diumenge, 29 de gener de 2012

Cal fer alguna cosa més

Estem arribant a una situació esperpèntica en tot el planeta Terra i la realitat comença a ser dura, per dir-ho d’alguna manera. No per això hem de tindre sentiment de derrota perquè futur, i torne a dir-ho, hi ha molt.  Estònia rehabilita als responsables de la mort de milers de jueus, demòcrates, homosexuals, comunistes..., Lituània ha convertit en tabú l’holocaust y Budapest pensa en la gran Hongria.... Ací gent corrompuda es declarada no culpable per un tribunal popular. Al mateix temps jutges com Baltasar Garzón, que han intentat perseguir els assassinats de la dictadura feixista que l’estat espanyol va sofrir al llarg de quaranta anys, estan sent jutjats i ja veurem que passa.

Per altra banda el FMI, els mercats i tota una colla d’envejosos està provocant la desesperació i humiliació de milions de persones. El proletariat i els paries creixen a un ritme de vertigen i la classe mitjana està convertint-se en una espècie a protegir. 

Estic convençut de que totes aquestes contradiccions, en el nostre país, Europa i la resta del món, provocarà un gran canvi que transformarà radicalment aquest sistema i el farà desaparèixer. Aquesta és l’esperança que m’ajuda a alçar-me cada matinada, la que em dóna força per a continuar endavant. A partir d’eixe moment el capitalisme deixarà de controlar les nostres vides, serem lliures, l’explotació de l’home i la dona seran considerats delictes, la vida es respectarà en totes les seues formes i no saquejarem la Terra. Tot depén de nosaltres i si ho volem així.

Per altra banda hi ha aspectes que tampoc ens permeten escollir entre moltes solucions. La crisi ecològica que el capitalisme està provocant i alimentant ens està duent a un forat del que no podrem eixir. Una raó més per a buscar eixe canvi vital per a la nostra espècie, perquè moltes altres ja no podran viatjar mai més amb nosaltres.

Si volem com espècie gaudir del futur cal que fem alguna cosa més i ací està la gran pregunta: què fer? Jo no tinc la resposta, però sé quines són les armes que hem d’utilitzar: la cultura, el pensament, la imaginació... com veieu coses de poc de pes. La resposta la deurem construir entre tots. Però una cosa es certa deurem de prendre el poder per a construir un món nou. Ací és on possiblement hi haurà més conflicte, perquè, clar està, les classes benestants no voldran donar cap pas enrere i no voldran perdre el control que fins ara mantenen de la Terra i de tots nosaltres

Sé que molts de vosaltres direu que bonic, també se que  hi han tòpics en el que acabe de dir, però el que si que és impossible és continuar vivint com estem vivint. Per això no hem de tindre por en dubtar d’allò que constantment ens estan afirmant, hem de discutir-ho tot des del respecte, imaginar un nou món, una nova societat. La tasca a fer és meravellosa, penseu que estem parlant de construir entre tots una altra realitat.

El camí pot ser ja haja començat.

 "Quan advertisca que per a produir necessita obtindre autorització dels que no produïxen res; quan comprove que els diners flueixen cap als que trafiquen no béns, sinó favors; quan perceba que molts es fan rics pel suborn i per influències més que pel treball, i que les lleis no ho protegixen contra ells sinó, al contrari, són ells els que estan protegits contra vosté; quan repare que la corrupció és recompensada i l'honradesa es convertix en un autosacrifici, llavors podrà afirmar, sense por d'equivocar-se, que la seua societat està condemnada."   Ayn Rand (1950)
                                                                                                                      El Poeta Dissident 

Mentre el temps corre de pressa.
Quan la ment es queda buida
la por m’acorrala l’ànima
i el cos sense cap inèrcia
cau entre boirines de seda,
totes blanques si tu vols,
però entre boires de seda.
Quan la ment s’ompli i batega
al mateix ritme que el cor
naix l’altra sensació
on tot és pura existència.

El cap em bull, estic viu,
per això note el dolor
que provoca l’existència.
Sent com la teua presència
assetja i venç la tristesa
que tot cos humà genera.
Estem vius, i això és prou,
Tota la resta és superflu
i la vanitat s’ho menja
mentre el temps corre de pressa.

La pluja cau i tot s’altera
menys la nostra consciència
que creix entre la fermesa
de la gent que cau i s’aixeca.
El fred a tots paralitza
menys la nostra resistència
que bull entre la revolta,
la bellesa de la vida
i l’amor que ens acompanya
de la muller estimada.

El futur corre de pressa
mentre bloqueja la gent
entre passat i present.
Però la vida mai es para,
continua, esclata i creix,
mentre el fort vent ens arrastra
entre la desesperança
de la gent que cau i s’aixeca.
Futur, quant de futur jove
ens espenta, ens projecta.

No s’ha mort res, tan sol mor
la desgana i la mentida.

dijous, 26 de gener de 2012

Esta justícia és una merda

“Esta justícia és una merda!!” era un dels crits dels centenars de persones, que havien acudit a la concentració en suport del jutge Garzón enfront de la seu del Tribunal de València, en assabentar-se del veredicte del jutjat que declarava “no culpable” a l’ex president Camps i al seu adlàter Ricardo Costa, Ric per als amics.

