dijous, 28 de juliol de 2011

Sense plaça ni carrer: Francesc Pi i Margall


L’actual Passeig de Russafa va dur durant un temps el nom de Francesc Pi i Margall, el segon president de la Primera República espanyola, però va durar el que duraven al nostre país els governs progressistes, molt poc.

Francesc Pi i Margall
Pi i Margall va nàixer el 20 d’abril de 1824 en un entorn humil, son pare era obrer del tèxtil, però va aconseguir doctorar-se en Dret. Va participar a la Revolució de 1854 que inicia el Bienni Progressista (1854-1856), un període breu però fecund, doncs es va crear un ambient de major llibertat en el qual les classes treballadores van començar a donar forma a les seues reivindicacions. Els treballadors se’n adonaren que calia associar-se per organitzar caixes de resistència, plantejar vagues o altres formes de protesta. És allò que deia Marx de la presa de consciència d’ells mateixos com a classe. 

Les idees de Pi i Margall sobre el cooperativisme i el seu pensament social, publicat el mateix any 1854 a “La reacción i la revolución”, inspiraran aquestes primeres societats. Contra l'individualisme liberal de Castelar, el seu ideari socialista defensa l'intervencionisme estatal o de la col·lectivitat en la vida econòmica sense negar però la propietat privada. Al 1955 s’arrepleguen 33.000 signatures recolzant una “Exposición presentada por la clase obrera a las Cortes Constituyentes”, sol·licitant el lliure dret d’associació, que fou redactada per Pi i Margall. La major part de les signatures eren de Catalunya però en Alcoi se’n arreplegaren 1.280. 

A partir de 1864 dirigeix el diari “La Discusión”, des d’on difon la seua ideologia,fins a 1866 que ha d’exiliar-se a París. Allí tradueix i estudia les idees de Proudhon que tindrà força influència, junt a Hegel i Rousseau, en el seu pensament republicà, federalista i socialitzant. Pensava que només en la República federal, el contracte lliure o el pacte, permetia de substituir l'autoritat com a base de les relacions socials. 

Punts de l'Estat on el cantonalisme va esclatar
Després del triomf de la Revolució de 1868 torna a Espanya i és triat diputat a les Corts constituents. Es va oposar a la Constitució de 1869 per monàrquica i va ser un dels impulsors de la Primera República espanyola en quan el rei Amadeu de Savoia abdicà. El seu programa polític  es concretava en afavorir la reconstrucció administrativa de les regions històriques com a estats autònoms i llevar-li poder polític a l'església i a l'exèrcit.

El primer president de la República, Estanislau Figueras, li va encomanar el Ministeri de Governació des del qual va intentar mantindre l’ordre públic i frenar el moviment cantonalista, la visió radical del federalisme que ell mateix proclamava. Quan a l’estiu de 1873 Pi i Margall fou encarregat de formar govern la situació era desesperada. Les amples reformes socials que va implementar no van acabar amb els conflictes i avalots dels treballadors, així que continuava la repressió contra les classes populars insatisfetes que pensaven que no havia canviat res. Els carlistes s’havien rebel·lat de nou contra la República atiant el descontent popular. Els republicans federalistes de la perifèria tampoc acceptaven la imposició, des de dalt, de l’Estat Federal que proposava la nova Constitució, i el cantonalisme esclatà arrossegant la República. 

En gener de 1874 les tropes del general Pavía van entrar al Congrés i van fer fora als diputats posant així fi a la Primera República espanyola. El pronunciament de Martínez Campos en 1874 enceta el període de la Restauració monàrquica que arriba fins a la proclamació de la Segona República en abril de 1931. Pi i Margall va ser triat diputat en les eleccions de 1886, 1891 i 1893 però la coherència personal el va portar a propugnar la concessió de la independència a Cuba i a pronunciar-se en contra de la guerra contra els Estats Units, per a ell el model de República democràtica i federal. 

