El BBVA contra el projecte dels horts urbans a Benimaclet

ANTECEDENTS: 

1. Tots sabeu que hi ha en marxa al nostre barri EL projecte dels HORTS URBANS posat en marxa per l’A.VV i en el que participen veïns, col·lectius, escoles, etc.
2. Aquest projecte es basa en la cooperació entre veïns i en el desig d’un barri més habitable i  lloc de trobada dels ciutadans conscients del valor de l’acció positiva.
3. Després d’aconseguir l’aigua pagant un cànon, de l’aportació econòmica de cadascú dels concessionaris d’una parcel·la per assumir les despeses derivades del projecte, de reunions en assemblea per prendre les decisions més correctes i democràtiques, etc, només quedava l’acord amb el propietari del solar, el BBVA, que fins al moment no havia donat traça de posar cap impediment, a la vista de les negociacions mantingudes des d’un principi.
4. Ja havien entrat les màquines a aplanar el terreny i la seua tasca estava pràcticament enllestida.
5. El tema de l’acord amb l’entitat bancària semblava fins al moment present, i per la seua actitud en les negociacions prèvies, un assumpte de pur tràmit.

 ELS FETS: 

• Ahir, dia en què es convocava l’assemblea on es decidiria el calendari de treball per a posar en marxa els horts i en que la màquina hauria acabat el seu treball, va aparèixer al solar un guarda jurat que, en nom del BBVA, va impedir qualsevol tipus d’actuació.
• Posats en contacte amb l’interlocutor a Madrid del BBVA, ens va dir que avuí hi hauria una resposta, que enteníem que no suposaria cap problema.
• Avuí ens han contestat que “el BBVA no vol saber res de nosaltres”. Això vol dir que tot el que hem fet des d’un principi no ha servit de res?.

EL QUE DEMANEM: 

• Que tothom sensible a la nostra causa i intolerant amb aquesta prepotència del BBVA s’aprope el dissabte, 1 d’octubre, a la parcel·la del PAI on estan sent instal·lats els horts, a partir de les 8:30 h del matí, o tot al llarg de la jornada, per a col·laborar en les tasques de neteja i instal·lació de la tanca o, només, a donar-nos el seu suport .

 T’ESPEREM!

TOTS SOM BENIMACLET!

AQUESTA AGRESSIÓ TAMBÉ QÜESTIONA ELS TEUS PROJECTES DE FUTUR!

Podeu conèixer el projecte clicant ACÍ

Adam Smith tenia raó... i Marx també.

Adam Smith tenia raó quan afirmava que "No és per la benevolència del carnisser, del cerveser ni del forner que esperem poder sopar, sinó perquè aquests miren pels seus propis interessos".  El capitalisme funciona perquè els individus busquen el seu interés i, en una persecució egoista del guany, aconsegueixen  genererar riquesa. Eixos interessos individuals són la mà invisible que mou l’economia capitalista. Queden cada vegada més allunyades de la realitat les teories dels conspiranoics que en lloc de la mà invisible del mercat veuen la mà negra de qui controla el món. No hi ha cap mà negra capaç d’ocupar-se d’aquest control. El sistema funciona perquè cadascú de nosaltres el fem funcionar.

També Marx tenia raó quan afirmava que la riquesa era el producte del treball i que el burgés expropia part del treball al treballador en benefici propi. O quan afirmava que la ideologia dominant en una societat és producte del mode de producció, és a dir, que la praxi determina la teoria. S’ha invertit molt en desacreditar les teories marxistes, i en convenç-se’ns de que així ha sigut sempre i sempre serà, però hom sap que la riquesa surt de les costelles dels treballadors i van a parar a les butxaques dels capitalistes, i que no és just ni inevitable. La societat capitalista, construïda sobre els valors de l’egoisme individual, es converteix en una selva on impera la llei del més fort, del depredador més voraç i amb menys escrúpols. Una societat polaritzada en una minoria molt rica que controla els ressorts de poder i els mitjans de coacció, i una enorme majoria de misèria sense present ni futur.

Les teories marxistes, però, van obrir els ulls dels treballadors. Va deixar al descobert el conflicte d’interessos entre les classes i va demostrar que la història, és a dir, els canvis socials, eren el producte de la lluita de classes existents en cada època; que les principals classes en conflicte en la societat capitalista eren els treballadors, que generen la riquesa, i els burgesos, que expropien part del producte generat pels treballadors; i que, si s’aconseguia que els treballadors prengueren consciència de la classe a la que pertanyien,  podia construir-se una societat més justa.

