Arribat aquest moment qui no sàpia l’argument
de la pel·lícula ja va apanyat, encara que apanyats anem tots. No hi ha cap dia
que no em sorprenga açò que s’anomena govern popular. Si bé hi ha algunes coses
que han canviat, ara ja no s’atreveixen
a dir que hem viscut per sota les nostres possibilitats, és evident que tots no
anem a caçar elefants.
Com els xiquets la culpa de la
desfeta sempre li la donen a l’altre, el culpable principal Zapatero i els
socialistes. Fins ací res de nou, tan sols dir que s’obliden d’allò que ha passat als últims disset anys
al País Valencià, on els ciutadans hem estat governats per una colla de
corruptes i dilapidadors dels diners públics.
Les solucions que donen per a eixir
de la crisi ja les esteu veien, retallar tot el que és públic per convertir la
nostra vida en un negoci, però la vida no és cap negoci. I mentrestant l’atur
galopa, la pobresa es dispara i la
gent seguim aguantant les humiliacions
diàries. Perquè, encara que no ho parega, ens humilien i ens tracten com a una
rabera de borregos atemorits. Ara bé, una altra vegada s’han enganyat, perquè
els que comencen a estar acollonits són ells, sinó no m’explique la mala llet
que es reflexa en cada una dels pàgines dels periòdics de dreta d’aquest país o
en alguns dels tertulians de la ràdio o
la televisió.
Resulta irònic veure com la gent
benestant d’aquest país ens demana sacrificis i ens nega, a la gran majoria,
l’educació i la sanitat universals per a eixir de la crisi, al temps que estan desenvolupant una
selectivitat econòmica que durà a la classe mitja i treballadora a la
desesperació.
Aquesta estratègia ens du on ells
volen. En un punt no podrem caure malats i si caiguem podrem acabar com els
malats en temps de l’Alemanya Nacionalsocialista, gasejats. Per altra banda, la cultura es fa por, perquè és l’única arma
que pot acorralar-los, mentre que a nosaltres ens fa forts i ens dona
llibertat.
Davant de tota
aquesta bogeria tan sols veig un futur i eixe futur passa per un món més
lliure, sense injustícia social i sostenible des del punt de vista ecològic, és
a dir un món totalment diferent al que tenim. Cóm pot vindre eixe canvi? A
poquet a poquet, si bé personalment crec que no, o bé en forma de tempesta. Ja
veurem que passa.
Aprofitant el
que significa la data del 25 d’abril per a nosaltres els valencians m’agradaria
fer un xicotet paral·lelisme entre Felip V i el nostre actual president del
govern de l’Estat espanyol. Ambdós són absolutistes i centralistes, un és borbó
i l’altre estima al borbó i als dos se’ls caracteritza pel seu tacte respecte
als vençuts. Rajoy una vegada ha derrotat als treballadors i a la classe mitja
ens està imposant una sèrie de lleis que, com ja hem dit abans, ens humilien i
castiguen, com si estiguérem després de la desfeta d’Almansa i estigueren
imposant-nos els drets de conquesta.
Com tot no deuen
ser penes ací va un altre poema. Salut.
Les finestres, indiscretes
Un
mirall, la mar tranquil·la.
Una
muntanya empinada.
Una
rosella a l’estiu.
La
mare i la seua filla.
Nosaltres
i tots els altres.
La
llum plena d’alegria
quan a
boqueta de nit
passa
un tramvia i l’esguard
dels
que anem a peu es desvia
pel so
d’una melodia.
El
vent, després la tempesta.
Un
vaixell, una conquesta.
Un tro
ensordidor, temor.
Una
gran llum, passes tu.
Vosaltres
i tots nosaltres.
La
xiqueta corre i espenta
la
infantesa per la pressa
que té
tota adolescència
per
buscar la vehemència
que
perdrà en la senectut.
Res,
tot un món ple de flors.
El
Sol, tot un espai d’ ombres.
Els
núvols, s’unflen i s’unflen.
Les
finestres, indiscretes.
La
multitud, el futur.
Un
gerani creix al test
i té
les arrels constretes,
però la tija es rebel·la
contra
allò que és el destí
i les
rames fan floretes.
La
música, és alegria.
Tu
caus, entre la mentida.
Fulles,
la tardor divina.
Casa,
eres una ruïna.
Jo, simplement
sóc no-res.
Córrec
davant de la vida
pràcticament
tot el dia
i
l’esforç em produeix
un
plaer immens que em mima
pràcticament
tot el dia.
La mel
endolceix la vida
de
l’abella i l’escurçó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada