El sisè Sol

Aquest és un vídeo, que no sé com qualificar però que m’ha paregut molt interessant, he decidit penjar-lo ací per la quantitat de idees que proposa en la línia que pareix que estan prenent els recents esdeveniments mundials.

És l’obra d’un artista que projecta un món irreal, paral·lel, però malgrat això no està desconnectat de la realitat social i política. Llevat d’algunes referències als extraterrestres i a les conspiracions, pròpies d’un conspiranòic, Víctor Brossa posa en acció eixa frase seua que diu que “l’art del futur és un art al servei de la consciència... i el futur es construeix des del present”.

El vídeo proposa transformar la realitat, començant per la pròpia consciència, si volem eixir d’aquest món egoista, insolidari i absurd, que camina cap la pròpia immolació. I assenyala al actors fonamentals del canvi... tots nosaltres.

Al Azraq

Les rebel·lions populars front al neoliberalisme: des de Egipte a Wisconsin, EEUU

Article publicat per Vicenç Navarro a la revista digital SISTEMA, 25 de febrer de 2011

Aquest article analitza les mobilitzacions populars que s’estan estenent (des d’Egipte a Wisconsin, Estats Units) com a protesta a les polítiques neoliberals dutes a terme pels seus governs. L’article assenyala que la interpretació dominant que intenta explicar tals mobilitzacions com a resultat de moviments juvenils com Internet és profundament limitada quan no errònia.

Continuar llegint >>>

Les conseqüències del 23-F

Deia Ignacio Escolar, al seu Escolar.net, que encara tenia preguntes sense resposta sobre el 23-F i el que ha passat després amb els colpistes. Potser veient les conseqüències del colp podem entendre com, el dia que rememoràvem els trenta any del intent d’acabar amb la democràcia, l’energumen que entrà al Parlament pistola en mà prenia el sol en la illa de La Palma i cobrant un sou de l’Estat.

El que no s’anomena és que el colp, oficialment avortat, va aconseguir gran part del que es proposava. Per exemple va evitar que Espanya fora una veritable democràcia en tallar les ales a les exigències populars. Va aconseguir la immunitat per als assassins franquistes, el que els permet, encara avui en dia, anar traient pit sense avergonyir-se del genocidi comés. Un dels efectes col·laterals d’açò és que no s’haja començat la reforma judicial i perdure  un sistema judicial que consent que siga posat front a un tribunal un jutge per intentar aplicar la tèbia llei de la memòria històrica.

Cal també assenyalar la frenada i marxa enrere en la reforma del model territorial. De nou són tallades les aspiracions populars de caminar cap a un Estat Federal que permeta el desenvolupament de totes les potencialitats nacionals en benefici dels ciutadans i, per tant, de l’Estat. Altres canvis assenyalat foren els del PSOE respecte a la OTAN, la monarquia i el model socialdemòcrata, tots tres amb l’arrel al 23-F. 

Els poders que hi havia al darrere del ninot del tricorni aconseguiren la immunitat, i la impunitat, per part dels polítics parlamentaris. Sols la mobilització ciutadana podia pressionar per a fer justícia, per això, el més greu de totes les conseqüències del 23-F potser siga la desmobilització ciutadana. Organitzacions sorgides espontàniament durant el franquisme i les organitzacions clàssiques, partits i sindicats, van veure baixar l’afiliació i, fins i tot, van desaparèixer. La democràcia perdia així un dels puntals bàsics per al seu funcionament: una ciutadania mobilitzada.

Després de la forta contestació a la xarxa, continuen les manifestacions al carrer contra el tancament de TV3 al País Valencià

Centenars de manifestants van reclamar ahir davant les Corts Valencianes el restabliment de les emissions de TV3 al País Valencià. Convocats des de les xarxes socials, els manifestants van demanar la dimissió del president valencià amb consignes com 'Camps dimissió' o 'El president a Picassent!' (municipi on hi ha la presó). Avui al vespre hi haurà protestes a Xàtiva, Sueca i Albalat de la Ribera.  (VilaWeb)

Envia la teua queixa al Síndic de Greuges pel retorn de la TV3

Entre les nombroses iniciatives gestades a la xarxa per reclamar el retorn de les emissions de TV3 al nostre país hi ha l’aposta per enviar queixes ciutadanes al Síndic de Greuges. En poc més d’un minut, podreu completar còmodament la vostra queixa i contribuir així  a palesar el malestar ciutadà davant la retallada a la llibertat informativa.

Podeu fer arribar les vostres queixes omplir el següent formulari.

Ací trobareu un model de queixa que podeu emprar per enviar la vostra petició al síndic. (Pica’m)

Poesia dissident: La ment, les mans...

El sentiment, la passió, l’estima són la força que ens ha acompanyat al llarg de tota la nostra existència com a espècie. Expressar la nostra sensibilitat per mitjà de l’art és una de les característiques que ens diferència d’altres espècies d’homínids i dels primats més pròxims a nosaltres des del punt de vista genètic. No obstant això, manifestar en públic la sensibilitat no sempre ha estat o està ben vist. En la societat que ens ha tocat viure expressar la sensibilitat, a no ser que siga de manera frívola, pot dur-te un fum de problemes. Estem en el temps dels homes que no ploren, d’una societat que perd la seva identitat i actua d’acord amb interessos que li són aliens. 

