diumenge, 28 d’abril de 2013

A qui protegeix l’Estat Protector?




S’ha parlat d’estat protector per definir l’estat de benestar, doncs era l’Estat qui administrava i assegurava sanitat i educació universal, uns serveis bàsics que garantien un mínim vital a tots els ciutadans i uns serveis de policia que vetllaven per la nostra seguretat. Però com definiríem un Estat que tinguera un llistat amb els delinqüents més perjudicials per a la ciutadania i no els detinguera? Que pensaríem si aquest Estat vetllara pel benestar dels delinqüents i perseguira a les víctimes? Podríem viure amb un Estat que col·laborara amb els responsables de misèries massives i morts entre els seus ciutadans?

Des de l'any 2010 l'Estat espanyol disposa de la “llista Falciani”, elaborada per un ex-treballador del banc suís HSBC, Hervé Falciani, que la va passar a les autoritats franceses i aquestes a les espanyoles. Aquesta llista conté informació de 3.000 comptes dels quals hi ha identificats, si més no, 659 “contribuents” espanyols. S'estima que el capital no declarat és superior als 6.000 milions d'euros. Tot i ser delinqüents, coneguts i localitzats la acció legal contra ells ha sigut mínima i els noms no s'han fet públics. Només el treball d'investigació periodística han tret a la llum uns quants noms, entre els quals destaca la família Botín, que “ha regularitzat” la seua situació pagant 200 milions a Hisenda. 

Un informe de l'Agència Tributària, de novembre de 2012, diu que el 71,8% del frau fiscal és a càrrec d'empreses i grans fortunes que defrauden 42.000 milions d'euros. Però una de les primeres mesures del govern del senyor Rajoy va ser desmuntar el grup d'inspectors d'Hisenda dedicats a investigar aquests grans fraus, mentre intensificava la inspecció als autònoms, professionals liberals i treballadors amb nòmina, el frau dels quals representa tan sols el 8% del total. Aquestes empreses i grans fortunes, tot i pertànyer als espanyols més patriotes del món, dipositen els seus capitals en paradisos fiscals per no contribuir a Hisenda, amb el consentiment de l'Estat que, a més a més, fa de tant en tant una amnistia fiscal per a que regularitzen una petita part del capital, per a les despeses corrents, mentre el gros continua impunement fora de cotització. 

Els milions defraudats, per aquests avars amb la col·laboració del govern, són més que suficients per evitar les retallades en sanitat, educació, serveis socials i demés serveis bàsics per a la ciutadania, aquestes retallades que estan precaritzant el treball i empobrint la població, portant a milers de persones a la desesperació quan no directament a la mort. El desistiment de les obligacions constitucionals de l'Estat cap als ciutadans i la col·laboració amb els responsables de la fatídica situació social, s'agreuja amb l'intent continuat de criminalització de la legítima protesta ciutadana, amb la utilització de tota la força dels cossos policials al servei dels interessos dels grans delinqüents. 

Amb una situació que exigeix el màxim esforç dels poders públics per alleugerar l’estat desesperat de milions de famílies amb tots els membres aturats, amb milions de joves sense futur i milions de majors pendents de pensions raquítiques, en què s’ha convertit l’Estat?  A qui protegeix l’estat protector?

dijous, 25 d’abril de 2013

2014



Si fem cas de les informacions que s’airegen en molts mitjans de comunicació afins al govern, és a dir pràcticament tots, el 2014 serà un any clau, començarem a superar la crisi i tot tornarà a la normalitat. Tant de bo siga veritat, però possiblement la realitat serà una altra i, a més a més, tot depèn d’allò que entenem per normalitat. De totes les maneres si així fora començaríem a superar la crisi econòmica després d’ haver saquejat la sanitat, l’educació, la cultura, la dignitat, la justícia social... després d’ haver desnonat a milions de persones, d’haver perdut la vida moltíssima gent, d’haver destruït la jubilació a milions de persones... 