A la indignació de veure al banc dels acusats l’únic jutge que ha intentat tornar la dignitat merescuda als assassinats per defensar la llibertat i la justícia social es va unir, inesperadament, el veredicte absolutori del president que va contractar 14 milions d’euros amb el seu “amiguito del alma”, que va pagar dos milions d’euros a l’associació “sinónimo de lucro” del gendre reial Urdangarin, que va pagar 15 milions d’euros a Calatrava per una maqueta d’uns edificis que no s’han fet, que ha balafiat els diners dels imposts dels valencians i ens ha endeutat fins que ha dut a la Comunitat Valenciana a la fallida.

En el transcurs del judici hem escoltat les vergonyoses converses  entre Camps i el Bigotes repixant afecte mutu, quan Camps havia declarat que “a ese señor no lo conocia de nada”. O a Ric suplicant al Bigotes que suggerira  a Camps que el nomenara conseller del seu govern. Hem escoltat les declaracions d’empleats de les tendes confirmant que s’emportaven els vestits i no pagaven, que les factures les pagaven les empreses del Bigotes, les que van contractar 14 milions d’eros amb la Generalitat dividint les partides per a que la quantia no obligara a traure-ho a concurs públic.

Encara està pendent el tema del finançament il·legal del PP, el cas Gürtel, el de Mata, el de Fabra, Brugal, Emarsa, etc. però podem estar tranquils que ací no passa res. La justícia està en les seues mans i no pensen deixar el control d’allò que permet als poderosos i als seus peons actuar amb impunitat. ¡¡Esta justícia és una merda!!

Manifestació en contra de les retallades en els serveis públics en el País Valencià 
en Alacant, Castelló i València.
Dijous 26 de gener a les 18,30 h. 

dimarts, 24 de gener de 2012

Atocha 1977

                        
Avui fa 35 anys d’aquell  24 de gener de 1977 quan un grup de pistolers d’extrema dreta varen irrompre en el numero 55 del carrer Atocha de Madrid, on tenien el despatx un grup d’advocats laboralistes de CCOO i del PCE, i van assassinar a cinc d’ells.  Javier Benavides, Serafín Holgado, Ángel Rodríguez Leal, Javier Sauquillo i Enrique Valdelvira van caure víctimes de l’avarícia dels que ho tenien tot i volien més a costa del que fora, d’aquells que estaven disposts a mantindre els seus privilegis assassinant a qui gosara oposar-se als seus abusos.

La mà executora varen ser els pistolers però no es va investigar qui va manar l’acció. Els assassins buscaven al líder sindical que dirigia la vaga de transports. No eren uns bojos que mataven per matar. Allò va ser una continuació del genocidi iniciat en juliol de 1936 que va continuar al llarg de tota la dictadura amb cobertura legal. La Transició espanyola a la democràcia havia heretat incòlumes els centres de poder econòmic i judicial i, amb ells, la impunitat. 

El judici que avui comença contra el jutge Garzón és la mostra més evident del poder que mantenen els nostàlgics del franquisme. Els hereus d’un sistema judicial al servei del dictador i dels poderosos que el mantenien en el poder no poden empassar-se que hi haja un jutge que pretenga perseguir la corrupció, desmuntant un xarxa que els havia proporcionat bons beneficis, ni tornar-li la dignitat i l’honor a tots aquells que havien lluitat per la democràcia i la llibertat, contra l’explotació i la injustícia i que, inexplicablement, continuen en cunetes i fosses comunes.

En 1977 en Atocha els poderosos d’aquest país van intentar deixar clar qui era qui manava. La resposta solidària dels treballadors va ser massiva i la dictadura va tindre que cedir en molts aspectes. Ara, en plena crisi, quan estem veient com creix la desigualtat social, quan els rics són més rics i els treballadors de tots els sectors estem perdent tot allò pel que havien lluitat, quan la precarietat i la pobresa per falta de treball ens oprimeix fins no deixar-nos respirar, la judicatura vol deixar clar que hi ha coses que poden tocar-se. El genocidi ha de continuar impune i les víctimes a les cunetes.

València: Dimecres 25 de gener a les 19 hores, concentració de suport al jutge Garzón, enfront de les portes del Palau de Justícia en la Glorieta.

dilluns, 23 de gener de 2012

Concentració de suport al jutge Garzón

La Plataforma Cívica Valenciana de Suport al Jutge Garzón ha convocat per a dimecres que ve, 25 de gener, a les 19 hores una concentració de suport al jutge Garzón enfront de les portes del Palau de Justícia en la Glorieta.
L'anomenada “iniciativa Garzón” va alçar una enorme onada d’esperança i il•lusió en milers de persones que mai van trobar empar en la justícia espanyola en la seua llarga cerca de restes encara no trobats i per tant les seues desaparicions encara no prescrites segons la legislació internacional. És de justícia que ara el mateix col•lectiu a què ell va voler ajudar surta en la seua defensa prestant-li tot el suport possible i demanant especialment a la societat valenciana suport per a la seua causa.

El “judici al Franquisme”, va voler ser una primera fase que haguera resolt molts contenciosos històrics, socials i polítics que encara entorpeixen la normalització de la nostra convivència en tots aqueixos aspectes; però el més important de la iniciativa de Garzón és que haguera portat a l’assumpció per la Justícia de la localització i exhumació dels desapareguts, allò que les famílies reclamen com just ja que tals desaparicions ho van ser després de detencions il•legals perpetrades per l’Estat, majoritàriament en èpoques posteriors a la Guerra.

