“La crisi actual no és una crisi en el sentit ordinari d’aquest trillat terme, sinó una fita en la història del món modern, llarg temps esperada, es podria dir, però no obstant difícil d’acceptar. Reforçarà la influència dels que defenen “el retorn a la llar” o la dels que preconitzen la “fugida cap avant”? Ens ajudarà a alliberar-nos del gegantisme i de la violència o ens conduirà més profundament a aquestes aberracions? Seguirem aferrant-nos a un estil de vida que creixentment buida al món i devasta a la naturalesa per mitjà del seu excessiu èmfasi en les satisfaccions materials, o emprarem els poders creatius de la ciència i de la tecnologia, sota el control de la saviesa, en l’elaboració de formes de vida que s’enquadren dins de les lleis inalterables de l’univers i que siguen capaços d’encoratjar les més altes aspiracions de la naturalesa humana? Aquestes són les preguntes que haurien d’haver ocupat la nostra atenció durant moltes dècades en el passat i que ara estan plantejades molt clarament, per no dir brutalment.”
Aquest paràgraf pertany al prefaci, escrit en 1974, de l'obra de E.F.Schumacher “Lo pequeño es hermoso” quan es va produir la crisi del petroli, l'anterior gran crisi del sistema capitalista. És evident que el camí que va prendre la societat va ser la fugida cap avant, continuar amb la devastació del planeta mitjançant l'aplicació de la tecnologia i la ciència amb l'objectiu únic de satisfer l'avarícia de bens materials.
En València som pioners en el gegantisme que ens ha dut a l'actual crisi. La inversió de milers de milions en obres faraòniques que no responen a ninguna demanda ni necessitat de la societat, la depredació d'espais naturals i la destrucció irreversible de formes tradicionals de vida, ens han abocat a un carreró sense eixida, ens han convertit en un poble desnortat, amb les senyes d'identitat tan difuses que quasi ningú les reconeix. Em devastat la naturalesa i em buidat el món construït per generacions al llarg de segles.
En el món globalitzat les persones no compten. Tot té una grandària fora de l’abast dels humans. Ningú no podem fer res per evitar els mals que la crisi ens du. La lògica inexorable del sistema té vida pròpia. Els mercats, la inflació, la producció, el consum, tot és natural i funciona mitjançant lleis tan naturals i inevitables com la llei de la gravetat... o així ens ho volen fer creure.
Però la veritat és que el sistema capitalista és un greuge continu a la naturalesa humana que, tard o d'hora, sabrà espolsar-se'l del damunt i aquest és un bon moment per a fer-ho, o tornarem a fugir cap avant?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada