La vaga

La classe obrera és poderosa per ser la més nombrosa i per raure en les seues mans la producció. Els treballadors treballen la terra, fabriquen objectes, construeixen cases, transporten els productes i consumeixen. Tot funciona com una gran màquina ben engreixada. Però si els treballadors deixen de treballar la gran màquina productiva amenaça amb detindres.

Un treballador no és ningú. Necessita de l’acció col•lectiva per a fer-se sentir i la vaga és el millor, i de vegades l’únic, mitjà per a recordar als poderosos que els vertaders amos són els treballadors. La vaga fomenta la solidaritat de classe i dona confiança als treballadors en la defensa dels seus interessos. Ensenya com l’aparell de l’estat s’utilitza per a defensar els patrons i contra els treballadors. També ensenya com les lleis afavoreixen els rics i ningunegen els explotats. Per tot això, després de molts anys de lluita i de molts morts, la vaga és un dret fonamental.

Aquestes coses tan bàsiques han desaparegut del ideari dels treballadors actuals. El pensament únic neoliberal, difós des de l’escola i constantment pels mitjans de comunicació i persuasió, ens ha fet creure que el millor és l’individualisme, que cadascú mire per la seua butxaca; que tots som ciutadans iguals amb els mateixos drets i obligacions; que això de les classes socials és una bovada passada de moda. Però el que està clar és que si els treballadors no actuen junts se’ls mengen pels garrons; que la hisenda dels estats s’alimenta dels impostos dels treballadors i els rics cotitzen menys cada vegada; que la justícia no actua a cegues perquè veu per l’ull dret; que la distància entre classes socials, en compte d’acurtar-se, augmenta.

La vaga del metro de Madrid s’ha radicalitzat perquè la Comunitat de Madrid ha fet paper mullat del conveni signat l’any passat i pretén reduir un 5% els salaris. On està la llei que permet incomplir impunement un conveni col•lectiu? Amb els funcionaris també s’ha fet injustament però els treballadors del Metro ni tan sols són funcionaris. Han de ser els treballadors ostatges dels empresaris? On està la justícia?

Una vaga és un pols entre els treballadors i els empresaris i uns serveis mínims abusius lleven totalment l’eficàcia a la vaga. Tot continua funcionant i els treballadors que paren deixen de cobrar. Per als empresaris perfecte, molts d’ells fins i tot les provoquen perquè guanyen diners. Els serveis mínims deurien ser només per a serveis essencials: policia, bombers, sanitaris i poc més. Una vaga és per que es note, per que moleste, i els treballadors, tots els treballadors, tenim l’obligació de recolzar les vagues amb la nostra solidaritat, encara que ens afecte. Avui són altres, però demà pots ser tu qui necessite d’eixa solidaritat.

Cal recuperar el sentiment de classe treballadora perquè l’ofensiva liberal és molt forta i amenaça amb arramblar amb el que el moviment obrer ha conquerit els últims cent anys. De l’èxit de vagues com aquesta del Metro de Madrid dependrà el futur nostre i dels nostres fills. No és ninguna bovada.

Governar és prendre mesures impopulars: per a qui?

Els mitjans de comunicació i persuasió ens saturen d’informació per a justificar les mesures que prenen els governs per a frenar la crisi econòmica. Són mesures dures, diuen, però “governar és prendre mesures impopulars”. Ara el que cal preguntar-se és: impopulars per a qui?





Fins ara, i no pareix que vaja a canviar de direcció, les disposicions emeses pel govern són reducció de salari dels treballadors públics, congelació de pensions, reforma laboral que abarateix l’acomiadament i rebaixa els salaris. Són mesures impopulars per als dèbils i treballadors però són molt populars entre els empresaris i els forts.

La democràcia té sentit quan els polítics, que representen els interessos enfrontats dels ciutadans, són capaços de llimar les arestes més feridores del conflicte de classes i d’harmonitzar els interessos de tots. El poder dels representants polítics esdevé de la ciutadania que li vota i, per tant, si hi ha conflicte entre el que pensa el polític i el que desitgen els representats, qui deu canviar o dimitir és el polític i no la majoria de la població que es sent agredida per les mesures. Si els ciutadans tenen capacitat per elegir els representants també la tenen per exigir que defensen els seus interessos de classe.

Eixa valentia que s’exigeix als governants no ha de ser per a desmuntar l’estat del benestar ni trencar l’estatus de relacions laborals, afavorint sempre i exclusivament els poderosos, sinó que ha de ser per enfrontar-se a la banca, a la patronal i als rics. L’esquerra no pot tindre el mateix concepte de “mesures impopulars” que la dreta, perquè això és covardia.

Comentari sobre l’article “Gobernar es tomar medidas impopulares: ¿para quién?” publicat per Vicenç Navarro en el diari digital EL PLURAL, 28 juny de 2010

Bancaja i CAM

La falta de voluntat política, i de sintonia entre Alacant i València, ha facilitat el fracàs de la vertebració econòmica i financera del territori. S’addueix debilitat del president Camps, però tampoc ho van aconseguir Lerma ni Zaplana. S’ha perdut el temps dient que som els millors i dedicant les inversions al sector on més ràpidament es feien diners, sense tindre una estratègia industrial a llarg termini. El colofó, per a la València econòmica, ha sigut el gran error històric de la pèrdua de les dues entitats financeres i, per a la valència política, la constatació de que no hi ha voluntat , per part dels dos partits majoritaris, d’estructurar de cap manera la Comunitat. Al capdavall tenen una idea d’Espanya semblant.

Tècnicament Bancaja i CAM tenen massa dependència del sector immobiliari i de empreses xicotetes que depenen del mateix sector. Recorren amb massa freqüència al mercat interbancari per a finançar el seu deute pagant alts interessos. Diverses agències de qualificació han reduït la seua puntuació per estos problemes. Però la fusió d’ambdues caixes haguera estalviat costos financers i facilitat desprendre’s de pesos que, per separat, llastren l’activitat. La fusió haguera sigut un element d’articulació econòmica del territori que podria condicionar, pel seu pes, la inversió industrial a la Comunitat Valenciana.