Ens oposem a la inhabilitació de jutge Garzón; la seua iniciativa és justa i necessària per a la normalització social i democràtica del nostre País enfront de la inacció judicial aplicada fins hui. La Justícia espanyola, molt al contrari del que està fent, ha de deixar d’aplicar la doctrina d’inhibició quan se li demana solució per als milers de de desapareguts els familiars del qual són l’autèntica assignatura pendent de la història contemporània espanyola.

Per tant, cridem a la Societat valenciana a constituir Plataformes de Suport al jutge Garzón en totes les ciutats i pobles de la nostra geografia com a testimoni de que en la terra que va patir les activitats d’una important porció de la trama Gürtel per ell descoberta i possiblement una de les fonts dels seus mals, la Societat Civil exigeix l’esclariment fins el fons a pesar de l’actitud de la Justícia valenciana.

(Fragments del Manifest Fundacional de la Plataforma Cívica Valenciana de apoyo al Juez Garzón)

divendres, 20 de gener de 2012

No té preu

Dissabte 21 de gener manifestació per l'Escola Pública a les 18 hores en la Plaça de Sant Agustí de València

dijous, 19 de gener de 2012

Modernitat líquida

Publicat per Iron Maiden en Valladacity

És molt difícil abstraure's del que està passant en la nostra societat doncs a tots ens afecta de manera greu. L'allau de la crisi està enduent-se per davant tot allò pel que moltes generacions s'han deixat la pell i la vida sense que hi haja, de moment, una resposta contundent. Sembla que estem conformats, resignats, que no hi ha altra eixida.

Per aconseguir aquest conformisme submís s'ha seguit un trajecte (evolució natural o manipulació?) de canvi ideològic i cultural. La postmodernitat, que va arrelar després de la Segona Guerra Mundial, proposava trencar amb les ideologies unívoques que pretenien tindre la solució als problemes socials, especialment amb el marxisme i el feixisme. Allò important era buscar consens i evitar la confrontació. Però, tanmateix, els postmoderns defensen l'enriquiment màxim a través del lliure mercat, el que accentua la desigualtat i, per tant, afegeix llenya al foc de la desigualtat social i confrontació.

La manera d'evitar la confrontació havia sigut, fins aleshores, que la burgesia empresarial i financera anara cedint espais de poder polític i, mitjançant una política fiscal progressiva que permetera desenvolupar l'estat de benestar, la redistribució de la riquesa. Però als anys seixanta va començar a introduir-se el concepte “deconstrucció” que ha tingut tant d'èxit que fins el cuiner Ferran Adrià ha deconstruït la truita de creïlla. Deconstruir no és destruir sinó desfer, desmuntar allò que s'ha construït per veure com s'articulen les peces, però aplicat a la societat postmoderna va ser la manera de desfer o diluir conceptes com classe social, partit polític o sindicat. Si Ferran Adrià va deconstruir la truita de creïlla en ous i creïlles, la societat va quedar en ciutadans per un lloc i polítics, partits i sindicats per altre. Una classe treballadora atomitzada no té capacitat de confrontació.

Ara arriba un altre concepte sociològic, la “modernitat líquida”, que defineix les societats actuals canviants, mestisses, insegures, al•lèrgiques a les estructures. El 15-M, i les organitzacions que l'alimenten, treballen amb aquesta mentalitat de “societat líquida”, presentant-se com alternativa a les organitzacions amb militància i ideologia definida, és a dir, com alternativa a partits i sindicats. Un dels promotors del 15-M ho va definir com “una plataforma líquida, que fluye en todas direcciones, sin líder ni representante, en torno a unos puntos de consenso”.

Açò té avantatges, doncs el líquid pot penetrar a qualsevol punt del teixit social, però també té desavantatges, com l'atomització. El postmodernisme i la deconstrucció han aconseguit deconstruir les grans ones que van construir l’estat de benestar i van reduir les desigualtats socials, han fet que la força dels assalariats es convertisca en una fina pluja de la qual la burgesia es protegeix amb facilitat, evitant així que els milions de gotes, que sóm els ciutadans, siguen canalitzades pels partits i els sindicats de classe per fer funcionar el molí del progrés, la llibertat, la igualtat i el benestar. Si no és així podem veure discórrer el riu del 15-M, molt cabalós, però sense aprofitar la seua força innovadora.

dimecres, 18 de gener de 2012

Els nous empestats

"Mentre a mi no em toque" és una de les frases que cada vegada més s’escolta entre els llavis de molta gent, però no saben que ja els ha tocat. La desgana de la nomenada oposició que tan sol pensa en l’alternança i l’actitud neoliberal dels peperos faran la resta, sempre que el poble no diga prou. 

Estem davant de la catàstrofe perfecta, del naufragi del sistema. Els pactes entre uns i altres, l’alternança, la corrupció han dut al País valencià la fallida. Ja s’han acabat les polítiques dels camps de golf, dels aeroports, de les construccions supèrflues, si bé continuen nomenant-se un exercit d’assessors i personal de confiança que tenen una única missió: aplaudir i riure les gràcies dels seus superiors. Mentre una elit desbocada i perduda entre la farlopa ens està posant els collons per corbata. Obeint la veu dels seus amos, els mercats, ens estan imposant més i més sacrificis, tirant gent al carrer ací i allà, ahir un grapat d’investigadors, demà si tot ix bé un bon grapat de funcionaris interins. 