Va morir el 29 de novembre de 1901 a Madrid. Fou un dels més importants ideòlegs i valedor  de la deficient revolució democràtica burgesa del s. XIX a l'Estat espanyol, i el seu pensament fou força influent en el catalanisme d’esquerres i en l'anarquisme del segle XX. Potser quan arribe la III República tinga el reconeixement que mereix i alguna plaça o carrer important porte el seu nom.

dimecres, 27 de juliol de 2011

Alberto Fabra, res no canvia (presumptament)

Camps i Fabra escenifiquen el traspàs
Donarem els cent dies de cortesia abans de mirar a fons la política del nou Mot Honorable valencià. Però, després del sobresalt d'escoltar que el futur president seria “Fabra” de Castelló i assegurar-nos que no té res a veure amb el Fabra de Castelló presumpte de tants delictes de corrupció, cal fer un repàs del que ha dit aquest presumpte Molt Honorable (tal i com estan les coses en el PP valencià cal qualificar de presumpte a qualsevol per qualsevol cosa)

Al seu discurs a les Corts Valencianes s'endevina la presumpta continuïtat de l'enfrontament amb el govern central mentre estiga en mans del PSOE. L'èmfasi en el finançament autonòmic“just” i l'apel·lació a “el agua que necesitan nuestros agricultores y regantes” mitjançant el transvàs de l'Ebre, ens fa augurar que hi haurà pocs canvis en la política d'enfrontament que tan bons resultats electorals ha donat a Camps. I Fabra ha vingut per a quedar-se (mentre no li oferisquen un ministeri, com a Zaplana, presumptament).

Ha ratificat la seua intenció de rebre a la comissió de les víctimes del metro. Açò, que sona bé després que Camps tinguera la poca vergonya de negar-se a rebre'ls en tots aquests anys, no és suficient. Cal reobrir la investigació i dur-la fins les últimes conseqüències i, si cal, depurar responsabilitats. Els càrrecs públics s'accepten amb alegria doncs porten aparellat altes remuneracions, però amb els sous milionaris també va aparellada l'assumpció de les responsabilitats per la gestió dolenta i les fallades.

També es va pronunciar Alberto Fabra sobre el tancament de la TV3 a València (no el discurs sinó des de l'anterior càrrec d'alcalde de Castelló). No diu res diferent a la postura oficial del PP valencià, lligant el tema a la concessió del multiplex. Però cal dir que no és suficient que mitjançant un acord de reciprocitat puguem veure la TV3 a València, cal que Canal 9 complisca els objectius per als quals va ser creada: normalitzar l'ús del valencià a la Comunitat Valenciana. Cal un consell regulador que assegure la qualitat de la programació, la neutralitat política i la imparcialitat informativa de la nostra televisió pública.

És prompte però l'anunci de Fabra de passar pàgina, referint-se a la corrupció, i de qualificar de “valiente, honesto y honrado” a un encausat per suborn, no anima a pensar que netejarà el PP valencià de corruptes. La transparència en la gestió pública que anuncia és una obligació, no és una gràcia de cap polític. Negar-se a facilitar informació és una falta que només la demora de la justícia permet. La confusió de molts alts càrrecs entre allò públic i allò privat, junt a la opacitat de la gestió, és el caldo de cultiu de la corrupció que, imprescindiblement, cal desterrar. Els alts càrrecs no són per a obtindre crèdits a baix interés com han fet alguns gestors de la CAM.

De la llengua ni en parlem. El discurs ha sigut en castellà i amb algun paràgraf en valencià (per a que no es diga) fent patent la diglòssia i baixa autoestima nacional de la nostra classe política, presumptament.

dimarts, 26 de juliol de 2011

Açò va en serio


Primer document del Grup de Treball “Auditoria Deuda de España” integrat al Grup de Propostes i Continguts de ¡Democracia real ya!

Interessant document treballat pels integrants de DRY que fa un primer anàlisi del problema del deute públic per a continuar amb les propostes i possibles solucions, així com suggeriments respecte a com actuar per als ciutadans. 

El 15-M no només no s’ha acabat sinó que comença ara a treballar perquè els ciutadans exigim als polítics que treballen de calent, per resoldre els greus problemes que ens afecten,  de forma transparent, justa i democràtica.

Per anar al document cliqueu ACÍ

diumenge, 24 de juliol de 2011

Agricultura ecològica, un altra manera d’entendre la vida


A Benimaclet estan naixent els horts urbans de la mà de l’Associació de Veïns. Estem davant d’un fenomen pioner a la ciutat de València que ja comença a prendre força en altres barris, el de sant Marcel·lí i Campanar. Després de molts anys de desfeta de l’horta de la ciutat, com a conseqüència d’una economia salvatge, un grup de ciutadans utilitza el sòl d’altra manera. 

Almenys en Benimaclet els horts funcionaran dintre dels paràmetres de l’agricultura ecològica que, com a principi, té en compte la producció d’aliments saludables per al consumidor i per a l’entorn. En aquest tipus de pràctiques agrícoles no s’utilitzen productes químics de síntesi, com poden ser els fertilitzants i els plaguicides sintètics, que són substituïts per adobs naturals com el fem, el compost... i per una agricultura rotativa que busca l’equilibri de la terra. És a dir, una sèrie de pràctiques que els llauradors utilitzaven fins no fa molts anys i que es van abandonar principalment a partir de la dècada dels seixanta. 

Són els anys en els que s’acaba d’arrodonir la reconversió salvatge del camp valencià i es provoca un canvi molt gran en la mentalitat ciutadana en general. Així, tot el que té olor a poble es relaciona amb retard, els mobles de fusta desapareixen davant de l’avanç de l’escai i apareixen amb força els pesticides, plaguicides i herbicides, molts d’ells provats al Vietnam contra la població civil i les selves del país. 

El xicotet i mitjà llaurador dels distints pobles del nostre país abandona el camp i forma part dels exercits de treballadors necessaris per a la industria de la ciutat. Els cacics són substituïts per uns altres personatges tant sinistres i foscs com els seus cosins germans. El proletariat comença a treballar en fàbriques mentre cobra sous de merda i sense a penes cap dret laboral, és el moment daurat del 25 anys de pau. Tot es fa per la pàtria i per Déu, es persegueix la cultura i ens imposen una moral aberrant. Als pobles s’abandonen les cases i s’ocupen a la ciutat, en la majoria dels casos, pisos molt xicotets rodejats de quitrà i més blocs de finques. A partir d’aquest moment l’horta de València comença a recular assetjada per les autoritats dictatorials i per un empresariat amb pocs escrúpols. Després, ja en democràcia, la dissort de l’horta a continuat de la mà d’especuladors, autoritats corrompudes i una ciutadania enlluernada per la societat de consum. 

Avui naix un xicotet símbol, l’experiència pot ser preciosa i els ciutadans se n’adonaran que amb la força de treball i unes quantes eines seran capaços de produir productes com enciams, bajoques, cards, carxofers, espàrrecs, tomaques.... d’altra manera, totalment sans, sense agredir a la terra amb productes estranys. També podran reciclar ells mateixa, mitjançant el compost, la matèria orgànica que normalment tirem al fem i que acaba en macroabocadors construïts en les comarques de l’interior.

El repte val la pena si tenim en compte que es dóna en el context d’una crisi sistèmica que està portant a la desesperació a molta gent. En una crisi on els poders fàctics tan sol intenten acontentar als mercats, mentre paga tota la desfeta les classes populars. Doncs bé, en aquesta empresa és la ciutadania la que pren la iniciativa per a construir una cosa que fins ara a la ciutat de l’horta encara no s’havia fet mai, horts urbans ecològics, almenys en els últims anys. 

Per si fora poc tot aquest procés es desenvolupa en un context on la millor terra agrícola del País Valencià està sent tapada amb formigó i quitrà, al mateix temps que s’acorrala entre blocs de cement als últims llauradors de l’horta de València. Per a la gent que fem agricultura biològica des de fa molts anys és un somni fet realitat, a Benimaclet estem dient que un altre món és possible. Llarga vida als horts urbans de Benimaclet. 

