divendres, 31 d’agost de 2012

La dictadura dels diners


La gent que va viure la dictadura feixista del general Franco sap el que és viure rodejat de misèria cultural, de tortura, de persecució, de por, de falta de llibertat total... i inclòs morir-se de fam. Avui al segle XXI, tot això pareixia que quedava superat, però no és així. La democràcia que tant ens va costar d’aconseguir, una vegada més, està en perill. I aquesta vegada no és per la pèrdua de les llibertats després duna guerra civil i el triomf del feixisme, ara és responsabilitat d’un capitalisme salvatge i famolenc de diners que menysprea la democràcia i als seus ciutadans.  

Amb l’excusa de la crisi la burgesia ha decidit imposar la dictadura dels diners i tot allò que comporta. S’ha començat amb la destrucció de l’estat de benestar i l’eliminació de les conquestes socials del proletariat i de la classe mitja. Estan fent tot el possible per debilitar els sindicats. Es criminalitza tota la classe política dient allò de “tots els polítics són iguals”, cosa que saben i sabem no és així. Els mateixos que criminalitzen la classe política ens imposen tota mena de retallades sense demanar-nos la nostra opinió. Per a controlar-ho tot els neoliberals són els amos absolut dels  mitjans de comunicació i com a amos i senyors  tan sols transmeten un únic pensament. D’aquesta manera posen de manifest, una vegada més, el respecte que tenen per la llibertat d’expressió i la noció que tenen per democràcia.

L’altre dia vaig llegir un article d’opinió al Público de Luís García Montero que definia molt bé aquesta situació i deia que dintre dels totalitarismes que agredeixen la nostra llibertat, avui té especial crueltat la dictadura dels diners, visió que comparteix totalment.

El més greu de tot açò és que si no aconseguim aturar aquesta barbàrie que es manifesta en la gent desnonada, aturada, la gent a la qual se’ns nega el futur bé perquè sigues jove, adult o major... més prompte que tard se’ns emportarà  a tots per davant. 

El capitalisme està intentant construir la seua societat perfecta en la qual els que tenen diners cada vegada en tindran més i la resta de la gent cada vegada serem més pobres. Tampoc es que han inventat alguna cosa nova. Però el que si que és de veritat és que per a aconseguir-ho li fa falta tot el que hem dit abans: destrucció de l’estat de benestar,  eliminació dels drets socials, debilitar els sindicats, criminalitzar als polítics, controlar els mitjans de comunicació, destrossar la democràcia i sembrar el terror i la por. En aquesta societat a la classe treballadora tan sols se’ns permetrà fer palmes, riure les gràcies dels nous amos i, a més a més, treballar en condicions d’esclavitud.

Per tant no ens queda altra cosa que estar alerta i lluitar una vegada més per la democràcia i acorralar la dictadura dels diners. Dictadura que, al cap i a la fi, tan sols vol eixir airosa i amb més guanys de la situació econòmica desastrosa en la que ens han clavat. Els culpables són ells, els amos dels diners. Nosaltres haurem de tornar a construir una societat més democràtica, més justa i més igualitària, si no és així ja sabeu tindrem una vida miserable i tan sols ens deixaran fer palmes i riure’ls les gràcies. Salut companyes i companys.    

Diners
Papers i trossos de metall sense ànima
que no calmen ni la set ni la fam en cap desert,
però compren i venen voluntats d’homes i dones dèbils
criats als pobles i  a les grans ciutats
i fan la vida impossible a la majoria de la gent.
Són tan importants que t’obliguen a llavar-te les mans
abans de qualsevol menjar.
Importants en vida perquè després res
ni els cucs se’ls menjaran.
Maleïsc els diners i les guerres, ambdós cosins germans,
i als seus guardians, fills de l’avarícia i del pecat. 

Tan sols construïu miratges que es desfan
davant de la dura i bella realitat.
Furteu vides, però mai comprareu
la immortalitat, l’amor, la dignitat.
Tots no tenim un preu
i ací és on vos hem derrotat.
Si no és així, per què vos fan falta tants canons
i exercits plens d’homes sense pietat?  
    Diners, barbaritats, impotència,
nul·la sensibilitat.
En l’últim instant tan sols homes i dones
lliures de la dictadura del vil metall.

dijous, 30 d’agost de 2012

EL 15 DE SETEMBRE MARXA A MADRID


Enfonsen el país, acaben amb tot.
 