El sistema capitalista, de la mà dels seus executors, està traient la seva imatge més salvatge que cada vegada està més prop d’una actitud nacionalsocialista. La nova feristela a perseguir, acorralar i eliminar som els funcionaris interins. Amb el decret del 5 de gener de 2012 primer ens reduiran l’horari de treball fins a 25 hores setmanals, que deurem fer de dilluns a divendres i de 9 a 14 hores. Això ens suposarà una reducció del 40% del nostre sou des de l’un de març del 2012 fins al 31 de desembre de 2013. Però la punyalada no acaba ací, l’estratègia feixista ha calculat que si ens mantenen en aquestes condicions tan sols 6 mesos després ens acomiadaran per quatre euros i tindrem un atur de merda. D’aquesta manera la colla de pocavergonya que ha provocat aquesta situació compleix uns dels objectius, estalviar diners per a poder pagar el balafiament que ells han provocat, raonament que és totalment fals. Mentre els seus amics continuaran defraudant a hisenda i ells en cap moment perseguiran la corrupció que, al cap i a la fi, és el mitjà que més beneficis els genera. 

Nosaltres no hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, entre altres coses perquè els distints governs en el poder ja s’han encarregat que el nostre sou haja sigut sempre un sou de merda,  igual que el sou de la majoria del treballadors d’aquest país. Molts de nosaltres ens hem passat la vida estudiant, adquirint formació, investigant. És clar que aquesta estratègia no era la correcta, haguérem hagut de dedicar-nos a la política professional i convertir-nos en la veu i el braç executor dels mercats. Aquesta actitud es paga molt bé i si no mireu la quantitat de polítics que una vegada han deixat la primera línea passen a ser assessors dels que ens estan portant a la merda, els mercats.

Però hi ha gent que encara creiem en la dignitat i en la justícia social i que estem disposats a lluitar fins que aquestes hienes tornen al seu habitat natural. No hàgem de caure en una actitud de derrota perquè hi ha molt de futur i eixe futur passa per la derrota de tots aquests pocavergonya. I no vos oblideu, avui vénen a per mi, demà aniran a per vosaltres, i jo i vosaltres som el mateix classe treballadora explotada, humiliada, xafada, putejada.... l’enemic no està entre nosaltres, són ells i tots els coneixem.     

Sé que pense i pensament sóc.

Em busque entre tots vosaltres
i em reconcilie amb l’altre
que també està de mi dintre.
És per això que llunyà em trobo
de mi mateix en un món
que em fa distint i no ho sóc.
Sé que pense i pensament
sóc, així com sóc la terra
que també és jo, tots i l’altre,
per això no conec límit.

Tan sol el cos ser podria
el meu penós captiveri,
però si jo sóc tu i l’altre,
ni això és cert en pensament,
ni en el pensament on sóc,
que observe tot conscient
i romp la falsa distància
que separa la mirada
d’allò que també és mirat.
Tot és tot, difícil límit.

Lliure de tots els meus límits
veig la mort talment incerta
davant de tota la vida,
que diluïda també
es perd entre l’angunia
de l’existència nua.
Si deixe ser el que sóc
el meu espai no es perdrà en temps,
ni el temps esborrarà l’altre
que dintre del cos està.

Traït pel temps sóc espai
infinit, sense cap límit,
dispers per tota la terra,
entre tot el pensament,
sóc tot i també sóc res.
Sóc part de la teva vida
que m’és negada per altres 
fills de dona que són res
i dels quals un gran abisme
ens separa, ens aparta.

Sigues tu i agafa’t al ser
que dintre del cor està.

dimarts, 17 de gener de 2012

El respecte als morts

 Article d'Ignacio Escolar en Escolar.net

Pedro María Martínez, 27 anys. Francisco Aznar, 17 anys. Romual Fangós, 19 anys. José Castillo, 32 anys. Bienvenido Perereda, 30 anys. Van morir el 3 de març de 1976 a Vitòria, quan la policia va dissoldre a tirs una assemblea de treballadors en vaga que se celebrava en una església. Fraga era ministre de Governació, el màxim responsable polític de la policia que va obrir foc. El carrer era seu. Cap d’aquests crims va ser jutjat mai.

Enrique Ruano, 21 anys. Va ser un estudiant de dret assassinat en 1969 per la Brigada Polític Social, la policia política de la dictadura. El seu delicte? Repartir pasquins antifranquistes. Segons la versió del règim, Ruano es va suïcidar llançant-se per una finestra. Segons va quedar clar fa uns anys, Ruano va ser torturat durant quatre dies i després executat d’un tir; del seu cadàver es va serrar l’os de la clavícula per a amagar el forat de la bala. Va ser Fraga, ministre d’Informació, qui es va ocupar de filtrar a l’ABC una carta de la víctima que el presentava com un suïcida. Va ser també el mateix Fraga qui va cridar el pare de Ruano per a recordar-li que tenia una altra filla, per a amenaçar-li, per a dir-li que callara.

Julián Grimau, 52 anys. Va ser un líder comunista afusellat en 1963, després d’uns quants dies de tortures –segons la versió oficial, també s’havia llançat per la finestra–. Fraga va participar en el Consell de Ministres que va condemnar a “ese caballerete”, com el va menysprear en roda de premsa el llavors ministre de la propaganda de Franco.

Manuel Fraga, 89 anys. Va morir aquest diumenge en el llit. A més d’aquestes ombres, també va tindre les seues llums, com hauran sentit o llegit ja en una infinitat d’obituaris que solen oblidar aquests altres noms, aquests altres morts que convé recordar.

Descanse (descansen) en pau.

dilluns, 16 de gener de 2012

Amnèsia

La dictadura franquista va desenvolupar una doble política: la de la memòria i la del memoricidi. “Los caidos en la Cruzada”, tant els morts en les batalles com els assassinats per la violència revolucionaria, van ocupar espais públics i es van fer omnipresents tant com invisibles es feien les altres víctimes. La nova Espanya sorgia de la santa croada i de la generositat dels seus màrtirs. Per això els seus cadàvers van ser exhumats i, després, inhumats en cerimònies públiques de masses. Totes les seues morts van ser investigades, jutjades i arreplegades en el enorme fondo documental conegut com “Causa General”. Els seus noms van ser inscrits a les façanes de les esglésies i molts d'ells van donar nom a carrers de pobles i ciutats.

Mentre, els milers de milicians i soldats del bàndol republicà caiguts al camp de batalla, els aproximadament 150.000 afusellats, els 350.000 internats a camps de concentració, els 300.000 detinguts en les presons de postguerra i els 200.000 presos esclavitzats, romandrien en la invisibilitat dels vençuts. Eren el que George Orwell denominava “no gent”.

A la mort del dictador una transició inmodélica va establir que la legitimitat democràtica no provindria de l’antifeixisme, com en altres països europeus, ni de l’anterior experiència democràtica republicana, sinó de la superació del passat, de la celebrada "reconciliación nacional". El resultat de tot això va ser l’absència de política alguna de recuperació de la memòria dels vençuts durant el procés de democratització.

Una conseqüència lògica de la desmemòria imposada és que, al nostre sistema democràtic, la justícia continue controlada per elements addictes a l'antic règim franquista, com va denunciar el ex fiscal Anticorrupció, Carlos Jiménez Villarejo quan va afirmar que “la Sala Segunda del Tribunal Supremo constituye un instrumento de la actual expresión del fascismo espanyol”. Una justícia que seurà al jutge Garzón al banc dels acusats per intentar investigar el genocidi franquista i per investigar i desmantellar xarxes de corrupció com la Gürtel. Una justícia que persegueix als demòcrates i vetlla per la impunitat permanent dels responsables dels horrors del passat totalitari.

No ha d'estranyar-nos doncs que qui va dir allò de “la calle es mia” o “...la mejor parte del país fue la que se alzó, el 18 de julio, contra un Gobierno ilegal y corrompido...”, un ex ministre de propaganda de la dictadura més cruenta d'Europa i ex ministre de Governació del règim franquista, responsable de la més dura repressió de l’expressió ciutadana i de l'assassinat a mans de la policia de cinc obrers en Vitòria, siga acomiadat com un dels pares de la democràcia espanyola.

Coses de l'amnèsia històrica.

dissabte, 14 de gener de 2012

Comunitat Valenciana: La nostra Grècia

Per Ignacio Escolar

 En la Comunitat Valenciana no hi ha diners per a la ciència. La Generalitat ha retallat 4,4 milions d’euros al Príncep Felipe, un dels centres d’investigació punters d’Espanya, que ha hagut d’acomiadar a més de la meitat dels seus científics. Sí que va haver-hi diners, això sí, per a pagar 15 milions a Santiago Calatrava per la maqueta i el projecte d’unes torres mai construïdes. O per a donar-li cinc milions al talonmanista Urdangarin.

A València no hi ha diners per a l’educació. Hi ha 450 col•legis a punt de tancar perquè la Generalitat els deu 50 milions. Sí que va haver-hi diners, això sí, per a construir l’únic aeroport de vianants del món, el de Castelló: ha costat 150 milions d’euros i encara espera el seu primer avió.

A València tampoc hi ha diners perquè funcione l’administració més arruïnada d’Espanya, governada des de 1995 pel PP, i la que Rajoy ja ha hagut de rescatar. Segons FEDEA, la Comunitat Valenciana és la major responsable de la desviació del dèficit públic: només ella es porta el 21% del forat imprevist de totes les autonomies. Sí que va haver-hi diners, això sí, per a faraònics estudis de cine, carreres de Fórmula 1 o ruïnosos parcs d’atraccions.

A València no hi ha diners, i per això va fer fallida la CAM, va fer fallida el Banc de València i Caixa Madrid va haver de rescatar a Bancaixa. Sí que va haver-hi diners, això sí, per a pagar sous milionaris als que van arruïnar aquestes caixes: gestors polítics anomenats pel PP.

A València no hi ha diners, i per això han abaixat els sous als funcionaris, han gravat amb 4,8 cèntims cada litre de gasolina i han pujat l’IRPF. Sí que hi ha diners, això sí, per a perdonar a les grans fortunes l’impost de Patrimoni: són 75 milions d’euros a l’any que els deuen de sobrar.

divendres, 13 de gener de 2012

El Pla Bolonya

Una classe magistral del degà de la Universitat de Vigo, Juan Carlos Mejuto, en la qual explica el Pla Bolonya.

                        

dimecres, 11 de gener de 2012

Guantànamo, deu anys d'infàmia

Avui, 11 de gener, s'acompleixen deu anys de l'arribada dels primers 20 detinguts, que van ser allotjats en gàbies a l'aire lliure, a la presó de Guantànamo situada en la base naval que Estat Units manté a l'illa de Cuba des del final de la Guerra Hispano-estadunidenca en 1898.

El centre de reclusió de Guantànamo, que s'ha convertit en sinònim de vergonya, d'abús del poderós i de violació dels drets humans, va nàixer per combatre el terrorisme d'Al Qaeda després dels atemptats de l'11S. Es va convertir en el centre de detenció de tots aquells que les autoritats d'Estats Units volien interrogar sense estar sotmesos a les lleis i drets constitucionals nord-americans, doncs no estaven en territori estadunidenc.

En aquests deu anys han passat més de 770 presoners d'Iraq, Afganistan, Iemen o de centres de detenció secrets situats a Europa, dels quals encara hi ha 171 detinguts sota el status de combatents enemics, una definició inventada per eludir la consideració de presoners de guerra que els atribuiria les garanties de la Convenció de Ginebra.

Aquest limbe legal viola tota una sèrie de normes del Dret Internacional que permet que els presos siguen sotmesos a pràctiques que la Creu Roja en un informe qualifica d'equivalents a la tortura, com pallisses, privació de son, exposició a temperatures extremes i pèssimes condicions de vida, sota les quals haurien fet falses confessions. No cal oblidar que el fet d'estar privat de llibertat de forma indefinida, sense acusació formal en la majoria dels casos, ja és un acte de tortura. A partir de 2004 molts dels presos han estat alliberats sense càrrecs. Com acaba de dir Jim Moran, un congressista demòcrata, “Molts no haurien d'haver sigut detinguts i la majoria no són una amenaça immediata per a la seguretat d'Estats Units”.

Les Nacions Unides han criticat amb duresa i en nombroses ocasions la violació dels drets humans a la base nord-americana, i en 2006 va emetre un informe instant a Estats Units a acusar als presoners formalment o alliberar-los. També ONG com Human Rights Watch o Amnistia Internacional mostren contínuament la seua oposició a l'existència del camp al que consideren un nou gulag. Fonts judicials d'arreu del món coincideixen en qualificar Guantànamo d'aberració del sistema jurídic, doncs els judicis no reuneixen el mínim de garanties d'un estat de dret.

A pesar de que el president Obama diguera en 2009 que “ni la nostra seguretat ni la nostra consciència ni els nostres tribunals ens ho permeten”, Guantànamo continua, deu anys després, mantenint a 171 persones en un limbe jurídic que permet tota classe de vexacions i violacions dels drets humans. Diuen que les condicions de vida han millorat. No estan obligats a portar el mono taronja, no els deixen a l'aire lliure, no els aïllen... però no deixen que organismes internacionals supervisen i verifiquen la vida quotidiana dels empresonats.

Al final del seu primer manament Obama diu que “no ha pogut” tancar Guantànamo com va prometre. Se’ns escapa que pot impedir que la persona més poderosa del món haja d'incomplir el compromís adquirit davant dels milions de ciutadans que van confiar en ell. Deu anys d'infàmia, de drets trepitjats exigeixen el tancament immediat de la presó que avergonyeix a la humanitat, que s'aplique la llei a qui tinga algun compte pendent i que s'allibere i es demane perdó a la resta.

Font: Cárcel de Guantánamo

dilluns, 9 de gener de 2012

L’ altra cara del miracle econòmic alemany

En Europa Alemanya és l'exemple a seguir. L'eficiència de les seues empreses, el nivell de vida aconseguit pels ciutadans alemanys i la solvència econòmica, inclús en plena crisi, fan que es parle del miracle alemany. Efectivament el creixement econòmic i la creació d'ocupació és envejable. L'atur a baixat al 6,6% en 2011 per la qual cosa es presenta com a model per als països industrialitzats. Però no es mostra l'altra cara de la moneda.

Els informadors de les xifres macroeconòmiques alemanyes haurien d'informar de com s'ha realitzat el miracle: subordinant els drets i les condicions laborals a la rendibilitat de les empreses a curt termini, és a dir, el que eufemísticament s'anomena “flexibilització del mercat laboral”, i amb contractes temporals, a temps parcial i “mini jobs”. Aquests últims són contractes temporals amb un salari màxim de 400 euros mensuals, que no paguen imposts ni seguretat social (el treballador pot contribuir voluntàriament).

En 2011 el 25% de la població activa alemanya (PEA), més de 7,3 milions de persones, tenien contractes d'aquest tipus amb un salari de 230 euros de mitjana, molt per baix del mínim necessari per a viure amb un mínim de dignitat en una societat com l'alemanya. Moltes d'aquestes persones han de recórrer a familiars o a l'ajuda de l'Estat per sobreviure. Les empreses augmenten així els beneficis doncs part de la força de treball que produeix els guanys es manté amb recursos públics.

