog de Beppe Grillo que va saber canalitzar el descontent popular. Sectors del 15M comparteixen els eixos principals del seu programa basat en l'ecologia i el desenvolupament sostenible, l'empenta ciutadana per acabar amb la corrupció i per la renovació política. En les eleccions generals italianes de febrer proppassat el partit M5S del còmic Beppe Grillo va ser el partit més votat, amb un 25,5% dels sufragis al Congrés i el 23,8 per al Senat, però no varen voler negociar amb Bersani, el líder del centre-esquerra, amb els que podien governar. Des de febrer han practicat la política de “la no política” al no voler embrutar-se amb la política real. 

En les eleccions municipals parcials d'aquest cap de setmana el M5S ha sigut el gran perdedor, doncs ha perdut més del 10% dels vots aconseguits en febrer, no ha obtingut cap alcaldia i ni tan sols ha passat a la segona ronda en les grans ciutats. L'abstenció ha passat del 40%. En la ciutat de Roma la participació ha sigut d'un escàs 53%, el que indica clarament que el moviment ciutadà no ha sabut, en aquesta ocasió, canalitzar el creixent descontent i decepció amb la classe política. Per què ha sigut tan efímer l'èxit electoral del M5S que representava l'esperança per una gran part de la ciutadania?

Hi ha opinions per a tots els gusts. Potser perquè alguns dels parlamentaris no volen renunciar als salaris de diputats o senadors com prometien, o per les discussions internes, o perquè la xarxa no és suficient per articular i fer funcionar una organització, però el que sembla més factible és que quan la ciutadania vota espera que el seu vot servisca per alguna cosa, i el M5S ha dit a tot que no sense donar cap alternativa. S'ha interpretat que no voler pactar amb el centre-esquerra va empentar a Bersani als braços de la dreta de Berlusconi donant-li un poder que els electors li havien negat.

Quan milions de ciutadans entreguen la confiança i hi ha la possibilitat de “fer” alguna cosa no es pot continuar criticant i queixant-se des de la inacció. La política és negociar i prendre decisions en la mesura de les forces aconseguides i, quan eres l'opció més votada, hi ha l'obligació d'actuar i la responsabilitat de no fallar als que hi han dipositat la confiança mitjançant el vot. 

L'èxit electoral del M5S va ser una lliçó per als partits clàssics i va servir de guia a altres moviments ciutadans d'Europa que veien una manera de dirigir l'energia ciutadana cap a una vertadera regeneració democràtica de la política. Aquest fracàs també hauria de ser, però, una lliçó per als partidaris de l'antipolítica, de la crítica contínua sense mostrar alternatives, per als de les essències pures, els del tot o res. Algú, crec que Aristòtil, va dir que la política és l'art d'allò possible, però he escoltat una frase que m'agrada més, que diu que “la política és l'art de fer possible allò necessari”. En moments de necessitats extremes, com l'actual, cal reivindicar l’acció política més que mai.

dimecres, 22 de maig de 2013

La reforma municipal, altra imposició ideològica



Aquest govern s'ha proposat imposar, en la legislatura, el programa ideològic de màxims de la dreta més reaccionària d'Europa. Després d'acabar amb els drets laborals, imposar la moral i l'educació catòlica i desfer l'incipient estat de benestar, continua treballant per accentuar el control polític de la justícia, privatitzar les pensions i, el que està més a prop, acabar amb l'autonomia municipal recuperant la idea centralitzadora i uniformadora de segles passats. Amb l'argument de la crisi i de l'estalvi imprescindible, diuen, per sortir-se'n, plantegen retallar 900 milions en salaris dels funcionaris municipals i llevar competències a més de 5500 municipis. 

La història del municipalisme espanyol ha sigut complicada. Ja a l'Edat Contemporània els liberals dividiren Espanya en províncies uniformes (1830), cadascuna amb la seua Diputació Provincial i el seu governador civil nomenat pel poder central. La vocació centralista i uniformadora dels liberals espanyols va portar a dissenyar igual l'estructura d'una gran ciutat, com Madrid o Barcelona, que la d'un municipi rural, a més d'obviar les tradicions de governs locals arrelats per la història, com en els casos de Catalunya, Galicia o País Basc, el que va originar un problema regional de difícil solució. Moderats i progressistes, fent i desfent, permeteren que el càncer del caciquisme i la corrupció degradaren la vida política i social durant el segle XIX i el primer terç del XX. L'intent regeneracionista de Calvo Sotelo no va passar de declaracions d'intencions, fins que es va proclamar la II República. El franquisme, més uniformador i centralitzador que cap altre model anterior, dirigia els municipis de forma autoritària, designant directament alcaldes (“Jefe Local del Movimiento” els anomenaven) i regidors, per aplicar les directius que venien de dalt. 

El 3 d'abril de 1979 es van celebrar les primeres eleccions municipals de l'actual període democràtic, i en 1985 s'estableix la Llei de Bases de Règim Local adaptat als principis constitucionals d'autonomia i administració descentralitzada que assegura l'actuació en l'àmbit propi, amb plena capacitat i baix la pròpia responsabilitat. Cada nivell de l'administració té les seues competències, però totes són idèntiques en quant a capacitat en els assumptes que hi són propis. No hi ha cap administració “per damunt” d'altra. Cal doncs respecte per solucionar conflictes entre administracions de l'Estat que es deuen al interès públic. 