La situació econòmica i social al nostre país empitjora per moments. Les autoritats polítiques i financeres de la Unió Europea, amb Merkel i Draghi al capdavant, han col·locat una soga al coll d'Espanya que el Govern de Rajoy duu al límit, fins a enfonsar-nos encara més en la recessió i acabar amb l'estat social i el dret laboral que havíem construït.

El Partit Popular va guanyar les eleccions amb un programa i governa amb un altre en un descarat frau democràtic. Ningú pot governar impunement contra els interessos de la immensa majoria de la societat.

ACABEN AMB TOT
Des del 21 de desembre de 2011, el Govern del Partit Popular:
- Ha demolit el dret laboral i empobreix la vida de la immensa majoria de les persones assalariades i pensionistes.
- Fa la vida més difícil a les persones en atur, que arribaran als 6 milions a la fi de 2012.
- Nega el present i el futur a la joventut, mentre es mostra hostil amb la immigració.
- Menysprea la investigació i la ciència i arracona la cultura.
- Abandona les persones dependents i qui els atenen.
- Deteriora els serveis públics, l'educació, la sanitat.
- Exhibeix una voluntat malaltissa de perseguir als sindicats i col·lectius de representació ciutadana.
- S'obsessiona amb el dèficit i oblida la inversió pública, l'activitat econòmica i l'ocupació.
- Es desentén de l'activitat econòmica i imposa una política fiscal injusta que ha abocat al tancament de milers de xicotetes i mitjanes empreses.

I ALESHORES QUI ES LLIURA DE TANT ABÚS?
La gran empresa, les rendes més altes i els sectors especulatius del sistema financer.

TOT AIXÒ EN CANVI DE RES
No assoleix la confiança dels mercats financers i dirigents de la UE. Solament rep humiliació i menyspreu.

AIXÍ NO ES POT SEGUIR
Creix el descontentament social i milions de persones inunden els carrers rebutjant les retallades laborals i socials.

Cimera Social. Es constitueix la unitat d'acció de sindicats, organitzacions, associacions i col·lectius de perfil divers en defensa dels drets i del model de país que aquest Govern està fent miques. A València se celebrarà el 4 de setembre.
Divendres negres. En agost continuen les mobilitzacions sectorials dels divendres i, coincidint amb els consells de ministres, tindran lloc concentracions els dies 3 i 31, d’11.00 h a 12.00 h, davant la Delegació a València i subdelegacions de Govern a Castelló i Alacant.

Marxa a Madrid. El 15 de setembre les mobilitzacions recuperaran força amb una gran MARXA A MADRID des de tots els racons del país que durà a la capital a centenars de milers de persones en un gran acte que ningú, ni tan sols el Govern podrà ignorar.

Referèndum. Emplacem al Govern que el convoque i sotmeta les seues retallades a l'opinió de la ciutadania i si no ho fa, serem les organitzacions participants en la Cimera Social les qui organitzem i convoquem una consulta popular. El seu resultat determinarà la posició a prendre, i si finalment el Govern segueix donant l'esquena a la ciutadania, haurà arribat el moment d'una gran acció general i de noves eleccions generals.

PER DEFENSAR EL FUTUR  El 15-SET-2012 MARXA A MADRID

dimecres, 15 d’agost de 2012

Els Job d’Europa


Diuen les escriptures que Job era un dels homes més rics i pròspers de la terra de Uz, en el regne d'Edom. Tenia set fills i tres filles, nombrosos amics i criats, milers d'ovelles, camells, bous i ases. Era home piadós que complia amb tots els preceptes de Déu, al que amava sobre totes les coses. Però va tindre la mala sort de ser objecte de disputa entre Déu, que feia gala de la rectitud, perfecció i submissió del seu serf, i Satanàs que deia que semblava així perquè l'havia cobert de bens i benediccions. Jehovà, segur del temor de Déu i la fidelitat de Job, va autoritzar el dimoni a disposar de tot el que tenia el sant baró, amb la sola excepció de la seua vida. 

El dimoni no va perdre el temps. En un tres i no res va enviar els sabeos que robaren els bous i els ases i mataren tots els criats. Un gran foc del cel va cremar les ovelles i els pastors. Els caldeos van robar els camells i van passar a espasa tots els criats. Un gran vent del desert va enfonsar la casa on estaven reunits els set fills i les tres filles de Job amb les seues famílies i tots van morir. “Jehovà ho dona i Jehovà ho lleva” va dir Job. Satanàs va continuar mortificant-lo enviant-li una sarna maligna. La dona, en veure que el seu marit no reaccionava i continuava submís al Déu que tant el mortificava, el va abandonar, però Job no va cedir a les pressions de familiars i amics i va continuar fidel i sense pecar. 

