Escriure per no callar: Que complicada és la vida

Jo encara he conegut dones, homes, xiquets i xiquetes, avis i avies en una era al ritme de la batuda i la sega. Eren temps en els quals la vida dura no estava tan assetjada per la mentida. El pa era pa i el vi... En aquells temps les famílies que vivien als pobles depenien d’una economia de subsistència i menjaven d’acord amb la dieta mediterrània sense saber-ho. Eren temps durs però tota la gent era imprescindible per a dur a bon terme les tasques tan diverses que es desenvolupaven. La dictadura feixista i les seues conseqüències, que no eren poques, ens ofegava.

A les ciutats ja van anar apareixent els primers proletaris que deixaven el camp. En un pis de 70 metres quadrats a València podien viure tres famílies. Altres marxaven a Alemanya, a França... L’agricultura en aquest país anava a tindre uns núvols molt negres. Els feixistes del nostre país aposten pel desenvolupament de la industria. La mà d’obra barata vindria d’una agricultura i ramaderia castigada i perseguida. És el moment en el qual desapareixen pràcticament totes les raberes del nostre país i amb l’excusa del maquis a molts masovers de molts indrets se’ls fa la vida impossible. El camp es despobla en benefici de la ciutat. Estem davant d’una de les reconversions més salvatges de la història recent del nostre país. Però aquest esquema de producció, que ja havia rebentat pels anys trenta, torna a fer fallida amb la crisi del petroli. El sistema capitalista expulsa de l’aparell productiu milers d’obrers de les fàbriques. Molta gent sobra en un sistema que torna a mostrar la seva cara salvatge. És la primera vegada que veig milers de peixos morts al riu Cànyoles i com les flames devoren les serralades i no tinc respostes. Són els anys setanta.

Si peguem un bot en l’aire i arribem al moment actual ens adonem que la bogeria del sistema no ha canviat, ans al contrari la dèria encara és molt més gran. El nombre de gent que sobrem és molt més elevat, vora un 24% de la població activa està aturada. Hem batut tot un record. El 50% del joves no treballen i els que tenim més de 50 anys i estem aturats estem condemnats a no treballar més. Tot açò en una situació en la qual s’ha fet una reforma salvatge del sistema de pensions i una reforma laboral atroç, ambdós filles de la bambolla immobiliària. En un moment d’ alternança política dominada per uns polítics professionals que aplaudien el poder que el poble es confiava. Gràcies a tota aquesta gentola, pot ser el futur de molts de nosaltres per a no morir de fàstic, una vegada entrem en l’etat de jubilació, siga el de delinquir per acabar en la presó i poder viure. Açò si abans no hem desencadenat una crisi ecològica que esborre la nostra espècie de la Terra.

A pesar de tot, sóc optimista el capitalisme està tocat de mort i com a espècie si volem continuar vivint a la Terra haurem de definir un altre sistema en el qual els números i els beneficis no anul·len a l’espècie humana ni a la resta de les espècies que viatgen amb nosaltres.

Estem en un estat d’emergència on l’esclafit social cada veda està més prop. Aquests versos van dedicats a la gent que cau però s’aixeca, que no estan de tornada de res, que encara estan ací, que continuen amb la lluita diària. Salut i llibertat companys i companyes.

El Poeta Dissident

Que complicada és la vida

L’ oncle tenia una mula

que desaparegué un dia

de la nostra economia.

Desaparegué amb ella

la trilla, l’era, la falç

i les cançons de batuda.

L’oncle tenia una mula

un carro i tota una vida

que es va detenir un dia

sense molta algaravia.