Per primera vegada la ideologia dels dominats es va enfrontar a la ideologia dels dominants. La força d’uns i el poder tradicional d’altres va xocar en nombroses ocasions. Vagues, revoltes i revolucions, com la russa, van fer entendre als poderosos que podien perdre-ho tot. Després de la II Guerra Mundial les forces estaven tan equilibrades que es va establir un acord tàcit mitjançant el qual la burgesia cedia part de les plusvàlues obtingudes pel treball, a través dels imposts, per a que poguera desenvolupar-se l’estat de benestar i cobrir les necessitats bàsiques de la població. 

La implosió de la URSS va acabar amb prestigi de la ideologia de la classe treballadora. Els poderosos tenien via lliure per a imposar els mateixos criteris que havien fracassat el segle anterior anomenant-los “neoliberalisme”. Tornàvem a la selva inhòspita i a la llei del més fort, on triomfa el depredador amb menys escrúpols, on el dèbil i el desprotegit sucumbeix irremediablement. 

Tinguem l’experiència, però. Sabem què és el que pot frenar el desmantellament de la societat que assegura el mínim vital als ciutadans, que no tracta als majors com a trastos vells, que mira per la salut de la gent i procura oferir oportunitats mitjançant l’educació. Sabem que hem de prendre consciència de la classe a la qual pertanyem i actuar en conseqüència. A l’egoisme individualista dels burgesos cal oposar la solidaritat col·lectiva dels treballadors. Als poders coercitius cal oposar la unitat i determinació de les classes populars. I si no som capaços de fer-ho estem perduts perquè Adam Smith tenia raó ... i Marx també.

Sóc una despesa pública

per Isaac Rosa en Público

La setmana passada, i els promet que va ser sense voler, em vaig convertir en despesa pública. La qual cosa avui equival a dir que eres un perill públic. Vaig entrar en un hospital per a un assumpte menor i vaig acabar recorrent unes quantes plantes durant una setmana. Em vaig convertir en despesa pública desencadenada, un arrap en els pressuposts, diverses mil·lèsimes més de dèficit.

No em van donar la factura “en l’ombra” eixa que ja reparteixen en alguns llocs, però si m’hagueren tret el compte seria abundosa, perquè va ser una setmana de barra lliure, atenció mèdica a tot drap, entre proves diagnòstiques (amb ixes màquines caríssimes), estada (a pensió completa, imagine'ns), tractaments i tants treballadors pendents de mi (i damunt eren molt atents, inclús afectuosos, en compte de limitar-se a complir amb el mínim, que el temps és or). Tombat en el llit, imaginava que em col·locaven sobre el capçal un comptador digital que sumara euros a mesura que passaven les hores.

I en açò que, mentre estic ingressat, sent que Esperanza Aguirre inaugura a Torrejón un hospital 100% privat (“de titularitat pública”; quin consol quan fins al personal metge està en mans d’una empresa). I mentre recorre les instal·lacions, Aguirre veu en cada habitació un joc de llençols per al llit de l’acompanyant, i exclama eufòrica: “Això és el que vull. Que en les públiques la gent estiga igual que en les clíniques privades.”

Em vaig contindre la carcallada no fóra a ser que se’m soltaren els punts i acabara generant més despesa. Encara que en realitat és per a plorar. Aguirre vol (i ho està fent ja en els nous centres) que els pacients estiguem en mans d’empreses la prioritat dels quals, per molta propaganda corporativa que facen, mai serà la nostra salut sinó guanyar diners. Que estiguem a cura de metges sotmesos a pressions laborals, com ja ocorre en alguns centres. Que ens curem en hospitals on la factura no quede en l’ombra, sinó en la taula d’un comptable preocupat per gastar menys per a guanyar més.

Jo ho tinc clar: el treball impressionant del personal sanitari (i aprofite per a donar les gràcies de cor a tots els de Vascular, Cardiologia y UCI Coronaria del Ramón i Cajal), que manté el tipus entre pressions i retalls, fa que veja el desig d’Aguirre com una amenaça, i les tisorades presents i futures com una declaració de guerra.