L'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE) lamenten ara el que no han fet abans, quan podien pressionar per a que el president Camps forçara la fusió tan necessària per als seus interessos. És veritat que les dues caixes participaven d’operacions més polítiques que altra cosa però també es veritat que finançaven, des de la proximitat, les inversions de milers d’empresaris que generaven feina. Ara la decisió de recolzar o no els emprenedors valencians es prendrà a Madrid, on desconeixen la nostra realitat.

Altra vessant de la fusió amb entitats forasteres, amb pèrdua de poder de decisió, és el cost social. El mateix president Camps ha reconegut que amb la fusió de la CAM i Bancaja s’hagueren perdut 1.500 llocs de treball mentre que amb esta opció de fusions, de la CAM amb Cajastur i Bancaja amb Caja Madrid, se’n perdran 2.500.

Però hi ha un altra cosa més sagnant encara: Arran de la fusió, Bancaja i Caja Madrid, demanaran uns 4.500 milions d'euros al FROB (Fondo de Reestructuracion Ordenada Bancaria), la quantitat més alta demanada fins ara per cap caixa del país. Un altre regal a la banca d’un Estat amb un dèficit que obliga (això diuen) a prendre mesures com rebaixar el salari dels funcionaris que, casualment, suposa un estalvi de 4.000 milions d’euros. A més no cessen els rumors de la conversió de les caixes d’estalvi en bancs, el que eliminaria la inversió social de les entitats per a convertir-ho en dividends per als accionistes.

Més diners públics per als rics i retallades socials i de salari per als treballadors. No entenc res...

xxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxx

Acabant de redactar este article m’arriba la noticia de que ATTAC Espanya ha presentat als grups parlamentaris la proposta de nacionalitzar les caixes d’estalvis per a crear una banca pública. La noticia, que segurament no eixirà a les primeres planes dels diaris, diu així:

ATTAC España reclama la nacionalización de las cajas de ahorros y la creación de una banca pública

jueves, 24 de junio de 2010

Hoy 24 de junio he estado en el Congreso de los Diputados en representación del Consejo Científico de ATTAC España acompañando a Carlos Martínez, Presidente de ATTAC España, y Susan George, Presidenta de honor de ATTAC Francia, para reclamar al Gobierno y a los grupos parlamentarios que den los pasos necesarios para nacionalizar las cajas de ahorros españolas creando una confederación de bancos públicos bajo los principios de la banca ética como se señala en la propuesta concreta que transcribo más abajo.

Esta medida nos parece absolutamente imprescindible para salir de la crisis, no solo como forma de paliar la falta de financiación procedente de la banca privada y que está llevando al cierre y al paro a miles de empresas y personas, sino para garantizar que a medio y largo plazo la economía española pueda cambiar de modelo productivo y orientarse hacia un tipo de actividad que genere más y mejor empleo, más equidad y equilibrio natural y mayor bienestar social.

Es una medida que técnicamente es oportuna y perfectamente viable pero que solo se podrá adoptar si, frente al deseo privatizador de los poderes financieros, tiene el apoyo ciudadano. Por eso solicitamos el mayor apoyo posible divulgando la propuesta y firmando en la entrada que a tal efecto se ha abierto en la web de ATTAC España (www.attac.es).

Contamos con tu apoyo.

El texto completo de la propuesta es el siguiente: (per accedir clica el text d'ací baix)

ATTAC ESPAÑA RECLAMA AL GOBIERNO Y A LOS GRUPOS PARLAMENTARIOS LA NACIONALIZACIÓN DE LAS CAJAS DE AHORROS PARA GARANTIZAR LA ESTABILIDAD FINANCIERA Y LA RECUPERACIÓN DE LA ACTIVIDAD ECONÓMICA Y EL EMPLEO

El socioliberalisme a Espanya

Transcric ací una part de l'article de Vicenç Navarro, sobre la crisi de la socialdemocràcia a Europa, on raona la pèrdua de recolzament popular de la socialdemocràcia per haver substituït el seu ideari d'establiment de l'estat del benestar, increment de les rendes del treball i regulació i control del crèdit, pel socioliberalisme, amb l'excusa de la globalització. És un fenomen mundial que l'autor explica molt be. Ací només transcric l'evolució espanyola.

EL CAS DE LA SOCIALDEMOCRÀCIA ESPANYOLA

La socialdemocràcia espanyola va seguir polítiques de clara tradició socialdemòcrata en el període 1982-1993, facilitades per la pressió popular i pels partits a la seua esquerra. L’agitació social a finals de la dècada dels anys vuitanta va jugar també un paper clau en l’expansió de la despesa pública social per habitant, corregint en part, l’enorme dèficit de la despesa pública social entre Espanya i la mitjana de la UE-15. Espanya havia sigut, en 1982, quan va començar el període socialdemòcrata, el país amb un estat del benestar menys desenvolupat de la UE.

Ara bé, en 1993 (quan el dèficit de la despesa pública social havia sigut reduïda a la meitat) va haver-hi un canvi polític molt important, amb conseqüències en les polítiques públiques, tant econòmiques com socials. El PSOE va perdre la majoria en Les Corts i s’alià amb la dreta catalana, CIU, desenvolupant polítiques neoliberals (que va suposar un espectacular descens de la despesa pública social per habitant), polítiques que van ser continuades pel govern d'Aznar fins a 2004.

L’aliança del PSOE amb CIU va inaugurar una estratègia que incloïa la marginació de les esquerres, tant dins del PSOE com fora, la qual cosa va crear una reacció entre les seues bases, de protesta en contra de la direcció, que va portar a l’elecció del candidat a la Presidència per part del PSOE, de Josep Borrell, que era de clara orientació keynesiana i que va crear enormes resistències tant dins com fora de l’aparell del partit. Tal resistència va portar a la seua dimissió i substitució i més tard a la derrota del PSOE, configurant-se posteriorment tres sensibilitats distintes dins del PSOE. Una, la de l’aparell de partit, que va recolzar el candidat conservador, José Bono; una altra de sensibilitat keynesiana liderada per Matilde Fernández; i una altra, que en teoria era la de compromís, per José Luis Rodríguez Zapatero, i que va guanyar a causa del suport de l’esquerra. José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar i, amb l’excepció de Cristina Narbona, va excloure completament a l’esquerra del seu govern, nomenant a Solbes (que havia iniciat les polítiques neoliberals en 1993 i havia sigut el guardià de l’ortodòxia liberal en la Comissió Europea) i a un equip ultraliberal dirigit per David Taguas (procedent de la Banca i que havia proposat, abans d’integrar-se en La Moncloa, la total privatització de la Seguretat Social, tal com havia fet el General Pinochet a Xile) (veure “La Seguretat Social és viable. Rèplica a David Taguas” al meu blog www.vnavarro.org 24.02.10), com a director del seu equip econòmic. Aquests nomenaments tenien com a objectiu tranquil·litzar la Banca (que és el poder fàctic més important a Espanya), nomenant com a governador del Banc d’Espanya a un altre ultraliberal, Miguel Fernández Ordóñez.

La dimensió socialdemòcrata del PSOE va aparéixer clarament en les àrees socials, que van estar limitades, no obstant això, en les seues iniciatives (algunes purament socialdemòcrates, com la Llei de Dependència) per una austeritat de la despesa pública. El Sr. Solbes havia manifestat que la política durant el període 2004-2008 de la qual ell estava més orgullós va ser la de no haver augmentat la despesa pública, pensat i fet en el país de la UE que té una despesa pública (incloent la social) més baixa de la UE-15. La seua aliança en 2004 amb partits a la seua esquerra, IU-ICV-EA, ERC i BNG, va forçar, no obstant això, una major sensibilitat social, que es va traduir en una reducció de l’enorme dèficit de despesa pública social que Espanya té amb la UE-15.

En el seu segon mandat, iniciat en 2008, el govern Zapatero va virar a la dreta, buscant el suport de la dreta nacionalista catalana, sempre afí a l’equip econòmic del govern, que va continuar sent neoliberal. Tal equip ha desenvolupat una resposta a la crisi actual que redueix substancialment els drets laborals i socials en el país, causa d’una protesta que ha portat a la convocatòria d’una vaga general. De continuar aquestes polítiques, la socialdemocràcia espanyola patirà un declivi electoral profund, tal com ha ocorregut a la majoria de partits socioliberals en la UE

Per anar a l'article cliqueu ACÍ

Energies netes

La crisis serveix per a moltes més coses que baixar sous, retallar l'estat del benestar i “desregular” el mercat del treball. Aprofitant que cal estalviar de tot arreu, torna a plantejar-se la generació d'energia amb tecnologies que, abans de la crisi, podien considerar-se quasi obsoletes. La presa de consciència del canvi climàtic havia iniciat el camí cap un model energètic sostenible amb formes de producció energètica lliure d'emissions de CO2.

El món estava veient la necessitat d'acabar amb les energies brutes, com les centrals tèrmiques, i el tancament progressiu de les centrals nuclears. L'alternativa serien les energies renovables i netes que, a més, generarien més llocs de treball que els actuals sistemes. Però en això arribà la crisi...

Borja Prado, el president d'Endesa, va dir en la junta general d'accionistes que mantenir les energies renovables era "un lujo inabordable para una economía en crisis". El govern va renovar sense cap problema la llicència de la central nuclear d'Almaraz fins el 2020, com abans ho havia fet amb Garoña. Mentre la factura elèctrica espanyola és de les més cares d'Europa, a pesar de les subvencions estatals (te castanyes la cosa) per a mantenir les nuclears. Són netes i molt segures, diuen, però també eren mol segures les plataformes petrolíferes.

La necessitat d'energia va dur a Obama a afirmar que “les plataformes petrolíferes actuals, normalment, no produeixen abocaments” i a autoritzar més perforacions petrolíferes en alta mar. Tot just un mes després va ocórrer la pitjor tragèdia ecològica del món amb l'abocament del Golf de Mèxic. Però no és l'únic. Al delta del riu Niger, d'on EEUU importa el 40% del petroli que consumeix, s'aboquen 40.000 tones de cru cada any, es a dir, l'equivalent al desastre de l'Exxon Valdez però tots els anys, un darrere d'altre. Açò no ix a la tele però contamina el planeta i acaba amb formes de vida que mai no coneixerem.

El president Obama ha aprofitat la calamitat per a pronunciar-se a favor d'una nova llei que fomente la inversió en fonts energètiques alternatives amb tecnologies netes. Fin ara, va dir, em anat deixant per a després les energies renovables i “les conseqüències de la nostra activitat estan a la vista de tots... quan mirem al golf, veiem tot un estil de vida amenaçat per un núvol amenaçador de quitrà negre”.

Esperem que les paraules d'Obama no queden en foc d'encenalls i enceten una nova època. El planeta ho reclama, el món ho necessita i nosaltres... no diguem res?

El pollastre per càpita

El PIB per càpita o renda per càpita és la relació entre el producte interior brut (PIB) d’un país i la quantitat d’habitants. Per a traure’l cal dividir el PIB entre la població del país. Es a dir, imaginem que tenim un pollastre (PIB) i dues persones (població), la renda per càpita seria 1 dividit per 2 = mig pollastre per a cada persona. El que no diu esta dada és com està repartit eixe pollastre en la realitat perquè pot ser que u tinga tot el pollastre i l’altre no tinga res. La renda per càpita seria la mateixa, falsa, però la mateixa.

Açò ve per la noticia apareguda a la premsa que diu que, a pesar de la crisi, els espanyols seguim sent dels més rics d’Europa. Estem al lloc 12é de l’Europa dels 27, per davant d’Itàlia, amb un 103% de la mitjana europea.

No és d’estranyar. Els bancs espanyols han guanyat més diners que mai des de que va esclatar la crisi. Les grans empreses com Inditex, Telefònica i altres també ho han fet. Perquè en la crisi també hi ha classes. La burgesia aprofita la crisi per tancar empreses i acomiadar els treballadors de manera fàcil i barata i, al mateix temps, obrir-ne de noves amb subvencions estatals o autonòmiques (dels diners de tots) i amb les noves condicions laborals que la crisi ha ajudat a reformar. Hi ha qui guanya diners i hi ha qui es queda al carrer amb una mà davant i l’altra darrere. Però esta dada econòmica diu que tots som rics.

Classe treballadora, autònoms, xicotets i mitjans empresaris pateixen la polarització social d’esta societat on els rics són cada vegada més rics i les classes populars i treballadores són cada vegada més pobres. No és cert que els espanyols som dels més rics d’Europa. El que sí és cert és que la burgesia espanyola i europea és més rica, mentre els treballadors espanyols i europeus som més pobres. No és sols una qüestió de nacionalitat, és una qüestió de classe, eixa paraula que s’evita utilitzar.

Així el pollastre se’l menja la burgesia, una mínima part de la població, mentre que a la classe treballadora i classes populars només ens deixen que fem un “caldet” amb el coll i les aletes. El millor de tot açò és que el pollastre és nostre, el criem nosaltres des de xicotet, l’alimentem i, fins i tot, tenim els ous per a criar-ne més.

Muito obrigado camarada

El Vaticà va rendir el millor homenatge possible al Nobel portugués José Saramago al publicar al seu diari oficial, L'Osservatore Romano, un article atacant l’escriptor per marxista i antireligiós. També l’hagueren pogut acusar de sincer, de dir les coses com les veia, com les veiem molts que no tinguem la virtut d’escriure com Saramago.

Escrivia per a dir coses que pagava la pena dir i si no era així callava. En un article publicat a El País titulat “El factor Dios” deia: ” Dice Nietzsche que todo estaría permitido si Dios no existiese, y yo respondo que precisamente por causa y en nombre de Dios es por lo que se ha permitido y justificado todo, principalmente lo peor, principalmente lo más horrendo y cruel.” No és estrany que el Vaticà s’alegre de la seu desaparició.

Les seues obres literàries plantegen situacions imaginaries que forcen al lector a pensar en coses que mai no s’havia plantejat. La manera original en que sabia fer-ho li proporcionà el màxim guardó literari. Però és la projecció humana i el compromís social, la sensibilitat que el feia estar sempre amb els dèbils i els necessitats i el compromís polític per a canviar un món ple de injustícies, desigualtats sagnants i mal govern, el que ha fet de José Saramago una referència per al progressisme i l’esquerra.

La seua visió crítica ens alertava del canvi de ciutadà a client quan deia: “Nosotros estamos asistiendo a lo que llamaría la muerte del ciudadano y, en su lugar, lo que tenemos y, cada vez más, es el cliente. Ahora ya nadie te pregunta qué es lo que piensas, ahora te preguntan qué marca de coche, de traje, de corbata tienes, cuánto ganas…” . I ens animava a no fugir de la responsabilitat ciutadana i actuar: “Hemos inventado una especie de piel gruesa que nos defiende de esa agresión de la realidad, que nos llevaría a asumirla, a enterarnos de lo que está pasando y a hacer lo que finalmente se espera de un ciudadano, que es la intervención.”

Molts articulistes han parlat estos dies del pessimisme de Saramago. Però si no fora optimista, si no creguera en la humanitat no haguera dedicat la seua vida a intentar canviar el món. Deia: “Las miserias del mundo están ahí, y sólo hay dos modos de reaccionar ante ellas: o entender que uno no tiene la culpa y por tanto encogerse de hombros y decir que no está en sus manos remediarlo —y esto es cierto—, o bien asumir que, aun cuando no está en nuestras manos resolverlo, hay que comportarnos como si así lo fuera.” Un pessimista no faria frases com esta que animen a l’acció.

A banda dels seus llibres, a la pàgina web de la seua Fundació, podem seguir llegint moltes de les coses que pensava sobre problemes i conflictes arreu del món. Sempre deixant clar que som nosaltres, els ciutadans, qui em de fer força per a provocar els canvis adients: “Creo que todos nosotros debemos repensar lo que estamos haciendo. Bien está que nos divirtamos, que vayamos a la playa, a la fiesta, al fútbol, que esta vida son dos dias, y quién venga detrás que cierre la puerta. Pero si no nos decidimos a mirar el mundo gravemente, con ojos severos y evaluadores, lo más seguro es que nos quede un día solo por vivir, lo más cierto es que dejaremos la puerta abierta a un vacío infinito de muerte, oscuridad y fracaso.”

Muito obrigado camarada

http://cuaderno.josesaramago.org/

Els adinerats d’Europa posen de genolls als ciutadans

Daniel Cohn-Bendit (subtitulat en espanyol) sobre l'ajuda econòmica a Grècia.

Amb la passivitat del Parlament Europeu, de gran majoria conservadora i de dretes, els responsables de la crisi que ens enfonsa cada dia més, imposen el seu criteri de l’ortodòxia liberal.

El Banc Central Europeu presta diners als bancs a l’1 %, mentre als governs, com a Grècia, els presta al 5% o més. Serà el poble grec qui pague els plats trencats perquè Europa no posa una taxa als bancs que han provocat la crisi i han rebut milers de milions d’euros d’ajudes públiques (és a dir, diners de tots nosaltres).

Mentre exigeixen al govern grec que retalle pensions i sous dels funcionaris, com ací, altres governs europeus li venen armament per milers de milions d’euros, com ací. Es a dir, no hi ha diners per als ciutadans, però si hi ha diners per comprar armament als països que ens fan el prestec.

Serà possible una esquerra a Espanya i a Europa que siga capaç d’unir esforços i donar una resposta contundent? No sé que penseu vosaltres, però crec que ens juguem molt per a quedar-nos sense fer res.

¿Rechazar la política?

Juan Torres publica a la seua web un altre article que cal llegir. Es refereix a la postura abstencionista d’alguns front a la corrupció i el servilisme dels poders públics cap als rics, que són els responsables de les crisis i de la baixa qualitat de la democràcia. La no participació política és el que busquen per a tindre les mans lliures. Juan Torres proposa tot el contrari: fer política en serio i llevar als desvergonyits del lloc públics que usurpen als ciutadans.