Aleshores, quina serà eixa normalitat? Tornarem a recuperar els nostres drets? Recuperarem l’estat del benestar? Sincerament crec que els canvies que han dut a terme els neoliberals els han fet perquè es queden amb o sense crisi. Estem per tant davant de la mort d’una  identitat capitalista i individualista  que mor per a donar pas a una altra, la de l’angoixa permanent d’homes i dones que cada vegada es pareixeran més als esclaus d’un passat no molt llunyà. A una societat classista deshumanitzada, sense cor, en la qual les persones tan sol contaran per a mantindre l’ estatus d’una minoria i on  el saqueig de la Terra serà una constant. 

La lluita és l’únic camí que pot canviar aquest guió. Si no els plantem cara el futur nostre, dels nostres fills i filles, dels nostres majors, de la Mare Terra, serà tan negre com una nit sense lluna. El nostre futur com a poble passa per desterrar el saqueig dels recursos humans i naturals, per perseguir la cultura de la corrupció, per pensar, per plorar, per riure... La crisi del sistema capitalista ens ha de portar a la reflexió, a mirar més enllà del nostre alé i posar l’individu en el seu lloc.

Al planeta Terra estan passant coses que no se solucionaran si continuem funcionant amb la mateixa miopia amb la qual hem tractat la crisi que estem sofrint. Els interessos d’una minoria ridícula no es poden posar per damunt dels interessos de la gran majoria que, a més a més, no poden ser altres que viure en pau amb la natura i amb els seus semblants.

2014 serà en tot cas l’any a partir del qual haurem de clarificar la nostra posició a favor de la vida i el respecte als altres o continuar en la dèria en la qual estem submergits i arrasar tot allò que encara queda en peus. Els següents versos estan dedicats a la gen que continua en la lluita, a la gent que creu que un altre món és possible. Salut i llibertat companyes i companys que el futur és nostre.      

Al meu país mor la gent
Em busque en la immensitat
de la nit llarga i dolenta
i em trobe assetjat d’angoixa.
Els xiquets al meu país
passen fam i tenen gana
mentre els roben el futur
quatre homes de fixador
i dones de porcellana.
El meu país mor de pena
per l’enveja i la misèria.

Al meu país no es vol viure
i es renuncia a la vida
mentre els homes miserables
i les dones camallargues
es farceixen les butxaques
amb les nostres esperances.
El meu país ple de lladres
llangueix, es dessagna i mor
pels matins, a la vesprada,
entre muntanyes de palla.

El meu país és de festa,
futbol, trons i pandereta
i sense cap consciència.
Al meu país mor la gent
assetjada per la fam
com en els anys de postguerra.
Al meu país no hi ha futur
l’assassinen els de sempre
tots els homes miserables
i les dones camallarga.

dilluns, 15 d’abril de 2013

Si no hi ha justícia hi ha escratx



Qui anava a pensar que un grup reduït de persones amb actitud completament pacífica anaven a alçar tan gran polseguera? Són els escratx tan perillosos per a l'establishment o tenim una classe política molt delicada? En tot cas podem dir aquella frase erròniament atribuïda al Quixot: “Ladran Sacho, señal de que cabalgamos”.

La cúpula del PP (però no sols) i els mitjans addictes han emprat una gran ofensiva contra la lliure expressió, democràtica i pacífica, que està utilitzant la PAH en resposta a la burla i el ninguneix del milió i mig de signatures que avalen la ILP presentada al Congrés, per canviar la llei hipotecària i per la dació en pagament. La ciutadania està sotmesa a un continu bombardeig ideològic que pretén criminalitzar accions pacífiques qualificant als escratxers com violents, matons, nazis o etarres, sense cap base probatòria o racional. I aquests qualificatius venen d’alts càrrecs del govern o del PP. Però, de què estem parlant? Què és un escratx?

La paraula “escrache” (en català s’ha traduït com encalç, escarn o escratx) va començar a utilitzar-se en política en 1995 en Argentina per l'agrupació de drets humans “HIJOS”. És un tipus de manifestació pacífica realitzada junt al domicili o el lloc de treball d'aquell a qui es vol denunciar quan no hi ha camins legals per fer-ho. Va nàixer per denunciar els genocides argentins, indultats per Carlos Menem, i la seua impunitat en connivència amb el poder. “Si no hay justicia hay escrache” cridaven davant dels assassins indultats.

