dimarts, 26 d’octubre de 2010

Juan Negrín, president de la II República

S’acaba de presentar en Valladolid la pel·lícula documental Ciudadano Negrín, dirigida per Sigfrid Monleón, Cárlos Álvarez i Imanol Uribe. La pel·lícula recupera la figura del president de la República que va tindre que viure la derrota, la incomprensió dels seus correligionaris i les infàmies dels vencedors. Un home que és, però, un desconegut per a la immensa majoria d’espanyols. 

Negrín va reunir, per a la seua desgracia, l’animadversió de franquistes i de republicans. Per als franquistes era l’home de Moscou, la marioneta en mans d’Stalin que havia prolongat la guerra i havia retardat la victòria. Per a molts republicans, a més de coincidir amb els franquistes en catalogar-lo com l’home de palla dels comunistes soviètics, era “el hombre más funesto e irresponsable que ha tenido españa desde hace muchos siglos”, com afirmà qui va ser amic seu i company de partit Luís Araquistain. 

Però res més allunyat de la realitat. Juan Negrín López va néixer a Las Palmas de Gran Canaria, en una família acomodada i molt catòlica. El seu germà era religiós de l’ordre claretiana. Però això no va impedir que son pare fora empresonat, expropiat de tots els bens. 

Juan Negrín acabà el batxillerat als catorze anys amb notes brillants, per la qual cosa son pare el va enviar a estudiar medicina a Alemanya en 1906. Estudià ala Universitat de Kiel i la de Leipzig, on s’especialitzà en fisiologia mèdica. Als vint anys, en 1912, es va doctorar en medicina i s’incorporà com investigador i després com professor ajudant de la Universitat.  

En Alemanya es va casar amb María Mijailov, filla de burgesos jueus russos exiliats per la revolució soviètica. En els deu anys d’estança en Alemanya va estudiar també química i ciències econòmiques. Era capaç de parlar amb perfecció alemany, anglès i francès i parlar, amb facilitat, el rus i l’italià. 

En 1915, en plena Primera Guerra Mundial, va tornar a Espanya. El seu prestigi professional, avalat per investigacions i publicacions científiques, va fer que Santiago Ramón i Cajal el posara al front d’un Laboratori de Fisiologia General. En 1922, amb sols trenta anys, va obtindre l’oposició de la càtedra de fisiologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Madrid. Severo Ochoa, Grande Covián, Rafaél Méndez Martínez, José Puche Álvarez i Blás Cabrera Sánchez, foren deixebles i col·laboradors seus, i tots ells han acreditat la talla intel·lectual, la humanitat i la generositat de Negrin. 

En 1929 ingressà en el PSOE, perquè pensava que calia la República per la modernització política i social d’Espany, però en l’ala moderada de Indalecio Prieto. Era partidari de la europeïtzació d’Espanya seguint el model de la socialdemocràcia alemanya. Proclamada la II República fou elegit diputat en totes les eleccions. Les Corts el van elegir com representant d’Espanya en la Oficina Internacional del Treball (OIT) pel seu domini dels idiomes. Els continus viatges el van fer més conegut, com a polític socialista, fora d’Espanya que en el seu país.

En el primer govern de la guerra civil va ser ministre d’Hisenda des d’on va proposar i va aconseguir l’acord de Azaña, Largo Caballero, Prieto i altres ministres, per enviar una part de les reserves d’or a Moscou per garantir l’ús segur i confidencial en l’adquisició d’armes i subministres. Era la única manera de fer-ho en una República aïllada diplomàticament i sense recursos propis. Sense eixa acció no hi havia possibilitat de resistència militar ni financera. Era el mateix que havien fet França i Anglaterra en la Primera Gran Guerra i tornaria a fer Anglaterra en la Segon Guerra Mundial. 

En maig de 1937 Azaña nomena president de govern a Negrín. Hom diu que va ser Stalin qui va pressionar per nomenar-lo, però en les seues “Memorias de guerra”, Azaña diu per què nomena a Negrín i no a Prieto, que era el candidat que tots esperaven: “estaba mejor Prieto al frente de los ministerios militares reunidos, para los que, fuera de él, no había candidato posible. (...) Negrín, poco conocido, joven aún, es inteligente, cultivado, conoce y comprende los problemas, sabe ordenar y relacionar las cuestiones. (...) cuando hablo con el jefe del Gobierno, ya no tengo la impresión de que estoy hablando a un muerto”.