A l'altra cara del miracle econòmic alemany també, i conseqüència directa de la mini ocupació (mini jobs), cal ressaltar l'increment de la pobresa. Mentre l'economia i l'ocupació creixen, també ho fa la pobresa, especialment a la zona occidental, en regions industrialitzades amb índex baix d'atur.

A més a més, segons un informe de l'OCDE, la desigualtat econòmica i social a crescut dramàticament. Els nivells salarials alts han augmentat al mateix ritme que els salaris baixos han disminuït atiats pels “mini jobs” que, lluny de complir la funció de pont per a la inserció laboral de joves i dones, serveix per a precaritzar, encara més, el treball.

Les reformes “estructurals” que prepara el nou govern van en aquesta direcció, que és el somni de la CEOE, i la senda propugnada pels neoliberals en el govern d'Alemanya i els seus servidors del FMI i el BM. Aquestes reformes promulgades “per a crear ocupació” només serviran per afegir precarietat i inseguretat laboral, i per acabar amb els drets socials, econòmics i culturals de la classe treballadora en aquest Estat.

Font: Rebelión

dimecres, 4 de gener de 2012

Estem en crisi o sobren diners?

Al últim ple de les Corts Valencianes, el 19 de desembre de 2011, el PP va votar la Llei d'Acompanyament als Pressuposts de la Generalitat per al 2012, que bonifica al cent per cent l'impost de Patrimoni i estalviarà 75 milions d'euros al més rics de la Comunitat, unes 18.500 persones aproximadament. Pareix que a la Generalitat li sobren els diners.

Ahir 3 de gener de 2012 coneguem la notícia de que l'Estat ha tingut que “rescatar” la Comunitat Valenciana, la més endeutada d'Espanya diuen, per poder fer front al deute de 123 milions d'euros que no havia pogut pagar, ja estaven vençuts des del passat 27 de desembre, al Deutsche Bank. Ara resulta que la Generalitat no té ni un euro.

Veient aquestes coses, i d'altres tant o més grosses, cal pensar i traure conclusions d'aquesta crisi que sembla que només afecta a les classes populars mentre als poderosos els va més bé que mai. Com pot el govern valencià regalar 75 milions als més rics de València si no té un duro per pagar el que deu? Amb quina cara demanarà nous sacrificis a les classes treballadores que no tenen per a pagar el lloguer ni quasi per a menjar? Com justificarà les retallades socials, en sanitat i educació? Ara pugen el IRPF i fa quinze dies que baixaren l'impost de Patrimoni?

Actuen sense vergonya i sense por contra la societat civil perquè poden fer-ho, perquè està desmobilitzada i amorfa, i continuarà mentre no fem res per a parar l'abús dels rics que mai no en tenen prou. Fins a quan anem a consentir-ho?
Al Azraq

dimarts, 3 de gener de 2012

Els errors de la visió neoliberal de la crisi de l’euro

Article de Vicenç Navarro el seu BLOG
 

A Espanya, quan s’al·ludeix a temes econòmics del The New York Times immediatament es pensa en Paul Krugman, el premi Nobel d’economia. Des de la seva columna en aquell rotatiu, Krugman proveeix una visió keynesiana de la crisi de l’Eurozona que, amb algunes matisacions, defineix bastant clarament el que passa en aquesta unitat monetària i per què ara està en profunda crisi.

En canvi, a Espanya és poc conegut un altre columnista del The New York Times , David Brooks, una de les veus més importants del pensament conservador i neoliberal dels Estats Units. Darrerament, Brooks ha publicat un article, L’esperit d’empresa , que ha tingut molt impacte perquè reflecteix molt bé el punt de vista de les dretes nord-americanes sobre la crisi de l’euro, i que coincideix amb el que tenen el govern alemany i grans sectors de les dretes, incloent-hi les catalanes i les espanyoles. L’escrit té gran interès i es va publicar el passat dia 10 en aquest diari, l’ARA, que també publica freqüentment articles de Krugman que presenten una visió diferent. Per David Brooks, l’arrel del problema de l’euro és el comportament dels països del sud d’Europa -com Grècia, Portugal, Espanya i Itàlia-, que, vivint per sobre de les seves possibilitats, van estar gastant d’una manera irresponsable, demanant diners als bancs alemanys i a d’altres del centre d’Europa, els quals tenen tota la raó d’exigir que se’ls tornin. Això és el que el govern Merkel està demanant que es faci. No és just -segons David Brooks- que els alemanys estiguin ajudant els països del sud -a través del Banc Central Europeu (BCE)-, rescatant els països que “tenen uns sectors públics enormes, molt per sobre del que poden pagar”. David Brooks defensa així la postura de la Sra. Merkel, afirmant que Alemanya ja ha complert el seu deure i ara és el moment que espanyols i italians compleixin el seu. Que Alemanya els ajudés ara, sense més, seria recompensar un comportament irresponsable. Abans de rebre ajuda, han de mostrar que poden ser responsables. És interessant subratllar que aquesta visió de les causes del que està passant és acceptada fins i tot entre alguns sectors de l’equip econòmic del socialisme espanyol, tal com he documentat recentment a l’article Debates sobre la socialdemocracia en España.