El problema dels desnonaments és un assumpte tan injust que justifica els escratx, doncs la llei està feta per a beneficiar els bancs a costa dels ciutadans. Si no hi ha canvi legal no hi pot haver solució. Amb la família blindada vivint en barris exclusius, gaudint d'educació privada (encara que pagada amb diners públics) amb ocupacions ben pagades amb diners públics, defensen la inviolabilitat de la vivenda i la propietat privada i no volen que els seus fills s'espanten per veure un grup de gent cridant davant sa casa. Però quan els responsables donen allargs i no hi ha vies legals perquè hi haja justícia alguna cosa hi haurà que fer perquè se'n adonen de les conseqüències. Els escratx continuaran perquè és necessari canviar la llei i, com deia Sampedro, el que és necessari sempre és possible. 

Els excessos del govern actual, en quant a la utilització de la violència policial, de les mentides i les desqualificacions de persones i grups, han sigut tan escandaloses que ja no té cap credibilitat. Acusar als escratxers de violents, és tan ridícul com queixar-se de que el fill de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría presenciara l'escratx, quan encara tenim a la retina les bàrbares agressions de policies contra xiquets i xiquetes a la dita primavera valenciana, o com la policia arrossegava una dona fora de sa casa mentre el fills ploraven espantats i es quedaven a passar la nit al carrer davant sa casa buida. 

És clar que hi ha violència legal impune i violència “verbal” (diuen verbal perquè no han pogut acreditar cap tipus de violència física contra persones o coses), aquesta última és la més greu per al poder;  xiquets de primera molt sensibles que mouen commiseració, i xiquets de tercera que poden passar fam i nits al ras sense que els afecte. Però el que també és clar és que si no hi ha justícia hi haurà escratx, fins que s’acabe la injustícia.

dimecres, 10 d’abril de 2013

Dues vides, dos móns



Quasi simultàniament s'ha anunciat la mort de dues persones que representen dos maneres oposades d'entendre l'economia, la societat, la vida: Margaret Thatcher, coneguda amb el sobrenom de la “dama de ferro”, i José Luís Sampedro, el vell professor. La mort de Sampedro es va anunciar quan ja havia sigut incinerat per exprés desig de qui volia anar-se'n de manera senzilla i sense publicitat. Thatcher tindrà un funeral d'Estat pagat amb diners públics.

La mandatària britànica té una llarga fulla de serveis a l'establishment del seu país i d'Europa. Va aplicar l'economia neoliberal que fa més rics als rics i més pobres als pobres i, per aconseguir-ho, va haver d'acabar amb els sindicats que feien forts els treballadors. Amb sindicats febles va ser fàcil desregular les relacions laborals i les condicions de treball dels funcionaris públics, donant tot el poder als empresaris que haurien de crear ocupació, i acabar amb “l'excessiva” protecció social per enfortir l'esperit emprenedor, la competitivitat i el dinamisme que farien créixer l'economia i la riquesa de tots. Les privatitzacions i la desinversió en sanitat, educació i serveis socials va complementar el gran servei que la dama de ferro va fer als poderosos britànics.

Malauradament, per a les classes populars, el resultat va ser molt diferent al publicitat, tot i que era previsible. Atur, reducció de poder adquisitiu generalitzat dels sectors populars, augment de la taxa de suïcidis, d'homicidis, d'alcoholisme i, el que és pitjor: l'aparició de fam, especialment entre els xiquets i en les regions més pobres de Yorkshire, Escòcia i el País de Gales. No és estrany que en Glasgow, Bristol, Belfast o Londres haja hagut celebracions en conèixer-se la seua mort. 

La primera dona dirigent d'un Estat europeu, sempre dura amb els dèbils i servil amb els poderosos, va retallar dràsticament els drets laborals i socials de les dones a la Gran Bretanya, però és enyorada pels nostres governants actuals que segueixen els seus passos en la destrucció de les bases que sustenten la societat dels ciutadans. 

Sampedro, per contra, va defendre fins el final la necessitat de negar el discurs únic de submissió al poder dels diners per damunt de les persones. L'economia havia d'estar al servei de les persones i no les persones al servei de l'economia. L'alimentació, la salut, l'educació, la llibertat, tot el que fomente la qualitat de vida de les persones és el que importa, i la solidaritat com element necessari per la supervivència de l'espècie i la vida en dignitat.