El nou president de govern va llançar el lema “Resistir es vencer” que definia l’estratègia militar i política basada en dos escenaris: resistir fins que esclatara el conflicte en Europa entre les democràcies occidentals i l’Eix italo-germànic; les democràcies assumirien aleshores com a pròpia la causa republicana. En cas de que no hi haguera conflicte europeu calia resistir per tindre força i millors condicions de cara a unes negociacions de pau o una capitulació.

Ambdós casos exigien mantindre l’únic recolzament diplomàtic i militar exterior: la Unió Soviètica; i a l’interior exigia la col·laboració amb el PCE i la seua integració com un dels pilars de la resistència republicana. El reforçament del PCE va ser decisiu per al deteriorament de les files socialistes. Però Negrín no podia posar en perill l’única ajuda exterior: la URSS. L’altra alternativa era la rendició incondicional però coneixien les represàlies anunciades per als vençuts, avalades per la dura repressió contra els desafectes en la reraguarda enemiga.

Davant de la hipòcrita política de no intervenció de França i Anglaterra, Negrín va buscar,sense èxit, la mediació alemanya per una negociació de pau. Va sol·licitar al president mexicà, Lázaro Cárdenas, que acollira exiliats republicans en cas de necessitat. En gener de 1939 Negrín va disposar que l’exèrcit protegira la retirada massiva, ordenada i gradual cap a França. Gràcies a això, 400.000 republicans espanyols creuaren la frontera. La segona part de l’operació, la retirada ordenada de la zona del centre cap als ports mediterranis, va ser frustrada per la ràpida descomposició moral i institucional dels republicans. 
La sublevació del coronel Casado contra el govern de Negrín, a principis de març de 1939, i la proscripció del PCE fou el final de l’estratègia. En febrer Negrín havia dit en una reunió a la que assistí Casado: “Com l’enemic no vol pactar, la única solució és resistir”. Però l’exili i la solitud va ser el pagament de tots els seus intents d’una eixida honrosa. La majoria de forces polítiques es negaren a reconèixer al president en l’exili. La Segona Guerra Mundial va agreujar la situació. Negrín va recolzar als franco-britànics front als alemanys i italians. La caiguda de París va forçar el segon exili a Londres. 

Al final de la guerra mundial, en agost de 1945, Negrín intentà atraure a les forces polítiques en l’exili per oferir un front unitari republicà que aconseguira el recolzament dels governs aliats contra la dictadura de Franco. Però l’intent fracassà i Negrín va dimitir el 17 d’agost de 1945, convençut de que els aliats no anaven a derrocar a Franco per por al comunisme.


A principis de 1948 va defensar públicament la inclusió d’Espanya en el Plan Marshall, en contra de comunistes i republicans. “Soñar con el restablecimiento de la República a través del hambre y del empobrecimiento de España es un error (...) ni con el Plan Marshall se le mantiene (a Franco en el poder), ni sin el plan se le echa”, va dir. Seguint en la mateixa línia va disposar que a la seua mort s’entregara tota la documentació de l’enviament de l’or a Moscou a l’Estat espanyol, amb la finalitat de demostrar que s’havia gastat tot en l’esforç de guerra republicà. Els exiliats ho entengueren com un reconeixement del règim franquista i una traïció; les autoritats franquistes van acceptar la documentació però callaren que els documents desmentien el mite propagandístic de l’or espanyol robat pels republicans i malgastat en Moscou. 

Així, entre uns i altres, un intel·lectual i científic competent, un del millors estadistes del segle XX, va ser incomprès, calumniat i silenciat. El científic que la conjuntura històrica va convertir en polític i que anhelava l’anonimat, d’on deia que no tenia que haver eixit, va morir el 12 de novembre de 1956 i va ser soterrat en París, en una tomba on sols poden llegir-se, per exprés desig seu,  les inicials  J.N.L.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...