dimecres, 28 de setembre del 2011

La construcció de la nostra identitat



Al llarg d’aquest breu escric, i de forma molt sintetitzada, intentaré respondre a una pregunta. Quines pautes regeixen la construcció de la identitat, o el que és el mateix: la percepció del món i d’un mateix, la construcció social de la realitat? La resposta parteix d’uns pressuposts que són els següents:
-                 Visquem en un món que creem a partir de dos paràmetres: el temps i l’espai i que el  podem percebre tan sols  de forma ordenada quan es representa mentalment d’alguna manera.
-            Per tant el mode en què representem la realitat, el temps o l’espai, també ens pot ajudar a respondre aquesta pregunta.

Segons alguns investigadors la representació d’aquesta realitat, i per tant de la nostra identitat, depén del mode de representació que utilitzem per a  construir el temps i l’espai. Aquestes dos variables tindran una priorització distinta depenent de la forma en què representem la realitat. El resultat serà una societat on la realitat serà més estàtica o més dinàmica i d’identitat més relacional o més individualista. Indudablement, res de tot açò no té sentit si no és en mútua interrelació amb la complexitat socioeconòmica de cada grup humà. Per a entendre aquests plantejaments passem a exemples concrets. 

Les societats que tenen un escàs desenvolupament socioeconòmic, com podrien ser les societats de caçadors-recolectors o agricultors poc evolucionats, viuen en una realitat molt relacional, amb un escàs control material de la realitat, entre altres coses perquè el grau de divisió de funcions i especialització dels treballs dintre del grup és reduït. Les persones saben qui són per la seva identificació en el grup, no per les diferències que les particularitzen dintre d’ell. Viuen en una societat resistent al canvi perquè qualsevol canvi es valora com un risc. L’espai és l’eix prioritari de l’ordenació de la realitat.

Enfront d’aquest tipus de societat estaria la de nosaltres, la societat Occidental, on predomina l’individualisme, creguem tindre un control material de la realitat, valorem positivament el canvi i el temps és l’eix prioritari de l’ordenació de la realitat. El temps ordena una realitat cada vegada més dinàmica i més individualista, que fuig de les seves semblances, on el membres del grup social se situen en distints posicions de poder, o el que és el mateix de control de la realitat en la que visquem. 

Ha de quedar clar que partisc de la convicció del caràcter constructiu i no biològic de la cultura i que per tant crec que les societats poden transformar-se seguint ritmes i direccions distintes, construint cadascuna la seva identitat. Tan sols afirmaria dos coses, que el canvi no sempre ha sigut ben valorat per les cultures i que la complexitat genera complexitat si es demostra operativa en la relació material amb la realitat. Per tant l’única cosa que pretenc és abstraure l’estructura subjacent que dirigeix la coherència entre el control material de la realitat i la percepció deixa realitat. Per altra banda col·loque a tots els sers humans en un plànol d’igualtat i de respecte. Nosaltres creem el món en el que vivim depenent de les nostres necessitats de supervivència amb ell i entre aquestes està la més bàsica : la de saber qui som , la de construir una identitat que ens servisca d’orientació en aquest món complex i difícil. 

La nostra identitat té unes característiques particulars, i una de les més importants és el nostre sentit de la individualitat i de diferència personal amb relació als demés subjectes, es a dir participa de la lògica burgesa i capitalista que influeix de forma determinant en la construcció de la nostra identitat col·lectiva. 

A partir d’aquests plantejaments és pot entendre el predomini del pensament capitalista en la nostra societat que es reflexa, entre altres coses, en el predomini de partits polítics que defenen aquests principis burgesos, encara que en alguns casos s’auto nomenen partits que defenen els interessos dels treballadors o del medi natural.  Principis que es basen en el benefici econòmic que han entrat en contradicció amb la mateixa supervivència de l’espècie, Homo sapiens, a la Terra i amb la mateixa supervivència del sistema capitalista. Per tot això he arribat a la conclusió que la pervivència de la nostra espècie i la de moltes altres a la Terra passa per la construcció d’un altra identitat  que supere les contradiccions que els sistema en el que vivim ha generat. I eixa nova identitat passa pel respecte de les distintes cultures que hi ha al nostre planeta, sempre des de la igualtat, una nova identitat que no es base en el domini de la naturalesa, si no que visca en harmonia amb ella. Una nova identitat que és construïsca des de l’horitzontalitat i que trenque les cadenes de l’ individualisme i de les diferències socials que justifiquen l’explotació, el domini cultural, l’extermini i moltes altres coses més. Es a dir, hem de construir una societat postcapitalista. 
El Poeta Dissident

Busco tot el que no tinc
La bellesa trenca el temps
desbocat, amb alegria.
Alhora no és conscient
de la seva valentia.
Creu que derrotat el temps
viurà una agradable vida
rodejada de flors lila.
Quina enorme gosadia
viure amb joia i alegria
sense temor, solitud . 

Modelen l’espai les formes
voluptuoses de l’amor
que fugen entre gavines
llastimoses cap a tu.
Eixe temps, que no perdona,
exigeix el seu espai
arrelat entre ningú.
Mentre la música sona
i trenca el silenci agut
dels ningú que som jo, tu.

He caigut en el silenci
dels derrotats que no és altre
que la remor del temor.
He viscut en la foscor
dels humiliats per ells
que no són més que tu i jo.
He nascut entre muntanyes
lliures i verdes que heu
acabat empresonant,
per això visc entre núvols.

Busco tot el que no tinc,
temps per canviar el món.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...