El poder, més camaleònic que mai, diu que ens respecta i tot ho fa pel bé nostre, per això els caracteritza la seva tolerància, les ganes que tenen d’ informar-nos de la realitat, del desig democràtic que els envolta, de la seva solidaritat... i així podríem continuar fins a l’infinit. Bé, front a tot açò, tenim dos armes molt fortes que ells també utilitzen: la ment i les mans. Tan sol hi ha una diferència nosaltres les utilitzem per a crear, per a construir un món millor i sostenible. Ells les utilitzen per a encadenar-nos a la ignorància, per a esclafar tot tipus de dissidència, per a continuar el seu negoci, entre altres coses.

El poeta dissident

La ment

No tan lluny del que, pense per tant existeix,

em trobe en un espai immens, sense cap límit,

que em permet viatjar mes enllà del passat

i del present, que m’obri i em projecta on no sé.

Construeixes, provoques, arrisques i vius

les meves sensacions, també les plores.

Vius amb mi i jo no puc deixar de ser tu, tu,

i per això t’ha trobat i tu m’has trobat.

No podem deixar de viure tots dos molt junts.

El nostre destí és el mateix, la meva mort

és la teva, el meu delit és el teu, vius, visc.

Si et perd em quedaré sol, cap realitat

sentiré més enllà del no-res, de la nit,

del buit. Espere que estigues sempre ahí.

Les mans

Aspres com la terra, suaus com una flor

sempre esteu lligades a la creació,

sempre esteu dispostes a modelar la por,

 la mort, la vida, les penes, l’emoció.

De vosaltres naixen carícies del cor,

canons, poemes, estima, destrucció.

Sou resposta a l’evolució de l’amor,

enemigues de la descomposició.

Agafades al braç sou la porta del món

al meu interior, sou l’ultima expressió

que germina i creix en la ment diàfana.

Agafareu la corbella l’últim segon,

perquè no torne la desesperació

que penetra per l’existència ufana.

Caca, culo, pedo, pis

Assistim des de fa temps a la transformació de gent que pareixia cabal, centrada, que parlava argumentant, dient el que calia sense paraules grosses, en gent grollera, que només obri la boca per insultar i per dir impertinències sense trellat.

Mireu si no a Fernando Savater, a qui el nacionalisme espanyolista li va ennuvolar l’enteniment, que acaba d’afirmar que li agraeix a ETA haver-li donat 15 o 20 anys més de diversió. "Gracias al terrorismo he podido mantenerme un poco vivo, activo y metido en política, haciendo actividades de joven" deia el famós filòsof mentre qualificava d’esquerra “lerda” a qui no comparteix el seu parer. Savater ha canviat els raonaments d’abans per l’insult, el sarcasme i la grolleria actuals.

Altre Fernando, Sánchez-Dragó, busca que se parle d’ell encara que siga malament. Sempre ha volgut ser original i ha resultat esperpèntic. La pobra qualitat literària dels seus llibres l’ha volgut compensar arrimant-se a l’arbre que més ombra feia i amb declaracions escandaloses per fer soroll i cridar l’atenció. La última va ser publicar en un llibre que havia mantingut sexe amb dos menors en Japó. Vertaderament patètic, a banda de fastigós i delictiu.

Sánchez-Dragó en realitat no ha canviat, s’ha limitat a pujar el nivell de decibels dels seus escàndols; igual que el coautor del llibre retirat pels llibrers per l’escàndol pedòfil, Albert Boadella, altre representant de la “cultura” que ha perdut el nord; continua sent un provocador però, des de que ha trobat a Madrid els majors defensors del nacionalisme català (segons declaracions seues al ABC), sols provoca indiferència en la ciutadania quan no fàstic per l’afany d’ensabonar als poderosos.

Malgrat la llarga col·lecció “d’intel·lectuals “ que han substituït la intel·ligència per la grolleria, potser Arturo Pérez-Reverte siga el més descordat. Ataca sense trellat però sempre a gent progressista. Parla com els déus de l’Olimp, aquells que treien el tors entre els núvols i sentenciaven als pobres humans des de la impunitat de les altures i el poder de la divinitat, amb una veu que feia tremolar terra i mar.

El recurs que utilitza per a que ressone la seua veu és acompanyar-la de paraules malsonants. Igual que els xiquets que per provocar diuen “caca, culo, pedo, pis”, a Pérez-Reverte se li ompli la boca de “mierda, cojones, imbéciles i gilipollas”, dirigides sempre, això sí, contra el populatxo, mai contra els poderosos que li proporcionen bons guanys.

Aquesta colla d’impresentables, i molts altres de la mateixa casta, tenen en comú les formes bastes, els mitjans que fan eco de les seues ocurrències i el món que defensen, compost per les tradicions de l’Espanya més rància, el masclisme, el immobilisme, i la prepotència de la classe que els acull i alimenta.

Anar en contra de tot el que ha fet que les societats prosperen, que siguen més justes i humanes, fent-ho de la manera més barroera i vulgar amb la pretensió de ser originals i els més “guays”, ha de ser cosa de la postmodernitat que els obnubila.

Al Azraq

Els polítics es tiren en cara la llengua però continuen sense posar-la en pràctica

JUAN E. TUR. L’Informatiu  22 febrer 2011

El missatge de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua era senzill: recomanaven als responsables de les institucions adoptar una actitud exemplar respecte a l'ús oral i escrit del valencià. No obstant açò, el primer al que alguns semblen haver-se atingut és a usar la recomanació com a arma llancívola, mentre l'ús, almenys en les més altes esferes institucionals sembla continuar sent el mateix. I no precisament el més exemplar.

Seguir llegint >>>