dimecres, 31 d’agost de 2011

Yo acuso


Carta de José Luís Sampedro a Don José Luís Rodríguez Zapatero
Presidente del gobierno de España
Y al resto de las señorías que portan la representatividad parlamentaria.

Señor presidente, permitanme dirigirme a usted para comentarle mis más profundas inquietudes que, por mi honor y conciencia, me impiden quedarme al margen de los hechos relativos a nuestra Constitución amenazada por una vergonzosa e imborrable mancha.

Habéis realizado un gobierno durante sus dos legislaturas en las que, muchos podemos estar en contra o a favor de su gestión frente del ejecutivo que preside. Habéis cometido aciertos y errores, éstos últimos desgraciadamente más numerosos en su último periplo presidencial. Sus gestiones pueden ser criticadas o avaladas desde todos los frentes que los ciudadanos deseen pronunciarse.

¡Pero que mancha de cieno sobre vuestro nombre -iba a decir sobre vuestro reino- puede imprimir esta abominable reforma constitucional! Por lo pronto usted decide reformarla mediante una llamada telefónica al señor Mariano Rajoy, presidente del principal partido de la oposición, tomando ambos la representatividad parlamentaria como un absolutismo de dos dirigentes, dando bofetada suprema a toda justicia. Y no hay remedio, España conservará esa mancha sobre su carta magna y la historia consignará que semejante crimen social se cometió al amparo de vuestra presidencia.

Puesto que ha obrado tan sin razón, hablaré. Prometo decir toda la verdad y la diré si antes no lo hace el tribunal con toda claridad.

Es mi deber: no quiero ser cómplice. Todas las noches me desvelaría el espectro de la ciudadanía que expía a lo lejos cruelmente ultrajada, una reforma que no ha decidido.

Por eso me dirijo a vos gritando la verdad con toda la fuerza de mi rebelión de hombre honrado. Estoy convencido de que la ciudadanía no ignora lo que ocurre, entonces ¿a quién denunciar este afrenta malhechora de verdaderos culpables sino al primer soberano de la carta magna, al Pueblo?

Els rics volen tributar més?



L’ofensiva dels neoliberals és tan bestial que alguns d’ells ja senten vergonya i demanen pagar més impostos. Són poc els que ho fan però és significatiu. Potser no siga vergonya el que senten sinó por a que la gestió política de la crisi econòmica ens porte a una veritable crisi social que degenere en revoltes que posen en perill el sistema injust i depredador que els permet l’explotació, els salaris baixos i els beneficis a l’alça.

Al segle XXI no podem permetre que, com passa al nostre Estat, les grans empreses, destinatàries de subvencions, exempcions i demés privilegis, paguen menys a Hisenda que les mitjanes i petites; que les rendes superiors paguen percentatges menors que la majoria dels ciutadans; o que les rendes del capital tributen, en la pràctica, un 10%, mentre les rendes del treball, de qualsevol treballador que tinga una nòmina, paga entre un 28% i un 32% (dades aportades pel sindicat d’inspectors d’Hisenda del Ministeri). 

Per a salvar als bancs l’Estat ha posat milers de milions d’euros transformant el deute dels bancs en deute públic. Per a reduir el deute públic s’imposen retallades de despesa pública que afecten greument la protecció social i entrega els serveis públics als mercats financers. La dreta neoliberal que ens ha dut a la crisi està fent-nos pagar la factura de la seua festa davant de la passivitat dels afectats: joves, treballadors i classes populars. 

Els grans partits, PSOE i PP, estan entregats als poderosos als quals deuen el finançament del partit i de les grans campanyes electorals. Cal veure, per a les pròximes eleccions, la trajectòria i coherència dels partits als que votem. El canvi constitucional que està votant-se al Parlament, que eleva a la categoria de principi una qüestió tècnica i partidista, indica fins a quin punt la ideologia neoliberal domina els partits majoritaris i de dreta (PP, PSOE, CiU, PNV.).

Cal reivindicar la política, la democràcia, la voluntat de la majoria dels ciutadans expressada en referèndum per decidir allò que ens afecta tan directament com aquesta reforma de la Constitució. Però també cal mostrar la força de la ciutadania al carrer. Per al 15 d’octubre hi ha convocada una jornada de mobilització en tota Europa, doncs el problema és europeu i la solució ha de ser a nivell d’Europa. Cal que recolzem, amb tota la força que tinguem, aquesta crida i fer del 15 d’octubre un 15M europeu. 