Sampedro tenia una fe infinita en la humanitat que transmetia amb les paraules i amb la llum de la seua mirada, i animava als que menys tenien a endinsar-se al món de la utopia, doncs el que és necessari sempre és possible. Cal recuperar l'alt ideal de justícia, acabar amb la sobreexplotació del més dèbils, canviar aquesta societat de mercat on tot té un preu, tot és mercaderia i on la corrupció és la màxima expressió d'aquesta filosofia de mercat, doncs la corrupció és que uns homes s'ofereixen a altres disposats a comprar-los. 

El vell professor diu en Reacciona que “...el ocaso no es el fin de la historia, sino el del sistema. Porque el mundo sigue adelante”. El capitalisme sense maquillatge que va començar a implementar Thatcher està mostrant la cara horrible de l'abús i la injustícia que és, sens dubte, el crepuscle del sistema. El llegat de José Luís Sampedro és un far que ens indica la direcció a seguir.

dijous, 4 d’abril de 2013

Un dia qualsevol



M’alce de matí desdejune i escolte les notícies. Res no canvia, tot és corrupció, alhora que continua la  repressió i la humiliació de la classe treballadora. De la catàstrofe ecològica que ens ve no se’n parla mai, ni tampoc d’altres coses que són de les que vertaderament s’hauria de parlar. La gran mentida continua, mentre la realitat ens ofega poquet a poquet.    

 Me’n  vaig de casa camí del treball, creue el carrer i em trobe un home d’uns cinquanta anys buscant alguna cosa en un contenidor de fem. Continue el meu camí i he de sortejar un nombre considerable d’excrements de gos.  Avui no hi han xiquets pel carrer, són les vacances de Pasqua. 

A la feina continuen les cares llargues, estem pendents d’un ERO. Engegue l’ordinador i mire el correu electrònic, més del 90% dels missatges no valen per a res. Escrius algunes respostes. Tot aviat continue amb la tasca que encara no havia acabat. A la feina cada vegada en som menys i prompte en serem menys. La maquinaria de repressió continua i pràcticament ningú no diu res, la por ens acollona. Però això sí, visquem en una democràcia, encara que la llibertat d’expressió no existeix, els drets que encara ens queden són ignorats i el futur dels nostres fills es difumina com la boira.

La resposta col·lectiva a tanta salvatjada no arriba, ens han educat per a aguantar i posar l’altra galta. A més a més, actuem com monstres individualistes i pareix que la catàstrofe no va amb nosaltres.  Però com calia esperar sempre està la gent que tira del carro, la solidària, la que lluita contra la injustícia que imparteix el poder dominat, eixe poder dictatorial que ens ofega, que ens humilia. De totes maneres alguna cosa està passant, els dictadors estan inquiets i cada vegada distorsionen més la realitat. Tot aquell que es manifesta contra ells és un possible terrorista, impressionant, i això que encara a penes si hem començat a defendre’ns de les agressions diàries que suportem. Per si fora poc, els pocavergonya se senten assetjats, es fan les víctimes i intenten desviar l’atenció del drama humà.    

A la plaça la Verge està Loly que porta 24 dies en vaga de fam. Aquests versos són per tu companya. La teua lluita és també la meua i m’imagine que la de totes les persones que estan pel respecte, la dignitat i la justícia. Salut i llibertat companya.  

Loly
A la gran plaça espurneja
l’aigua que cau del cel fosc.
La gent s’amuntega i calla.
L’emoció m’estreny el cor
mentre entre la pau respire.
Al meu costat el meu fill
que veu a Loly blanca i calla.
S’escolten els primeres crits:
justícia i dignitat.
Després un trobador canta.

La plaça s’ompli de música,
rialles i aplaudiments,
també de molta esperança. 
No et conec,  però sóc tu
i crec en la teua lluita
que s’escapa per la vida
dels rebels de la justícia.    
La dignitat t’acompanya
entre coloms, sants i aigua.

Del teu cos trencadís brolla
la gran força de la lluita.
No és un dia qualsevol
avui acabes amb la vaga
molt debilitada, blanca.
Els meus ulls s’omplin de llàgrimes,
també els ulls de tots vosaltres.
Tornem a la nostra casa
i tu et quedes a la plaça.
No estàs sola, no estàs sola.    

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...