Dret a treballar vs esquirol

 
Aquests dies, amb motiu de la vaga general, s’ha escoltat molt això de “qui vullga també té dret a treballar” o “els piquets no deixen que s’exercisca el dret a treballar”. No és casualitat. S’ha invertit molt en canviar el sentit dels elements que, al llarg de segles de lluita, havien conformat la consciència de classe. Per exemple: el que ara és diu dret a treballar en un dia de vaga abans era fer d’esquirol. Això que ara s’exigeix com un dret i amb la cara ben alta era una vergonya i un deshonor per a qualsevol treballador.


El vocable “esquirol” ve del català i s’utilitza a tot el món per a definir els treballadors que, quan els seus companys es declaren en vaga, continuen treballant o als que reemplacen treballadors en vaga. Començà a utilitzar-se, al segle XIX, quan obrers de la localitat barcelonesa de L’Esquirol ocuparen els llocs de treball dels obrers de Manlleu que estaven en vaga. És un vocable acceptat i definit per la Reial Acadèmia de la Llengua espanyola i pel Diccionari de la llengua catalana, però no l’he llegit ni una sola vegada als diaris ni l’he escoltat a la ràdio ni a la televisió. En canvi el dret a treballar el dia de la vaga apareix constantment. No és un assumpte menor. S’insereix en la manipulació dels mitjans de comunicació, en mans del capital, de ideologia exclusivament liberal, que són gairebé tots.

Però anem a raonar eixe dret a treballar. Admetem que les persones tenen drets individuals ¡no més caldria! Però els humans som essers socials i per a viure en societat cal sacrificar alguns interessos particulars en favor del interès general. Ningú qüestiona que es conculque el sacrosant dret a la propietat privada quan s’expropia un terreny particular per a fer una carretera, per exemple. Be, doncs, fer que el govern rectifique els retalls salarials i social, la congelació de les pensions i la reforma laboral que facilita l’acomiadament, precaritza l’ocupació i dona tot el poder a la patronal, és un assumpte d’interés general que ha de prevaldre sobre el dret individual.

La vaga és la única manera que els treballadors tenen per fer-se sentir i per defendre els seus drets. Amb la vaga està defensant-se el dret individual de tots els treballadors a treballar, així doncs, està defensant-se el interés general. És la manera de defensar la Constitució que en l’article 35 diu: “Tots els espanyols tenen el deure i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció per el treball i a una remuneració suficient per satisfer les seues necessitats i les de la seua família”. Cosa que la reforma laboral dificulta i, en molts casos, impedeix.

Defensar, obertament i sense avergonyir-se, el dret a treballar un dia de vaga general denota la pèrdua de la consciència de classe. Que els governs s’atrevisquen a deixar els treballadors indefensos davant dels patrons, com al segle XIX, és la conseqüència de la pèrdua de la consciència de classe que debilita els treballadors. Que tornem a anomenar “esquirols” als que treballen en dia de vaga és, només, acabar amb els eufemismes que contribueixen tan eficaçment a desclassar els treballadors i deixar-los a l’abast de la patronal.

Conferència del professor Vicenç Navarro

Conferència del professor Navarro

En un darrer sprint, abans de la vaga, podeu veure aquest vídeo de la conferència que va donar el professor Vicenç Navarro el 22 de setembre, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, amb motiu de la convocatòria de la Vaga General del 29 de setembre.

Prémer la imatge per veure el vídeo

La criminalització de la protesta

Ahir, 27 de setembre, van ser detinguts vint-i-cinc persones per estar entre els manifestants de la setmana passada contra la instal•lació del cementiri nuclear (MTC) en Zarra. Se’ls acusa de delictes contra la seguretat del tràfic, desobediència civil i desordre públic. Els van fer fotos i els van prendre les empremtes dactilars, com als delinqüents.

Malauradament aquesta manera d’actuar dels poders públics per desmobilitzar i callar protestes pacífiques, atemorint i criminalitzant els manifestants, és cada vegada més corrent en la nostra democràcia i recorda els inicis d’aquesta pràctica. La criminalització de l’activisme social consisteix en aplicar el codi penal, amb els delictes i penes, a les diferents manifestacions de l’activisme i la protesta social, amb la finalitat de desorganitzar-la i debilitar-la, sense tindre en compte el dret, consagrat en la Constitució, de la llibertat d’expressió.

Aquesta pràctica va començar al segle XIX amb la prohibició dels sindicats i de les vagues. La legislació d’aleshores negava la llibertat d’associació a l’àmbit laboral. Sacco i Vanzetti foren víctimes de l’estratègia de l’Estat que consisteix en assenyalar, fustigar, perseguir, empresonar i, en aquella època, torturar i assassinar, a qui consideraven delinqüents o terroristes per defensar opcions polítiques i socials diferents al modelo liberal.

La política repressiva és, també, la clau de l’actual Estat neoliberal que es manifesta en la judicialització i criminalització de la protesta, des de la simple pintada en la paret fins al tall pacífic d’una carretera. Els poders de l’Estat, polítics, jutges i policia, persegueixen als activistes socials i obliden el seu deure de defendre les minories sense veu que utilitzen la protesta al carrer com única forma d’expressió front a les qüestions que pretenen corregir. La protesta ciutadana és la manera d’exercir la llibertat d’expressió dels grups que no tenen altra manera de fer-se escoltar. És una forma legítima de viabilitzar les demandes de la societat i per reclamar drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals.

La protesta social no pot ser un delicte perquè és una manera de reclamar drets. La criminalització de la protesta revela que els activistes fan més que els polítics i que estan més prop dels ciutadans. Les manifestacions i talls de carreteres estan legitimats pels milers de ciutadans que reclamen. I mai es fan sense haver esgotat abans tots els canals per reclamar. Les protestes es deuen, doncs, a la manca de resposta dels poders públics a les demandes socials i han sigut, tradicionalment, un important catalitzador del progrés polític i social.

