dimecres, 31 d’octubre de 2012

Rebel·lat, lluita, derrota’ls



Són tantes les noticies desagradables que em colpegen l’oïda i comence a creure que ens agrada el rotllo dur. Hem passat de no castigar als corruptes, donant-los més poder cada vegada que ens cridaven a les urnes, a aplaudir les polítiques neoliberals. Moltíssima gent continua estant totalment perduda. La complicitat de part de la ciutadania en tot el que està passant és una realitat. Al meu poble una de les frases que millor podria reflectir aquesta complicitat davant de la corrupció era eixa que deia “ I tu què faries?” Ara estem pagant amb escreix tota aquesta ignorància i mala bava. Això si, la fallida provocada per polítics corruptes i inútils,  tan sols la paguem els treballadors i la classe mitjana. I una vegada més, amb els vots, continuem  donant suport a les polítiques neoliberals que ens està portant a la mare de totes les depressions. 

La gran maquinaria del pensament únic està de moment aconseguint el seu principal objectiu, dessagnar a la ciutadania que pareix ser continua baix l’efecte dels poders hipnòtics del capitalisme. Mentrestant els responsables d’aquest aldarull continuen viatjant en limusines, fumant havans i rient-se de tots nosaltres. Davant d’aquesta realitat la pobresa d’aquest país comença a tindre unes connotacions preocupants. El mateix sistema està negant el futur a milions d’éssers vius.

De vegades em pregunte com hem pogut els humans caure sota les urpes del capitalisme. Des del seu mateix inici es va caracteritzar per l’explotació, el sofriment de milions de persones, la destrucció de la natura, l’enriquiment d‘uns pocs i la misèria per a la majoria, la deshumanització dels humans... i avui continua igual, però aquesta vegada totalment desbocat.

Açò no va a tindre solució per als milions de marginats dintre i fora d’aquest país. Açò no va a tindre solució per als milers d’espècies que desapareixen i han desaparegut. Açò comença a fer molta olor. Els diners continuaran corrompent al polítics i els polítics continuaran aplicant les polítiques econòmiques dels diners corruptors. Solucions per a la gent del carrer cap. Solucions per a una vida digna i sostenible, cap. El més trist de tot açò és que la gent continue votant als polítics corromputs que defenen als corruptors. 

El capitalisme és així, cadascú es pot enganyar com vullga, però la realitat és molt dura. No obstant això moltíssima gent ja no volem viure en aquesta festa de la qual som tan sols els que arrepleguem les sobres del fem. Ens tracten com a bestiar, ens humilien, ens marquen com si fórem empestats, ens neguen la nostra identitat, ens assassinen de fam... Jo tan sols supere tota aquesta merda perquè crec que un altre món és possible. Aquest poema va dedicat a la meua companya que com altres dones del món lliure per ser dones encara ho tenen més fotut. Salut companyes i companys.    
El Poeta Dissident               

Necessite abraçar-te
Si deixara d’existir
ja res tindria importància.
Ja no sentiria el fred
ni la calor del teu rostre,
ni em menjaria els teus llavis,
ni podria acaronar-te.
Retornaria a la terra,
em podriria en la terra.
Si deixara d’existir
ja res tindria importància.

Però com encara visc
necessite abraçar-te,
besar-te, fondre’m amb tu,
respirar el mateix aire.
Però com encara visc
necessite caminar
entre rius, valls i muntanyes,
perdre’m entre grans tempestes,
mesclar-me entre homes i dones
que estimen i també moren.

Què seria de nosaltres
si no existira l’amor?
Com bategaria el cor
sense aquest tipus de màgia?
No seríem el que som.
Seríem roques marmòries
fredes, sense sentiments,
envoltades per les boires
perpètues del la pena. 

Si tu no estigués amb mi
i jo no fora part teua   
el meu cos s’apagaria
i la ment em deixaria.
Seria la fi del món.
Les roses sense perfum
farien muts als ocells,
perdrien els seus colors,
la vida seria grisa.

Si tu no estigués amb mi
ja res tindria importància.

dilluns, 29 d’octubre de 2012

Tots junts cap on?



És un lloc comú utilitzar frases com “arrimar el hombro”, “remar en el mismo sentido”, “caminar todos juntos”, etc. com allò imprescindible per eixir de la crisi, sense aclarir en quin sentit cal empentar, remar o caminar. Aquestes crides podrien tindre sentit per fer front a una amenaça exterior que atacara a tots, però no és el cas, doncs la crisi afecta negativament a les classes populars i està beneficiant les classes dirigents. Cap on cal remar doncs?

Aquestes demandes demagògiques pretenen fer veure que tots tinguem els mateixos interessos, que el que és bo per uns també és bo per als altres, és a dir, aquestes proclames ignoren, o volen que ignorem, la complexitat social. És evident, i la crisi està fent-ho més palès si escau, que la societat de cada estat està formada per grups amb interessos diferents, per classes socials amb interessos contraposats, doncs el que beneficia una classe perjudica l'altra i viceversa. Potser per això que “classe social” és un concepte que atemoreix a la classe dirigent perquè mostra clarament quin és el problema i quina seria la solució. 

