Escriure per no callar: Després de l’estiu ve la tardor

Dintre del sector públic s’ha alçat la veda, les bèsties a caçar són interins, laborals, contractats, autònoms, associats... és a dir tots els treballadors més vulnerables de l’administració. Amb l’extermini d’aquestes males bèsties s’aconsegueix un propòsit: tocar de mort el mateix sector públic i de camí l’estat de benestar o allò que queda d’ell.

L’estratègia que estan seguint per a dur a terme aquest propòsit és tot un empastre, molts dels decrets, retallades i altres barbaritats cauran davant dels jutges, perquè són totalment il·legals, però quan isquen aquestes sentències el mal ja estarà fet.

Les persones que estem vivint aquest procés en les empreses, fundacions, etc. del sector públic alertem a tota la societat d’allò que estem veient. Les pràctiques són purament feixistes, no hi ha cap tipus de negociació i s’actua conscientment amb il·legalitat. En la suposada negociació dels ERE s’inclouen tota una varietat d’excepcions en les quals s’especifica que no estaran afectats per la purga els majors de cinquanta anys, aquells que tenen algun tipus de minusvalidesa, també solen reduir el nombre d’ acomiadats si els treballadors són bons xics i el comité de l’empresa firma l’ERE etc., després quan ixen les llistes d’ acomiadats es veu que tot forma part de la mateixa falòrnia, tot és mentida.

Abans de dur a terme la negociació ja saben quants se n’han d’ anar al carrer i qui seran els afectats. La decisió de la gent que ha d’anar-se’n al carrer, una vegada realitzada tota la farsa, recau en les mans dels directors d’aquestes empreses, per tant ja podem imaginar-nos qui ens anirem al carrer; cal recordar que aquestes direccions són posades a dit pel govern que ací en el País Valencià està en mans del PP.

En aquests centres de treball es palpa la injustícia, el desànim, la impotència, la por, molts companys no gosen a dir res, estan acollonits, poden anar-se’n al carrer. Tan sols ens queda anar pel carrer amb algun tipus de distinció, com els jueus en l’Europa dominada pel nacionalsocialisme. Així no es pot viure, hi ha gent que ens ofeguem i no podem respirar, hi ha gent que no callem i per això estem en el punt de mira, però som conscients que la democràcia es guanya dia a dia, a poquet a poquet i es perd ràpidament.

També sóc conscient que no som els únics fotuts en aquest país, hi ha milions d’aturats, desnonats, pobres... però tots som producte d’unes contradiccions que es desenvolupen en el mateix sistema, el capitalista. Ara diuen que començarem a recuperar-nos a finals del 2014, abans deien al 2011, després al 2012... i així successivament. Però ja hi ha gent que sabem que no és així, que primer ens van retallar el sou, després el sou i l’orari i mentrestant anaven gasificant als nostres companys els falsos autònoms, als contractats... i que les coses estan molt pitjor que al 2008. I també sabem que d’aquest forat almenys faran falta deu any per a poder eixir d’ ell i si no mireu que va passar a la mateixa Sud-amèrica. I també sóc conscient que si no acabem amb les pràctiques econòmiques liberals no eixirem endavant mai.

Mentrestant lluita i estima. Aquest poema està dedicat als enamorats i a les enamorades, perquè sense amor no pot haver-hi revolució. Salut company i companyes.

El Poeta Dissident

Eres tot per mi, tot un món

Dues mirades es troben

entre una gran multitud,

l’amor les ha unit per sempre

i jo camine entre balcons

solitaris i finestres

rovellades i indiscretes.

Són joves sense temor

acompanyats per rialles

que naixen sense cap marge,

amb molta força, espontànies.