La forma violenta de protesta deslegitima les bones intencions de l’acció però no així el perjudicis per l’ocupació de carrers o carreteres o la paralització de serveis. Entre aquestos perjudicis i els beneficis legítims que poden obtindre’s hi ha, sens dubte, proporcionalitat. Preocupa, doncs, el recurs a la sanció, per resoldre problemes que no tenen res a veure amb la violació de bens jurídicament protegits, en lloc de recórrer al diàleg constructiu.

Aquesta manera de fer les coses produeix una inflació innecessària del dret penal al convertir en delictes conductes legítimes com són protestar i exercir el dret a la llibertat d’expressió. En una democràcia no és admissible la criminalització de la protesta.

COMUNICAT ENTREGAT EN L’ACTE CELEBRAT A VALÈNCIA EL DIA 20 DE SETEMBRE ORGANITZAT PER LA SOCIETAT ECONÒMICA D’AMICS DEL PAÍS

Seguimos en el empeño quijotesco de la asociación de Directoras y Gerentes de Servicios Sociales de España de denunciar la irresponsabilidad, insensatez e insensibilidad de los políticos sin alma que boicotean la Ley de Dependencia utilizando como rehenes a las personas más vulnerables.
El gobierno de Camps presenta datos y plazos bochornosos y vergonzantes en la aplicación de la Ley de la Dependencia que justificarían la dimisión de cualquier cargo incluido el mismo -Son 30.000 razones una por cada dependiente sin atención.

Si los datos que facilita la Comunidad Valenciana son ciertos… (y más vale que así sea porque recibe fondos del Estado) su posicionamiento respecto al desarrollo de la ley de dependencia es el siguiente (datos oficiales de septiembre 2010): Solo se atiende a 36.419 personas el 0,71% de la población, cuando la media en España es casi del doble el 1,3% si aplicamos esta media a la población de la Comunidad Valenciana faltaría por atender a 31.340 personas en situación de dependencia.

Pero la desatención más desesperante es la de aquellos que se encuentran en el “limbo de la Dependencia ” dependientes con derecho reconocido a la espera que se defina un plan de intervención que les asigne una prestación o servicio. En Valencia 27.740 personas (44%) se encuentran en esta amarga lista de espera. Casi uno de cada dos que tienen reconocido el derecho, la C. Valenciana es la segunda con mayor porcentaje de Limbo de toda España (solo superada por Canarias) y es la única que en el último año ha aumentado este vergonzoso porcentaje.

No podemos dejar de proclamar que nos enfrentamos a 27.740 tragedias y desesperanzas personales para las que solo encontramos explicaciones relacionadas con la falta de voluntad, la desidia o la impericia. En materia de plazos no cabe sino decir que la inmensa paciencia de las y los dependientes valencianos se está agotando. Deberían oír todos los días los irresponsables políticos y los tecnócratas del gobierno de Camps la frase de José Antonio Marina que dice “ninguna situación se cambia hasta que deviene insoportable”.

Pero confiamos plenamente en que la batalla de la ciudadanía en la calle, en la prensa no comprada- si la hubiera- , en los despachos de los políticos sin almas y tecnócratas aduladores, o ante los tribunales; son el camino a seguir. Nuestro reconocimiento a las Plataformas de la Dependencia de Valencia que en su día seleccionó como Buena Práctica el Observatorio Estatal Para la Dependencia. Animó para nuestros asociados valencianos que mantienen una actitud crítica y presiones de todo tipo para que la verdad de una gestión lamentable no vea la luz… Un nuevo y sutil modo de dictadura que lejos de provocar resistencia y firme oposición, hace que muchos miren para otro lado sin darse cuenta de que lo que de verdad esta en juego es el ejercicio pleno de los derechos ciudadanos… No sé a vosotros, pero a nosotros (a pesar del asco que nos da) nos espolea a seguir peleando; incomodando al poderoso, buscando la verdad entre escombros de datos inconexos, y –sobre todo- pensando en cada día en el sufrimiento y la decepción de las miles de personas dependientes y sus familias. Alguna vez podremos errar en la critica… pero no en la actitud critica, sorprendamos a ineptos, necios e insensibles con la emboscada de las verdades sin complejos y descubriendo mentiras que parecen mentiras.

Esperamos que los/as responsables políticos en la Comunitat Valenciana recuerden que detrás de todas estas cifras hay PERSONAS con derecho a una mayor autonomía y atención. Miles de historias particulares de personas mayores y de personas con discapacidad que exigen de los Poderes Públicos una respuesta INTELIGENTE, VALIENTE y con ALMA.

de José Manuel Ramírez Navarro
Font: Plataforma en defensa de la Llei de Dependència de Valencia

A poques hores del 29S

S’argumenta que secundar la vaga és atacar a Zapatero que ha fet la reforma obligat per les circumstàncies. Que era precís fer la reforma laboral i prendre les mesures que s’han pres i que els que ataquen esta política no tenen altra alternativa. I no és veritat.


El problema del creixement del deute sobirà va ser provocat, en gran mesura, per les ajudes a la banca. Si eixos diners s’hagueren utilitzat per convertir les caixes en bancs públics, els diners hagueren arribat a qui els necessitava, en lloc d’utilitzar-se per a especular. Però be, una vegada fet això podria haver-se reduït el dèficit, per calmar els mercats, aplicant mesures fiscals progressives, fent pagar més a qui més té, en lloc de reduir el salari dels funcionaris i congelar les pensions. Si que hi ha alternatives.

En quant a l’atur, les crisis econòmiques del segle XX ens han ensenyat que el problema de l’atur s’enfronta amb polítiques de augment de la despesa pública, en els sectors no coberts per la iniciativa privada, per tal de reactivar l’economia. Tot el contrari del que s’està fent. Però quin sentit té la reforma laboral? Quan l’economia funciona es crea ocupament com s’ha demostrat a l’etapa anterior. Quin sentit té facilitar l’acomiadament i dificultar l’exercici dels drets dels treballadors en el moment que més protecció demanden?

La vaga no servirà de res. Al dia següent tot seguirà igual, diuen en tots els mitjans per desmobilitzar. Però pensem: si no fora per les manifestacions massives en contra de la guerra, Zapatero haguera retirat les tropes d’Iraq? Si tot seguirà igual a que ve tant atac i tanta preocupació. Que s’agafe com un dia de festa i arreglat. Però no és així. Si no fora per les vagues encara estaríem treballant 16 hores diàries i vivint en la cova. Qui ha de defendre els interessos dels treballadors si no ho fan ells mateixos? I de quina manera s’han de defendre de manera pacífica, si no és amb les vagues?

S’ataca i es desqualifica als sindicats i als sindicalistes en lloc de analitzar i discutir els seus arguments, però encara que no s’aconseguira res, pel fet de convocar la vaga, milions de treballadors s’han assabentat del contingut de la reforma laboral i ja saben el ens ve al damunt. Si el FMI té més força que nosaltres serà perquè molts de nosaltres no la exercim i estem dispostos a tragar el que ens tiren.

El país no està per suportar una vaga general, argumenten alguns. Però la burgesia i el capital financer estan defenent els seus interessos sense tindre en compte si el país està en condicions de suportar les pressions. És més, provoquen que un país s’enfonse si això els reporta beneficis. Han d’engolir i callar els treballadors sense dir fort i clar ja n’hi ha prou?

Aquestes mesures està prenent-les un govern socialdemòcrata, votat per gent d’esquerres perquè volien un govern d’esquerres que fera política d’esquerres. Fins fa uns mesos així era, però ara cal dir-li al govern que no és per ací per on deu anar, que ha de canviar i girar cap a l’esquerra perquè de res serveix tindre un govern nominalment d’esquerres si la política que fa és de dretes.

Els valors de la Unió Europea

En la pàgina web de la Unió Europea es pot llegir en l’apartat “los principios fundacionales de la Unión”: “La Unión está fundada sobre los valores de respeto a la dignidad humana, libertad, democracia, igualdad, Estado de Derecho y respeto a los derechos humanos, incluidos los de las minorías.”

Però la veritat és molt diferent. Quan una gran part de la població manifestava que no volien l’Europa del comerciants sinó l’Europa dels ciutadans, el que manifestaven era la manca d’humanitat en els tractats de la Unió. Va imposar-se l’opció dels empresaris i, com deia Saramago, “desde el punto de vista empresarial, no hacen falta las humanidades. La pregunta fundamental de las humanidades es qué es el ser humano, mientras que, para los círculos empresariales y tecnócratas que se ocupan de la utilidad inmediata, (la pregunta) es para qué sirven los seres humanos.”

La crisi ha agreujat aquesta manera de veure la societat. La dreta i la extrema dreta recuperen les posicions que havien perdut durant dècades d’ascens de les opcions socialdemòcrates. Amb la socialdemocràcia, avui convertida en social-liberalisme, cauen les ensenyes que l’havien dut al poder: estat de benestar, diàleg entre classes socials, la integració en la Unió Europea, la tolerància religiosa, la integració dels immigrants...

Les polítiques liberals han fet perdre recolzament popular a la socialdemocràcia i a la dreta liberal que es presentava com alternativa. Davant d’això la dreta pretén recuperar els vots que se’n van cap a posicions extremes copiant propostes dels marginals. Però l’ascens electoral de l’extrema dreta no es combat assumint les seues idees xenòfobes sinó aplicant la legalitat, els drets humans i explicant als ciutadans, de manera raonada, el per què de les coses. No té sentit culpar a uns milers d’estrangers de l’augment de la criminalitat, de l’augment de l’atur i, fins i tot, de la crisi. És desviar la mirada per disfressar les causes reals dels problemes que ens apressen, és a dir, l’egoisme inherent al sistema capitalista i la impunitat dels banquers, que cometen delictes financers, recolzats per polítics al seu servei.

És en aquest context que es porta a terme l’expulsió de gitanos romanesos de França, pel fet de ser gitanos, no per haver delinquit. Així ho prova la circular, jurídicament vinculant, enviada a les autoritats policials, que parla de desmantellar els campaments de gitanos per pertànyer a eixa ètnia, no en base a delictes comesos, segons l’informe de Viviane Reding, comisària europea de Justícia y vicepresidenta de la Comissió Europea.

La il•legalitat comesa pel govern francès no és un problema d’immigració. Els gitanos romanesos pertanyen a la Unió Europea i, com ciutadans europeus, tenen dret a la lliure circulació pels territoris de la Unió, França inclosa. És, doncs, un problema de vulneració dels drets ciutadans europeus i de violació dels drets humans. No és un problema menor. Si no respectem les normes que nosaltres mateixos ens em posat, si no respectem els valors fonamentals del humanisme sobre el que hem basat la Unió Europea podem convertir-nos en feres lluitant contra feres defensant interessos mesquins.

Saramago, amb el seu pessimisme fruit de l’experiència, deia que “Quizás la historia del hombre sea un largísimo movimiento que nos lleve a la humanización. Quizás no seamos más que hipótesis de humanidad y quizás se puede llegar a un día, y esto es la utopía máxima, en que el ser humano respete al ser humano.” Tornar als valors fundacionals de la Unió seria tornar al bon camí per aconseguir la utopia.

Deu raons per a recolzar la Vaga General

L'economista i professor de la Universitat de Sevilla, Juan Torres López, publica al seu blog “Ganas de escribir” un article titulat “Hay razones para apoyar la huelga general” de la qual trac aquest extracte.

Deu raons per a recolzar la Vaga General:

1.La vaga és un dret dels treballadors i treballadores i el seu exercici ha sigut sempre molt eficaç.