Satisfet per la seua actitud Déu va doblar les riqueses que Job tenia abans i el va premiar amb set fills i tres filles, als quals va veure créixer, i als fills dels fills, fins la quarta generació, al llarg dels cent quaranta anys que va viure ric i poderós. La Bíblia no diu res, però, dels fills morts, dels criats assassinats, dels pastors cremats, sacrificats pel capritx dels poderosos Déu i Satanàs. Són danys col·laterals sense importància que no compten.

Aquesta història sembla repetir-se amb la crisi que patim. Una Europa rica i pròspera de la qual presumeix el déu mercat, està posant-se a prova, doncs el BCE diu que Europa no estima els mercats sinó la riquesa i benestar del qual gaudeix. Els “Jobs” europeus, els neoliberals que la dirigeixen, estan disposats a aguantar i patir totes les desgràcies  que siga menester sense dubtar ni qüestionar el que exigisca déu. Com Job, creuen cegament i saben que el déu mercat no els abandonarà, per la qual cosa estan disposats a sacrificar tot el que s’ha aconseguit en el darrer mig segle: riquesa i estat de benestar.

 En el fons saben que arribarà el dia que, amb les noves relacions laborals, tindran la força de treball més barata que mai, els sindicats més dèbils que mai, el control absolut de mitjans de comunicació de masses, i l'educació, la sanitat i les pensions preparades per a que donen substanciosos beneficis privats. A més a més els ciutadans convertits en serfs, doncs l’arbitrarietat que permet la llei laboral i la necessitat de treball els farà més submisos. Aleshores doblaran les riqueses i seran més poderosos que mai. 

Quan els dirigents parlen de que és necessari fer sacrificis no diuen que els sacrificis només beneficiarà els rics. Els sacrificats, que són ciutadans amb nom i cognoms, quedaran en l'oblit, com els criats i els pastors de Job. Quan el déu mercat, convençut de la fidelitat, submissió i camí recte dels seus serfs, restablisca les riqueses dels Job d'Europa, no es comptaran els milions de ciutadans que han quedat en el camí, sacrificats per la innecessària i capritxosa disputa entre poderosos. Com en la història mil·lenària de Job les vides truncades, sense expectatives, sense futur, les joventuts perdudes de la plebs no tenen importància... per als poderosos. I per nosaltres?

diumenge, 12 d’agost de 2012

I tu ja no estàs ací


L’asfixia del moment actual em porta a una gran pregunta: Què és la Vida?, qüestió que em du a una altra: Què és la mort? 

La resposta o respostes poden ser molt nombroses i l’actitud que podem prendre davant de la vida o la mort també poden ser molt diverses. Independentment de totes aquestes cabòries sé una cosa certa, he de viure amb intensitat una vida que a més és finita, molt curta i que se’ns escapa de les mans. També conte en què em vindran un muntó  d’alegries i llàgrimes, perquè així és la vida, bipolar. Respecte a la mort, ràbia, molta ràbia i impotència.

Totes aquestes preguntes, temors... en vénen en un moment d’allò més dolent. Una companya de treball ha vist com la vida se li escapava després d’haver lluitat cinc anys contra un càncer de colon. He tingut la sort de no veure el procés, la distància ha permés que la recorde amb l’alegria d’una mare que estima la filla, un regal de la vida que ella desitjava molt i pel qual va lluitar amb molta valentia. 

La dissort m’ha partit el cor i les llàgrimes llisquen per la cara, com no podria ser d’una altra manera. La nostra companya Eva ja no hi és amb nosaltres, ha marxat a un lloc del qual mai tornarà, quina putada més gran.

Si sabem el nostre destí, que no és un altre que la mort, com pot haver-hi gent que es dedica a fotre la vida dels altres. Si són feliços recreant-se davant de la maldat, quina vida més mal aprofitada.