Per a imprimir i repartir

dilluns, 29 d’agost de 2011

Mayor Zaragoza i els ciutadans


Federico Mayor Zaragoza articula un discurs amb el qual estic completament d’acord. Crec que cal escoltar-ho i compartir-ho amb tots vosaltres 

dissabte, 27 d’agost de 2011

Els sants patrons i les noves plagues, pestes i apedregades


Ara en agost en tots els pobles es celebren les festes en commemoració d’algun patró. Si preguntem des de quant se celebra la festivitat del patró la resposta de qualssevol persona serà sempre la mateixa, des de sempre, però no es així. En aquest mateix sentit també se sol buscar un arrel pagà a qualsevol festa, podríem parlar de les falles, dels moros i cristians, la foguera de Canals......  però la realitat és molt més complexa.
Des del punt de vista empíric la religiositat del nostre País està marcada per un fet històric de fa un grapat d’anys, la reconquesta. Molt abans d’aquest succés, ara farà més 5.000 anys, les pràctiques religioses dels caçadors-recol·lectors desapareixien en la mateixa mesura amb la que es desintegrava el seu mode de vida. Poc a poc la religió cobriria unes altres necessitats que naixen amb un altra situació econòmica, la producció d’aliments. Ara seria la Mare Terra l’exponent principal d’una religió que va tindre el seu origen al Pròxim Orient. A les nostres terres aquesta divinitat seria la principal deessa dels nous pobles agricultors i ramaders, que en un principi encara van funcionar com a societats igualitàries. Aquesta religió i els seus rituals poc a poc anirien transformant-se i acabarien formant part del mateix entramat que va permetre el desenvolupament dels primers embrions d’organització que s’assemblen als estats, acompanya d’una segmentació social, de clares diferencies socials entre homes..., és el període cultural que coneguem com a Bronze Valencià. Segles després les creences iberes serien substituïdes pel panteó romà al mateix ritme que l’imperi esclavista anava doblegant als edetans i altres pobles tribals ibers.
El cristianisme primitiu va aparèixer al sí de la societat romana, al País Valencià va ser un fenomen que es va reduir pràcticament a una expressió urbana, fora dels nuclis urbans es va continuar amb les pràctiques paganes o animistes de forta arrel romana. Després amb la presencia musulmana a la Península Ibèrica des del segle VIII fins al segle XIII, l’Islam se suposa que substitueix aquestes pràctiques religioses.
Aquest procés històric ens permet a afirmar que tot el santoral té un arrel que no va més enllà de la reconquesta del País Valencià, després coneixerà vàries dinàmiques que a grans tret exposem ara. Per tant eixe “des de sempre” té una cronologia limitada que en ningun cas pot tindre més de vuit-cents anys, que també en són un grapat.
Ja en moments històrics la religiositat popular valenciana ha estat relacionada principalment amb una societat agrícola fins que es va produir la revolució industrial cap al segle XVIII. En eixe context els patrons sempre han servit per a demanar aigua quan hi havia sequera, per a impedir les apedregades (sants de la Pedra), per a curar-se quan u estava malalt, per a protegir als pobles de desgràcies com la pesta (sants Sebastià), epidèmies, plagues de llagosta, de terratrèmols, contra la guerra etc. El patró era la mateix temps auxiliador i medecina preventiva, guareix i allibera, contribueix a configurar la identitat col·lectiva i n’assegurava el futur.
Per aquestes mateixes raons, quan els patrons no funcionaven o, el que és el mateix, no impedien el desenvolupament de les epidèmies, dels terratrèmols... els feligresos tampoc tenien cap impediment de canviar de patró o, el que és el mateix, la devoció s’anava traslladant cap a un altre sant. De fet, la devoció religiosa valenciana, cap al segle XVIII, es va caracteritzar per un desplaçament de la devoció primitiva als sants vers un culte marià. Un exemple el tinguem a la Costera i al que passà al voltant del terratrèmol de 1748 que estengué el seu radi d’acció amb gran amplitud i virulència per pobles com Muntesa, Ènguera, Anna, Sellent i Torren de la Costera. Aquests fets s’arrepleguen al llibre d’Antoni Ariño “Festes, Rituals i Creences
El terratrèmol seria l’origen de nombroses rogatives i accions de gràcia. Aquest terratrèmol va dur la mort al Prior i altres que estaven dient missa en Muntesa. A Ènguera matà al rector en caure l’ església i també una dona. A Anna el 23 de gener de 1748 també va caure l’església mentre es dia missa i va provocar la mort de varies persones, aquesta església va quedar totalment destruïda al dia següent baix els tremolors d’un altre terratrèmol. Per altra banda Sellent i Torerent de la Costera van quedar totalment assolats.
A la Font de la Figuera sortejaren un sant protector, i n’isqué per tres vegades la Mare de Déu de la Mercè. Però, a l’Ènova, Beniarrés i Xàtiva no van patir la destrossa del terratrèmol i aquest fet es va considerar obra de Maria. En els altres llocs si les cases havien estat assolades  i hi havien hagut morts, havia segut l’ira de Déu la que havia castigat justament els pecats d’aqueixa població o bé, més suaument, eren avisos celestials perquè s’esmenaren els costums, que reptaven el pecat i incitaven a la conversió.
Per altra banda, hem de tindre en compte que des del segle XVII s’estengué el costum de votar com a patrons aquells sants, verges o cristos que aguessen mediat amb eficàcia en les calamitats i les desgràcies públiques, desplaçant els que hi havia anteriorment. En aquest mateix sentit, els santuaris també canviaven d’advocacions segons necessitats  i canvis històricoculturals, perquè també els sants perden i guanyen credibilitat segons certa lògica.
Als pobles del voltant de Paiporta es diu que durant diversos anys seguits la pedra va fer malbé les collites i davant de la ineficàcia dels seus sants protectors decidiren els seus devots llançar els seus sants protectors al barranc i en van elegir un altre. Altres testimonis confirmen aquesta pràctica en altres pobles del País Valencià i en altres indrets de la Península Ibèrica.
El patrons també tenen el seu moment de festa, en la majoria dels pobles és en Agost. Aquesta festa major té el seu origen com una festa de la culminació, és el moment de la diversió, de l’abolició dels temps, quan s’ interromp el pes del cicle productiu. Es tracta, doncs, d’unes dies que la comunitat es concedeix per a festejar un desenllaç feliç que la producció ha arribat al seu terme.
 Amb la revolució burgesa tingué lloc al País Valencià una transformació que va portar la liquidació del sistema agrari feudal. Però no serà fins molt avançat ja el segle XX, quan es va produir la industrialització, i serà a partir d’aquest moment quan es registren canvis importants i decisius en els rituals religiosos, les creences, les tradicions i la mentalitat camperola. La incorporació de les comunitats rurals al mercat nacional i als ritmes industrials va produir una desestructuració i una transformació profunda del calendari laboral i, per tant, del calendari festiu i les festes van començar a perdre el seu significat originari. D’aquesta manera les festes es traslladen als caps de setmana i en estiu que és el temps de les vacances de tot el món.
Avui la religiositat popular  ja no funciona dintre d’un marc agrícola. Els fenòmens que amenaçaven la producció agrícola (plagues, pestes, apedregades, sequera), amenaçaven la subsistència de la unitat familiar i de tota la col·lectivitat rural. Avui la xarxa de seguretats social i els avanços de les tècniques agrícoles, de la medicina i la veterinària, de la mecanització de les feines agrícoles han cobert en gran mesura el paper del patró que era auxiliador i medecina preventiva.
Ara els perills ens arriben en forma d’altres plagues, pestes o tronades. El FMI, el BCE i altres organismes són els responsables de noves angunies i ansietats. Front a les noves i velles injustícies ens podem encomanar als sants patrons o reaccionar i lluitar contra elles. Que passeu unes bones festes.