2.Els treballadors, i no sols els banquers i les patronals, tenen dret també a pressionar per a defendre els seus interessos.

3.Cal dir "ja prou" a la continuada pèrdua de drets laborals i socials per no arribar a una situació insostenible.

4.És immoral i totalment rebutjable que una crisi que han provocat els bancs, les grans fortunes i els especuladors es finance ara amb retalls de drets laborals, de pensions, de gasto social i inclús abaixant els imposts que paguen els més rics, renunciant a la més mínima justícia fiscal, sense donar-li prioritat a la lluita contra el frau i amb la vergonya que suposa que els banquers i les grans fortunes espanyoles pràcticament no paguen imposts.

5.Els governs europeus, inclòs l’espanyol que va presidir la Unió Europea durant un semestre, s’han deixat véncer per la pressió dels bancs i la patronal i no han sigut capaços de fer res per a evitar les causes que van donar lloc a la crisi financera.

6.S’està dient a la gent que es prenen mesures que són per a resoldre la crisi quan en realitat no tenen res a veure amb això sinó que agreujaran les seues conseqüències.

7.No és veritat que per a crear més ocupació i evitar el treball temporal tan abusiu de la nostra economia siga necessari reduir, com es fa amb la reforma laboral aprovada, els drets dels treballadors.

8.Tampoc és veritat que per a fer front ara al deute i a la situació econòmica creada per la crisi financera siguen necessàries polítiques d’austeritat, sinó tot al contrari.

9.Cal recolzar aquesta vaga perquè la convoquen els sindicats i perquè recolzar als sindicats ara, just quan la dreta, la patronal i els poders financers volen aprofitar l’ocasió per a llevar-se’ls del mig, és més necessari que mai.

10.Les mesures que està prenent el govern, i les que prendran en els pròxims mesos no sols amenacen a l’economia sinó també als drets socials i personals i a la democràcia.

No al MTC en Zarra

Zarra, amb la nuclear de Cofrens al fons a la dreta

Si no teníem prou amb la Central Nuclear de Cofrens al País Valencià, la feblesa dels nostres governants, que no trauen el cap de l’embolic de la Gurtel, farà possible que el Magatzem Temporal Centralitzat, el cementiri nuclear s’ubique al municipi de Zarra, al Vall d'Aiora.

L’alcalde del municipi, de menys de 500 habitants, va sol•licitar el magatzem per, segons ell, donar vida al poble. Si finalment es consuma l’atemptat es construirien 13 hectàrees d’edificis que acollirien unes 7000 tones de residus radioactius de tota Espanya.

Zarra té la màxima puntuació tècnica per ser el poble elegit, malgrat el risc sísmic del territori i el complicat camí que deurien recórrer els camions, per portar el fem nuclear, que eleva el risc d’accidents. L’ocurrència de l’alcalde de Zarra per donar vida al seu poble podria dur la destrucció a un àrea molt més gran. L’accident de Chernobyl va afectar, segons Nacions Unides, uns 160.000 km2, l’equivalent a un terç de l’extensió del territori espanyol.

No és, doncs, una qüestió entre el govern de la nació i l’Ajuntament de Zarra. Tots podem veure’ns afectats, per la qual cosa podem i deguem manifestar el nostre parer. Per a tal fi Greenpeace ha convocat una manifestació el dijous 23 de setembre a les 19,30 hores en la Delegació del Govern Central en València (Carrer Colom, 60).



Si vols saber més sobre l’assumpte clica ACÍ

Labordeta se'n va amb la motxilla plena d'agraïment popular

Jose Antonio Labordeta, cantautor, escriptor, poeta i polític ha mort aquest diumenge 19 de setembre a causa d’un càncer de pròstata diagnosticat en 2006. Se n’ha anat un home bo, savi, apassionat en la defensa de les seues conviccions, de la llibertat i del poble que tan bé coneixia.

A pesar de les seues variades ocupacions sempre va dir que la seua autèntica professió era la d’escriptor, que les seues cançons no eren sinó poemes musicats. Però en realitat eren dos camps diferents. En la seua poesia es mostra una faceta més íntima, meditativa i existencial que en les seues cançons, en les que posava més passió, eren més combatives i de contingut força social.

De la seua etapa en el Congrés deia que era el diputat amb menys vots de tota Espanya. Però a pesar d’això va deixar la seua empremta en la memòria dels espanyols. Va defendre la Llei de Memòria Històrica perquè “durante años había existido una diferenciación ofensiva entre los caballeros mutilados del bando vencedor y los putos cojos de los vencidos”. Opinava que “España es una gran federación, pero se ha querido hacer un territorio unitario que ha resultado un gran fracaso.”

Sempre va defendre la llibertat contra les posicions tancades i ultramuntanes de la dreta espanyola imposades per la força. “El miedo tiene raíces/ difíciles de arrancar,/ si ves que se hacen cadenas,/ rómpelas y échate a andar”, cantava. La intransigència de la dreta va fer que enviara “a la mierda” a la bancada popular del Congrés. Ell mateix va dir en diverses entrevistes que aquell "a la mierda", amb el que va traure tota la seua ràbia continguda, seria un magnífic epitafi, perquè com diu Javier Mesonero “la dignidad siempre destaca y a veces, mandar a la mierda a la derecha reaccionaria y cavernícola es hasta un acto de elegancia.”

Labordeta se'n va amb la motxilla plena de l'agraïment del poble que l'estima i valora l'exemple de decència i coherència, de tendresa i de força amb un permanent cant a la llibertat.

Descansa en pau company.

Els sindicats: Funció i finançament

Els sindicats són, en gran mesura, els responsables dels avanços socials i laborals d’aquest país en les últimes dècades. És per això que, en el moment de la major agressió als drets dels treballadors, s’ataque des de tots els fronts els recursos sindicals qüestionant el finançament i els recursos humans dels sindicats.

Sorprèn que la dreta i els seus mitjans censuren les subvencions als sindicats i no nomenen les que reben les organitzacions empresarials a pesar de tindre els mateixos orígens. A pesar de saber que el control i la transparència de les finances i la gestió sindical no admeten cap sospita perquè són ben coneguts i estan sotmesos a contínues auditories internes i externes, així com del Tribunal de Comptes.

Qui qüestione la funció dels sindicats està dubtant de la llibertat sindical, de la seua capacitat de representació i del paper que la Constitució li atorga. La Constitució de 1978 reconeix la funció social dels sindicats, igual que la dels partits i altres entitats, com representants del interès general per contribuir a garantir el model d’economia social i de mercat que defineix la Constitució. La negociació col•lectiva laboral, la participació en la Seguretat Social i en l’activitat dels organismes públics que afecten a la qualitat de vida i benestar general, l’assessorament i col•laboració en la planificació econòmica del govern, són funcions dels sindicats assignades per la Constitució.

El finançament ve de l’afiliació però aquestes activitats de interès general són específicament subvencionades pels Pressupostos Generals de l’Estat. Els sindicats negocien convenis col•lectius que afecten a quasi la totalitat dels treballadors del país, independentment de que estiguen afiliats o no, perquè les eleccions sindicals els atorga el paper de representants, amb valor polític, de la seu funció social.

Els mitjans de desinformació parlen sovint de les subvencions de la formació per a l’ocupació com font de finançament dels sindicats. La formació per a l’ocupació fa efectiu el dret a la formació i els recursos, tant els dels sindicats com els de la patronal, venen de la cotització social d’empresaris i treballadors. Però són programes subvencionats “finalistes”, és a dir, són per a una finalitat concreta i no poden destinar-se a altra. Si les activitats programades no poden realitzar-se o justificar-se hi ha que tornar les subvencions. No són, doncs, per finançar el sindicat.

La declaració d’Esperanza Aguirre de reduir a menys de la meitat els “permanents sindicals” és un pas més en la campanya de descrèdit que afecta sovint als permanents sindicals als que alguns denominen pejorativament “alliberats”. Són els representants sindicals que negocien els convenis col•lectius i sectorials, els que atenen les diverses demandes dels treballadors, el personal qualificat que assessora, defèn, orienta i administra.

Són els recursos humans del sindicat, sense els quals no podria funcionar. Provenen de les contractacions directes del sindicat i de l’acumulació d’hores sindicals dels delegats elegits, que tenen dret a entre 15 i 40 hores al mes, segons la grandària de l’empresa. La LOLS permet concentrar les hores individuals en una persona, d’acord amb l’empresa, que es converteix així en permanent o alliberat sindical per a facilitar la tasca de representació. És una labor amb un assenyalat compromís social que porta, a la majoria d’ells, a dedicar més temps del que dedicarien al treball normal i, a més, tenen menys perspectives de promoció professional i econòmica. Que hi ha algú que s’aprofita? És possible, com en tots els col•lectius nombrosos, però per al funcionament d’un sindicat són el puntal més important, per això el continu fustigament del que són objecte.

Que la dreta i els empresaris ataquen els sindicats es normal. Són les organitzacions que fan front al abusos continuats en el mon del treball i als intents de retalls socials. El que deguem replantejar-nos és el descrèdit al que sotmetem als sindicats des de la part dels treballadors. És difícil que un sol sindicat cobrisca les expectatives de tots els treballadors però per això hi ha diverses opcions. No podem, com treballadors, seguir les consignes dels empresaris i els mitjans afins, que són quasi tots, per desfer les organitzacions de les quals depèn l’equilibri de classes en la nostra societat. Sense sindicats estariem als peus dels poderosos sense cap alternativa.

Legalitzar les drogues: impossible per què?

Unes declaracions de Felipe González en Mèxic han reobert el debat sobre la necessitat de replantejar-se la lluita contra el narcotràfic i el consum d’estupefaents. La lluita policial que es manté actualment alimenta la violència i a qui viu d’ella. Fa sospitar dels grans bancs que blanquegen els narcodòlars i de les polítiques agressives poc clares com la d’EEUU en Afganistan, on es produeix el 90% de l’heroïna que es consumeix al mon, o en Colombia, on es produeix la majoria de la cocaïna. L’enorme quantitat de diners que genera la producció i venda de la droga il•legal corromp les institucions democràtiques. Governs, policia, exèrcit i altres institucions són comprades per les organitzacions mafioses, especialment als països productors, per defensar el seu negoci i impedir la legalització que acabaria amb ell.

Les drogues són dolentes, no són bones per ningú. Destrueix a les persones. Es perd el control de la ment, del cos i es percep una realitat distorsionada. Però la legalització de la droga, que implica autoritzar la venda i el consum regulat per les autoritats sanitàries i polítiques i d’acord amb les recomanacions de les Nacions Unides, seria l’única solució per tindre un control públic i poder tractar els drogoaddictes com malalts i no com criminals.

Però sent una part molt important del problema, l’efecte degenerador i destructiu que produeix en les persones, és pitjor el mal que genera en la societat que ens afecta a tots i no podem ignorar-ho. Els drogoaddictes delinqueixen o es prostitueixen per aconseguir la dosi. La manca de control sanitari augmenta el risc per a la salut del consumidor i dels pròxims. La il•legalitat afavoreix màfies per tal de fer arribar la mercaderia al client. Les màfies generen delinqüència i violència, necessiten cada vegada més persones al seu servei per ampliar el mercat i obtenir més benefici. Entre l’addicte i el camell que subministra la droga s’estableix un nexe de dependència que obri la porta a drogues més dures.