Poesia de la  revolta
Em dilueix com el sucre
mentre respiro més vida
que mai, però lluny ben lluny
de la minoria buida.
Forme part de tots vosaltres,
com el raïm de la vinya
de cep vell i tortuós.
Estic ací com humà,
com terra, com animal,
obert de bat a bat, humà.

Veig el riu de la revolta,
cristal·lí, ple d’esperança,
lliure de dogmes  daurats.
Veig la bèstia pomposa,
farta de sang i malalta,
que busca molta més carn.
Em rodegen les mentides,
miratges sense deserts,
les tronades sense llamps,
l’amor, els amants, la màgia.

Vos trobo a vosaltres quinze,
empentats per la raó
perduts en realitat,
traïts per l’obscuritat
dels que mai seran llum, plor.
Morts són en la vida plana
que duen i desestimen.
Absorts en fer molts diners
destrueixen tota vida
que bull entre grans merders.

 El seu interés podreix
la collita de la terra
i apugona l’existència
de milers d’homes i dones,
que esclaus del deute són sol
espectres d’aquesta vida,
que es desgrana i s’esvaïx
sense cap recanvi segur,
perquè  no  en tenim cap altra,
perquè s’acaba com flama.

Jo, revolta i terra roja,
sóc part de la dissidència.

dijous, 21 de juliol de 2011

Els diners no es mengen


Al món occidental tinguem un gran problema amb la crisi econòmica que sacseja les bases de l’equilibri econòmic i social establert al llarg del segle XX. Abans de la crisi econòmica va començar a guanyar espai mediàtic, i per tant importància per a la ciutadania, el creixent problema del canvi climàtic però la cruesa de la crisi l’ha relegat a segon o tercer terme. Per a nosaltres sembla que és més important acumular diners que la salut del planeta que ens acull i ens alimenta. Oblidem allò que deien els nostres majors: els diners no es mengen. 

Ahir dimecres 20 de juliol va passar inadvertida, entre la sortida a borsa de Bankia, la reunió de Sarkozy i Merkel per tractar el problema del deute grec , i la dimissió per un cas de corrupció del president de la Comunitat Valenciana Francisco Camps, va passar inadvertida, deia, la notícia de que la ONU declarava la gran fam en Somàlia. En dues regions del sud de Somàlia, Bakool i Baix Shabele, moren actualment de fam un terç dels xiquets i en algunes regions supera el 50%. Açò no havia passat a Somàlia des de feia més de vint anys.

Somàlia és un Estat fallit on l’Estat oficial i reconegut  controla, només, una petita part del territori. La resta està controlada per clans militars amb senyors de la guerra i combatents islamistes. Però el problema més important és la sequera i els seus efectes devastadors per a més de 10 milions de persones que estan en situació alimentària crítica.

El problema de l’evident canvi climàtic, agreujat per l’avarícia d’alguns, està fent que els preus del blat s’eleven a nivells desestabilitzadors. En els moviments socials de Tunísia i Egipte ha tingut molt a veure l’augment del preu del blat un 83% en un any, i del conjunt dels grans un 91%. L’augment del preu del panís, tan important com el blat, amenaça a Algèria, Marroc, Síria, o Egipte, ja no amb la pèrdua de nivell de vida dels ciutadans, sinó que posa en perill la vida de les persones. La violència política de la regió té molt a veure amb la pujada de preus dels aliments provocada, en gran mesura, pel canvi climàtic.

El canvi climàtic, completament marginat de les primeres línies informatives, pot provocar no solament que vivim en pitjors condicions que abans, com està fent la crisi econòmica, sinó que puguem o no puguem viure al nostre planeta. És suïcida per a la humanitat no afrontar-lo com  el problema més important i urgent, doncs, com sempre s’ha dit, els diners no es mengen.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...