La construcció de la nostra identitat

Al llarg d’aquest breu escric, i de forma molt sintetitzada, intentaré respondre a una pregunta. Quines pautes regeixen la construcció de la identitat, o el que és el mateix: la percepció del món i d’un mateix, la construcció social de la realitat? La resposta parteix d’uns pressuposts que són els següents:

-                 Visquem en un món que creem a partir de dos paràmetres: el temps i l’espai i que el  podem percebre tan sols  de forma ordenada quan es representa mentalment d’alguna manera.

-            Per tant el mode en què representem la realitat, el temps o l’espai, també ens pot ajudar a respondre aquesta pregunta.

Segons alguns investigadors la representació d’aquesta realitat, i per tant de la nostra identitat, depén del mode de representació que utilitzem per a  construir el temps i l’espai. Aquestes dos variables tindran una priorització distinta depenent de la forma en què representem la realitat. El resultat serà una societat on la realitat serà més estàtica o més dinàmica i d’identitat més relacional o més individualista. Indudablement, res de tot açò no té sentit si no és en mútua interrelació amb la complexitat socioeconòmica de cada grup humà. Per a entendre aquests plantejaments passem a exemples concrets. 

Les societats que tenen un escàs desenvolupament socioeconòmic, com podrien ser les societats de caçadors-recolectors o agricultors poc evolucionats, viuen en una realitat molt relacional, amb un escàs control material de la realitat, entre altres coses perquè el grau de divisió de funcions i especialització dels treballs dintre del grup és reduït. Les persones saben qui són per la seva identificació en el grup, no per les diferències que les particularitzen dintre d’ell. Viuen en una societat resistent al canvi perquè qualsevol canvi es valora com un risc. L’espai és l’eix prioritari de l’ordenació de la realitat.

Enfront d’aquest tipus de societat estaria la de nosaltres, la societat Occidental, on predomina l’individualisme, creguem tindre un control material de la realitat, valorem positivament el canvi i el temps és l’eix prioritari de l’ordenació de la realitat. El temps ordena una realitat cada vegada més dinàmica i més individualista, que fuig de les seves semblances, on el membres del grup social se situen en distints posicions de poder, o el que és el mateix de control de la realitat en la que visquem. 

Ha de quedar clar que partisc de la convicció del caràcter constructiu i no biològic de la cultura i que per tant crec que les societats poden transformar-se seguint ritmes i direccions distintes, construint cadascuna la seva identitat. Tan sols afirmaria dos coses, que el canvi no sempre ha sigut ben valorat per les cultures i que la complexitat genera complexitat si es demostra operativa en la relació material amb la realitat. Per tant l’única cosa que pretenc és abstraure l’estructura subjacent que dirigeix la coherència entre el control material de la realitat i la percepció deixa realitat. Per altra banda col·loque a tots els sers humans en un plànol d’igualtat i de respecte. Nosaltres creem el món en el que vivim depenent de les nostres necessitats de supervivència amb ell i entre aquestes està la més bàsica : la de saber qui som , la de construir una identitat que ens servisca d’orientació en aquest món complex i difícil. 

La nostra identitat té unes característiques particulars, i una de les més importants és el nostre sentit de la individualitat i de diferència personal amb relació als demés subjectes, es a dir participa de la lògica burgesa i capitalista que influeix de forma determinant en la construcció de la nostra identitat col·lectiva. 

A partir d’aquests plantejaments és pot entendre el predomini del pensament capitalista en la nostra societat que es reflexa, entre altres coses, en el predomini de partits polítics que defenen aquests principis burgesos, encara que en alguns casos s’auto nomenen partits que defenen els interessos dels treballadors o del medi natural.  Principis que es basen en el benefici econòmic que han entrat en contradicció amb la mateixa supervivència de l’espècie, Homo sapiens, a la Terra i amb la mateixa supervivència del sistema capitalista. Per tot això he arribat a la conclusió que la pervivència de la nostra espècie i la de moltes altres a la Terra passa per la construcció d’un altra identitat  que supere les contradiccions que els sistema en el que vivim ha generat. I eixa nova identitat passa pel respecte de les distintes cultures que hi ha al nostre planeta, sempre des de la igualtat, una nova identitat que no es base en el domini de la naturalesa, si no que visca en harmonia amb ella. Una nova identitat que és construïsca des de l’horitzontalitat i que trenque les cadenes de l’ individualisme i de les diferències socials que justifiquen l’explotació, el domini cultural, l’extermini i moltes altres coses més. Es a dir, hem de construir una societat postcapitalista. 