La força creixent de les classes populars assalariades van anar aconseguint, amb molt sacrifici, establir elements de consens i respecte entre els dos mons enfrontats: el món del treball i el món del capital; fent possible l'estat de benestar, els drets laborals i socials que han caracteritzat Europa des del final de la Segona Guerra Mundial.

Aquest consens, en la corda fluixa des de la caiguda del mur de Berlín, s'ha trencat aprofitant la crisi. El capital exerceix el seu poder despòtic en absència de la força fins ara equilibradora dels treballadors que, desideologitzats, desnortats i sense organitzacions polítiques que representen els seus interessos, són incapaços de defensar drets laborals i socials, ni l'estat de benestar aconseguit.

Les classes dirigents de cada estat treballen per desmuntar tot allò aconseguit i per desbaratar les poques organitzacions sindicals i polítiques de classe que queden. És recolzen unes a altres doncs entre les classes dirigents no hi ha fronteres, ni nacionalitats, ni nacions. Sols interessos que mantindre i privilegis a recuperar.

Quan diuen que cal “remar todos en el mismo sentido” em pregunte quin pot ser aqueix sentit: el que augmenta les diferències socials o el que redistribueix la riquesa? El que dona preferència al pagament del deute als bancs o el que preferència garantir un mínim a tots els ciutadans? El que posa les institucions al servei dels poderosos o el que posa les posa als servei dels ciutadans? Remem a favor dels poderosos o a favor de les classes populars? Perquè no podem remar avant i arrere al mateix temps.

dimecres, 24 d’octubre de 2012

El rai de la Medusa




Théodore Géricault va pintar “El rai de la Medusa” en 1819 en referència al naufragi d'un vaixell capitanejat pel Vescomte Hugues Duroy de Chaumereys, un incapaç, imprudent i inexpert que va accedir al càrrec per favoritisme polític, de la mà del recent restaurat rei Lluís XVIII de França. La incompetència del capità va fer desviar-se la fragata 62 milles del seu rumb, fins que va encallar a 37 milles de la costa africana. Per arribar a la costa feren un rai on van amuntonar-se 147 persones. El rai era remolcat per les xalupes on anaven els membres de la noblesa i el capità. Quan les cordes que estiraven del rai es van trencar, les xalupes el van abandonar a la seua sort. Sols 15 ocupants del rai, dels 147 que pujaren, arribaren a la costa africana, moment que retrata Géricault. 

Aquest quadre em sembla una metàfora suggeridora. I després de conèixer la història del naufragi de la fragata Medusa veig un paral·lelisme amb l’Estat espanyol  d'ara mateix. El vaixell patri dirigit per un capità posat en el càrrec per Aznar, fent ús d'un evident favoritisme polític. Incapaç de controlar a la seu pròpia gent, ha desviat el seu rumb. En lloc de dirigir-se a defensar els interessos dels ciutadans va directe a guanyar vots per a les eleccions, caiga qui caiga, desoint els consells de l'experiència acumulada d'altres crisis i dels economistes més competents. Embarrancat en el fangar de corrupció de la Gürtel, s'ha varat en xocar amb la realitat però, en lloc d’exigir solidaritat per minimitzar el danys, ha pujat a les xalupes als privilegiats i ha deixat les classes populars a la deriva, al arbitri del vent de la fortuna. Està per veure quants són els supervivents que poden arribar a la costa i en quines condicions arriben.

Al rai hi ha tot tipus d'expressions. El personatge del primer pla, amb la mirada perduda, pareix que ho dona tot per perdut després de la inoperància del capità. Vetlla el cadàver d'un dels seus, immòbil, paralitzat, sense capacitat de resposta en els moments més adversos per al país. Hi han altres que s'aclamen, no se sap a què, per a mantindre un poc d'esperança. I els més animosos criden i agiten banderoles demanant una Constitució que prioritze els ciutadans abans que els banquers, una justícia  que els puga salvar. 

En tot cas, com en la Medusa, el que està clar es que el responsable directe es el capità, la seua incapacitat i imprudència, però també te responsabilitat qui el va posar al càrrec sabent que li venia gran. Però si tenim en compte que el nomenament al cap del vaixell d’Espanya ha sigut avalat pels vots dels seus adeptes en les eleccions, la responsabilitat final es dels seus votants. Molts ho fan pensant que tindran un lloc a la xalupa però les places són molt limitades. La immensa majoria, també dels que confien en el capità, ens veurem en el rais a la deriva mentre ell, i altres com ell, ocupen les xalupes per salvar-se.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

El centre polític desapareix, junt a la classe mitjana



Amb 135.000 vots menys que en 2009 el PP aconsegueix tres diputats més per a la seua majoria absoluta en Galícia. Igual que va passar en les eleccions generals del 20N de 2011 l'alta abstenció i la falta d'alternatives del partit, fins ara majoritari de l'esquerra, el PSOE (PSDEG en Galícia), dona plens poders a la dreta política. 