L’avantprojecte de Llei de racionalització i sostenibilitat local, anunciat pel Consell de Ministres, pretén acabar amb l'actual autonomia i descentralització administrativa dels municipis. La xarrameca del govern no pot ocultar les vertaderes intencions de les mesures: privatitzar i centralitzar. La retallada de serveis públics, assumits pel sector local per suplir les carències d'altres administracions, té la mateixa finalitat que la resta de retallades. El govern central roba als municipis les competències que pot convertir en negoci, com són sanitat, educació i serveis socials que, degudament externalitzades, seran més cares i de pitjor qualitat, com acrediten experiències d'altres estats; limita les competències i serveis prohibint fer res més que el que tenen expressament atribuït per llei de manera uniforme, a pesar de les carències d'altres administracions. 

Les Diputacions Provincials, òrgans no sotmesos a l'elecció directa dels ciutadans, assumiran la prestació de serveis dels municipis que no arriben a cert llindar de població. S'estima que els bens públics que administren Entitats Locals Menors ronda els 21.000 milions d'euros. Que passarà amb això? Les administracions locals no poden endeutar-se ni acudir al crèdit per infraestructures ni equipaments. Qui podrà fer-ho? Doncs la iniciativa privada. Sempre anem a parar al mateix lloc, la iniciativa privada. Aigua, il·luminació, neteja, fem, jardins, transport públic, esport, cultura... tot pot privatitzar-se, convertir-se en negoci per uns quants, amb els diners de tots. Es perd la idea de servei públic i s’implanta la de rendibilitat en serveis que, per la pròpia naturalesa, han de ser deficitaris. 

Aquest govern s'ha proposat imposar el programa ideològic de la dreta més reaccionària d'Europa, i la reforma municipal és un pas més per reduir l'Estat, prescindint de centenars de milers de treballadors públics, i deixar en mans del mercat sectors que fins ara eren considerats públics. Més atur i serveis per qui puga pagar-los. Una batalla més que estem perdent en aquesta lluita de classes que ja és cruenta. 

Article relacionat, que pot interessar-te, en Público: Las falsedades de la reforma municipal, por M.Emilio García

dijous, 16 de maig de 2013

País Valencià



És un clàssic. Quan hi ha problemes cal parlar d'altres temes per tal de desviar l'atenció, és a dir, el que hom coneix com marejar la perdiu. La dreta valenciana que, no ho oblidem engloba l'extrema dreta, ha utilitzat aquesta estratègia amb molt bons resultats des del principi de la transició. El discurs anticatalanista, amb arguments absurds, ha servit als nacionalistes espanyolistes per aconseguir i mantindre el poder durant dècades. 

Amb el cinisme per bandera, hem vist accions continuades contra l'ús i ensenyament del valencià, fins i tot incomplint sentències judicials; conflictes creats artificialment en relació a símbols i senyes d'identitat històriques del País Valencià; el ninguneix continuat de poetes, artistes o intel·lectuals reconeguts a tot el món però no afins a la dreta ultramontana valenciana. 

El diputat del PP Rafael Maluenda ha presentat una proposició no de llei per evitar la utilització de “País Valencià”, doncs, ha declarat, que és “una ofensa a nuestro pueblo y a nuestras señas de identidad” que l'Ajuntament de Barcelona utilitze l'expressió “països de parla catalana”. Amb l'argument del diputat es pot sucar pa, diu Maluenda que: "Claro, si somos países, pues podemos formar parte de ellos; y si encima hablamos catalán como dicen, pues como decía Hitler: si en Austria hablan alemán, pues veamos...”. És a dir, que si diguem País Valencià els catalans ens envairan. 

Aquests arguments indiquen el nivell dels polítics que, amb majoria absoluta, guanyen les eleccions al País Valencià. El Parlament Valencià perd el temps en aquestes ximpleries mentre apareixen al diari d'avui titulars com “La pobreza crece en la Comunitat el doble que en España“. Si la pobresa ha augmentat un 8% a Espanya, a la “Comunidad” de grans events i megalòmanes obres públiques que ens posarien al mapa, ha crescut el 18%, sols per darrere de Canàries. O que “Seis mil vecinos de Dénia se quedan sin médico de familia“, mentre Maluenda, diputat per Alacant, es dedica al aquestes coses.

Potser aquesta nova rajada de tinta de calamar siga per desviar l'atenció del nou cas de corrupció, un més, que s'albira important: el cas Esabe. Es tracta d'adjudicacions milionàries a una empresa amb deutes amb la Seguretat Social, el que és il·legal, especialment si, com és el cas, els adjudicadors eren sabedors. Però açò no és tot,doncs la investigació del frau a la SS, de 30 milions d'euros, ha destapat el pagament de suborns a directius de la conselleria. A més, aquesta mateixa empresa has contractat, entre 2006 i 2011, per més de quatre milions amb l'Ajuntament de València. I només s’ha començat a estirar del fil.

No sabem si el diputat Maluenda considera aquestes coses “una ofensa a nuestro pueblo y a nuestras señas de identidad”, perquè la imatge del País Valencià amb la gestió del PP és de ser més pobres, amb menys drets i, damunt, deshonrats.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...