Clica ACÍ per anar a l’article

Figurarem, destacats, en la història de l’educació a Espanya

Al entrar al diari Levante digital m'assalta la propaganda de la Generalitat Valenciana sobre l’educació: “ la red educativa más moderna de España”, “1800 millones invertidos, la mayor inversión jamás hecha”, etc. tot en la línia grandiloqüent a la que ens té acostumats el PP valencià. Després llig al diari que Camps fa gala de ser “el president de les escoles” que “tiene el reconocimiento de los padres y madres y de los alumnos”. El seu conseller d’educació, Font de Mora, li diu a Camps que és “el campeón de la educación” i que “es mérito tuyo que hayamos hecho este esfuerzo que nos sitúa en la historia de la educación en España”.

Però l’evidència sempre surt per damunt de les paraules. Un test, de la primera Avaluació General de Diagnòstic, fet a alumnes de tot l’Estat espanyol, diu que els estudiants valencians de quart de Primària han tret les pitjors notes d’Espanya en totes les àrees acadèmiques. Este fet constatable seria suficient fer callar al govern valencià, però l’experiència ens diu que seguiran presumint d’una educació que no existeix, sense voler veure la realitat.

Pel que fa al reconeixement dels pares i mares, la consulta feta per la Plataforma per l'Ensenyament Públic mostra un resultat que faria dimitir a qualsevol polític amb decència democràtica. El 96% dels 46.597 vots (un 63% del cens) no aprovava la política educativa de la Generalitat. Només un 2,7% la defenia.

La inversió s’ha dissolt en una empresa de la Generalitat, Ciegsa, que, segons les denúncies fetes, fa escoles amb un 178% de sobrecost i va acabar 2008 amb un deute acumulat de 2.400 milions d’euros, segons la Sindicatura de Comptes. Hi ha més de mil barracons a la Comunitat.

12.000 xiquets es queden sense professor perquè no els substitueixen. Vora 80.000 alumnes, que cursaren primària en valencià, no pogueren fer-ho en el nivell superior perquè no hi ha suficients places per atendre la demanda. En Alacant només s’ofereix un 10,6% de les places, en València un 22% i en Castelló un 42%. Les 45.000 places de guarderia promeses pel “campeón de la educación” en 2003 no existeixen set anys després. Pretenien donar Ciudadania en anglés, però no existeixen els 3.000 professors necessaris per implantar l’anglés des de Primària.

No cal dir que el “president de les escoles” deixarà senyal en la història de l’educació. Quan mirem les estadístiques històriques del fracàs escolar d’Espanya, veurem el punt àlgid, on la Comunitat Valenciana sortirà per damunt i podrem dir marcant el cim: ¡¡esta és l’època del govern Camps i el seu conseller d’Educació Font de Mora!!

El vestit nou de l'emperador

Fa molts anys hi havia un emperador que es preocupava molt pel vestuari. Un dia va escoltar a dos que parlaven d'una tela delicadíssima que tenia la propietat de ser invisible per als estúpids i incapaços. Els dos guilopos van rebre l'ordre de fer un vestit a l'emperador, i van començar a fer com si feren, però en realitat no hi havia tal vestit. El rei envià un home de confiança per a veure com anava el treball i no veié el vestit per cap lloc però, per por a que el prengueren per incapaç i perdre el treball, va alabar la bellesa i delicadesa d'aquella roba. L'emperador tampoc la veia però els estafadors l'ajudaren a vestir-se amb ella i, per por a admetre que era un imbècil inepte, va eixir amb ella públicament.

La gent del poble també repetia les alabances del vestit per por a que els veïns se'n adonaren que no podien veure'l, fins que un xiquet va dir: “però si va nuet”. Aleshores la gent començà a xiuxiuejar: “va nuet, l'emperador va nuet” i el rumor va anar augmentant fins que la multitud va cridar que l'emperador anava nuet. L'emperador ho va escoltar i se'n adonà que tenien raó, però s'ho va engolir i va continuar pensant “que cal anar fins el final”, mentre els ajudants van seguir sostenint la cua inexistent.

No fa gens de temps, hi havia un quasi-emperador d'una comunitat autònoma que vivia per ofrenar noves glòries a Espanya, que va escoltar que un home, amb un gran bigot, li deia a un altre que podia tindre els vestits que volguera, de la millor tela del món i debades. Només havia de fer algunes adjudicacions a certes empreses, però la tela tenia la propietat de que si es feia públic se li veuria el cul. El quasi-emperador va encarregar els vestits de la millor tela del món, mentre els seus subordinats adjudicaven contractes públics a dit, sempre beneficiant les empreses que deia l'home del bigot. Per que no es fera públic anava el sastre a sa casa a prendre mides i fer les proves.

Els homes de confiança alabaven la figura tan elegant que li feia aquella roba. Però un bon dia es va fer públic. Van començar els xiuxiuejos entre la gent del poble que deia: al quasi-emperador se li veu el cul. La veu va anar correguent entre la gent, que anava pujant el to del rumor, fins que va ser un clam de tot el poble ¡¡el quasi-emperador s'ha quedat amb el cul a l'aire!!. Ell sabia que era cert però es va engolir la vergonya i va pensar “cal aguantar fins el final”, i va continuar més altiu que abans, amb un somriure etern. Mentre els seus subordinats seguien alabant la figura tan elegant que li feia el vestit intentant que el poble deixara de mirar-li el cul.

La “moraleja” del conte d'Andersen és la por de les persones que ens porta a negar o no voler veure el que és evident. Per què molta gent diga alguna cosa concreta no vol dir que siga veritat. Cal mirar les coses sense prejudicis i per u mateix per a veure la realitat de les coses. Esperem que el conte del quasi-emperador no tinga cap “moraleja” sinó que tinga una sentència com cal.

Amb tants homes lúcids que hi ha pel món...

