Comence aquestes reflexions abans de saber els resultats de les eleccions del 22 de maig, una cosa és certa el cos es posa malalt quan pense en la possibilitat que els corruptes i pocavergonya isquen altra vegada ben parats. Després de tot el que està passant, si arrasen, s'ompliran d'arguments per a l'insult, la desqualificació, i continuaran prostituint la Democràcia una vegada més.
Continuar aquest text no ha sigut fàcil, la sensació de solitud ha entrat amb força en el meu cos. La derrota de l'esquerra ha sigut total, s'han complert les pitjors expectatives. Els neoliberals poden estar contents, els que han arruïnat el món han sigut recompensats. A més a més estan aconseguint que els ciutadans es creguen que l'única eixida per a la crisi, provocada per l'avarícia dels banquers i demés, siga empobrir l'economia dels ciutadans, degradar els drets laborals, reforçar un Estat que dirigisca tots els seus esforços per a protegir les grans empreses i passar de tots nosaltres. Pareix que estem ací tan sol per a què els rics siguen cada vegada més rics i els pobres siguen cada vegada més invisibles. Gràcies a la successió de torns en la farsa parlamentaria intentaran pegar un pas més després de les eleccions generals. Increïble el sistema que estem construint: els treballadors ens estem convertint en els amortidors de qualsevol sacsada que tinga el sistema, la democràcia tan sol és formal, no hi ha divisió de poders, la corrupció fora de ser castigada pareix que enalteix als pocavergonya i ens allunyem de la igualtat al ritme que apareixen noves castes d'intocables.
En tota aquesta derrota tan sols hi ha hagut un succés que ens ha alegrat la nostra existència i ens ha fet més suportable la derrota, el moviment dels indignats, que, entre altres coses, ens està dient que un altre món és possible. Al mateix temps també es demana la reforma laboral, que es lluite contra la corrupció, una separació efectiva de poders i un mecanisme de control ciutadà per a l'exigència de responsabilitat política.
Com podem veure, tan sol es demana que la Democràcia siga real, un primer pas per a què comencem a caminar cap a l'horitzó de la Utopia. Però no ens oblidem no hi ha democràcia real si no hi ha una democràcia econòmica. La dreta no és babau i ja ha començat a insultar, menysprear, esclafar... aquest moviment ciutadà. Què passarà quan demanen la fi del sistema? Perquè no ens oblidem, com diu el mateix José Luís Sampedro, “es una falacia hablar de crisis financiera únicamente. La crisis es política. La crisis es del sistema de vida occidental” i per eixir d'aquesta crisi faran falta canviar moltes altres coses més.
Una última cosa enfront de ma casa una indignada a posat en la seva balconada una bandera republicana.
Crit a la conformitat
La rutina dels vençuts és molt amarga,
tan agra, tan buida, que no se n’adonen
que el pas del temps se’ls menja l’esperit lliure,
eixe alè que ens permet caminar enlairats,
orgullosos de nosaltres, de la Terra,
de les papallones i les sargantanes.
La desfeta no ens deixa existir als ningú,
orfes de voluntat tan sol som màquines
que ens endollen o ens apaguen amb propòsits
incerts, perduts en una altra realitat
que no és la nostra, que és talment imposada
per eixos que s’anomenen civilitzats,
que parlen amb la boca plena de xifres
i noms estranys sense cap vincle amb la vida.
Per als indignats
M’agrada veure les joves indignades
que lluiten contra els rabiosos mercaders.
M’agrada veure com s’indignen els joves
assetjats per les quadrilles d’alabarders.
També m’indigne quan esclafen les dones
de les places tots els desdenyosos poders.
M’indignen els comentaris dels corruptes
que els tracten com si foren uns pobres corders,
perquè emmerden la dèbil democràcia
que cal refer lluny de la idiosincràsia
dels corromputs, fariseus i altres grans pardals.
Reaccione per la poca gràcia
que tenen els representants de Déu i cia
en la reevolució des dels ravals.