Amb la legalització el consum s’allunyaria de les màfies perquè es subministraria amb control de l’administració pública. El producte seria més segur, controlat per sanitat, i s’evitarien morts per sobredosi o adulteració i la proliferació de la sida. Seria més barat, el que faria disminuir la delinqüència associada a l’obtenció de diners per a comprar-la. S’eliminarien les màfies i la violència associada a aquestes xarxes. Els impostos derivats de la seua venda podrien finançar la despesa pública que deriva de les malalties produïdes per l’addicció.

La legalització per sí mateixa no farà disminuir els drogoaddictes però la seua il•legalitat tampoc ho aconsegueix. Només porta màfies, violència, malalties i mort per als consumidors i per tota la societat. Sent il•legal hi ha al mon 200 milions d’addictes als estupefaents. Per què és tan difícil la seua legalització? Milers de polítics, escriptors, artistes, científics, etc. han manifestat la conveniència de legalitzar les drogues a tot el mon per el be de la societat i la democràcia.

L’argument de la protecció dels individus s’ha mostrat fal•laç perquè cada vegada en són més els addictes. A més, els poders públics tenen l’obligació de procurar el benestar de la societat i, al mateix temps, respectar les opcions personals de cada individu. Perquè com diu l’anònim “De la pell cap a dins comença la meua exclusiva jurisdicció. Trie jo allò que pot o no creuar eixa frontera.” Sense qüestionar la llibertat individual la societat demanda solució a un problema cada vegada més important que, destrueix vides directament sí però, és un corcó que està podrint les institucions que suporten alguns estats.

El FMI i l’atur

Dominique Strauss-Kahn

Diu un acudit que un policia, escorcollant l’escenari d’un delicte, va veure una punta de cigarret. La va agarrar i, després d’observar-la una bona estona, va dir tot seriós: ací han fumat. Això és el que ha fet Dominique Strauss-Kahn, director gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), afirmant, després del que està caient des de fa dos anys, que “el mercat laboral està en una situació catastròfica” i que “esta crisi ha deixat un desert d’aturats sense parangó”.

El pitjor de tot és que esta crisi ha sigut possible gràcies a seguir les directrius del FMI. Aquest organisme va ser creat per el control de les finances i les polítiques econòmiques a fi d’evitar crisis com aquesta. Però no van servir ni per evitar-la ni per avisar del que se’ns venia al damunt. Així i tot les mesures que proposa eixa institució són les mateixes de sempre: fiscalitat regressiva on qui més guanya paga menys; sanejar el deute públic a costa de reduir la despesa social; minimitzar el paper de l’Estat per a que el mercat ocupe el seu lloc; tractar com serveis a clients el que són drets fonamentals com ara l’educació, la sanitat o els serveis socials. No és estrany. El FMI està integrat per 24 directors i, aproximadament, 2360 funcionaris de 143 països que cobren molt (un becari cobra sobre 300€ diaris) i no paguen cap impost.

El paper dels polítics és procurar la màxima felicitat i evitar al màxim el patiment dels ciutadans que li donen el poder. Per tal cosa els governs deurien eliminar el FMI, per falta de coherència, i reconduir la política cap a proporcionar major qualitat de vida a tots els ciutadans. L’economia deu estar al servei dels ciutadans i no al revés. Si el determinisme econòmic, que afavoreix l’acumulació de diners i de poder en unes poques mans, s’imposa a la política, com està passant, voldrà dir que no em aprés res de les experiències passades i estem, doncs, condemnats a entropessar en la mateixa pedra.

L’atur ha sigut el tema principal en totes les reunions del G-8, del G-20 i de tots els G, al menys en les declaracions als mitjans. De cap d’elles ha eixit una sola mesura per frenar-ho. Ben al contrari, les recomanacions han sigut sempre de facilitar l’acomiadament, d’acabar amb la negociació col•lectiva i de reduir el subsidi.

Però tampoc deu estranyar-nos. Si deixem l’economia, les institucions de l’Estat, i la política en mans d’una sola classe social no deguem estranyar-nos de que se’n aprofiten. La lluita de classes existeix. Cada classe exerceix tota la prensió de la que és capaç per beneficiar-se. La classe treballadora ja fa anys que no fa pressió perquè ens han fet creure que les classes no existeixen, que això és cosa del passat. Però la classe que tenim enfront no ha deixat de ser conscient de la lluita, no ha deixat de pressionar, directament o be mitjançant institucions al seu servei com el FMI, i està guanyant per abandó.

El que haurien de ser les primàries

Arran de les primàries del PSOE caldria assenyalar que l’objectiu de les primàries no deuria ser només triar candidat sinó, també, polsar les distintes sensibilitats dins del partit i el seu programa.

És un dèficit democràtic el que la competència política entre dos candidats a representar al partit en les pròximes eleccions es base en l’aspecte personal dels candidats, en compte de fer-ho en les seues propostes de canvi, que reflectisquen el seu posicionament respecte als corrents  més importants existents dins del PSOE.

Ja que és el partit majoritari dins de les esquerres, l’orientació de tal partit afecta totes les altres formes polítiques a Espanya. D’ací l’enorme importància que les bases forcen un debat dins de les primàries per a permetre l’exposició dels diferents punts de vista, perquè no sols el PSOE, sinó tota Espanya, se la juga en la resolució de tals debats fins ara opacs i silenciats en els mitjans.

En el PSOE hi ha distintes sensibilitats que haurien d’expressar-se durant les primàries, a fi de configurar els equips de direcció i el programa del partit. Una sensibilitat és la definida com la socialdemocràcia “tradicional”. Aquesta tradició, arrelada en la tradició socialdemòcrata, ha emfatitzat les polítiques redistributives, encaminades a universalitzar els drets socials i laborals, mitjançant un finançament basat en la progressivitat fiscal amb elevat desenvolupament de la despesa pública per a finançar els serveis públics, inclosos els de l’Estat del benestar i la infraestructura física del país. Aquesta tradició ha sigut a Europa la de més èxit en establir el popular Estat del benestar. Aquesta sensibilitat és majoritària en les bases sindicals del PSOE, gran majoria de la classe treballadora i sectors de les classes mitjanes, així com entre els moviments socials, com la majoria de moviments feministes i ecologistes.