El Poeta Dissident

Busco tot el que no tinc

La bellesa trenca el temps

desbocat, amb alegria.

Alhora no és conscient

de la seva valentia.

Creu que derrotat el temps

viurà una agradable vida

rodejada de flors lila.

Quina enorme gosadia

viure amb joia i alegria

sense temor, solitud . 

Modelen l’espai les formes

voluptuoses de l’amor

que fugen entre gavines

llastimoses cap a tu.

Eixe temps, que no perdona,

exigeix el seu espai

arrelat entre ningú.

Mentre la música sona

i trenca el silenci agut

dels ningú que som jo, tu.

He caigut en el silenci

dels derrotats que no és altre

que la remor del temor.

He viscut en la foscor

dels humiliats per ells

que no són més que tu i jo.

He nascut entre muntanyes

lliures i verdes que heu

acabat empresonant,

per això visc entre núvols.

Busco tot el que no tinc,

temps per canviar el món.

El canvi climàtic també pot ser rendible

Segons nombrosos estudis científics avalats per la comunitat científica internacional, el canvi climàtic és la major amenaça mediambiental a la que s'enfronta la humanitat. No obstant això als humans ens preocupa més l'economia del dia a dia que el que pot passar-li al planeta a mitjà i llarg termini, encara que tots els humans anem en aquest vaixell anomenat planeta Terra.

La crisi econòmica copa les primeres pàgines dels diaris relegant a llocs insignificants la informació dels efectes de l'activitat humana sobre el planeta. Els interessos egoistes i miops d'alguns dirigents polítics és palès. Les evidències que confirmen l'acció de l'home com origen del canvi climàtic són tan constatables que només tres persones gosaven negar-ho públicament: Aznar, Rajoy i el seu cosí.

Un d'ells, Aznar, que en 2008 deia amb la fofa rotunditat que el caracteritza, que “El cambio climático no es un fenómeno real, sino una teoría "científicamente cuestionable" que se ha transformado en una "nueva religión" cuyos abanderados son unos "enemigos de la libertad" (El Mundo), ha passat a ser el president d'una organització dedicada a l'adaptació als canvis de l'escalfament global. Vol dir això que s'ha reconvertit? Que ha entés el problema global del canvi climàtic i va a treballar per previndre els desastres i el sofriment que portarà?

Doncs no. Aznar, com la seua senyora Ana Botella, delegada de medi ambient de l'Ajuntament de Madrid, pensa que “El Planeta está al servicio del hombre, no el hombre al servicio del Planeta" (Público), per la qual cosa pensa aprofitar-se dels efectes d'eixe canvi climàtic que negava per a fer negoci. Global Adaptation Institute , l'organització “verda” que presideix Aznar, dedicarà els seus esforços a buscar els millors llocs d'inversió per pal·liar els efectes del clima. No pretén previndre sinó mitigar les conseqüències mitjançant inversions en els estats que donen rendibilitat i seguretat de guanys. No pretén ni tan sols curar la malaltia doncs el que donarà diners serà aplicar draps calents al patiment de les societats necessitades allà on siga rendible la inversió.

Mentre els governs estan pendents de la crisi econòmica, i els rapinyaires busquen la manera de traure profit a curt termini, es multipliquen les senyals d'alarma i els informes que avisen de que estem entrant en un punt de no retorn a partir del qual la marxa cap al desastre global serà irreversible. I els que poden prendre mesures no volen assabentar-se.

Existeix lluita de classes?

Article publicat per Vicenç Navarro al diari PÚBLICO, 22 de setembre de 2011

Això s'anomena lluita de classes

L’article analitza les declaracions que el senyor Warren Buffet, una de les persones més riques dels Estats Units, ha fet en un article a The New York Times, i la seva rellevància a Espanya. Les rendes del treball han estat descendint a costa de l’augment de les rendes del capital en ambdós costats de l’Atlàntic, i el senyor Warren Buffet explica perquè. Les polítiques fiscals que s’han anat desenvolupant en ambdós costats de l’Atlàntic han contribuït a aquesta situació.