Estem sols i ens dóna por
La nit, el Sol amb la Lluna,
l’aigua, la pluja, la neu,
en altres llocs el falcó,
ací música, foc, tro.
Per a eixir de la nit llum,
després de la mort res, tot,
depén del abans, de tu.
Ciris i sants, processons,
emergència de viure
davant del llamp i la pedra.

Estem sols i ens dóna por,
no hi ha ningú, tots ho sabem,
però estem vius, conscients,
encara que de vegades
no ho pareguem, estem gelats.
I la vida se’n fuig ja,
empentada per la vida,
cap a un buit sense tornada.
És la nostra lluita, el foc,
el tro, la llum, vida, mort.

Nosaltres també heretgia,
descreença, ambigüitat,
lluny de la realitat,
 lluny de tota veritat
única, sense resposta.
Ens aferrem als cadenes
que neguen els colors de la vida,
als rituals buits de fe,
al gust metàl·lic de l’or,
a l’odi contra el pagà.

Mire la llum que s’ allunya
de tots vosaltres, de l’odi,
de la moral fosca, rància.
Jo no tinc cap salvador,
és vostre dels homes grans
que xafeu sobre carn viva,
humiliada, gran, pobra.
Jo sol tinc la meva mare,
perquè ja no hi és el meu pare.
Jo sol vos tinc tots vosaltres.

Quan mire cap al cel cau
la pluja sobre la cara. 

divendres, 26 d’agost de 2011

Un referèndum necessari


Aquest article assenyala la necessitat que la mesura de limitar la despesa pública que el president Zapatero proposa que s’inscrigui en la Constitució Espanyola, mesura que ha estat recolzada pel Partit Popular, es debati a nivell de tot el país, amb la participació de tota la població a través d’un referèndum vinculant. La importància d’aquesta mesura -que dificultaria la correcció de l’enorme dèficit de despesa pública social (que constitueix la majoria de la despesa pública) que hi ha a Espanya- exigeix que es convoqui aquest referèndum, la qual cosa és possible si el 10% del Senat o el 10% del Congrés ho demanen. L’aprovació d’aquesta mesura sense la participació de la majoria de la ciutadania significaria no només mantenir la despesa pública social per habitant més baixa de la UE-15 sinó reproduir la insuficiència que existeix en la democràcia espanyola.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...