Des del dolor, quan perds a una persona estimada, escric aquestes reflexions en un moment on els pocavergonya sembren el sofriment com si foren genets de la mort. Espere que algun dia se n’adonen del bèsties que són i recuperen la part humana que han perdut. No és tan difícil, tant de bo així siga. I recordeu que estem en un univers immens, infinit, i hem tingut la sort atzarosa d’estar vius, nosaltres els humans, en un planeta ple de vida, la Terra. Per tant, tant sols puc maleir les injustícies, les guerres, la fam, la conducta dels pocavergonya... i tot allò que no ens permet viure amb alegria la vida, que a més a més no tenim altra. 
 
Aprofiteu les vacances per fer allò que vos done la gana, recupereu la llibertat que se vos nega al llarg de la resta de l’any, respireu, balleu, viviu mentre pugueu. Carregueu les piles que ve una tardor amb horitzons rojos que haurem de disfrutar. 

Els Jocs Olímpics de Londres s’acaben, alguns dels atletes que han representat l’Estat Espanyol tenen les seves fortunes en paradisos fiscals. Gràcies a la seva col·laboració i la d’altres milionaris que no declaren a hisenda, el govern diu que no hi ha diners, quina poca vergonya.   

Aquest poema va dedicat a Eva, una dona treballadora i lluitadora , que ha deixat orfes a molta gent que l’estimava i a eixe tresor immesurable que és la vida. Salut, molta salut companyes i companys. 
      
¿Y si la vida fuera vida en negativo?
María Montes

Eva
Una companya s’ha mort.
El meu cor cau desplomat,
perseguit per un intens
dolor que el colpeja amb força.
Ja no hi és entre tots nosaltres
la nostra estimada Eva,
 el seu cos ens ha deixat.
Jo estic destrossat totalment,
entristit, afligit, buit,
fotut, sense cap llum nova.

La filla de les entranyes
plora el gran buit de la mare.
El dolor cau a la Valltorta
   on tu estaràs allí sempre,
entre pedres i carrasques,
giragonses d’oronetes,
i el vent salvatge d’hivern
que crida i talla les herbes
on pasturen les ovelles
entre les cabres feréstecs.

Anem i tornem, morim
i desapareguem entre
llums i foscors, alegries
i desgràcies, però
vivim. Sí, vivim un temps
i un espai que és de nosaltres,
rodejats de fades bones,
dimonis molt orgullosos,
pors i moltes esperances
i vivim amb moltes ganes.

Després de la vida queden
sols descendents i memòria,
també tot allò que hem fet
i no hem fet. Desapareixen
els sentits, l’odi, l’enveja  
en un llarg somni profund  
del que mai despertarem.
Adéu postes de sol, sexe,
amor, diners, dignitat,
pensaments, tot, tot, no-res.

Allò que és ja no serà
 i se n’anirà la vida.      

divendres, 3 d’agost de 2012

Impacte econòmic de la reforma de la Llei de Dependència.



Avui expliquem en diversos mitjans nacionals l’últim estudi de l’Observatori Estatal per a la Dependència. Un informe sobre l’Impacte econòmic de la reforma de la Llei de Dependència i les reformes canalles que ha decretat el Govern rajoy. Les mesures, l’estimació del retall/estalvi, a qui i com afecta i el desglossament per CCAA.

El resultat és obvi: destrucció de la xarxa de serveis, tancament d’empreses del sector (tant residències com serveis de proximitat) pèrdua d’ocupacions, descensos en la recaptació pública (retorns) i, com a única eixida per a les persones, el refugi en unes cada vegada més miserables prestacions econòmiques a les famílies que cuiden dels seus davant la impossibilitat de costejar-se serveis. La destrossa total del sistema és tan evident que només caben dues possibilitats de valoració de la maniobra: o es tracta d’una demolició cruel i calculada de la Llei de dependència o bé s’ha comés una malaptesa de tal calibre que exigiria la dimissió de més d’un responsable ministerial. Però pitjor encara que tot això és la inaudita crueltat i fins a cinisme amb la qual el Govern ha tractat aquest assumpte. "Ningú està lliure de dir estupideses, el pitjor és dir-les amb èmfasi." Michel Eyquem de Montaigne (1533-1592) Escriptor i filòsof francès.

Luis Barriga i jo vos agraïm especialment que difongueu i expliqueu aquest informe perquè les conseqüències són terribles i dramàtiques per a milers i milers de persones i famílies. Salut(mental), Res(pública) i Treball(fixe). 

José Manuel Ramírez Navarro. President de l’Associació de Directores i Gerents de Serveis Socials d’Espanya. 


LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...