Warren Bufet és un dels rics més superrics d’EUA i del món. Es caracteritza per ser intel·ligent, per conèixer molt bé la realitat que el rodeja i per parlar molt clar, sovint en contra de la classe social a què pertany. És, com The Wall Street Journal el defineix, un “traïdor a la seua classe”. Entre les seues declaracions, la més citada pels no rics és aquella en què va indicar que, en contra d’aquells que creuen que ja no hi ha classes socials als EUA (i que, per tant, assumeixen que el concepte de lluita de classes és antiquat i irrellevant), la realitat que ell coneix és que sí que hi ha classes socials i que també hi ha una lluita entre elles en la que la seua classe –els superrics– guanya cada dia a costa dels interessos de la majoria de la població, que aconsegueix les seues rendes a partir del treball en lloc del capital.

Tal senyor va escriure recentment un article en The New York Times, Stop Coddling the Super-Rich (Prou de mimar als superrics, 15-08-11), en el que explicava els imposts que ell paga comparant-los amb els que paguen els empleats de la seua companyia (ell és un inversor financer). Assenyala que va pagar enguany en imposts 6.938.744 dòlars, la qual cosa, assenyala, és una xifra més que respectable. Però tal quantitat és menys del 17% dels seus ingressos anuals, un percentatge molt menor que el dels seus empleats, el percentatge del qual varia des del 33% al 41%, amb una mitjana dels empleats del seu despatx d’un 36 %. Considera, amb raó, que això no és just. I subratlla que els superrics no estan contribuint al sacrifici general que el Govern federal d’EUA està demanant de tots els ciutadans per a eixir de la crisi. A cap dels superrics se li ha demanat fins recentment que faça cap sacrifici, i això a pesar que –tal com assenyala Bufet– la crisi els ha anat molt bé als superrics.

I com pot ser que paguen molt menys en imposts que la classe treballadora i que les classes mitjanes? Bufet ho diu clarament. La majoria de la seua renda deriva dels beneficis que aconsegueix de les seues inversions (la majoria inversions financeres). És a dir, és diners del que abans s'anomenava el capital financer. Subratlla Bufet que els imposts sobre les rendes del capital (com l’Impost de Societats) graven molt menys que les rendes del treball, la qual cosa li pareix una profunda injustícia. Segons ell, totes les rendes, tant les derivades del capital com les derivades del treball, haurien de gravar-se per igual, sense privilegis (com ocorre ara) a les rendes del capital, que es graven molt menys. En realitat, no sols graven menys, sinó que inclús han anat descendint més i més, amb l’argument que disminuir tals imposts al capital facilita la creació de llocs de treball. La saviesa convencional en el coneixement econòmic –que, en general, està esbiaixat a favor de les rendes del capital– promou polítiques que afavoreixen aquestes últimes a costa de les rendes del treball, argumentant que és necessari incentivar-les per a aconseguir més inversió i més ocupació. Però, com Bufet assenyala en l’article en The New York Times, els ingressos derivats del capital han crescut astronòmicament per als superrics, al mateix temps que els imposts sobre tals rendes han anat disminuint i, no obstant això, la creació de llocs de treball als EUA ha sigut menor que abans (de 1950 a 1980) quan les rendes del capital es gravaven molt més que ara.

En realitat, les polítiques fiscals que defineixen qui paga imposts i en quina quantitat no vénen definides per factors econòmics, sinó per factors polítics, la qual cosa vol dir pel poder i influència que distints col·lectius de persones tenen en les nostres societats sobre les institucions polítiques (i mediàtiques). I d’aquests col·lectius, els rics i superrics (el que solia anomenar-se la classe capitalista o burgesa, termes avui abandonats per considerar-se’ls antiquats) són els més influents. El fet de que no es parle de classes socials i lluita de classes a Espanya es deu precisament al seu enorme poder sobre les institucions polítiques i mediàtiques. Com a conseqüència, la versió convencional de l’estructura social dels nostres països afirma que les classes socials bàsicament han desaparegut, ja que la majoria de ciutadans pertany a la classe mitjana, acceptant que per damunt estan els rics –la classe alta– i per davall els pobres –la classe baixa–. D’altra banda, parlar de classe capitalista o burgesia, xicoteta burgesia, classe mitjana i classe treballadora (la majoria de la població) es considera ser molt antiquat. Les ciències socials, no obstant això, són ciències. I la classe social és una categoria científica. I en ciència no ha de confondre’s antic amb antiquat. La llei de la gravetat és molt antiga, però no és antiquada. Si ho dubta, bote d’un quart pis i ho veurà. I açò és el que està ocorrent a gran part de les esquerres governants. Estan botant del quart pis i estan caient en picat.