Una altra sensibilitat és la socioliberal, que assumeix que les polítiques fiscals no tenen funcions redistributives i descoratja la universalització de drets laborals i socials. En realitat, el seu projecte es defineix com el de garantir la igualtat d’oportunitats, de manera que tots tinguen les mateixes oportunitats, sense detallar, no obstant això, com aconseguir que això ocórrega, excepte en un gran èmfasi en l’educació com a garant d’oportunitat. La dita tradició defuig d’intervencions públiques redistributives, desmereixent la importància de la despesa pública. Tal com va escriure Jordi Sevilla en el seu llibre El nou socialisme “Algú pot defendre, a estes altures del segle, que un programa socialdemòcrata ha d’anar a favor de més imposts i despesa pública?” (p.73), escrit a Espanya, el país de la Unió Europea dels 15 que té la càrrega fiscal menor, la despesa pública per habitant més baix, i l’Estat del benestar menys finançat.

Seria important que es debateren les dues posicions, perquè mentre les segones han sigut les dominants, no han sigut les més populars entre les seues bases, la qual cosa explica l’escàs èxit electoral de la sensibilitat socioliberal. De fet, el canvi del panorama polític en la Unió Europea, els països de la qual han passat de ser governats per les esquerres a ser-ho per les dretes, és degut, precisament, al domini de les opcions socioliberals (la denominada Tercera Via de Blair) dins de les esquerres governants. I ja hem vist, en les mesures que ens obliguen a aplicar, com ens afecta la política que emana d’Europa.

Resum de: Lo que deberían ser las primarias en el PSOE, article de Vicenç Navarro publicat en El Plural 13-09-10

29 de setembre: Vaga General

La convocatòria de Vaga General per al 29 de setembre respon a la necessitat de donar resposta popular a les agressions i retalls de les polítiques antisocials del govern que sols defensen els interessos de la banca, l'especulació financera i immobiliària, el capital, el FMI i una Unió Europea en mans dels polítics neoliberals.

No serà fàcil. El model de desmobilització i de pacte a què ha sigut sotmés el moviment obrer en les últimes dècades, ha sigut un element negatiu per a poder iniciar una resposta contundent i ràpida de la classe treballadora contra la política antisocial del govern i les seues connivències amb la patronal i la banca. Però el fet de que la convocatòria de La Vaga General es vaja a produir per pràcticament la totalitat d’organitzacions socials i el suport de les organitzacions socials ja és un èxit i arreplega el tedi que la societat, en el seu conjunt, sent sobre aquesta crisi i les seues conseqüències.

La Vaga no és un fi en si mateixa. Un dia de Vaga no serà suficient per a aconseguir totes les reivindicacions, però sens dubte l’èxit de la Vaga sí que marcarà un punt de partida en la recuperació de la dignitat de la classe treballadora, que és un punt imprescindible per aconseguir frenar la reforma laboral, el pla d'ajust per a reduir el dèficit a costa de l'estat de benestar, la pròxima reforma de les pensions i per a fer que la crisi la paguen els rics i els banquers que l'han provocat.

Amb la Vaga General ens juguem molt perquè el seu fracàs sí es convertiria una arma poderosa en mans del govern i de la patronal en sentir que no hi ha oposició a les seues polítiques econòmiques nefastes i prepotents. Per això s’ha tardat tant en la seua convocatòria, fins que s'ha fet imprescindible, i per això hem de mantindre la pressió perquè aquesta Vaga és només el començament per a canviar les regles d’un joc que ens ha portat a la desocupació, la precarietat, l’exclusió i la submissió.

Energia nuclear?

Recentment ha aparegut la noticia de que Alemanya prolonga la vida útil de les seues centrals nuclears 12 anys més dels límits actuals. Al dia següent llig que el lobby nuclear ha aprofitat la decisió de Merkel per a pressionar al govern espanyol a que incomplisca el seu compromís d’apagar els reactors nuclears al final de la seu vida útil que fins ara es considera en 40 anys.



També apareix als mitjans que el ministeri d’Indústria i el PP poden arribar a un acord sobre el tema en el pacte d’Estat sobre energia. Al govern no li desagrada ampliar la vida dels reactors a canvi d’un nou impost sobre les centrals nuclears ja amortitzades. El Foro Nuclear espanyol, que agrupa a les empreses relacionades amb l’ús pacífic de l’energia nuclear, fa càlculs per aplicar una pròrroga de fins els 60 anys, als vuit reactors nacionals, con han fet en EEUU.

Veient aquestes noticies em pregunte: per què ara s’allarga la vida de les centrals nuclears per decret? La vida útil de les centrals nuclears s’havia fixat de manera arbitrària o hi havia raonaments tècnics? I la resposta que he trobat és que l’única manera de saber la vida útil d’una central nuclear és fer-la servir fins que deixe de funcionar, però açò no ho vol fer ningú. Lògicament el millor, a eixe preu, és que no sapiguem mai quina és la vida útil.

Els defensors d’allargar el funcionament diuen que una central nuclear és com un cotxe, que està dissenyat per a durar 10 anys però anem passant l’ITV, canviant les peces gastades o en mal estat, i així veiem algun 600 o cotxes més vells circulant. La vida de disseny es dona segons la tecnologia del moment de posar-la en marxa però el desenvolupament tecnològic i les noves mesures de seguretat, que surten al llarg del seu funcionament, poden donar una vida més llarga.

La diferència resideix en que si deixa de funcionar un cotxe no passa res però si hi ha un accident nuclear pot passar un altre Chernobyl. Ningú no sap que passarà amb una central de 60 anys perquè ningú ha arribat a eixe punt. Les nuclears, amb la vida útil actual, s’amortitzen i donen beneficis. En Espanya s’ha desenvolupat un parc energètic alternatiu que fa innecessari córrer el risc d’ajornar el tancament. Només es faria per obtindre més beneficis. Aleshores, val la pena córrer el risc per a que uns quants s’ompliguen les butxaques?