Manfred Max-Neef és un conegut economista xilè, guanyador del “Right Livelihood Award” (també conegut com el Premi Nobel Alternatiu) en 1983. Les seves obres més destacades són dues tesis que va denominar “Economía Descalza “ i “Desarrollo a Escala Humana”, les quals defineixen una matriu que abasta deu necessitats humanes bàsiques. En la dècada dels 90 va formular la “Hipòtesi del Llindar”, la idea que a partir de determinat punt del desenvolupament econòmic, la qualitat de vida comença a disminuir. Max-Neef va ser membre del Consell Assessor dels Governs de Canadà i Suècia per al Desenvolupament Sostenible, i candidat independent a la Presidència de la República de Xile en 1993. Durant els anys 1994 i 2002 va ser rector de la Universitat Austral de Xile. Actualment treballa com a Professor Titular de la Facultat de Ciències Econòmiques i Administratives i ocupa el càrrec de director de l’Institut d’Economia de la dita universitat.

Reproduesc ací uns postulats seus, trets de la web de Juan Torres López, que m'han paregut molt interesants.

POSTULADOS
1- La economía está para servir a las personas y no las personas para servir a la economía
2- El desarrollo tiene que ver con personas y no con objetos
3- El crecimiento no es lo mismo que desarrollo y el desarrollo no requiere necesariamente de crecimiento
4- Ninguna economía es posible al margen de los servicios que prestan los ecosistemas
5- La economía es un subsistema de un sistema mayor que es finito, la bioesfera y por lo tanto, el crecimiento permanente es imposible
Referencia de valor
Ningún interés  económico bajo ninguna circunstancia debe estar sobre la reverencia a la vida.
Todo sistema vivo deja de crecer en determinado momento pero no deja de desarrollarse.
La teoría económica prescinde de los ecosistemas y de la vida si se puede hacer negocio.
En este momento según UNICEF hay más esclavos (niños) que en el esclavismo.
Eso no le preocupa a la prensa ni a la economía.
Se calla porque eso es buen negocio.
¿Pero qué puedo hacer yo frente a poderes descomunales?
Ser coherente y comportarte según crees y deseas.
¿Pero yo solo qué puedo hacer?
¿Los cambios descomunales son imprevisibles y pueden ser provocados por personas solas?. 2 ejemplos: Gandhi, Rose Parks. 

Israel i Iran a l'ONU

El passat 31 de maig una força d'elit de l'exèrcit israelià va atacar amb helicòpters i llanxes la major de les naus d'una xicoteta flota humanitària, que es dirigia a Gaza, però que en el moment de l'assalt era a aigües internacionals. Els soldats van matar nou militats i van ferir a molts més. A tots els van portar a Israel on, després de fortes pressions internacionals, es van deportar a Turquia.

No era un error. L'assumpte havia estat tractat pel primer ministre Benyamin Netanyahu i els sis membres que formen el “gabinet de seguretat”. Els set representen a tots els partits que composen la coalició que governa Israel des de les eleccions del febrer passat. El diari “Haaretz” els ha batejat com “els set estúpids en el govern”, però aquesta és una opinió minoritària. La majoria de la població recolza els arguments per a justificar aquests assassinats que han sigut els habituals: la seguretat d'Israel; que eren terroristes; que havien disparat contra els soldats primer, etc.

El Consell de Seguretat de Nacions Unides, després de tretze hores de discussió, va condemnar l'assalt i va lamentar les morts, però ni una sanció, ni una paraula de condemna a Israel. El representant d'Estat Units va exercir el dret de veto i el fill de l'amo va eixir indemne.

Aquests dies s'ha reunit el Consell de Seguretat de les Nacions Unides per a tractar el tema d'Iran. Aquest país està instal·lant centrals nuclears (les mateixes que ací no volem i ens les imposen) però no permet que l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (AIEA) inspeccione les instal·lacions. Pot ser Mahmud Ahmadineyad recorde que als iraquians no els va servir de res obrir les portes als inspectors. Bush deia que hi havien armes de destrucció massiva i, encara que no les trobaren, Iraq va ser invadit, com tots sabem.

El cas es que el Consell de Seguretat ha acordat “les més dures sancions que mai ha suportat Iran”, segons paraules del propi Obama, per aquest horrible crim. El greuge comparatiu es sagnant. Ve sent-ho des de el principi del conflicte palestí-israelià, motiu principal de la inestabilitat de la zona.

Cal ressaltar l'oposició de Brasil i Turquia que ha votat en contra de les sancions a Iran i a favor buscar una solució pacífica al conflicte del programa nuclear. El 17 de maig, Brasil, Iran i Turquia van subscriure un acord per a facilitar l'activitat nuclear pacífica d'Iran amb la finalitat d'evitar les sancions. Brasil està cansat de seguir l'amo en accions contra els interessos generals de la humanitat. Ninguna potència pot imposar-se com a gendarme mundial. Afganistan i Iraq estan ací per a recordar-ho.

Per l'interès de la classe treballadora

Si pensàvem que el capitalisme podia tindre una vessant social, la ofensiva contra l'estat de benestar a Europa ho desmenteix. Ja ho deia Marx en eixe llibret imprescindible que és “El manifest Comunista” allà pel 1848: “Tot el socialisme de la burgesia es redueix, en efecte, a una tesi i és que els burgesos ho són i deuen seguir sent-ho... en interès de la classe treballadora”. I els fets li donen la raó.

Per l'interès dels treballadors es reduirà el funcionariat, és a dir, la sanitat, l'educació, els serveis socials. Per l'interès dels treballadors es reduiran les pensions i les prestacions per l'atur. Per l'interès dels treballadors serà més barat i més fàcil, per als empresaris, acomiadar els empleats. Per l'interès dels treballadors intentaran acabar amb la negociació col·lectiva i amb els sindicats. I, com no, per l'interès dels treballadors abaixaran els impostos als beneficis del capital, de les empreses i es reduirà la progressivitat fiscal.