El problema de tal teoria és que ignora dades fàcilment accessibles que mostren l’error dels seus supòsits. Vegem-ho. En primer lloc, les dades no mostren que Espanya tingui un sector públic hipertrofiat. La despesa pública per habitant és, a Espanya, la més baixa de la UE-15. El mateix pel que fa al percentatge de la població adulta que treballa a l’Estat: és només el 9%, un dels més baixos de la UE-15 (la mitjana de la UE-15 és el 15%, i a Suècia és el 25%). On és la hipertròfia?

Vegem una altra dada. Brooks també diu que la crisi ve del fet que Espanya es gasta més del que té, després d’haver actuat d’una manera llicenciosa i exuberant durant molts anys. De nou, les dades no donen suport a aquest supòsit. L’estat espanyol, quan la crisi va començar el 2007, estava en superàvit i el deute públic era dels més baixos de la UE-15. En realitat, Espanya havia estat el deixeble exemplar dels establishments neoliberals europeus i el govern Zapatero va rebre en més d’una ocasió un gran aplaudiment (incloent-hi de la senyora Merkel) per les seves mesures d’austeritat. On és, doncs, l’exuberància en el sector públic?

Anem ara a l’exuberància en el sector privat. I aquí sí que hi va haver una gran exuberància i especulació. Però, segons sembla, el Sr. Brooks desconeix el paper clau que va jugar la banca alemanya en facilitar i estimular l’endeutament de les institucions financeres espanyoles, obtenint en el procés uns beneficis autènticament exuberants. La banca privada, tant espanyola com alemanya, i els seus supervisors -tant el Banc Central Europeu com el Banc d’Espanya i el banc central alemany- van actuar amb un elevat nivell d’irresponsabilitat, en el cas dels bancs, i de complicitat, en el cas dels bancs centrals. David Brooks, en el seu cant a la banca alemanya, ignora que estava ficada en la bombolla immobiliària especulativa espanyola fins a la medul•la, de la qual cosa va aconseguir grans beneficis fins que la bombolla va explotar.

I, finalment, David Brooks també ignora com funciona el BCE i la seva relació amb la banca alemanya. Quan es diu que el BCE ajuda Espanya comprant deute públic, no ho fa amb diners alemanys que li presta la banca alemanya. La banca alemanya té una enorme influència sobre el BCE, però els diners del BCE no són diners alemanys. Els diners del BCE s’imprimeixen en les màquines que produeixen diners i s’utilitzen per comprar els bons públics d’Espanya a uns elevats interessos, amb la qual cosa no costa ni un cèntim al ciutadà alemany o als seus bancs. En realitat, el BCE guanya diners no només imprimint, sinó rebent els interessos.

Segons sembla, Brooks ignora que el fet que els bancs alemanys i el seu banc central no vulguin que es comprin bons públics no és perquè els pensionistes alemanys estiguin ajudant l’estat espanyol (cosa que no fan), sinó perquè temen que imprimint moneda augmenti la inflació, l’enemic número u de la banca en qualsevol país. Aquí hi ha el problema. El problema amb això és que, com ha admès el nou director del BCE, Mario Draghi, hi ha el perill que en lloc d’inflació tinguem deflació, i la tindrem si acabem en la gran recessió a la qual indubtablement ens aboquen les polítiques promogudes per la Sra. Merkel i que tenen el suport del Sr. David Brooks i altres pensadors neoliberals als dos costats de l’Atlàntic. Així de clar.

dilluns, 2 de gener de 2012

15-M, partits, sindicats

El 15-M ha sigut, possiblement, una de les coses més importants que han ocorregut al 2011. Moltes persones que havien perdut l’esperança, i s’havien rendit abans de començar ha lluitar, van recobrar la força i la il•lusió per plantar cara a l’allau d’abusos i injustícies que amenacen en acabar amb les conquestes socials de les classes populars dels darrers dos-cents anys. 

Aquest moviment ha sigut capaç d’influir en les ofertes polítiques dels partits. La reforma de la  llei electoral, la dació en pagament en cas de desnonament, l’exigència de transparència en els comptes públics, són algunes de les coses que s’han posat en  primera línia de les agendes polítiques forçades per la recuperació del carrer com espai públic de ciutadania.

No obstant això, les demandes del 15-M s’han vist frustrades pels resultats electorals que han entregat el poder dels tres nivells de l’Estat (local, autonòmic i estatal) al partit amb menys sintonia amb les demandes socials. L’abstenció afavorida per la despolitització general ha malbaratat l’experiència de la lluita política per la justícia social. Però cal aprendre que, en democràcia, són els vots els que fan possible els canvis, doncs el carrer consciència i mobilitza, però és el Parlament qui legisla.

Cal fer arribar al Congrés les exigències socials votant partits fiables que defensen al legislatiu el que la ciutadania reclama al carrer. Cal recolzar, i no desacreditar ni atacar, a organitzacions que, com el sindicats de classe, comparteixen els problemes i les solucions del carrer, perquè són carrer. Cal, com diu Jaime Pastor, professor de Ciència Política de la UNED, recuperar el vell lema “Anar separats, però colpejar junts”.

L’eficàcia del 15-M dependrà de si sap o no compaginar les seues accions amb els partits i sindicats que comparteixen l’exigència d’una democràcia real ja. Pastor sosté que "El 15-M hauria d’assegurar-se la seua pròpia autonomia i no deixar-se instrumentalitzar pels partits, però tampoc rebutjar la unitat d’acció" per plantar cara a les retallades del nou govern.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...