La famosa dita del president Zapatero de que “baixar imposts és d’esquerres”, continuant unes polítiques iniciades a Espanya pel Partit Popular, ha afavorit enormement a la classe capitalista (és a dir, aquell col·lectiu que deriva les seues rendes del capital), que com bé diu Bufet, existeix. I les dades de l’Agència Tributària espanyola així ho documenten. Mentre que els ingressos a l’Estat derivats de la tributació de les rendes del treball han anat augmentant des de 2006 (passant de representar 430.428 milions d’euros en 2006 a 494.431 milions d’euros en 2010), els derivats del capital han descendit considerablement, passant de 75.027 milions d’euros a 53.455 milions d’euros, i això en gran part, com a conseqüència de les baixades d’imposts, sobretot a les rendes superiors i de l’Impost de Societats. On està la versió espanyola de Bufet?

¡Que inventen ellos!

Miguel de Unamuno

Aquesta és una frase de Miguel de Unamuno que expressa fins a quin punt la societat privilegiada, i gran part de la intel·ligència espanyola de principis del segle XX, tenia interioritzats els valors més rancis, arcaics i retrògrads de l’Espanya “cañí”.  La defensa dels valors tradicionals nacionals, catòlics i monàrquics, ha sigut el principal factor responsable de l’endarreriment cultural, tecnològic, polític i social de “la piel de toro”. 

La defensa d’aquests valors ha vingut sempre de la mà de la dreta política que, en aquest Estat espanyol, es manté com fa cent anys. Ha mantingut la seua posició econòmica dominant, els seus privilegis i el control de la justícia i de l’educació, com si el segle XX haguera sigut un parèntesi sense importància. 

Els que pensàvem que amb la democràcia hi hauria més mobilitat social, més igualtat d’oportunitats per a tots, ens trobem a principis del segle XXI amb una tornada als temps d’Unamuno. Quan cal ser competitius en innovació, en investigació i en coneixement, les classes de poder decideixen que només ells hi tindran accés a l’educació de qualitat. Les classes populars només accediran a la formació imprescindible per a ser mà d’obra barata. 

¡Que inventen ellos! Doncs nosaltres, dins de quinze o vint anys, no tindrem gent preparada per inventar ni tan sols per a conviure en pau. Amb les retallades que s’acosten els xiquets que ara van a l’escola no gaudiran de les condicions necessàries per poder desenvolupar el seu potencial intel·lectual, creatiu i social. Els joves que ara podrien retornar a la societat el que s’ha invertit en la seua formació hauran de treballar de cambrers temporals o fugir a països on valoren la seua capacitat, privant-nos així del fruit del seu treball. 

Però, mentre l’escola pública pateix la pitjor agressió del període democràtic, amb retallades de personal i de diners, la  “jet set” espanyola podrà assistir a escoles privades amb deduccions fiscals per despeses d’escolarització i uniformes. El import d’aquestes deduccions fiscals, uns 90 milions d’euros a la Comunitat de Madrid, és igual al que pretenen estalviar amb l’acomiadament previst de més de 3.000 interins de la dita Comunitat de Madrid. 

“Inventen, pues, ellos y nosotros nos aprovecharemos de sus invenciones. Pues confío y espero en que estarás convencido, como yo lo estoy, de que la luz eléctrica alumbra aquí tan bien como allí donde se inventó”, deia Unamuno en un altre article de 1906. La “Condesa i Grande de España” Esperanza Aguirre ha de pensar el mateix: per a què han d’invertir en educació pública si ells poden comprar tot el que s’inventa? 

I la resta de persones de les classes populars han d’estar molt agust amb el que tenen doncs en democràcia es pot elegir opcions diferents i voten, majoritàriament, a la Comtessa. I quant pitjor siga el nivell educatiu de la plebs més fàcil serà mantindre el control polític.  Així doncs, que inventen ells!