L'augment de l'esquerra amb propostes alternatives és significativa però insuficient. Es fa notar la falta de mitjans i les dècades de desqualificació i demonització de l'esquerra transformadora. Els temps actuals de canvis profunds anima, però, a deixar el centre polític i prendre posició. Les opcions es polaritzen. La dreta vota dreta pura i l'esquerra, desideologitzada i sense propostes alternatives clares d'esquerra, per part del partit que havia liderat les polítiques socials, s’absté. 

L'ampla franja ciutadana que es considerava classe mitjana, i votava opcions polítiques centrades, va disminuint amb la mateixa rapidesa amb que s'adona que en realitat pertany a la classe treballadora, que no són més que assalariats com els de tota la vida, que només disposen de la seua força de treball per viure o sobreviure. Els que són conscients de la nova situació busquen una alternativa que oferisca alternatives als seus problemes reals en l'esquerra alternativa o, acovardits, busquen arrimar-se al poder de sempre. 

Els que encara no han sigut prou colpejats per la realitat, els que encara no són conscients de que estem en una guerra de classes i estan en el bàndol que va perdent, continuen recolzant el partit que és nominalment socialdemòcrata, però en la pràctica ha col·laborat a la demolició de l'estat de benestar o, davant de les mentides i incompliments del que creien el centre polític, opten per l'abstenció. 

Al País Basc les primeres eleccions sense la pressió d'ETA i amb la concurrència de l'esquerra abertzale dibuixa un parlament més acord amb la realitat social. Una quasi majoria d'esquerres (BILDU+PSE) distorsionada per la qüestió nacionalista que, previsiblement, permetrà governar a la dreta basca del PNV, amb la col·laboració dels socialistes. 

El fet que els rics siguen cada dia més rics, els assalariats pobres i els pobres mendicants està fent desaparèixer el miratge del centre polític, doncs els vots que l’alimentaven està desapareguent.  Calen alternatives, que ho siguen de veres, al que el neoliberalisme ens presenta com inevitable.

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Com algú pot ser “nacionalista” i “d’esquerres”?






Aquesta és una pregunta que m'he fet molt sovint, per la qual coda crec que és interessant el que diu aquest article, publicat el 15 d’octubre de 2012 per Alberto Sicilia al seu blog Principia Marsupia, si més no, per meditar-ho.






Mai he pogut comprendre als que es defineixen d’esquerres” i “ nacionalistes”. Abans d’explicar les meues raons, permeteu-me dues notes importants :

1) Els que s’oposen a la independència de Catalunya o Euskadi són tan nacionalistes com els que la reclamen. A Espanya se sol reservar el terme “nacionalistes” per referir-se als nacionalismes independentistes però la “unitat d’Espanya” és un altre nacionalisme igual. En els següents paràgrafs, utilitze el terme “nacionalisme” per a referir-me a qualsevol tipus d’expressió d’orgull patri, ja siga espanyol, basc, català, gallec, nord-americà, rus o alemany.

2) Supose que molts de vosaltres no estareu d’acord amb els meus arguments. M’agradaria escoltar els vostres. Si són millors, acceptaré el meu error i canviaré d’opinió.

La meua convicció sobre la incompatibilitat entre el nacionalisme i l’esquerra es basa en la següent observació empírica:
Quin és l’element que més condiciona les oportunitats en la vida d’un ésser humà? La seua nacionalitat.

Si naixes suís, tens prou probabilitats de gaudir d’aigua potable, una bona educació i permís per a viatjar al país que t’abellisca. Si naixes etíop, oblida’t.

Vivim en un món que classifica a cada ésser humà en una categoria que l’afectat no tria, que és arbitrària (perquè les fronteres són construccions imaginàries) i que determina, en gran manera, les oportunitats de la seua vida.

Hi ha alguna cosa més contrària a les idees de l’esquerra? Com algú d’esquerres pot sentir-se orgullós de que existisquen aquestes barreres?

Podríeu dir-me que alguns dels arguments anteriors també poden aplicar-se a la família en què naixes. Ningú tria a la seua família i la família és un factor determinant en les oportunitats que tindrà qualsevol persona. No obstant això: 1) Cap nació pot oferir el suport humà i emocional que uns pares poden donar als seus fills i 2) Precisament l’esquerra defèn que les oportunitats d’una persona no haurien d’estar limitades pel nivell econòmic de la família en què naix.

Si la redistribució de la riquesa és un objectiu dels que som d’esquerra, l’existència de fronteres nacionals no resulta una limitació evident? 

Com algú d’esquerres pot ondejar una bandera sense sentir vergonya?

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...