Desgraciadament no estic fent política ficció. Els clons liberals de Merkel a Alemanya, Cameron al Regne Unit, Sarkozy a França o Berlusconi a Itàlia han arrossegat Zapatero i la seua tímida resistència socialdemòcrata. Les dretes liberals i la socialdemocràcia s'han alternat en el poder des de fa dècades a Europa, mantenint la burgesia i el sistema burgés... en interès de la classe treballadora. Ara, les classes populars, desorganitzades i sense programa ni bandera que seguir, sols opten per votar al partit de l'alternança, com sempre, però no al partit que els oferisca una alternativa. Es curiós però, la crisi del capitalisme acabarà, paradoxalment, amb la socialdemocràcia. Però hi han més de dos partits.

En el súmmum del desvergonyiment, Viktor Orban primer ministre d'Hongria, cap del partit de la dreta guanyador de les últimes eleccions, després de provocar el pànic a les borses mundials dient que el govern anterior havia falsejat els comptes públics i que el deute podia dur a la fallida de l'Estat, presenta un pla consistent en: impost de la renda a un tipus únic del 16 %; reducció de l'impost de societats del 19 al 10 %; eliminació de deu impostos com la taxa sobre herències; simplificar la burocràcia. Com podeu veure la recepta liberal no canvia: baixar els impostos i aflaquiment de l'estat de benestar. El nacionalisme el deixen per a dividir les classes populars. La burgesia i el capital no tenen fronteres.

El problema que açò planteja es fort. El capitalisme havia aconseguit acabar amb la necessitat de la revolució, per aconseguir formes dignes de vida entre els treballadors, mitjançant l'estat de benestar. Aquestes mesures van encaminades a soterrar-lo per a que qui més té tinga encara més. Són mesures que no incentiven l'activitat econòmica, que faran disminuir el consum i provocaran més atur. Sols serveixen per a pagar-li un deute als bancs que l'han provocat.

Estem lliurant una dura batalla en la lluita de classes. La burgesia i les classes que controlen el capital s'estan llevant la carassa i mostrant la lletjor de les seues faccions. Si no som capaços d'actuar com una classe unida i solidària ho perdrem tot, perquè estem jugant-nos el nostre futur i el dels nostres fills. Anem a permetre-ho sense resistència?

La crisi vista per Vicenç Navarro

En esta entrevista, realitzada per ATTAC en Madrid el 31 de Mayo de 2010, el Profesor Vicenç Navarro, explica la crisi financera internacional, els seus efectes y les conseqüències per a la classe treballadora dels ajusts que estan aplicant-se en Europa.

Vicenç Navarro ha estat Catedràtic d’Economia Aplicada en la Universitat de Barcelona. Actualment és Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials, Universitat Pompeu Fabra (Barcelona, Espanya). És també professor de Polítiques Públiques en The Johns Hopkins University (Baltimore, EUA) on ha impartit docència durant 35 anys. Dirigeix el Programa en Polítiques Públiques i Socials patrocinat conjuntament per la Universitat Pompeu Fabra i The Johns Hopkins University. Dirigeix també l’Observatorio Social de España

Va haver d’exiliar-se d’Espanya per raons polítiques. Ha viscut i treballat a Suècia (Upsala), Gran Bretanya (London School and Economics, Oxford i Edimburg) i als EUA (The Johns Hopkins University) on ha estat Catedràtic de Polítiques Públiques i Ciències Polítiques. Va ser proposat com a Catedràtic Extraordinari d’Economia Aplicada per la Universitat Complutense de Madrid i es va integrar a la vida acadèmica catalana com a Catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona i més tard com a Catedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra. Allà dirigeix el programa de Polítiques Públiques i Socials patrocinat juntament amb la The Johns Hopkins University, en el qual continua sent professor. Ha assessorat a les Nacions Unides, a l’Organització Mundial de la Salut i a molts governs incloent: el govern d’Unitat Popular de Xile, el govern cubà (en la seva reforma sanitària), el govern socialdemòcrata suec, el govern socialista espanyol, els governs tripartits i “d’entesa” catalans, així com al govern federal d’EUA, havent estat membre del grup de treball sobre la reforma sanitària de la Casa Blanca dirigida per Hillary Clinton. Les seves àrees d’investigació son: Economia Politica, Estat del Benestar i Estudis Polítics. Ha publicat extensament (24 llibres traduits a diversos idiomes) essent els més recents el Subdesarrollo Social de España: Causas y Consecuencias. Anagrama i Neoliberalism, Globalization and Inequalities. Baywood. En 2002, va rebre el premi d’assaig de la Editorial Anagrama pel seu llibre Bienestar Insuficiente, Democracia Incompleta. De lo que no se habla en nuestro país.

Biografia de la seua web en http://www.vnavarro.org/index.php?lang=CA

Parlant clar

Ara es diu i es repeteix que calen líders polítics, que ni hi han polítics de pes, que tinguen les coses clares. I no és cert. El que passa és que els polítics amb les idees clares no solen aparèixer als mitjans de comunicació (manipulació) perquè diuen veritats i poden explicar, de manera fàcil, les coses que ens presenten com molt complicades, com l'economia, la crisi, el per què de la crisi, el per què del 20% d'atur, etc.

Aquest vídeo mostra a un d'eixos líders que saben comunicar i fer comprensible, per a les classes populars, el per què de les seues tragèdies quotidianes. Escolta, comenta i difon aquests arguments. Pot ser així arribem a ser suficients per a poder canviar les coses.

Una lliçó d'Hongria

Cal prendre nota del que passa a Hongria perquè pot repetir-se ací. No en el sentit que senyala el PP, sinó tot al contrari. Que passa a Hongria? Vegem-ho. En 2006 va guanyar les eleccions el socialista Ferenc Gyurcsány que va formar un govern de continuïtat amb l'anterior, també socialista. Però la crisi, que a tots toca, va obligar a demanar un crèdit al FMI de 20.000 milions d'euros per a fer front als pagaments de l'Estat. Com sempre fa el FMI, va imposar una estricta supervisió de l'economia per part de comissions del Fons.

Les conseqüències de les mesures obligades pel FMI, que només mira la vesant financera, va fer que el govern magiar retallara les despeses públiques i pujara els impostos. En plena crisi econòmica mundial l'economia es va contraure un 6,3% i l'atur va créixer fins al 11,4%, el que va provocar el descontent popular.