No ofereix cap confiança allargar la vida de centrals que han donat tants problemes i que, a més, continuaran generant més residus que perduraran milers d’anys i dels quals ningú vol fer-se càrrec, tal com estem veient amb les mobilitzacions de la societat espanyola en contra del cementeri nuclear.

Quina utilitat té una central bruta, perillosa i cara per a tots? Qui decideix si allargar la vida a les nuclears és útil? O potser el que hauríem de preguntar-nos és per a qui és realment útil la vida de les centrals nuclears?

Greenpeace, que té informes tècnics solvents i no té interessos crematístics, diu que l’energia nuclear representa una enorme amenaça per a la salut humana i els ecosistemes. Els seus riscs i impactes s’estenen des de la mineria d’urani, la fabricació dels combustibles nuclears, la pròpia operació de les plantes atòmiques i la incessant generació de residus altament radioactius.

El seu vincle amb la indústria d’armaments i els seus problemes tècnics i econòmics no resolts fan necessari un ràpid abandó de l’opció nuclear. Greenpeace proposa un canvi cap a les energies renovables i netes.

Per llegir més sobre L'AMENAÇA NUCLEAR (GREENPEACE)

“Activos contra la Crisis” demana al Congrés que vote en contra de la Reforma Laboral

La plataforma “Activos contra la Crisis”, en la que s’integra ATTAC, ha remés una carta, dirigida als diputats del Congrés, per a exigir-los el vot negatiu a la proposta de convalidació de la Llei sobre la Reforma Laboral, votació prevista per a la sessió del Congrés de Diputats dijous que ve al matí.

Aquesta Carta ha sigut degudament registrada en el Congrés i es distribuirà també en mà entre els diputats per a la qual cosa està convocada una concentració “Cacerolada” el dia 9, a les 9:30 hores en la Plaça de les Corts.

Entre els acords aconseguits en la reunió d’”Activos contra la crisis” figura un Manifest de crida a La Vaga General que es farà circular en els pròxims dies, una campanya de solidaritat contra la greu repressió que pateixen els sindicalistes i jornalers del SAT a Andalusia, i propostes per a continuar la mobilització contra la reforma laboral, la desocupació, els desnonaments i el projecte governamental de reforma de les pensions, temes que hauran d’aprofundir-se i concretar-se en la pròxima assemblea estatal de “Activos contra la crisis” el 23 d’octubre a Madrid.

Preguem difondre àmpliament la Carta  dirigida als diputats que podeu llegir clicant ACÍ

Motius per la vaga general

Article publicat per Vicenç Navarro en el diari PÚBLICO, 2 de setembre de 2010

Aquest article mostra l’impacte negatiu que ha tingut en la qualitat de vida de les classes populars l’aplicació de les polítiques neoliberals promogudes pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Consell Europeu i dutes a terme pel govern espanyol. L’article conclou donant suport a la crida dels sindicats espanyols i europeus a protestar el desenvolupament d’aquestes polítiques.

Continueu llegint »

Militància crítica o “forofos”?

La campa de Rodiezmo ha sigut, des de que Zapatero és president del govern, una festa del socialisme on el president proclamava els avanços socials i laborals que anaven posant Espanya cada vegada més prop de l’estat de benestar europeu. Enguany no ha sigut així. Zapatero no tenia res positiu que presentar als treballadors que són, majoritàriament, la base del partit que el recolza i dels vots que l’han mantingut al poder.

Les mesures de dretes, que afavoreixen els poders econòmics i perjudiquen greument els drets i els interessos dels treballadors, han gelat la festa però. Com passa a molts altres llocs, la militància continua donant suport al president. “La oposición no me iba a dar más” “el PP acabaría con lo poco que queda” es diu i es repeteix i amb tota seguretat és veritat. Els treballadors han sigut molt castigats per la dictadura i, els que l’han suportada, no poden oblidar com és la dreta espanyola. A més l’esquerra és solidaria i la militància, si més no els majors, pensen que baixar les pensions i reduir els salaris és ser solidaris. Així els ho ven el seu líder.

El problema és que els vots de la militància no són suficients i l’abstenció pot ser elevada. Les pròximes eleccions autonòmiques i municipals poden suposar un fort toc d’atenció que anuncie el relleu en Moncloa. Però això Zapatero ja ho te assumit. És el que volia dir amb allò de que farà les reformes “le cueste lo que le cueste”. A ell li costarà la presidència però als treballadors ens costarà perdre drets laborals i socials, que ens ha costat moltes dècades de patiment, i la reducció del ja magre estat de benestar.

Cal deixar clar que els treballadors no estem disposats a pagar la crisi que ha provocat l’avarícia del capital incontrolat; que no és ser solidari acceptar reduccions de salari i de pensions quan els beneficis de les empreses augmenta; que no és just pujar el IVA, que paguem tots, mentre se’ls redueixen impostos als que més ingressos tenen; que és una presa de pèl presentar la reforma laboral, que facilita l’acomiadament, com una mesura per a crear ocupació; que la retallada de pensions és un insult als majors que han deixat la vida treballant; que la vaga és l’única manera no violenta de manifestar el desacord; i, finalment, que hi ha més de dos partits per a poder votar i estan a l’esquerra.

La militància d’esquerres ha de ser crítica i no “forofa”. Allò de “viva el Betis aunque pierda” val per al futbol però no pot valdre quan perdre significa tirar al fem la lluita i el sacrifici de milers de companys, i perdre qualitat de vida i benestar. Deia un vell miner de Rodiezmo, militant incondicional, que “la huelga general no va a solucionar nada”. Pot ser que no però que no siga perquè tu no has parat.