La dreta del principal partit de l'oposició, el FIDESZ, va treure resquit de la situació prometent reformar el sistema impositiu, reduir els impostos, crear un milió de llocs de treball, transparència administrativa, reduir la estructura burocràtica i acabar amb la corrupció dels funcionaris. Es a dir, la mateixa cançó de sempre amb la mateixa lletra de reducció d'impostos i aprimament de l'Estat que és el que persegueixen tots els liberals del món, i la música que fa menjable el paquet amb la creació de llocs de treball.

Les eleccions de 2010 han donat la victòria al partit de la dreta, FIDESZ, de Viktor Orbán. El nou govern no ha tardat gens en anunciar que no pot complir les seues promeses electorals perquè, segons diuen, el govern anterior havia falsejat les dades econòmiques i Hongria estava prop de fer fallida. El pànic es va apoderar de les borses d'arreu del món i va forçar el desmentit del govern hongarès, de la Unió Europea i del FMI. Però l'efecte que es buscava ja s'havia aconseguit. Els magiars acceptaran més sacrificis, en teoria per a reduir el dèficit que només és del 3,8%, però en realitat serà per a evitar que l'estat de benestar avance i el neoliberalisme es consolide.

A Espanya ens pot passar el mateix, que fugint dels retalls socials del PSOE ens posem en mans d'un PP que, al mateix temps que s'anuncia com el partit dels treballadors, dels xicotets empresaris, dels autònoms, dels pensionistes, etc. proposa la cançó neoliberal de rebaixa d'impostos i reducció de l'Estat, amb reforma laboral i desaparició de la negociació col·lectiva per a crear treball. I aquestes mesures només afavoreixen a la gent adinerada, a la classe social que està guanyant la lluita de classes perquè les classes contrincants, les populars, han tirat la tovallola.

¡Fora Rita de Benimaclet!

La prepotència del PP torna a manifestar-se a Benimaclet. Les aparicions públiques dels polítics del PP están Quasi sempre ben orquestrades per a que a la televisió isca el ¡viva! I no el ¡fora d'ací! Que reben en molts llocs. Ahir a Benimaclet els van fallar els càlculs i el ¡fora la Rita de Benimaclet! Va ser el crit predominant. Però com va fer Camps o la Esperanza Aguirre, la Rita es va encarar a un jove apuntant-lo amb el dit i dient-li que aniria a presó.

No sé si són els nervis o que és això el que mamen des de xicotets. M'imagine a Rita llevant-li baló a un company de classe al esbarjo i dient-li: ¡i calla que si no li ho diré a mon pare i tancarà al teu a la presó!. O a la Espe empentant a qui es pose per davant dient “¡ aparta de ahí hijo puta, que pasa la condesa de Murillo! Y tener que rozarse con la chusma...”. Que admetre que son una classe apart i que no podem dur-los la contraria. Tenen el mitjans de comunicació al seu abast. Poden dedicar diners a pagar advocats per a fotre a qualsevol que els vinga en gana. Utilitzen els poders públics per a passar-se la legalitat i la democràcia pel forro. I no poden veure que ningú els contradiga. No estan acostumats.

El que no entenc és per què els vota la gent que no té res a veure amb ells, tenen interessos contraposats i, a més, els tracten com a inferiors constantment. Som imbècils?

Eixida social o preparem la pròxima crisi?

Banc Central Europeu, Frankfurt
Foto Wikipedia

La crisi que qüestiona el sistema capitalista, i la elecció d'Obama en EE.UU, han posat nerviosos als “capitostes” del capital. Veus de pes havien dit que el sistema necessitava un canvi profund. Calia reformar el capitalisme, fent-ho més social, amb més controls estatals per al capital que havia provocat la crisi. El capital ha tornat, després d'uns primers moments de dubte, ha treure múscul i a emportar-se per davant a qui gose fer-li front. Calia, doncs, desqualificar i sotmetre a qui intentava fer alguna cosa diferent a l'ortodòxia liberal.

Per això l'atac als plantejaments socialistes, per això la desmesurada agressivitat als governs grec, per denunciar la corrupció del govern conservador anterior, i espanyol, per resistir-se a desregular més el mercat de treball i retallar els drets socials. Finalment ho han aconseguit. Tota la Unió Europea ha mamprès mesures de retall o fre als salaris dels funcionaris, retallades a les pensions i, el pròxim, pèrdua de drets laborals per abaratir la ma d'obra i reducció del deute públic a costa de l'estat de benestar.

Si la socialdemocràcia admet sense resistència les mesures liberals, admet que el liberalisme te raó en l'aplicació de la seua doctrina, i no és així pals interessos de les classes treballadores. Admetre les mesures del FMI i del BCE suposa renunciar als avanços socials aconseguits per la lluita de classes, especialment, des del fi de la Segona Guerra Mundial. Les classes populars, treballadors, autònoms, xicotets empresaris, etc. tardaran en eixir del forat perquè la preferència no és acabar amb l'atur ni, tan sols, reactivar l'economia. La preferència es la llibertat del capital financer per a fer negoci especulatiu.

Però açò no es pot entendre sense tindre en compte les classes socials i la lluita de classes, els interessos enfrontats i quins interessos defèn cadascú. El liberalisme ha aconseguit , a través del control dels mitjans de comunicació, fer-nos pensar que tots som ciutadans iguals, amb la qual cosa s'ha perdut el sentit de pertinència a la classe social. Les classes altes ho tenen clar i defenen el que consideren seu, però les classes populars han perdut la referència de la política d'esquerres en defensa dels seus valors de classe.

La solució democràtica d'esquerres, sense ser revolucionaria, deu passar pel control de les finances, la contribució via impostos de les rendes altes, l'augment de les rendes del treball per a estimular la demanda interna i el creixement de l'estat de benestar per crear llocs de treball, estimular la demanda i redistribuir la riquesa. Vicenç Navarro ho explica molt be a l'article “El problema de la eurozona no está en la periferia sino en el centro”